RÚSSIA, en la meua imaginació, sempre ha estat la «santa» Rússia, i fou sorprenent anar-hi i trobar-la tan aparentment insanta. Els altars que hi havia pels carrers es veien renegrits, oblidats i foscos. Les esglésies en general eren silencioses i abandonades. Havia esperat veure enormes canvis religiosos amb la revolució, però que el vaig trobar era tan agranador i tan sobtat. Un any abans amb prou feines ningú no hauria passat davant d’una església sense persignar-se – els soldats, els cotxers. Ara tan sols ocasionalment un de la multitud fa el seu gest de respecte sense pensar-hi, com un vell cortesà que s’inclina davant d’un rei mort.
Feliçment tan se val quins canvis puguen vindre les esglésies romandran com a una part colpidora del paisatge rus. Pensava quan mirava per la finestra a Moscou que amb prou feines podia importar si algú anava o no a dins, perquè era impossible no rebre una inspiració espiritual merament mirant els bells exteriors. Moscou té les vistes més exquisides, els colorits habitatges russos de terrat pla trencats per les altes espires daurades, les cúpules verdes i blaves amb les creus estilitzades. Moscou és ple d’esglésies i així és tot Rússia. Al Caucas els viatger topa sobtadament amb la joia d’una petita església, d’ivori i blau, entaforada en fosca vegetació...
I les campanes queden fora de tota descripció. De vegades un baix timbre dolç t’arriba des d’una gran distància, un feble toc argentí; de vegades les campanes de tot el món semblen tocar plegades en una gran simfonia bàrbara.
Els russos són profundament religiosos, com els irlandesos o els italians, i sempre seran religiosos. Però l’església avui en les llurs ments està del tot lligada amb el tsar i l’antic règim i naturalment s’ha desacreditat absolutament. Abans el Paret era diví, ara és tan sols un pobre exiliat amb totes les febleses exposades i s’hi han desil·lusionat. L’autocràcia era una part integral de l’antiga religió. Quan l’Església russa produí mostres com Rasputin, Iliodor i el bisbe Pitirim havia assolit el cim de la corrupció i era corcada fins al medul·la. I com la monarquia, s’ensorrà i desaparegué sense una lluita al primer colp ferm; no era més que una closca. I les masses, un poble simple i místic, giraren el canal del llur ardiment a l’entusiasme revolucionari, en la idea de llibertat mundial i internacionalisme.
La intel·lectualitat sempre ha estat en gran mesura atea. Aquest distanciament de l’església és total entre els camperols. No hi alberguen un ressentiment violent. Vaig comprar velles icones en els mercats i les vaig penjar a la meua cambra. Gairebé cadascú que hi entrava remarcava que les hi tingués. Si eren intel·lectuals se’n reien de la meua «pietat». Si eren treballadors se sentien estranyats i desplaguts. Els explicava que eren molt belles – interessants des d’un punt artístic. «No poden ésser belles per a nosaltres», exclamaven, «la fe cega en elles en ha provocat massa dolor». En els vells dies un home duia una icona tant quan anava a matar a un home com quan anava a beneir-lo.
Parlava amb homes de la YMCA que havien passat molts mesos en totes parts de Rússia. Tots m’explicaven el mateix. La vella Església Grega Ortodoxa és morta. En la llur opinió això fou en gran mesura degut al fet que oferia tan poc i demanava tant. Com Dillon ha remarcat recentment. «(L’Església) era un mer museu d’antiguitats litúrgiques Mai res de vivificador animà aquell cos rígid, ja que Bizanci era impotent per donar el que no posseïa». Els representants de la YMCA no desesperen de la situació. Creuen que és tan sols qüestió de temps abans que una institució més satisfactòria i més humana siga construïda en el seu lloc.
Un incident que vaig presenciar a Petrograd el desembre il·lustra un nou ressentiment divertit entre el poble pel sentiment de superioritat dels sacerdots. Anava en un tramvia pel matí quan un sacerdot hi pujà. Refusà pagar la tarifa, dient que era un home de Déu i per tant exempt. Immediatament els passatgers s’enfadaren. Eren la majoria camperols i començaren a discutir acaloradament. Un home de Déu, afirmaven, no era diferent de qualsevol altre home – tots eren iguals des de la revolució. Però el sacerdot era tossut i no fou fins que la multitud l’amenaçà de dur-lo al Tribunal Revolucionari, que consentí de pagar, remugant.
Els sacerdots eren cridats als funerals després de la revolució de febrer, però la distància entre l’església i el poble s’amplià ràpidament. En les ocasions més grans com el famós Soterrament Vermell no hi hagué cap sacerdot ni cap cerimònia. Mai no oblidaré les ullades amenaçadores i hostils que rebíem quan passàrem pel Kremlin l’endemà del funeral. Els Guardes Vermells ens escoltaren perquè poguéssem fer un report correcte dels danys. Els sacerdots eren tan enrabiats per la derrota junker que ni tan sols volien parlar – però eren impotents. Tenia un sentiment que si ells haguessen tingut el poder per comptes de les masses hi hauria hagut una terrible revenja i vessament de sang.
Hi ha molts indicis notables de paganisme a l’Església Russa. Ha estat l’estudi de l’església combatre això purificant ço que no podien eradicar convertint-lo aprofitant qualsevol similitud de noms de o símbols. Això explica l’alt lloc d’honor donat a Sant Jordi i a Sant Dmitrie, els matadors de dragons, i la cançó festiva en honor de Sant Joan que fa: «Joan i Maria es banyaren en la colina – mentre Joan es banyava la terra tremolava – mentre Maria es banyava la terra germinava». Els arbres sagrats i els pous misteriosos han estat consagrats als sants i purificats amb ritus sacres.
Una d’aquestes costums paganes era la benedicció anual del Neva. El gener d’enguany el Neva quedà sense beneir. Vaig veure tota l’actuació fallida.
Hi havia mitja dotzena de sacerdots i uns vint camperols vells. S’aplegaren a la Catedral de Sant Isaac, i després d’una bona estona de cantar i cremar encens, emergiren de les grans portes i davallaren els amples graons. Una petita rufaga hi acabava de passar. Als carrers la neu arribava als genolls i mentre caminàvem ens atrapaven ràfegues. Després d’avançar uns tres blocs els sacerdots s’aturaren, aspergiren aigua beneïda i feren oscil·lar els cremadors d’encens, llavors giraren en cercle, contemplaren l’escàs seguici, elevaren grans sospirs de decepció i començaren a retirar-se cap a l’església. Els camperols, sense un mot, es dispersaren.
A Petrograd hi hagué una completa manca d’interès en l’afer. Vaig provar vanament de fer que diversos amics russos anassen amb jo per veure la cerimònia, però tan sols rigueren i continuaren amb les llurs interminables discussions.
Els sacerdots russos mai no encaixaren gens en la meua idea de sacerdots convencionals. Vaig veure dos que reien de gust mentre alguns vells camperols vinclaven el cap cap al terra de pedra durant la missa. Sovint tenien rostres mesquins i viciosos, eren extremadament dissipats i no evocaven cap respecte als llurs ramats. Un vell sacerdot que passà molt de temps en el front, adorava explicar les històries més francament rabelaisianes. Una de les coses peculiars que vaig trobar sobre aquests pocs sacerdots que romanien en el front era que els soldats els ordenaven de pregar pels cavalls i els desertors així com per ells. Aquesta supervisió d’oracions fou sempre un costum a Rússia. Sacerdots borratxos eren despertats a colps de peu i els feien pregar per un moribund o per realitzar una cerimònia matrimonial. Quins intermediaris estranys de Déu!
Els sacerdots eren forçats a casar-se segons la llei de l’església, però els monjos eren cèlibes.
Cap d’ells semblava sentir que la netedat era propera a la divinitat, ja que molts d’ells no es rentaven mai. Els sacerdots de poble, sempre desesperadament pobres, eren una visió repulsiva mentre anaven remugants dins de les poblades barbes, amb llargues i brutes vestidures que arrossegaven per la vorera i mitja dotzena d’infants esparracats que se’ls aferraven als braços. L’única nota universal era que ni als sacerdots ni als monjos els agradava treballar. Les grans i riques finques de l’església foren confiscades pels bolxevics i lliurades als camperols. Els monjos foren convidats a romandre-hi si prometien d’assumir la part corresponent de la feina. La majoria hi refusaren indignats. Alguns dels joves, però, abandonaren l’església i entraren en tota mena de servei sota el nou govern. Madame Kollontai, ministra de benestar, em digué que tenia una tota una sèrie en el seu departament. I alguns que conec eren mestres. Què s’esdevingué de la base ningú no sembla saber-ho. És clar que uns pocs encara depenen dels darrers extrems dels llurs ramats.
Ningú, ni tan sols els més devots, poden lamentar-se per la sobtada caiguda de l’Església Russa. Qualsevol cosa que es construesca en el seu lloc ha d’ésser millor i més sòlida i més satisfactòria encara que no siga tan pintoresca i semipagana.