EL matí del 9 de gener seia per desdejunar en el gran menjador de l’Hotel Astoria. Soldats cansats s’arrossegaven entrant i sortint amb un aspecte estranyament fora de lloc en una localització magnífica que fou construïda com a escenari per a senyores alegres i oficials lluents. No hi havia hagut ni llum ni aigua durant dos dies i els cambrer tàrtar tot just ens havia informat que s’havia acabat el pa, però que podíem prendre encara te xi. Un soldat a la taula del costat m’oferí part d’una llauna de peix i un altre s’inclinà i digué: «Bé, camarada, allà són». Parlava dels delegats alemanys i austríacs. Durant molt de temps els havíem esperat – sempre des que les negociacions havien començat a Brest-Litovsk.
Com a americans no ens permetien fer entrevistes, però no hi havia cap llei contra «mirar» l’enemic d’un. Tan aviat com poguérem localitzar-los i després que tots els corresponsals passassen una bona estona observant els delegats embolicaren el llur rabtxik. Rabtxik és un petit ocell salvatge rus, i això i col eren virtualment l’únic que teníem per menjar en aquells dies. Hi havia alts oficials amb els llurs ajudants i estenògrafs – tots plegats uns quaranta. Seien en llargues taules conversant volublement. Damunt les taules hi havia els mateixos cartells antics: «No parlau alemany!».
Hi havia dues delegacions – una s’allotjà en l’Hotel Bristol en el Moika i era encapçalada pel contraalmirall comte Kaiserling i el comte von Mirbach que després ha estat assassinat a Moscou. El seu comitè era conegut com la Delegació Naval i la llur missióm era discutir l’aturada de la guerra naval d’acord amb el tractat d’armistici. La segona delegació era encapçalada pel comte Berchtold, representant de la Creu Vermella alemanya, i es trobaren per considerar el bescanvi de presoners de guerra. S’establiren en el Grand i en l’Angleterre. Hi havia oficials britànics i francesos allotjats en tots dos llocs, la qual cosa era òbviament molesta. Gairebé tots els delegats havien estat en certa manera connectats amb les ambaixades alemanya i austríaca abans de la guerra, i diversos havien tingut propietats a Rússia i dos eren grans comerciants alemanys.
Era la tasca del doctor Zalkind, l’ajudat de Trockij, de trucar als hotels per veure si havien aconseguit prou cambres.
A exactament el nombre correcte d’hores i duent la indumentària adient per a aquestes ocasions, von Mirbach retornava la visita de Zalkind en l’Oficina d’Exteriors com si hagués estat una trucada oficial. L’svetzar es duia en la carta. Zalkind era ocupat, però empenyé els papers de l’escriptori, s’aixecà i caminà fins al corredor.
«Hola!», digué, «què hi feu?».
El comte era afrontat. «Com, responc a la vostra trucada», deia tibat.
Zalkind es divertia. «Excusau-me, comte», deia, «som revolucionaris i no reconeixem cerimònies. Hauríeu pogut estalviar-vos la molèstia si haguésseu recordat que sou a la Nova Rússia». S’ho pensà un minut. «Però podeu entrar-hi», afegí, «i prendre un got de te».
Von Mirbach no acceptà la invitació. Mirà de dalt a baix la roba grollera de Zalkind, el seu cabell gris despentinat i el seu rostre inspirat. Molt fora de lloc, s’allunyà de l’atmosfera aliena de l’Oficina d’Exteriors.
Trockij ordenà la Guàrdia Vermella de muntar guàrdia davant dels hotels on s’allotjaven els delegats. Gairebé immediatament s’alçà un clam. El comte Kaiserling i tota la resta d’ells mantenien que eren «homes d’honor» i que aquella suspicàcia per part dels bolxevics era ridícula i insultant. Així que els guardes foren retirats, però la confiança dels bolxevics en la paraula dels delegats alemanys no era tan forta com per impedir-los de mantindre-hi el Servei Secret.
Passà una setmana.
A l’Hotel Europe continuava una forta especulació. Rics homes de negoci russos es trepitjaven els uns els altres per entrar en contacte amb els delegats. I els alemanys evidentment frisaven per fer-hi grans contractes. Els bolxevics en prengueren nota. De tota part de Rússia subministraments amagats sobtadament veien la llum. Des de tan lluny com Sibèria es carregaven misteriosament carros amb goma i blat. Des de tan al sud com el Caucas s’empacaven aliments preparats per ésser embarcats. I aquestes eren les mateixes «classes altes» que havien tancat les orelles i els cors a les crides planyívoles dels soldats afamats i desesperats. A Finlàndia la burgesia era més activa que d’habitud...
Record d’un gros i pompós especulador alemany, membre de la delegació, que aparegué en aquest moment. Solia desfilar amunt i avall de l’atapeïda i castigada Perspectiva Nevksy a les onze de cada matí. Duia un alt barret de seda, i no es dignava a fer una ullada a la població miserable i curiosa. Era tan rematadament presumit que desitjava que se li congelassen les orelles o que patí qualsevol altre desgràcia, però no li passà mai res. Era immune a tot allò rus – fins i tot l’oratge.
Comptat i debatut, hi ha poca diferència entre especuladors en un país o un altre. I en tot país s’engreixen en temps de guerra – com dimonis.
Un dia que tot això havia anat massa lluny, els bolxevics restabliren la guàrdia – doblada! Els homes d’honor ho entengueren i no digueren paraula. Moltes persones connectades amb l’afer foren arrestades. Però els pobres de Rússia, acostumats durant segles a ésser venuts per la burgesia, quan s’assabentaren de la veritat pels papers dels soldats, ni tan sols se sorprengueren.
Kaiserling, durant la seua visita a Petrograd, donà una entrevista a un report en el Dien. En resposta a la qüestió de si pensava o no que el bolxevisme creuaria la frontera fins a Alemanya, digué irònicament: «Si el bolxevisme és un perill per a nosaltres, per què no és un perill per a França o per a Anglaterra?».
El rus l’arronsà considerablement amb el comentari següent. «Sí, però no podeu negar que Alemanya és la nostra veïna més immediata, de manera que no creieu que la revolució russa tindrà naturalment més influència en les masses d’Alemanya que en països distants? I no negareu que hi ha hagut un amotinament seriós en la flota alemanya».
Haiserling es picà. «Hi hagué problemes en certs bucs», confessà, «però foren ràpidament reprimits i els culpables adequadament castigats. En general les vostres insinuacions són vanes. A cada tot va millor i millor. Tenim plena llibertat constitucional. I en aquest sentit la traïdora Anglaterra és l’estat més abominable en l’univers. Fins i tot els Estats Units poden envejar-nos».
Reporter—Heu tingut el plaer de veure Trockij, el cap dels nostres afers exteriors?
Kaiserlng—No, no he tingut aquest plaer. He intentat en cinc ocasions de donar-li la mà cordialment, però fins al moment present ha estat massa ocupat per veure’m.
La majoria del temps el comte responia qüestions sobre el seu govern amb frases com aquesta: «Som completament tranquils». «L’anarquia russa no pot afectar Alemanya». Demanà al reporter què volia significar la manifestació que els bolxevics preparaven per a l’endemà.
La manifestació de la qual parlava fou celebrada el 21 de gener. Fou una de les manifestacions més grans que ha tingut lloc des de la primera revolució. Vora un quart de milió de persones hi prengué part, i durà tot el dia. Hi havia guàrdies vermells, mariners de Cronstadt, dones i infants – tots gent treballadora. Havíem sentit que seria una manifestació pacífica i ens demanàvem si seria possible que esperassen que se signàs una pau decent a Brest. Amb tot, no resultà res d’això. Tothom a la desfilada era armat! Fou una processó solemne i amenaçadora i amb tot la majoria de les pancartes duien un únic mot, «Pau».
Sóc del cert que els alemanys mai no entengueren el que pretenien els russos amb aquella gran desfilada. Sentien tan sols que eren insultats d’alguna manera, i que això era tot. Però hi havia un significat molt més profund. La gent que marxava pels carrers coberts de neu sabien que havien de tindre pau – que eren, tothora, al final de tot. Al mateix temps era una pau forçada que deixava tot home i tota dona i tot infant amb guerres futures que lluitar; era una pau armada.. I aquesta era tan sols la forma russa peculiar d’expressar allò que sentien. Davant de cada marxador hi havia una visió del dia que els militaristes alemanys que ara salivegen damunt llur ja no detindran en terror un món cansat i dolorit. Gairebé cada manifestació a Rússia té un cert significat simbòlic.