CAP altre tret de la gran guerra mai captà la fantasia del públic com el Batalló de la Mort, integrat per dones russes. N’havia sentit tant a parlar abans de deixar Amèrica que fou una de les primeres coses que vaig investigar en arribar a Rússia. En sis mesos les vaig veure a través d’un desenvolupament curiós que les dividí en dos camps fortament hostils. La llur líder, Leona Botxkarova, fou severament apallissada i l’hagueren de dur a un hospital. Ferida, desconcertada, declarà: «No vull associar-me amb dones! No hi confii». Si hagués estat tan pensadora com a lluitadora hauria sabut que el sexe hi té poc a veure. La lluita de classes ho impregnà tot i llençà els regiments de dones al remolí amb tota la resta.
Prop de l’Institut Smolni hi havia un centre de recrutament. Fou ací on vaig fer les meues primeres amigues entre les soldades. Una noia jove baixa i rabassuda amb el cabell negre tallat feia guàrdia estranyament sostenint un gran rifle amb una llarga baioneta. Em, contemplà bel·ligerantment.
«Stoi! Què voleu?», em demanà. Vaig decidir que havia d’ésser la sentinella i li vaig explicar la meua missió.
A dins hi havia mitja dotzena de noies que seien en tamborets en el corredor. Eren vestides amb la indumentària més estranya; una tenia posades unes sabatilles de ballarina i un cinyell frívol; una altra duia sabates franceses de taló alt, i encara una altra duia sabates brunes de botó i mitges verdes – l’única nota universal eren el cabell curt i els pantalons d’home.
Semblaven un cor d’òpera còmica en diversos estadis de preparació. Totes em començaren a parlar, com és el costum rus. «Qui sou?» «Sou anglesa o americana?» «Aneu a unir-vos al regiment?».
Una noia molt intel·ligent i amable de nom Vera, que era l’encarregada aquell dia, sortí i em convidà a la seua oficina. Vaig tornar-hi sovint després i dinava amb ella. Era molt llegida i parlava cinc llengües. L’única cosa que no m’agradava d’ella és que s’estimava tant saludar que no parava de fer-ho tothora, i com que ella era l’oficial superior, no podia saludar gairebé ningú més que jo. Això ho trobava molt curiós després d’arribar de França, on els corresponsals de guerra no són tractats com a comandants en cap.
Vera m’explicà la varietat de calçat. Deia que havia fet una comanda de botes, però que no n’havia sentit res més. Hi havia una bona raó, que vaig trobar més tard; no hi havia cuir. Les úniques soldades que mai aconseguiren botes o abrics o qualsevol altra cosa que necessitassen foren les primeres recrutes del Batalló de la Mort. Totes les altres «esperaven» com tothom fa a Rússia.
Fou el Batalló de la Mort el que prengué part en la darrera ofensiva russa. Hi hagué dues-centes cinquanta en la batalla; sis foren mortes i trenta ferides. Aquella fou la darrera i única batalla, excepte per les noies que foren dutes al Palau d’Hivern el dia que caigué. I es rendiren abans que ni una sola fos ferida.
Vaig aplegar aquestes estatístiques molt curosament i les he comparades amb les estatístiques aplegades per persones fiables. M’hi vaig escarrassar perquè no podia creure-les quan les vaig aconseguir. M’havien fet creure que el moviment era molt més gran. En tot Rússia menys de tres mil s’adreçaren als centres de recrutament. És interessant assenyalar que moltes més des de llavors han pres part en l’Exèrcit de la Guàrdia Vermella.
Les dones a Rússia sempre han lluitat en l’exèrcit. En la meua opinió la principal raó del fracàs del regiment de dones fou la segregació. Sempre hi haurà dones combatents a Rússia, però combatran colze amb colze amb homes i no com a sexe. Botxkarova mateixa lluità diversos anys abans d’organitzar el Batalló de la Mort a instigacions de Kerenski i Rodzianko.
Quan el soviet formalment prengué el govern donaren a les soldades un permís de dos mesos. A la majoria se les ordenà de tornar a casa i se’ls digué de posar-se roba femenina perquè se les considerava enemigues de la revolució. Hi havia un bon grau de malentesa en totes dues bandes.
Em vaig trobar amb un cas peculiar. Havia sentit el rumor que algunes de les noies havien estat maltractades la nit que caigué el Palau d’Hivern. No ho creia, però em volia assegurar. Després d’un gran esforç de recerca vaig trobar que una noia havia estat realment ferida i l’havien dut a un hospital. I una altra noia s’havia suïcidat perquè «se sentia decebuda pels seus ideals». Vaig aconseguir l’adreça de la noia que havia estat malalta i vaig anar directament a veure-la.
Vivia amb una altra noia en un dels grans edificis abandonats amb aspecte de graner tan comuns a Petrograd. Kira Volakettnova era el seu nom. Era modista i sempre havia estat molt pobre. L’edifici tenia un pati amb neu apilada ben amunt en el centre. Brossa i brutícia de tota mena era abocada al damunt de la neu.
Vaig tocar una bona estona en la porta de davant; ningú no em responia. Vaig trobar la porta del darrera oberta de bat a bat i hi vaig entrar. En sentir un soroll en una de les cambres, vaig cridar però no vaig rebre cap resposta. Vaig obrir la porta i un munt de pollastres espantats corregueren en tota direcció. Vaig cercar per tota aquella planta amb cap resultat, i finalment vaig anar a la segona planta. Allà en una petita cambra vaig trobar Kira i la seua amiga, Anna Shub. Anna tenia disset anys i venia de Moghilev.
Li vaig demanar a Kira que m’explicàs com la feriren.
«Bé, aquella nit quan els bolxevics prengueren el Palau d’Hivern i ens digueren d’anar a casa, unes poques érem molt enfadades i començàrem a discutir», digué.
«Discutíem amb soldats del regiment Pavlovsk. Un soldat ben gros i jo tinguérem una baralla terrible. Ens cridarem l’un a l’altra i finalment embogí tant que m’empenyé i vaig caure per la finestra. Llavors va anar corrents escales avall i tots els altres soldats el seguiren... El soldat gros plorava com un nadó perquè m’havia ferit i em dugué tot el camí de l’hospital i va anar veure’m cada dia».
«I de què viviu ara?», vaig dir. «Com us ho feu per menjar?».
Anna Shub em respongué. «Bé, la Guàrdia Vermella», deia, un xic enrogida, «ha compartit el pa amb nosaltres, i ahir», continuà orgullosa, «ens dugueren sis peces de llenya, i així hem pogut escalfar-nos tot el dia».
«Heu perdonat els bolxevics per desarmar-vos», vaig demanar a Kira.
Anna Shub irrompé i em demanà animadament: «Per què els hauríem de perdonar? Són ells els qui ens haurien de perdonar. Som noies treballadores i uns traïdors havien provat de persuadir-nos de combatre el nostre propi poble. Ens enganyaren i gairebé ho férem».
«Com fou això?» vaig demanar.
Anna cercà per sota del seu llit i tragué una caixa de cartró. Els continguts d’allò i del que tenia a l’esquena era tot el que tenia en el món a banda d’un pardal malalt. El pardal malalt l’havia collit del carrer mig congelat. Ara saltava per la cambra cercant molles i picotejant les taques del terra. Anna obrí la caixa i tragué uns papers plegats. Dos eren petits pòsters com els que s’enganxen diàriament en els edificis dels carrers de Petrograd. «Llegiu-los», digué. Eren escrits en l’habitual llenguatge extravagant i colorit dels butlletins russos. Hi donc una traducció lliure:
«Veniu amb nosaltres en el nom dels vostres herois caiguts. Veniu amb nosaltres i eixugueu les llàgrimes i curau les ferides de Rússia. Protegiu-la amb la vostra vida.
»Despertau i obriu els ulls, els qui veneu els caps dels vostres fills als alemanys. Aviat, molt aviat, preferireu enfrontar deu baionetes alemanyes a una tigressa. Abocam les nostres malediccions damunt vostre. Prou mots! És temps de prendre les armes. Tan sols amb una tempesta de foc agranarem l’enemic de la terra russa. Tan sols amb baionetes assolirem una pau permanent. Endavant contra l’enemic! Anirem a morir amb vosaltres».
Després d’acabar de llegir Anna continuà amb la seua història.
«Vaig anar-me’n de casa», deia. «Ho vaig deixar tot perquè pensava que els pobres soldats de Rússia eren cansats després de lluitar tants anys, i pensava que havíem d’ajudar-los. Quan vaig arribar a Petrograd, vaig començar a veure la veritat; se suposava que havíem d’avergonyir als soldats».
Les llàgrimes l’inundaven els ulls. «Em sentia com si jo mateixa pogués morir-me de vergonya. No sabia què fer. I llavors, just abans que caigués el Palau d’Hivern, una de les aristòcrates del Batalló de la Mort arribà i ens demanà de baixar i unir-nos als cosacs per combatre la revolució».
«Sóc jueva», deia Anna, «i vinc de la Zona. La llibertat m’és més preuada que la vida. I a mi... se’m demanava realment fer això!».
»Parlava amb la gent de la cua del pa», continuava, «sobre els bolxevics, i deien que no eren males persones, que eren els nostres amics. Quan tornau a Amèrica», deia ansiosa, com si tothom sabés de la seua malaurada conducta, «digueu-los que sóc una soldada, i que tan sols lluit contra invasors imperialistes».
Anna i Kira pràcticament no tenien roba. Tenien un lleuger vestuari estival, apedaçat de tota mena de parracs que havien aconseguit d’aplegar, i no sabien on aconseguirien el proper àpat. Els vaig oferir diners i roba. Al principi totes dues ploraven i ho rebutjaven i després foren ben felices d’acceptar-ho.
Unes poques nits abans d’abandonar Petrograd vaig aturar-me en un dels enormes hospitals militars on treballaven soldades. Els bolxevics els havien garantit llocs de manera que no tinguessen prou per menjar... Aquell mateix dia n’havia vist dues pidolant en les estacions. Vaig trobar que les noies ja havien anat a casa per passar-hi la nit. Seguint vagues direccions vaig caminar per un carrer fosc un quart d’una milla. La petita casa on eren destacava en el mig d’un jardí abandonat, cobert de neu i desolat.
Vaig passar per una porta oberta que penjava d’una frontissa trencada, i vaig continuar a les palpentes pel corredor fins que vaig veure-hi un fil de llum. Vaig picar i vaig entrar. Dins de la petita cambra hi havia un pagès, la seua dona, el llur infant, l’armari, el llit i una fortor altament punyent de col bullint-se.
A la porta següent vaig tindre més èxit. Aquesta vegada hi havia una gran cambra que contenia deu noies i deu llits, un banc llarg i una estufa russa. Els plagué tindre companyia, especialment de «tan lluny». Seguérem en el banc i parlàrem la major part de la nit. Les llurs històries eren molt semblants a les d’Anna.
«Érem noies de ciutats petites», deia una. «Algunes vinguérem amb la benedicció dels pares, però la majoria ho férem amb la llur maledicció. Totes érem mogudes per l’alta resolució de morir per la revolució.
»Com d’infelices hem estat! A tot arreu hem estat mal enteses. Esperàvem ésser honorades, tractades com a herois, però sempre ens tractaren amb befa. En els carrers ens insultaven. A la nit homes ens picaven a les casernes i ens cridaven penjaments. La majoria de nosaltres mai no arribà ni a milles del front. Els soldats pensaven que érem militaristes i enemigues de la revolució, i al final ens dissolgueren i ens prengueren les armes».
Una altra noia començà a parlar.
«Aquella nit», deia, «totes pensàrem en el suïcidi; no ens quedava res. No teníem roba ni lloc on anar; la vida era insuportable. Algunes de nosaltres volíem cridar als bolxevics, tindre-hi una conferència i explicar-los el nostre objectiu. Volíem que sabessen que aniríem al front i lluitaríem per ells o per qualsevol partit. El nostre objectiu era salvar Rússia. Però quan suggerírem això hi hagué membres del nostre batalló que protestaren i intentaren de fer-nos anar avall i unir-nos als cosacs. Érem horroritzades. Entenguérem llavors com ens havien enganyat. És clar que no hi volíem anar...».
«Tretze anaren», plorà una de les noies.
«Però eren aristòcrates», respongué la primera en parlar amb gran menyspreu.
Eren furioses en la denúncia de Botxkarova. «Ens diu covardes», deien, «però és ella qui fuig. És ella la que abandona el seu país, la que no creu ni en les russes ni en els russos...».
Era just en el moment que es trencaren les negociacions a Brest-Litovsk i la possibilitat d’un avenç alemany era en boca de tothom. Els vaig demanar si oferirien els llurs serveis al govern soviètic en aquell cas. Respongueren unànimament que ho farien.
«I què passa amb tu?», digué una. «Lluitaries amb nosaltres?».
Vaig dir que ho faria. La idea els plagué força. Era de camí a casa quan l’avenç començà i no vaig poder mantindre la paraula. Però potser encara hi haurà una oportunitat. Rússia serà en guerra amb Alemanya fins que l’actual govern alemany no siga enderrocat, i en aquella lluita per la llibertat del poble rus oferesc els meus serveis sense reserves.
Era gairebé l’albada quan em vaig acomiadar de les soldades. Una d’elles m’acompanyà una estona en la nit. Feia un fred dolorós.
«Assegura’t de tornar», em demanà dolçament mentre ens estrenyíem les mans.
«Us donc la meua paraula», vaig dir, sentint-me terriblement solemne. Vaig mirar cap avall i sobtadament em vaig adonar que els seus peus eren descalços...
Quan hi pens ara crec que personifica Rússia per a jo, la Rússia famolenca i freda i descalça – que ho oblida tot – planificant noves batalles, nous camins cap a la llibertat.