Publicat originalment com a «Барометр выборов».
Durant els darrers sis mesos s’ha posat en marxa una màquina democràtica per posar a prova les tendències política a tota l’Europa burgesa. Anglaterra va fer eleccions el sis de desembre, seguida d’Alemanya, França, Itàlia, la Rússia Transcarpàtica i Bulgària. Les eleccions són, en contrast amb la teoria democràtica, un baròmetre imperfecte dels ànims i aspiracions de les masses. La mecànica electoral, la pressió social – tot plegat posa obstacles a la manifestació de la realitat. Però tot i així, considerats aquests obstacles, les eleccions proporcionen una imatge que ens permet calcular, sistematitzar i generalitzar el nostre coneixement de la situació política a Europa. En aquest article intentam fer aquesta generalització. Es pot complementar amb una valoració de les eleccions del Japó, on veiem el mateix procés històric que es duu a terme a Europa a l’altra banda del món. Les eleccions als Estats Units que se celebraren el novembre permeten, d’altra banda, arrodonir la imatge a escala mundial. D’acord amb els resultats de l’anàlisi dividim el nostre article en tres grups:
1) Les eleccions a Anglaterra i França ofereixen una imatge del fracàs de la gran burgesia de garantir, amb l’ajut d’una política de mà dura, el desenvolupament del capitalisme i la solució de les seues contradiccions.
2) Les eleccions a Alemanya i Itàlia proporcionen una imatge d’enfortiment de la política de salvament del capitalisme que augmenta la pressió damunt de les masses.
3) Les eleccions a la Rússia Transcarpàtica i Bulgària ofereixen una imatge de la formació d’una força que fins ara no havia jugat un paper actiu decisiu, és a dir, una imatge de l’activació de les masses camperoles.
Començam amb Anglaterra. Les eleccions angleses del desembre del 1918 foren les primeres eleccions «democràtiques». Fins el 1832 tan sols el 3% de la població participava en les eleccions. La reforma electoral d’aquell any elevà el nombre de votants al 4,5%; el 1867 Disraeli elevà aquest nombre al 9%, el 1882 – Gladstone arribava al 16%. «El total d’electors que, a través dels llurs representants, acceptaren el repte d’Alemanya el 1914, i foren així responsables de l’entrada d’Anglaterra a la guerra més cruel i devastadora mai fet, representava tan sols un sisè de la població i, aproximadament, un terç de l’adulta. La consciència general cridà l’atenció del país quant a la injustícia d’aquesta situació. Milions de ciutadans es veien obligats a arriscar la vida a causa de polítiques en les quals no participaven. Milions de dones patien calamitats i turments interminables dels éssers estimats, més terribles que la mort; uns turments causats per la mateixa política i, no obstant, cap dona no tenia dret a expressar l’opinió en l’elecció dels governants responsables d’aquestes desgràcies. Aquesta injustícia la va percebre tant la població, l’exaltació militar de la qual la duia als nivells més alts de concepte de justícia, que s’aconseguí la correcció de la injustícia. Així nasqué una de les més importants «lleis d’emancipació», la llei del 1917, que convertia el sistema polític anglès en una democràcia».
Així ho diu un dels grans mestres de la màgia negra democràtica, Lloyd George, en un article del 19 de març del 1923 («Què és la pau?», Leningrad, 1924, pàg. 167). No discutirem quina massa de votants anglesos fou responsable de l’entrada d’Anglaterra en la guerra. Tothom sap que el govern d’Asquith, al qual pertanyia Lloyd George, a través de negociacions secretes del ministre d’Afers Exteriors, Lord Gray, i de l’Estat Major, enganyà no tan sols el país sinó també el parlament abans de fet acomplert. També veurem quin aspecte té la democràcia introduïda per Lloyd George el 1917. El fet clar és que el 1918, poc abans d’acabar la guerra, 22 milions d’homes i dones adults tenien el dret d’expressar l’opinió sobre la participació d’Anglaterra a la guerra, o de definir els interessos de les masses obreres. Tots els homes i les dones casades de més de 25 anys, i les dones solteres de més de 30 anys (no sabem per què Lloyd George considerava que la possessió d’un contracte familiar era requisit previ per als drets electorals de les dones), van rebre el dret de sufragi. Com l’utilitzaren? La meitat dels electors ni tan sols no participà en les eleccions. Aquest fet il·lumina de forma brillant l’existència del règim de la democràcia burgesa. Quatre anys de guerra havien commogut el món. Anglaterra gastà (tan sols parlam dels costos nets del govern) 100 miliards de rubles. Anglaterra va perdre gairebé dos milions de persones. Tota la imatge del món canvià. Anglaterra s’enfrontava a una sèrie de qüestions que no havien estat encarades per cap parlament. La meitat de la població – població que vivia en les condicions més difícils, no participà en les eleccions, assenyalant que li eren indiferents, que no volia res i que no creia en res. La manera com Lloyd George ho explica no és gaire pitjor que la nostra. A l’article dedicat a les eleccions que dugueren al Partit Laborista al poder el desembre del 1923, escriu: «Cada dia creixia la indignació en la ment i el cor de les masses contra aquelles condicions socials que il·luminen la vida d’una minoria de la gent amb l’arc iris però deixen masses senceres en la brutícia. Sempre em sorprengué que la gent suportàs aquestes condicions durant tant de temps. Per què les suportava? Shelley sabia la veritat fa un segle i la proclamà: ‘Sou molts, ells són pocs!’ Però un costum arrelat, el costum de l’esclavitud i de l’opressió pesa massa, si més no, per a la majoria. A més, la resistència és un altre factor que endarrereix i que destrueix les intencions i aspiracions del reformadors. Quan la gent exigia millores, topava amb un mur de drets adquirits, que hi resistia, i la força es moria abans que s’hi fes ni un pas endavant. La decepció i la fatiga arrelaven, i la gent tornava als vells camins i maleïa els líders, que no podien complir la promesa de millorar-los la vida. Els drets adquirits mantenen la influència. Hi ha forces que no atorguen als innovadors oportunitats d’actuació. Els piolets d’aquests explotadors eren tan febles que no pogueren eliminar els obstacles que tenien al pas. Mai no oblidarà l’experiència que vaig tindre amb la política fiscal el 1909, de com el meu piolet es desesmolà i trencà, per culpa d’obstacles externs i interns. Es féu un petit pas endavant amb un cost enorme d’energia. La introducció d’aquesta llei al Parlament requerí més temps que cap altra. I quan la proposta arribà finalment al Parlament, fou distorsionada quan no destruïda».
Descriu bé la història de la democràcia anglesa el senyor Lloyd George. Ho descriu fins i tot amb una llàgrima melangiosa i autobiogràfica. Però aquesta no és una història completa. Quan el poble anglès inicià la lluita per la democràcia i la transformació social va patir persecucions no pas menys agres que les que patí el moviment revolucionari a Rússia. La baioneta i la bala contra la massa manifestant, la forca pels herois del moviment popular, treballs forçats pels seus líders, aquests eren els mitjans amb els quals la burgesia anglesa garantí que el creixement del percentatge de votants de 4,5% a 9%, de 9% a 16%, trigàs dècades. Però què van elegir aquests 10 milions que s’acostaren a les urnes del desembre del 1918? Lloyd George dirigia la coalició de conservadors i de liberals de dretes. La premsa de Northcliff i Beaverbrook treballava colze amb colze amb ell. Les eleccions se celebraren sota la consigna: el kàiser serà penjat, Alemanya ho pagarà tot, i els herois de la guerra tornaran a casa. Malgrat tot, Lloyd George no aconseguí la majoria per a la coalició. 5.096.233 votaren a favor de la coalició, 2.375.202 – per al partit laborista, 2.218.674 votaren els liberals d’esquerres i altres fraccions. Però la minoria de vots assolí la immensa majoria de mandats gràcies a les peculiaritats de la llei electoral anglesa, que Lloyd George no canvià, i que sense més votacions atorga el mandat a qui rep una majoria relativa de vots. 50 diputats foren elegits sense l’oposició d’altres candidats, i 213 entraren en el parlament, representant una minoria d’electors. Així doncs, amb la confiança de 5 milions dels 22 milions d’electors, Lloyd George obtingué una majoria sòlida al parlament i proposà una resolució dels problemes que encaraven Anglaterra i el món. Primerament fou una sèrie de mesures militars en cas de revoltes obreres. Després d’haver preparat la repressió contra els treballadors, el demòcrata Lloyd George recorregué a un altre mitjà habitual de la democràcia moderna. Quan els miners de carbó exigiren la nacionalització de mines i instal·lacions, refusant de treballar per al duc de Northumberland pel simple fet que un rei de quinze anys li hagués concedit aquesta terra en el segle XVI, Lloyd George digué: per què no? I nomenà una comissió per investigar el cas. La comissió reconegué que els miners de carbó tenien raó, però a Lloyd George no tingué prou temps per dur a la pràctica la seua decisió. «Els drets adquirits» del duc de Northumberland eren més forts. Per això Lloyd George confeccionà, juntament amb Clemenceau i Wilson el tractat de Versalles, aquesta gran carta d’esclavització de pobles. Després d’haver assegurat la situació del món exterior i interior, Lloyd George inicià una guerra contra la Rússia Soviètica, òbviament, amb un intens esforç, car comprenia la dificultat d’aquesta empresa. Però els drets adquirits d’antuvi no li permetien seguir la veu de la raó. Ja no era possible esclavitzar l’Europa central, convertir-la en una colònia i vigilar-la amb calma, ja que a l’Europa oriental creix i s’enforteix la potència mundial dels treballadors i camperols emancipats. «Si volem la pau, hem de prendre Petrograd i Moscou», li deia Lloyd George a Clemenceau. I Lloyd George anà a prendre Petrograd i Moscou – i a cremar-les. Des d’aquell moment s’inicià el col·lapse de la política de Lloyd George – una política de coalició de capitalistes industrials, financers i terratinents anglesos, militars, diplomaticastres i una colla d’especuladors, que constituïa la guàrdia especial del gran reformador democràtic Lloyd George. Alemanya fou robada d’acord amb totes les regles de l’art dels lladres medievals, que Lloyd George pintava amb tants colors en els discursos del 1909, quan lluitava per la introducció de la reforma social. Robaren el màxim nombre possible de vaques, cavalls, vagons, locomotores, vaixells, prengueren 10 miliards de marcs d’or de fàbriques, plantes, empreses a l’estranger, però de sobte resultà que no era suficient treure-li la camisa i el pantaló a una persona perquè es convertís en el comprador del nou vestit. L’Europa Central era en ruïnes, l’Europa Oriental envoltada per un anell de setge. Seny dels vencedors, vet ací! Però la conseqüència fou la crisi econòmica mundial del 1920. Anglaterra es trobà de sobte amb dos milions d’aturats, i Lloyd George hagué de cercar mètodes per cobrir els miliards de rubles d’or que es gastaven cada any en el manteniment dels aturats. Lloyd George decidí de canviar de política. Proposà un pla per reduir la càrrega de les reparacions a Alemanya, un acord amb Rússia que fes d’aquest país un mercat. Això suposava una reducció dels armaments. Amb tot Lloyd George errà en els càlculs. Les forces socials en les quals recolzava eren incapaces d’una política com aquesta. No els importava «alleugerir» Alemanya, de la que no tenien por, i de la qual potser havien de tindre’n una mica, però els llurs aliats, els reis del ferro i del carbó a França, respongueren: reduir la càrrega feixuga d’Alemanya és bona idea, però llavors reduireu la càrrega dels nostres deutes amb vosaltres, els que vam contraure a Londres durant la guerra. Això suposava la necessitat d’un augment enorme dels impostos a la burgesia d’Anglaterra. Aquesta via fou blocada per Lloyd George: els «drets adquirits» tornaven a prevaldre. I el tractat amb la Rússia Soviètica? Era un tractat amb una lletra petita. La Rússia Soviètica es negà a pagar els deutes del tsar i de la burgesia russa. Lloyd George convencé els nostres representants que, si fracassava, patiríem, ja que ell era el nostre amic, i els nostres enemics el substituirien. De Gènova Lloyd George retornà mort. Però quan aquest mort promogué una guerra contra Turquia i quan en aquesta guerra el seu mercenari, el rei grec, fou derrotat, gairebé provocant una guerra directa entre Turquia i Anglaterra, volà. Arribaven les eleccions del 1922.
En aquestes eleccions participaren 14,5 milions de persones, augmentant el nombre de votants en 4 milions. L’experiència de les polítiques de Lloyd George, que demostrava que el signifiquen les promeses d’un govern burgès, funcionaren més que la guerra. El nombre d’electors que votaren el partit laborista es duplicà: 4.202.516 vots correspongueren a candidats del Partit Laborista. Els dos partits liberals reberen 4.130.613 vots, però el partit conservador també augmentà el nombre de vots - 5.546.480 vots foren emesos. En trencar-hi amb Lloyd George, s’estalviaren la responsabilitat de les seves polítiques. És clar que la seva política era la que era, i el fet que 5 milions de votants es deixassen enganyar d’aquesta manera demostra quines garanties d’engany proporciona la democràcia burgesa. No obstant això els conservadors reben el 38,7% dels vots, més d’un 60% hi votaren en contra; però, de tota manera, gràcies al miracle electoral, reben el 56% dels mandats. El partit laborista, tot i rebre el 29,3% dels vots, rebé tan sols el 22,4% dels mandats. Dividits en dos partits, els liberals reberen un 28,8% dels vots, però degut a la baralla interna, aconseguiren tan sols el 19,1% dels mandats. 8 milions d’electors s’expressaren en contra del govern, 5 – a favor. Bonar Lowe tenia el poder i els conservadors podien demostrar que ells reeixirien sols. Alliberats de les maniobres de Lloyd George, proposaven un nou pla: dividir-hi des de dins. Aquesta política ho tingué molt fàcil. L’atur era escàs, el nombre de membres sindicals començà a davallar de 6,5 milions el 1920 a 5,1 milions el 1922, i 4,3 milions el 1923. Els treballadors intentaven defensar els salaris, però perdien una vaga darrera l’altra. Des del 1921 els salaris han davallat 140 milions de rubles d’or cada setmana. El nombre de militants del Partit Laborista, que el 1920 era de 4,3 milions, es reduí el 1921 a 4 milions, i el 1922 a 3,3. Entre les masses obreres regnava la misèria, i tothom maldava per un tros de pa. Poc aparent era la tranquil·litat que el primer ministre conservador Bonar-Low havia convertit en el seu lema. Era en tot cas la tranquil·litat d’un atur tranquil·lament irremediable, d’uns vincles tranquil·lament afeblits de l’imperi, del creixement que tranquil·lament feien el poder dels Estats Units i l’amenaça de França. Bonar-Low hagué d’acceptar el pagament d’interessos dels deutes contrets a Nova York. 300 milions de rubles d’or es comprometia a pagar Anglaterra cada any a Amèrica, sense rebre ni un cèntim ni de França, ni d’Alemanya, per no parlar de la pecaminosa Rússia Soviètica. Un intent de resoldre el problema de la reparació conduí a la campanya francesa del Ruhr. Llavors lord Curzon elaborà un pla, que pretenia garantir la victòria, si més no en el sector oriental. S’optà per dividir per a vèncer. S’assolí la pau amb Turquia, i es presentà un ultimàtum a la Rússia Soviètica. Davant del refús a aquest ultimàtum, es començà a desplegar una nova campanya contra la Rússia Soviètica, amb l’assistència dels vassalls de França i Anglaterra. L’una i l’altra acabaren en bancarrota. La conferència de Lausana no resolgué ni el tema del deute turc ni el tema del petroli de Mosul. Per tant no es mantingué cap amistat amb Turquia. L’assalt a la Rússia Soviètica no tingué èxit perquè els industrials anglesos temien fer un salt al desconegut. L’Anglaterra burgesa conservadora es quedà sense cap programa i sense cap sortida. Baldwin, que ocupà el lloc de Bonar-Low al capdavant, presentà un programa que consistia en retirar-se d’Europa i en intentar de salvar l’imperi anglès, desenvolupant forts vincles amb els dominis. El pla de Baldwin era una aposta pura. L’Europa Central té cent milions d’habitants, l’oriental – 150 milions. Els habitants dels dominis anglesos, colònies blanques autogovernades, no pugen a més de 20 milions. El major domini de tots – Canadà es troba cada vegada més en contacte estret amb els Estats Units d’Amèrica. Pel que fa a les colònies de color, Índia i Egipte, la indústria hi ha crescut des de la guerra. Per si mateix, això no hauria d’ésser un obstacle per al creixement de les exportacions angleses, però, juntament amb el desenvolupament de la indústria colonial, també creixen les tendències de la burgesia colonial de protegir la seua indústria amb aranzels. A més, si Anglaterra provava de facilitar la importació agrícola des de les seves colònies en detriment d’altres països agrícoles que la subministren de pa, de carn, de llana, etc., aquests països es restringirien com a mercats per a Anglaterra. El programa de Bonar-Low, que era el programa de Joey Chamberlain engorjat i arruïnat, era un acte de desesperació, una expressió de l’absoluta manca de creativitat dels conservadors anglesos. Si esperaven que a les eleccions del 6 de desembre del 1923 els ajudaria la ignorància de les masses i l’afebliment financer del Partit Laborista, les eleccions demostraren que s’equivocaven.
La massa de la burgesia comercial, burgesia que representa la indústria exportadora, troba expressió en el partit liberal, que en aquestes eleccions actuà com a front unit, i veia en la transició cap a una política de patrocini dels lligams amb les colònies una amenaça de la seua posició, ja prou agitada en el mercat mundial. Per a la massa de treballadors, per a la massa d’empleats, en la mesura que participen generalment en la vida política, la política de Bonar-Low suposava entrar en el camí de la creació artificial de mitjans de vida. La petita burgesia anglesa es mantenia fins aquell moment tan sols per les restriccions al lliure comerç. El baix preu dels béns de consum, el «desdejuni barat» ha estat des del 1846 la principal conquesta dels treballadors i petits burgesos anglesos. Així els conservadors amb prou feines conservaren el nombre de vots rebuts. Fins i tot disminuí de 5.554.648 a 5.527.522. El partit laborista, d’altra banda, augmentà el nombre de vots de 4.202.516 a 4.506.935, mentre que el partit liberal unificat augmentà lleugerament el nombre de vots rebuts: de 4.130.613 a 4.278.428. En general, podem afirmar que l’equilibri de poder de les eleccions de desembre del 1923 continuava el mateix que el del 1922. Però gràcies al fet que els liberals acudiren plegats, la pèrdua de vots liberals desaparegué, i els conservadors no reberen l’anterior majoria relativa i perderen ni més ni menys que 88 mandats.
Què significa aquest resultat electoral en sentit social?
1) 8 milions d’electors no participaren en els comicis. Es tracta, en primer lloc, de treballadors pobres. Encara no han penetrat en la vida política. I això es produeix en el país més ric, il·lustrat i democràtic d’Europa.
2) La immensa massa de treballadors votaren a favors dels liberals o dels conservadors.
3) Malgrat que el Partit Laborista té a la seua disposició tan sols una publicació diària amb una circulació de 300.000 exemplars, la xarxa de publicacions setmanals obreres és poc desenvolupada, i el nombre de fulls volants d’agitació és insignificant – 5 milions de treballadors anglesos donaren el vot al Partit Laborista, seguint el seu instint proletari.
4) Cap dels partits burgesos no pot, basant-se únicament en les pròpies forces, dirigir el país i, atès que la coalició dels dos partits havia acabat amb l’enorme col·lapse del 1922, cedirien ara el poder al Partit Laborista, amb el consol que el Partit Laborista seria era incapaç de fer cap política revolucionària, no tan sols pel fet de no disposar de majoria ni de la població ni del Parlament, sinó perquè té por de la política revolucionària.
Si escoltau les discussions polítiques a Anglaterra després de les eleccions, podeu treure una altra conclusió: el partit liberal, fins i tot sense els conservadors, podria tornar al poder. No té cap possibilitat de resoldre les tasques que confronten Anglaterra i Europa. Això condueix a la fugida d’intel·ligència des dels seus rengles cap als del Partit Laborista i al moviment dels seus elements capitalistes cap als conservadors. El programa liberal que implementà Lloyd George durant la lluita dels pressupostos del 1909, l’implementa ara el Partit Laborista. A Anglaterra anomenaven a la gent pobra «gent de segona mà» (second hand people), perquè compraven vestits molt usats. La política del Partit Laborista és, en paraules d’un dels millors publicistes polítics anglesos, «liberalisme d’una altra mà». De moment, tingué èxit en el camp de la política exterior, en decidir eliminar l’estupidesa més desesperada del Partit Conservador, la política d’amenaces a la Rússia Soviètica. Però el reconeixement de la Rússia Soviètica és el reconeixement d’un fet. Ara es tracta de la qüestió de quina attitud prendre davant d’aquest fet. En el moment que s’escriuen aquestes línies, la conferència de Londres dels representants del govern laborista anglès i del govern soviètic encara no ha acabat, però temem que no avance el tema més important per a Anglaterra i Rússia, la qüestió de les relacions econòmiques entre els dos països. Així com Lloyd George no pogué superar la resistència dels «drets adquirits», Ramsey MacDonald defensa els drets dels capitalistes anglesos que patiren la revolució russa. L’única diferència és que Lloyd George influïa més en el senyors de la City que no pas MacDonald. La segona victòria del govern laborista, que sembla obrir una sortida a l’atzucac internacional, és la caiguda de Poincaré. Arribat al poder, MacDonald endarrerí les negociacions amb França fins a la previsible caiguda de Poincaré, limitant-se fins llavors a una correspondència plena d’amistat i amor envers el poble francès. No sense l’ajut dels bancs anglesos el franc caigué. «Després del mantell cau el duc» - després del franc caigué Poincaré. El report de la comissió d’experts, és a dir les condicions dictades per la firma bancària Morgan, declara la voluntat del capital nord-americà de tornar a Europa, amb unes condicions que seran acceptades tan pels aliats com per Alemanya. Això tan sols obre la perspectiva d’una lenta extorsió d’Alemanya amb els pagaments, però no la perspectiva d’un renaixement econòmic de l’Europa central. La política «pacifista» de MacDonald serà tan impotent com la política pacifista de Lloyd-George. El mateix MacDonald hi compta i per això no deixa de construir flota aèria ni un sol dia. El gest d’endarrerir la construcció d’una base naval de Singapur és poc costós, ja que el Japó, per culpa del terratrèmol, ha quedat somogut per cinc anys. I què hi ha del programa intern, govern MacDonald, quines són les perspectives de desenvolupament intern d’Anglaterra sota el lideratge del Partit Laborista? La política interior del govern laborista és una política d’espera i petites concessions a la classe treballadora. El govern MacDonald i el Partit Laborista expliquen aquest comportament dient que no tenen majoria al parlament i que, per tant, han d’avançar molt lentament. Un diari conservador explica també la política del govern dient que quan el dimoni es troba malament és molt dòcil. Però pensam que té la raó la revista liberal «Nation» quan diu que no és l’absència de majoria sinó la manca de desig de lluita del Partit Laborista la que caracteritza «l’experiment» d’Anglaterra. Això es veu no tan sols per la falta de propaganda de grans reformes socials per part del govern laborista anglès, sinó també per allò que no fa i que sí podria fer. La posició del govern laborista anglès en relació a la sèrie de vagues demostra que té por del creixement d’aquesta força, contra la qual no podria lluitar en cap cas. No es pot dir que aquesta política haja causat una gran decepció entre les masses. Quan un treballador anglès veu filmats els seus líders al costat del rei encara té aquest sentiment: guaitau, què se n’ha fet del nostre poble! Petites millores, com la reducció dels impostos al sucre, són força valorades. Però alhora una altra conseqüència del govern laborista ja és visible. Els treballadors pensen: sense majoria, el nostre Mac pot fer poc, però tampoc no aixeca rancúnies i, així, pot començar a empènyer una mica contra la burgesia. Les vagues creixents són la prova que el govern MacDonald, per la seua mateixa existència, enforteix les esperances de les masses treballadors, les desperta. Per por, els trade-unionistes, que són darrera de MacDonald, s’afanyen a posar-hi límit. Amb aquesta base, el corrent d’esquerres dels sindicats comença a créixer, com ho fan també les vagues espontànies; per la mateixa raó comença a créixer la preocupació de liberals i conservadors. «Jo sóc per un govern laborista, perquè és el millor govern conservador», - deia l’espavilat Garvin a l’«Observer». Lloyd George elogiava la naturalesa liberal del pressupost de Snowden. Però tot això s’afirmava al principi de l’actuació del govern laborista. Ara, tant els conservadors com els liberals, comencen a preparar l’ofensiva. Aquesta, fins ara, ha estat un bombardament preliminar, però no hi ha pas dubte que, quan els capitalistes liberals i conservadors hagen redreçat les llurs organitzacions afeblides, passaran a l’ofensiva al parlament per posar a prova MacDonald en qüestions sobre les que puguen aplegar la burgesia al voltant llur. MacDonald pensa dedicar-se als problemes de política exterior fins a la primavera vinent, i després lluitar sobre la qüestió del pressupost. Aquest pressupost ha de comportar diversos canvis a favor de la classe treballadors. Tenim molts dubtes de si MacDonald serà capaç de resistir fins a aquell moment. Qualsevol vaga important pot suposar una pedra amb la qual ensopegar per al govern laborista d’Anglaterra. El futur desenvolupament d’Anglaterra depèn de quina base pren el conflicte entre el govern laborista i els partits burgesos. Si pren com a base els interessos de classe del proletariat, un govern laborista pot, a desgrat seu, convertir-se en el punt de partida d’una lluita seriosa. Fins ara es pot dir una cosa: no és capaç d’oferir la pau i la tranquil·litat que prometeren Lloyd George i Bonar-Low en el seu moment, i que el govern laborista promet tan àmpliament i forta.
* * *
El destí del govern laborista anglès es troba íntimament lligat amb el destí de la política francesa, que experimenta essencialment el mateix procés d’expansió de l’oberta política del puny imperialista. És molt important comprendre l’essència de la crisi francesa, ja que la victòria del bloc d’esquerres no n’és la finalització, sinó tan sols el començament. França sorgí de la guerra amb un gran augment de les fonts de recuperació econòmica. Les mines loreneses, juntament amb les mines del departament de Mosela, el converteixen en el país líder del capitalisme europeu. La victòria enfortí la fe en el futur entre la burgesia francesa. Però no eliminà la por al perill d’una revolució social i del renaixement d’Alemanya. La revolució russa i la revolució alemanya despertaren en la burgesia francesa una por cerval a ésser derrotada en aquell instant, tot just quan havia rebut a Versalles la palanca per conquerir l’hegemonia a Europa. Les eleccions del 1919 se celebraren amb una por a la «revolució». El Comitè per a la unificació dels interessos econòmics, organització de totes les associacions capitalistes de França, abocà milions per mobilitzar la por del camperol i del rendista urbà a la comuna en favor del capitalisme. Clemenceau facilità la victòria del bloc nacional, en representar els interessos de la indústria pesada i dels taurons bancaris, amb l’ajut de la llei electoral que, bo i anomenada proporcional, és una monstruosa perversió de la idea de proporcionalitat. El sufragi proporcional serveix per a protegir les minories. A França, sota la disfressa de llei proporcional, s’atorguen privilegis a grans partits o blocs de partits. Tota França es divideix en diverses circumscripcions electorals, que escullen entre 3 i 14 diputats. La llista que rep una majoria absoluta, ni que siga per un vot, rep tots els mandats de la circumscripció. Si no hi ha majoria absoluta, la llista de majoria relativa obté un benefici enorme. Suposam que en un departament on voten 120.000 persones, elegeixen 8 diputats. Competeixen 4 llistes. La llista a rep 59.000 vots, la llista b – 28.000, la llista c – 20.000, la llista d – 13.000. Tot seguit el nombre de vots emesos es divideix pel nombre de diputats. Aquest és l’anomenat coeficient. En aquest cas, el coeficient de 120.000 : 8 és de 15.000. Així doncs, la llista a rep 3 mandats, les llistes b i c – un mandat cadascuna, la llista d – ni un sol mandat. Els 3 mandats addicionals són assignats a la llista amb una majoria relativa, és a dir la primera. Les tres darreres llistes, amb més vots que la primera, són escombrades completament – no obtenen més de dos mandats. La unificació de tots els partits burgesos en les eleccions del 1919 donà al bloc nacional una majoria aclaparadora. Esdevenia la mestressa completa de la situació i començà a treballar sota dues consignes: Alemanya ho pagarà tot, i la revolució es convertirà en la banya del moltó.
Al principi les coses anaren bé. Després de l’esgotament militar, la indústria començà a reviure, no hi havia atur i l’agricultura començà a créixer. A més, Alemanya fou espoliada, i li prengueren tot el que hi havia de profit. Tots els advertiments, fins i tot d’economistes burgesos, que un país capitalista no pot retre tribut a un altre país capitalista sense exportar-hi equivalents, és a dir, que un gran tribut és impossible, tots els ensenyaments pertinents dels economistes burgesos de què Alemanya tan sols pot tributar per excés d’exportacions sobre les importacions, tot fou una veu que clamava en el desert, ja que durant els primers anys de post-guerra se’n pogueren dur d’una Alemanya espoliada vaques, locomotores de vapor, carbó, títols de propietats ubicades a l’estranger, etc. Segons els càlculs sobris del professor nord-americà Multon, autor del millor llibre sobre el tema de la reparació («What Germany can pay?» New-York 1923), els aliats robaren 26 miliards de marcs d’or d’Alemanya. Però el 1921, quan s’adoptà a Londres un pla dels pagaments alemanys de 132 miliars de marcs d’or, que s’imposà amb l’ajut d’un ultimàtum a Alemanya, arribà el moment de la veritat. Per pagar les primeres quotes, el govern alemany hagué de comprar dòlars i lliures. Les enormes masses de marcs en papers llençades als mercats monetaris trobaren bons compradors. A tots els països hi hagué milions de ximples que creien que, en comprar el marc alemany a 1/10 del valor, en traurien milions quan augmentàs. Però no cal dir que aviat el marc començà a caure frenèticament. Alemanya hagué de demanar una moratòria, i el senyor Briand, a qui no es pot negar l’enginy, sostenint el trot de la victòria pels regnes, declarà amb sentit d’humor macabre: un bell troter, però mort. El senyor Briand sabé treure conclusions del canvi de situació. Començà a pensar en com vendre més car el seu troter mort. Si Alemanya podia comercialitzar un marc podrit, per què França no fa el mateix amb la seua divisa? El senyor Briand suggerí Anglaterra i Amèrica que fossen disposades a prendre llàstima d’Alemanya i a reconciliar-s’hi sota dues condicions: 1) que també se’n compadissen de França, que Anglaterra i Amèrica l’alliberassen d’un deute que havia augmentat fins a 6 1/2 miliards de dòlars; 2) exigia que Anglaterra conclogués un tractat amb França per garantir les fronteres de França. Com és sabut, hi havia previstos a Versalles diversos tractats a canvi de la renúncia de França a una frontera renana. Però Amèrica es negà a ratificar aquest tractat, amb el qual Lloyd George quedà en solitari. En el moment de la negociació, el senyor Briand rebé una plantada del bloc nacional. Fou substituït pel senyor Poincaré, aquest heroi desesperat fora de control, un heroi que tremolava de por. França colpí la taula d’Europa amb un puny de ferro, agafà el tractat de Versalles, i cridà: aquest és el meu dret.
Qui era aquest Poincaré? Poincaré es dibuixa als ulls dels contemporanis com un home de ferro, que representa els interessos dels magnats del ferro i de l’acer. Però la història serà més indulgent amb el senyor Poincaré. El senyor Poincaré – alsacià – és ple d’odi a Alemanya i ple de por també envers ella. El deute francès equivalia el 1914 a 34 miliards de francs. El 1924 equival a 367 miliards de francs, sense comptar-hi el deute extern, el valor en francs del qual s’estimada en 200 miliards. Llavors Alemanya s’alliberava, gràcies a la caiguda del marc, del seu deute intern. Si no l’espolien, aviat serà més forta i més lliure en el sentit econòmic que no pas França. La població d’Alemanya no la supera únicament en 15 milions sinó que, segons l’antic costum alemany, és més capaç d’augmentar que la francesa. Alemanya es desarmà. Centenars de comissions de control a la recerca d’armes l’envolten, però el senyor Poincaré té la mateixa opinió que un crític enginyós del llibre de Bernhardi sobre les lliçons de la guerra, que deia que les lliçons de la guerra sempre s’escriuen d’acord amb la darrera guerra i que, quan arriba una de nova, resulta que en l’interval les condicions han canviat tant que, primer, les coses són diferents i, segon, pitjor del que hom creia. Si Alemanya es desenvolupa industrialment, llavors crea, com a producte addicional del seu desenvolupament econòmic, una enorme capacitat militar, acumula masses disciplinades de treballadors fabrils, base fonamental de la guerra moderna, desenvolupa la indústria química, que proporciona tots els elements bàsics de la química militar, i fons per al desenvolupament, ni que siga a l’estranger, d’una aviació enorme. A Alemanya la revolució encara no ha guanyat la guerra civil en una societat polaritzada, que determina com a governants d’Alemanya, mentre no triomfa el proletariat al capdavant de la nació, a l’antiga classe dirigent de terratinents, de líders de la indústria pesada, d’antics oficials. El senyor Poincaré veia a través dels ulls de la seua ànima la possibilitat d’una aliança militar no tan sols entre la victoriosa revolució alemanya i la Unió Soviètica, sinó fins i tot l’aliança militar de l’Alemanya blanca amb la Rússia Soviètica, ja que tenia una fixació enorme amb la Rússia Soviètica, i per això havia armat contra la Rússia Soviètica als seus veïns. L’enemic del meu enemic – el meu amic, en la lluita hom no ven tan sols als seus aliats, sinó fins i tot a l’àvia. El senyor Poincaré començà a tremolar davant del malson d’una coalició, que antigament havia impedit de dormir al mateix Bismarck, i decidí d’actuar. Però és més fàcil decidir d’actuar que trobar un camp per a la manifestació d’aquest desig, és a dir una sortida. El senyor Poincaré es convertí en el focus de totes les decisions conflictes de la qüestió de les reparacions i, en general, de la qüestió alemanya.
La principal massa de votants de França són homes que compraren obligacions governamentals, persones que recolzaven les propietats en papers governamentals. Han arribat mals dies per a ells. Papers d’obligacions al 5%, comprats per 95 francs, quan el març del 1924 tenien un valor de 6,5 francs d’or. Poincaré preveié aquest perill, en veure al darrere seu un cor de masses de votants que cridaven: restaurau el franc no siga que perdem la nostra confiança en el govern. Per nosaltres no hi ha dubte que Poincaré representava essencialment els corrents que a França cercaven diners a Alemanya. Però com que no en rebien diners, havien de pressionar, segons ells, Alemanya. D’acord amb el tractat de Versalles, les tropes franceses començaren pel Rin. Creuat el Rin, la regió del Ruhr queda davant seu. Hi ha carbó i metall, tresors de la indústria pesant alemanya. Fer-se fort al Ruhr no significa altra cosa que agafar els capitalistes alemanys, els governants de la democràcia alemanya, Stinnes, Krupps, Kleckners, Rehlings, i fer-los pagar. Com fer-ho, però, el senyor Poincaré no ho sabia. Els seus experts en la qüestió de la reparació tampoc. Sedu elaborava un nou pla per als pagaments alemanys cada dos mesos. Ca d’ells no resolgué la qüestió de com pot Alemanya, que equilibrà importacions i exportacions abans de la guerra únicament gràcies al fet d’haver investit 40 miliards de marcs or en empreses estrangeres, pagar el tribut que se li exigeix després de perdre el capital investit en l’estranger, ja que la seua necessitat de pa exterior augmentà com a conseqüència de la pèrdua de la Prússia Occidental, i la de mineral exterior per culpa de la pèrdua de Lorena, a la vegada que no tan sols queien les seues exportacions de manera catastròfica, sinó que en general disminuïa la capacitat dels mercats exteriors. Això no preocupava el senyor Poincaré. Els alemanys es feien els sords, i deixaven que inventàs plans de pagaments. Les tropes franceses ocuparen el Ruhr. Al voltant de Poincaré començà una lluita ferotge. Part de la indústria pesant l’havia empès al Ruhr per raons completament diferents. Repudiava els pagaments alemanys, que els eren directament perillosos. Alguns senyors de la indústria pesant són ben conscients que Alemanya tan sols pot pagar amb exportacions. Els seus productes, llençats a França, matarien la indústria francesa, expulsada cap als mercats exteriors – on hi hauria una enorme competència per a França. I França és un país que, abans d’exportar, ha de retallar. Un gran país industrial no es pot desenvolupar sense mercats exteriors. Però els senyors de la indústria pesant no tan sols temen els pagaments alemanys. Els grans pagaments alemanys poden fer pujar el franc. Això suposaria empitjorar les condicions d’exportació. La inflació és atractiva perquè promet beneficis enormes. No són diners alemanys el que necessita França, sinó coc alemany. Cal garantir-se’l amb un acord amb els industrials alemanys. Però per tou que siga el llit matrimonial, els industrials francesos temen la força i la destresa de la indústria pesant alemanya. L’acord en condicions d’igualtat podria suposar un avantatge per als taurons alemanys en un trust de carbó i d’acer. Per tant, els senyors de la indústria pesada volien romandre durant molt de temps a la Conca del Ruhr fins que, sota la pressió de les baionetes franceses, es conclogué un acord que els atorgava un avantatge. Però un tercer grup també intentà, sota la bandera de Poincaré, determinà la direcció de la política del Ruhr. Aquest és un grup de militars convençuts que França no seria fora de perill fins que Alemanya no fos desmembrada. El general Foch exigia a Versalles la frontera del Rin. Per la falsa promesa angloamericana d’un plat de llentilles, Clemenceau renuncià a la frontera del Rin. França ocuparia el Rin tan sols durant 15 anys. Què passarà a continuació? Caldrà confrontar-nos al Ruhr fins que Alemanya accepte la pèrdua de les províncies renanes, caldrà donar suport al separatisme del Ruhr, del Rin i bavarès, cedir als polonesos la Prússia oriental: llavors França dominarà Europa. Entre aquestes tendències en conflicte hi havia Poincaré, que repetia frenèticament: donau-me diners, i me n’ensortiré. I arribà el moment de la seua gran victòria: Alemanya perdé la segona tuerra. Capitulà davant de Poincaré, i els industrials alemanys s’adreçaren al general Degout per tal de signar-hi tractats vergonyants. Un dels millors experts al servei de la política francesa, Agenen, representant de la comissió de reparacions de Berlin, que tornà després de la rendició de París, acudint al senyor Poincaré amb propostes de compromís d’Alemanya, encongí els muscles davant del seu cercle d’amics i declarà: Poincaré és ara un sant, i ningú no s’hi pot acostar. Però el destí arribà. El gener del 1924 començà una caiguda catastròfica del franc. El 9 de març la lliura arribava als 120 francs. De forma que l’intercanvi internacional trastocà la victòria del senyor Poincaré.
La caiguda del franc té raons força complexes. El desenvolupament econòmic de França ha augmentat significativament en els darrers anys. N’hi ha prou amb esmentar algunes xifres bàsiques. La producció de blat, que el 1913 pujava a 86.919 milers de quintars, que el 1919 arribaven a 49.653 milers. Cresqué el 1923 a 79.054 milers de quintars. La producció de carbó, que el 1913 ascendia a 40.051.000 tones, el 1919 caigué a 21.567.000, i pujà el 1923 a 37.714.395 tones. La producció de mineral de ferro passà de 21.918.000 tones el 1913 a 9.430.000 el 1919, per augmentar el 1923 a 23.428.160 tones. El consum de cotó passà de 268.000 tones el 1913 a 201.000 el 1919, i pujà a 234.000 tones el 1923. Les exportacions d’automòbils passaren de 258.000 centenars el 1913 a 59.000 el 1919, i pujaren a 407.000 el 1923. El dèficit comercial, que el 1919 equivalia a 24 miliards de francs, caigué el 1923 a 2 miliards. Així no hi ha pas dubte del creixement econòmic de França després de la guerra però la meitat del pressupost francès es destina a pagar els interessos del deute, encara que França no ha començat a pagar interessos pel deute exterior. L’altra meitat passa de manera predominant a l’exèrcit. Més de 100 miliards de francs els gastà França en la reconstrucció de les regions septentrionals, cobrint els costos amb emprèstits nacionals, que Alemanya haurà de cobrir en el futur. Però Alemanya – com tot el món ha entès – no podrà pagar ni una desena part de la contribució prevista. Així caigué el franc. Poincaré es trobà a la vora de l’abisme. Malgrat les imminents eleccions, es veié obligat a augmentar les càrregues fiscals en un 20%. Tenia al davant una despesa creixent. El gener del 1923 l’índex del comerç a l’engròs era de 418, en el moment del triomf sobre el Ruhr, i el gener del 1924 era de 505. L’elevada despesa començava a notar-se. Poincaré hagué de recórrer als bancs anglesos i americans per ajudar-lo. Això constituí la seua derrota més profunda. Quan Poincaré es negà a acceptar el primer report d’experts, declarà en la seua intervenció que no permetria als banquers mundials de decidir sobre els interessos de França. La seua campanya al Ruhr no fou tan sols una campanya contra Alemanya, sinó també una campanya contra Anglaterra i Amèrica. Contragué compromisos de producció per disposar a les mans d’iniciativa no tan sols en relació amb Alemanya, sinó també en relació amb Amèrica i Anglaterra. Ara s’hi veia obligat a recórrer-hi. Tant Morgan com Norman atorgaren aquest ajut en nom de Wall Sreet i la City. Però atorgaren aquest ajut d’acord amb un missatge confidencial de França, que acceptava la proposta dels experts – cosa que implicava acceptar la internacionalització de l’explotació d’Alemanya i renunciar a empreses territorials en relació amb ella. Es trencava el mecanisme de Poincaré. Les eleccions tan sols el remataren.
Aquestes eleccions se celebraren sense escenes dramàtiques, i fins i tot es podria dir que amb el silenci dels electors, per bé que un 85% hi participà. Camperols, comerciants, petits arrendataris, treballadors, eren cansats de la política de grans gestos, campanyes militars, aliances militars. El més sorprenent fou que la política exterior de França tingués un paper mínim en la campanya electoral. L’estat d’ànim en el qual tingueren lloc les eleccions conduí al fet que els representants de la petita burgesia, els republicans d’esquerres, els anomenats socialistes radicals (així s’anomenen perquè ni són socialistes ni són radicals), que el 1919 feren bloc amb els partits més reaccionaris, que no s’atreviren a votar en contra de la política del Ruhr del senyor Poincaré, s’animassen a fer costat als socialdemòcrates i a trencar amb Poincaré. La llei electoral francesa es girà ara en contra del bloc nacional. Els partits petit-burgesos d’esquerres, juntament amb els socialdemòcrates, amb els quals concorregueren en 48 districtes, arrabassaren a Poincaré 100 mandats. El bloc nacional rebé 274 mandats contra 272 mandats del bloc d’esquerres i 29 mandats comunistes. La derrota de Poincaré no s’expressa amb prou claredat en aquestes xifres, perquè el més important no fou perdre 100 mandats després de la victòria del Ruhr, sinó que els partits, després de Poincaré, no gosaven de presentar el seu antic programa de combat. S’hi trencava el mecanisme.
El desplaçament cap a l’esquerra expressava el cansament de les masses a França. Deixaven d’ésser una base per a la política d’aventures, l’aspecte més rellevant de les eleccions. Però qui pense que aquestes eleccions foren decisives s’equivoca fonamentalment. L’òrgan del bloc d’esquerres, «L’Heure», formulà la plataforma electoral de la manera següent:
1) volem pau, 2) volem reparacions, 3) volem queviures barats, 4) volem una moneda estable, 5) volem justícia fiscal, 6) volem que la democràcia governe els especuladors, 7) volem llibertat de consciència, 8) volem llibertat de sindicació, 9) volem la restauració de les zones destruïdes, 10) volem una jornada laboral de 8 hores i legislació social. Aquest és un programa molt bo, però el bloc d’esquerres sembla una noia que declara que li agradaria tornar a Niça. I que quan se li demana que quan havia estat ella a Niça respon: que vull ser-hi una vegada! El bloc d’esquerres ha volgut moltes vegades totes aquestes 10 coses bones, i més encara. El bloc d’esquerres vol la pau, però el primer que féu el senyor Herriot després de la seua victòria, fou començar a garantir als antics vassalls de França, els vigilants de la pau de Versalles, seguretats contra Alemanya, com havia fet Poincaré, i a la Rússia Soviètica li deia que França continuava essent amiga seua, com abans. Aquesta afirmació provocà una certa desconfiança a Polònia i a Romania, però creiem que aquesta desconfiança no està justificada. La política imperialista d’expansió de França enfortirà, i no pas afeblirà, el nacionalisme alemany, perquè la França d’Herriot exigirà a Alemanya si bé no en el mateix nivell de Poincaré, que en qualsevol cas Alemanya n’esdevinga una colònia. El creixement del nacionalisme alemany col·locarà França davant d’aquesta qüestió: o refús complet a la política d’espoliació, o augment del nacionalisme alemany, amb el consegüent augment de perill per a la pau de Versalles. Tenim el convenciment que el senyor Herriot ja ha triat el camí, en confiar el ministeri de la guerra al general Nolle, l’home que encerclà Alemanya amb una xarxa d’organitzacions d’espionatge, un home fixat en Alemanya. Viviani i Panlevé sospiraven per la pau ja abans de la guerra, però no dissuadiren França d’entrar-hi. El govern Herriot vol disminuir el cost de la vida. Això requereix primerament una reducció dels impostos. Però el govern Herriot reduirà la cursa armamentística dels militars, pagarà els interessos dels deutes estatals a petits titulars a expenses de la indústria pesant i dels especuladors bancaris? No s’atrevirà mai a fer-ho. Als radicals petit-burgesos els agrada parlar molt de la lluita contra la plutocràcia, però no hi ha enlloc un estat tan endeutat com en aquest país de democràcia petit-burgesa que és França. Amb un pressupost així, ni tan sols es pot parlar de reformes socials. El paper històric de la victòria del bloc d’esquerres a França és que afeblirà la base de l’imperialisme francès entre les masses, afeblirà sense voler-ho el seu sistema internacional d’aliances i obrirà el camí cap a la lluita entre el feixisme emergent francès i la classe treballadora.
Des d’aquest punt de mira, el resultat de les eleccions entre les masses treballadores és de gran importància. És impossible establir el balanç de poder exacte entre els comunistes i els socialdemòcrates, ja que els socialdemòcrates es presentaven en 48 districtes en llistes conjuntes amb la democràcia petit-burgesa. Però els fets bàsics són nítids. França té deu milions de treballadors en la indústria, l’artesania i el camp. Els comunistes tan sols reberen 900.000 vots. Els altres vots es dividiren entre els blocs nacional i d’esquerres. Als districtes on els socialdemòcrates es presentaren en solitari, reberen 700.000 vots. Esmentaren algunes xifres molt il·lustratives. A París obtinguérem una victòria brillant: rebérem 300.000 vots. La capital de França aixecà la bandera de la revolució. D’1 milió de treballadors parisencs 300.000 votaren al partit comunista. Però com anà en tota la sèrie de districtes on ens presentàvem per primera vegada? Al departament Du Nord obtinguérem 64.000 vots, mentre que els socialdemòcrates, que es presentaven en solitari, aconseguiren 161.000, a Pas-de-Calais, districte carboner, obtinguérem 20.000 vots, i els socialdemòcrates 84.000. En el districte industrial de les fàbriques de Creusot, Montchanin, Chalon, victòria per als socialdemòcrates. A la fàbrica d’armes Schneider de Creusot el bloc nacional obtingué 3.200 vots, els socialdemòcrates 5.200, nosaltres – tan sols 500. A tot el districte rebérem 6.400 vots front els 67.000 dels socialdemòcrates. El camarada Treint observa correctament que les masses treballadores rebutjaven la política de Poincaré, que era una política d’aventures exteriors imperialistes i una política d’esclavització a l’interior del país. Però majoritàriament la classe treballadora continua plena d’il·lusions reformistes. També imagina que ho pot aconseguit tot gràcies a les virtuts del bloc d’esquerres, dels socialdemòcrates i de la Societat de Nacions, en una via parlamentària dins de la societat existent. A França els sindicats tenen 700.000 afiliats. Si el partit comunista francès no és capaç de posar un peu i guanyar-se vigorosament les principals regions industrials, si no aconsegueix crear organitzacions proletàries de masses, llavors en les properes batalles no podrà jugar el paper que caldria per tal que França no torne a ésser el centre de la contrarevolució, cosa que personificava hàbilment i enèrgica Poincaré.
Tant França com Anglaterra – com demostraren les eleccions – es troben en un procés de fermentació profunda. Les forces contrarevolucionàries hi són molt feble, però les forces revolucionàries tot just han començat a organitzar-s’hi. A Anglaterra aquest procés encara no ha deixat la fase de les passes prèvies, mentre que a França s’ha avançat més. Tenim un partit de masses – 60.000 membres del partit i 900.000 vots; ja és una gran força organitzada a escala francesa; en els darrers mesos i anys aquest partit ha medurat mentalment, políticament i ideològicament, però continua sent el partit d’un 10% del proletariat. No té organitzacions de masses com a base. I li esperen enormes tasques.
La victòria del feixisme a Itàlia l’estiu del 1922 representa una cosa nova en la política burgesa de la post-guerra. El terror blanc no és cap novetat. Segueix les passes de cada revolució vençuda, de cada contrarevolució victoriosa. El fet que després d’una victòria, la classe vencedora impose totes les càrregues a la classe vençuda no és tampoc nou. Com que la la classe dominant del món capitalista és la burgesia, la seua victòria s’ha d’expressar en un intent d’enfortir els fonaments del sistema burgès en detriment de la classe obrera. Com que la indústria pesada té una preponderància en els estats capitalistes moderns, no és estrany que els seus interessos siguen dominants en la victòria de la contrarevolució. El camarada Guido Aquille, en el seu magnífic pamflet sobre el feixisme, assenyalà amb raó que el feixisme elimina el domini dels propietaris en la política burgesa italiana, que és primerament el govern de la burgesia industrial. Però si això representa un fenomen nou des del punt de mira del desenvolupament d’Itàlia, aquesta característica no és específicament nova fel feixisme des del punt de mira internacional. Ço que és específicament nou en el feixisme és que la victòria de l’alta burgesia, la victòria dels interessos de la indústria pesant, es produeix amb l’ajut d’importants masses petit-burgeses contra els interessos de les quals s’adreça. Les formes amb les quals la petita burgesia ajuda el gran capital a fer-li un nus al voltant del coll seran diferents en els diferents països, com veurem en arribar a la situació d’Alemanya. Però l’essència de la qüestió és que el gran capital reforça el seu poder amb les mans de petita burgesia. Quines són les causes d’aquest fenomen? Revolució i contrarevolució en qualsevol època històrica es troben connectades per la mateixa base del procés històric que conforma el contingut d’aquest període històric. El conservadorisme modern comença amb un llibre d’Edmund Burke contra la revolució francesa. Burke mobilitzà l’opinió pública anglesa de l’Anglaterra de final del segle XVIII contra la revolució francesa. Però una anàlisi crítica del contingut del seu famós llibre demostra que Burke ja ha assimilat diversos elements bàsics del moviment revolucionari. El mateix passa amb el feixisme. Nega la democràcia formal burgesa, que fracassà a Itàlia, que no portà tan sols una corrupció parlamentària completa, sinó la total impotència de l’estat burgès davant del moviment revolucionari més ampli de la classe obrera que s’enfrontava amb el poder. Proclama la dictadura de la minoria contrarevolucionària, dirigida per un líder no per la gràcia de Déu, sinó per un líder que és el geni de la contrarevolució. Proclama que la dictadura feixista subordinarà tots els interessos de classe als interessos del renaixement de la nació. Però el procés de desintegració capitalista donà vida a un enorme moviment de masses, i no tan sols s’aixecà la classe obrera, sinó que també s’aixecà el camperol arruïna per la guerra, s’aixecà una gran diversitat de botiguers, artesans, professors i oficials de reserva. El tro de la guerra els despertà a tots. Tots ells en pateixen les conseqüències. Tothom pensa en què passarà a continuació. I no hi ha una vareta màgica de contrarevolució que puga ordenar totes aquestes masses a tornar a un estat d’inexistència històrica. El feixisme es basa en aquest moviment popular divers, i provà de convertir aquest moviment en la taula de salvament del capitalisme. Durant molts anys els treballadors es manifestaren contra la societat capitalista, feren vaga, lluitaren contra la policia i, a l’estiu del 1920, gairebé prengueren el poder. A causa de la seua feblesa no acompliren la victòria. El capital començà a avançar, abocà una persecució als treballadors, esclatà un pànic entre ells, començà la descomposició. El feixisme diu a la classe treballadora: anàreu pel camí equivocat, rendiu-vos al meu lideratge, no fareu vaga, treballareu, però compatibilitzaré el capital amb els vostres interessos, us faré partíceps de la nova creativitat col·lectiva. Fa una crida a l’aversió al debat parlamentari-democràtic, prometent-li la creació d’un poder fort i enèrgic. Troba fins i tot punts de sentiment nacional entre el proletariat italià. Milions de treballadors italians es veuen obligats a emigrar. Són l’adob del capitalisme a França, a Amèrica del Nord i del Sud, a l’Àfrica del Nord. Itàlia ha d’enfortir-se per poder-los cuidar. I el feixisme crea els seus propis sindicats, als quals condueix també, sota la pressió dels capitalistes, als treballadors que voluntàriament no sucumbiren a la seua temptació. Un home té por de la comuna, pateix pels impostos, per la burocràcia; el feixisme li diu: crearé un poder fort que protegirà els teus camps dels treballadors que roben patates, reprimiré el creixement burocràtic que s’alimenta del cos de l’estat, no passaràs hores davant de la finestreta de la institució tributària, on un funcionari mandrós es grata el cap. Eliminaré el predomini de les colles parlamentàries, dels ociosos creixents, dels buròcrates que medren sota el nepotisme. L’estat renunciarà a gestionar els ferrocarrils, la posta, els abastiments, que el capitalista organitza més econòmicament a la recerca de beneficis. L’estat serà barat. Un professor, farmacèutic, retornà de la guerra. Era un home petit d’una localitat rural. Feia pastilles, ensenyava els nens a llegir i a escriure, el diumenge llegia el diari. En la guerra comandava. Com més baixes hi havia entre els oficials, més augmentava la seua importància. Els ministres li dedicaven discursos, el posaven d’exemple d’heroisme. Tornà de la guerra i es trobà bandejat. Fora paràsits instal·lats als jutjats! Fora noblesa burocràtica amb sous immensos! Un heroi de guerra salvarà la pàtria! - El feixisme el cridava sota la seua bandera. I el feixisme creixia en poder. Quan el perill d’una insurrecció obrera resultà una clara realitat, sense refiar-se de la maquinària estatal destrossada, els vells partits burgesos, que s’esquinçaven per les costures, recorregueren a l’auxili del feixisme. El feixisme rebé diners per fer agitació, armes per als camises negres, camions per als desplaçaments. El feixisme esdevenia una força. Basat en el moviment de masses de la petita burgesia, sense generar prou resistència en la classe treballadora, es declarà un competidor pel poder. El vell govern pensà llavors en resistir-hi, però les seues tropes prengueren el partit del feixisme. Les organitzacions capitalistes exigiren al rei de conciliar-se amb el feixisme i de lliurar-li el poder. El rei cridà Mussolini, que amb una revista enorme de les seues forces a Nàpols havia demostrat que podia prendre el poder. El feixisme arribà al poder. Per a les eleccions de maig presentaren un report de la tasca realitzada pels seus dirigent durant un any i mig. No anam a fer un report de les activitats del govern feixista durant els darrers anys. El lector pot acudir a una valoració redactada per al cinquè congrés de la Comintern pel camarada Guido Aquile. Volem indicar tan sols alguns punts crucials sobre les polítiques financeres i econòmiques del feixisme. Un empleat del «Manchester Guardian» organitzà un qüestionari a representants destacats de la burgesia italiana. En aquest qüestionari el senador Conti, president de la unió de societats anònimes italianes, afirma: «Les polítiques financeres i econòmiques del govern feixista són exactament les polítiques que fabricants i empresaris italians han exercit durant molts anys abans que el feixisme arribàs al poder. Ho podeu comprovar en els discursos que jo i altres representants del món empresarial pronunciàrem en el Senat i en el Parlament, en essència un retorn a la sana política liberal de Cavour, creador de la Itàlia moderna. El feixisme pot ésser políticament dur i inconstitucional, però la situació del país era tal que requeria les mesures més vigoroses. Ho reiter: el govern feixista és econòmicament un govern liberal i persegueix una política que el partit liberal sempre ha cercat, però que no ha estat capaç de fer complir». Aquesta darrera observació indica que la burgesia industrial no es trobava capaç a la Itàlia de pre-guerra de dur a terme la seua política econòmica en la forma més pura, ja que el govern era en mans dels terratinents. El feixisme, segons el senador Conti, es completa així als ulls de la burgesia industrial, que s’alimenta del seu domini. Però com s’ho miren els representants d’altres classes dominants? L’òrgan central, adherit al partit catòlic «Popular», partit que ara, després de la burgesia catòlica s’haja passat al feixisme, és un partit exclusivament petit-burgès, «Il Domani d’Italia», en el n. De l’11 de novembre del 1923 explicava els resultats del règim feixisme de la manera següent:
«Abans de la presa del poder per part del feixisme, deien que la font de dificultats econòmiques per a la petita burgesia eren els alts salaris dels treballadors, per tal que els elements petit-burgesos de les masses es passassen al costat del feixisme. Però ara que els salaris s’han reduït al mínim, que s’ha allargat la jornada laboral, les famílies treballadores gairebé no poden adquirir ni el més necessari per a la vida, mentre que la posició de la petita burgesia no ha millorat significativament. Al mateix temps que el proletariat es dirigeix cap a la fam i la petita burgesia cau en una pobresa creixent, el gran capital i el gran propietari són els guanyadors».
El Partit «Popular» ajudà, sota la direcció de la burgesia catòlica, Mussolini a prendre el poder, en no prohibir als seus membres de participar en el seu primer govern. El Vaticà, organitzador d’aquest partit, el lligà de mans i peus en la seua lluita contra el feixisme, rebent a canvi el Vaticà la clericalització de l’escola. La massa de membres del partit «Popular», aquesta petita burgesia, comença a comprendre ara que el feixisme l’ha defraudat en les seues esperances, que representa els interessos de la gran burgesia, que ven el petit empresari a la gran burgesia. Però quin és l’estat d’ànim entre les masses feixistes? Desconeixem les opinions dels treballadors feixistes. Però per valorar la fallida incipient del feixisme n’hi ha prou amb escoltar l’opinió dels líders dels sindicats feixistes. Probablement va per darrera del radicalisme d’estat d’ànim dels treballadors feixistes. El secretari dels sindicats feixistes de la província de Torí escriu l’abril del 1924: «Els industrials parlen de col·laboració entre classes tan sols per enganyar els treballadors. Se’ls ha de parlar en l’idioma de la força i de l’energia, ja que es tracta d’una lluita de classes contra els treballadors. Els treballadors es defensaran. La col·laboració de classes no s’ha d’interpretar, com fan els industrials, com la cooperació entre amos i esclaus, sinó com una cooperació mútua entre iguals». Un més després, per explicar per què els treballadors del nord d’Itàlia no votaren als feixistes, el mateix responsable feixista deia al corresponsal del diari feixista «Nuovo Paese»: «Treballadors i empleats simpatitzen amb els sindicats feixistes, però esperen que facen coses, no paraules. Quan veuen que els empresaris es decideixen a l’ofensiva contra treballadors i empleats no importa si es tracta de treballadors socialistes o feixistes, ja que quan veuen que les conquestes materials i morals són destruïdes, es desorienten. Quan veuen que no tan sols els sindicats feixistes, sinó que tampoc la intervenció governamental, ni fins i tot la intervenció del mateix Mussolini, no és capaç de dissuadir els empresaris del seu desenfrenat curs anti-laboral, llavors dubten de la possibilitat de la cooperació de classe i, si no tornen als vermells, si més no, s’allunyen del feixisme i esperen temps millors. Les masses van amb els més forts. Ens seguiren quan pensaven que érem forts, però quan veieren que la unió de fabricants és més forta que nosaltres i volen escanyar-nos, ens abandonen».
Diverses declaracions indiquen clarament que en la direcció del desenvolupament del feixisme s’assenyalen les fonts del seu col·lapse. El feixisme ha empitjorat en tots els sentits la situació dels treballadors, dels camperols i de la petita burgesia. Mana en els ferrocarrils i dirigeix el correu per a la gran burgesia. Però això no significa, de cap manera, una reducció dels impostos, sinó que, al contrari, augmenta l’explotació de les masses. No eliminà l’antiga burocràcia, sinó que hi afegí una gran quantitat d’especuladors feixistes, àvids de lucre, que abusen del poder amb finalitats personals. El resultat és l’inici del col·lapse del règim feixista. Mussolini no pot aturar aquest esfondrament amb terror. No pogué evitar-lo amb l’ajut del sistema electoral, el qual donà al partit que rebé el 25% dels vots el 75% dels escons parlamentaris. Els comicis celebrats el 6 d’abril proporcionaren una imatge molt interessant de la situació en comparació amb les eleccions del 1921. El bloc feixista-liberal rebé el 1921 3.500.000 vots, ara, després de tres anys de terror ferotge i de massacres de comunistes i socialistes, el nombre de vots emesos a la llista del bloc feixista fou de 4.200.000. Això és més del que esperava Mussolini. Es tracta del 65% dels vots emesos (Itàlia té 12 milions de votants, i votaren 7 1/2 milions). De particular interès és la distribució dels vots feixistes. La llista feixista rebé la majoria dels vots de les viles i pobles de la Itàlia central i meridional, on la població no pogué resistir la pressió i extorsió de l’administració feixista. Això ho mostren excel·lentment les xifres seleccionades pel camarada Terracini a partir de les estatístiques electorals. Així, per exemple, a Tívoli s’emeteren 2.100 vots per als feixistes, tot i que a la mateixa localitat el 1921 la majoria fou per als socialistes. A la ciutat de Lastra a Signa s’emeteren 2.653 vots, dels quals 2.646 foren per a la llista feixista. A Loretto a Prutino votà un 96%, i tots per als feixistes. A Copparo hi hagué 5.417 vots; d’aquests, per als feixistes 5.397, etc. etc. Quelcom diferent hi havia als centres urbans i industrials. Al Piemont i a la província de Llombardia-Vènet els feixistes foren en minoria. A Ligúria els feixistes reberen 102.000 vots, i l’oposició 100.000. Fem una volta pels principals centres industrials – a Milà: feixistes 61.831, opositors 96.824 vots; a Torí: feixistes 28.934, opositors 50.174; a Venècia: feixistes 35.446, opositors 43.500, etc, etc. Els centres industrials d’Itàlia votaren contra els feixistes. Quins foren els elements d’aquesta oposició? Partit «Popular»: el nombre de vots caigué del 1921 al 1924 en 1.300.000 cap a 645.000, per culpa de la traïció del Vaticà i del pas de la burgesia catòlica als feixistes. Els social-demòcrates reben el 1921, abans de l’escissió, 1.632.000 vots, el 1924, dividits en dos partits, reberen 790.000, i el partit obertament reformista de Turati va rebre 408.000 vots. Una part important dels sues votants pertany a la petita burgesia. Però el Partit Soc. Ital., partit de centre, obtingué, contràriament a les expectatives, un resultat considerable. El més inesperat fou el resultat de les eleccions en relació als comunistes. Malgrat la total il·legalització del nostre partit, malgrat els enormes errors comesos pel partit, malgrat l’absència d’un lideratge fort, rebé més de 300.000 vots, és a dir que no tan sols retingué la força del treball del comunisme italià sinó que l’augmentà. El 1921 el partit era a tot arreu en minoria en relació amb els socialistes, i enguany ha rebut un avantatge en detriment dels socialistes del Piemont, Ligúria, Toscana, Venècia-Júlia i el districte d’Apúlia.
Què ens diuen les eleccions italianes? Diuen que el feixisme es manté, en primer lloc, pel terror dirigit contra el poble i les petites ciutats, que a tots els centres industrials perd terreny no tan sols entre la classe treballadora sinó també entre la petita burgesia, que les masses comprenen la seua incapacitat de resoldre els problemes que té Itàlia. Esdeveniments que tenen lloc a Itàlia en el moment que escrivim aquestes paraules, en relació amb l’assassinat del diputat socialista Matteoti, tan sols demostren la descomposició del feixisme i la creixent indignació de les masses en contra. Simultàniament, les eleccions demostraren les forces existents contra el feixisme. Aquestes són forces de classe obrera i de petita burgesia de ciutats i pobles. Enlloc com a Itàlia la situació requereix una actuació imperiosament enèrgica envers l’aplicació sistemàtica d’un front unit de la classe treballadora i la tàctica d’aliança amb la petita burgesia de ciutats i pobles contra el gran capital que ha abraçat la bandera del feixisme. Depèn de si el nostre partit aconsegueix d’aplicar aquesta tàctica a gran escala, amb l’energia necessària, que la crisi feixisme acabe retornant a Itàlia a un règim burgès suposadament democràtic o bé que s’inicie el camí de la dictadura proletària.
Si a Itàlia el procés de col·lapse del feixisme ja ha començat, llavors a Alemanya el procés de consolidació encara no hauria finalitzat. Cap cap altre país d’Europa, tret de Rússia, ha experimentat reestructuracions socials com les viscudes a l’Alemanya de post-guerra. Abans de la guerra a Alemanya la gran burgesia era a les mans de la classe terratinent. Els terratinents alemanys, alhora, representaven malgrat l’origen primitiu, un estrat capitalista molt modern. El seu paper especial en el sistema política d’Alemanya fou que, degut a les peculiaritats de la història alemanya, tenien totes les capacitats necessàries per mantindre el control de les masses d’una manera que la burgesia d’Alemanya mai no ha pogut fer directament. En un sentit econòmic, els terratinents confiaven en dos factors: la política proteccionista de l’estat que conduïa a uns preus elevats del pa i l’afluència de mà d’obra barata de l’est, principalment de Polònia i Ucraïna. La revolució del 1918 destruí aquestes posicions de reserva dels junkers. Pel que fa al pa, per tal de lluitar contra la revolució, el govern es veié obligat a gastar sumes enormes per mantindre el preu del pa per sota del preu mundial. No tan sols s’acabà l’afluència de treballadors agrícoles estrangers, que per si sol ja canviava l’equilibri de poder en el mercat de treball a favor dels treballadors agrícoles alemanys, sinó que els mateixos treballadors agrícoles, inspirats per la revolució, passaren a l’ofensiva contra els junkers. De les posicions en l’administració, els junkers foren substituïts en gran mesura després de la revolució de novembre. En la burgesia industrial, financera i comercial, la guerra provocà diverses reestructuracions importants. Abans de la guerra es tendia a subordinar el capital industrial al capital financer, de forma que els bancs esdevinguessen l’element dominant de l’economia. Tres bancs D (Deutsche Bank, Dresdner Bank i Diskonto Gesellschaft) gairebé es convertiren en els amos de la indústria alemanya. Durant la guerra, amb l’enorme necessitat de metall, la indústria pesant s’engrossa a costa de l’estat en proporcions tan enormes que no tan sols els antics consorcis industrials s’alliberaren de la influència dominant dels bancs, sinó que sorgiren nous consorcis gegants, com Stinnes i Wolf, que començaren a comprar bancs. Mentre en les mans dels bancs s’acumulaven papers sotmesos a depreciació, en les mans dels consorcis creixien valors reals. El tractat de Versalles, que privà Alemanya d’Alsàcia-Lorena i de la flota mercant, obligava alhora el govern alemany a pagar una indemnització als seus capitalistes. Al mateix temps es veien forçats a vendre diverses empreses grans situades més enllà de la línia d’annexió i d’ocupació, i reberen així enormes fons que els permeteren d’ampliar l’explotació industrial a Alemanya, modernitzar-la tècnicament, reorganitzar-se i construir una nova flota mercant. Sobre Alemanya queia el pes de Versalles. Per començar a pagar-lo calia decidir una reforma financera, que substituís amb fideïcomissaris estatals els fideïcomissaris privats i que donàs la meitat dels beneficis a l’estat, d’acord amb les necessitats de pagament. Els reis de la indústria sabotejaren aquesta reforma financera. Llavors no quedava més sortida que la inflació. Fins i tot la càrrega inoïda de treballadors i de petita burgesia amb diversos impostos directes i indirectes tingué un paper merament marginal en comparació amb l’impost de la inflació. La continuada disminució del valor dels diners suposà no tan sols l’expropiació de les reserves monetàries de la petita burgesia, del deute nacional alemany, sinó també l’expropiació de valors reals de la petita burgesia. Per molt que la petita burgesia augmentàs el preu dels productes que venia, es veia obligada a comprar si volia continuar dedicant-se al comerç, a l’artesania, etc., a preus encara més elevats. La petita burgesia a Alemanya, en el sentit més ample del terme, fou expropiada en favor d’un gran capital industrial i especulatiu. L’expropiació afectà la petita burgesia comercial i industrial. La pagesia, que s’havia beneficiat de la ciutat durant la guerra i els primers anys de la revolució, no tan sols perdé els trossos de paper acumulats durant la inflació, sinó que caigué en una greu crisi des de començament del 1923 degut a l’augment de preus dels productes industrials. La intel·lectualitat, el món burocràtic, tothom qui depenia dels beneficis, tots aquests elements, caigueren una calamitat inaudita, foren culturalment somoguts. Aquests processos econòmics, juntament amb el perill d’esclavització nacional d’Alemanya, crearen els fonaments del feixisme alemany.
El 1919 tan sols els estudiants foren mobilitzats per lluitar contra la revolució proletària. El putsch de Kapp del 1920 quedà penjat en l’aire per la manca de suport de la petita burgesia. D’aquesta situació són molt característics els resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent. En aquestes eleccions els dos partits socialdemòcrates reben uns 14 milions de vots. El centre catòlic i el partit demòcrata reberen 11 milions de vots. Si comptem els vots del partit dels propietaris i del partit de la gran indústria (és a dir els partits nacional alemany i popular alemany), no reberen més de 4 1/2 milions de vots. Si sumam els vots de la socialdemocràcia, del centre i dels demòcrates podem dir que en les eleccions a l’Assemblea Constituent 25 milions de treballadors i de petit burgesos defensaren una política democràtica, una política de reformes socials de gran abast, contra el règim de les antigues classes dirigents. Les eleccions al Reichstag del 1920 ja demostren un desplaçament important cap a la dreta. Els dos partits socialdemòcrates reberen tan sols 11 milions de vots, centre i demòcrates – 6 milions de vots, és a dir 17 milions plegats per comptes de 25 milions. Els partits dels junquers, grans industrials i partits menys contra-revolucionaris, com el partit del poble bavarès, reberen més de 10 milions de vots. El gir cap a la dreta és evident. Però havia començat a forjar-se en el moment del fort augment de la inflació.
Embogits pel col·lapse de totes les llurs il·lusions democràtiques i pacifistes, les masses petit-burgeses de la ciutat i del camp començaren a cercar la salvació de la mort. Qui és el culpable? En primer lloc, l’Entente amb França al capdavant. El pacifisme deixa pas al nacionalisme salvatge, al somni de la revenja. Però hi ha enemics interns. Aquests - hebreus. No es dediquen a una feina honesta, sinó que especulen en la borsa, guanyen amb la caiguda del marc, i arrabassen tota la riquesa nacional de les mans de la petita burgesia treballadora. Ja que el Reichstag és impotent contra ells. Perquè els socialdemòcrates els ajudes, i el social-demòcrates foren creats per l’hebreu Marx. Els «marxistes» criden contra el domini del capital, però rere el teló fan negocis amb els reis hebreus del comerç. Aquests reis també tenen a les mans el partit democràtic. El seu líder, el principal inspirador de la política de compliment d’obligació respecte de l’Entente, Rathenau, no és hebreu? No escrigué negre sobre blanc que 300 persones emparentades lideren l’economia mundial? I el pare de la Constitució de Weimar, Preuss, no és potser hebreu? «Marxistes», hebreus i catòlics destrueixen el país. Per què fa això el centre catòlic, què té en comú amb els hebreus? Roma – enemiga antiga de l’Alemanya protestant, vol desmembrar-la, crear un nou estat catòlic d’Àustria i Baviera al sud, vol enfortir la Polònia catòlica en detriment de la Prússia protestant. Els interessos de Roma coincideixen amb els de París, perquè el centre va amb els lacais de l’Entente. Fora el Reichstag! Fora la democràcia! Visca la dictadura nacional!
Aixó es creà un corrent de feixisme alemany. Era precisament feixisme perquè la contrarevolució alemanya intentava recolzar en una poderosa onada ascendent de la petita burgesia, que anava cap a la dreta. Aquest feixisme no era alimentat principalment pels terratinents, sinó pels reis de la indústria pesada. Una part important dels diners provenia de Stinnes a través del seu director Vögler. I quan els feixistes sud-alemanys preparaven un colp d’estat, un dels tres dirigents que s’hi van traslladar fou Minu, B., sergent major de l’exèrcit imperial, que el director de Krupp Wittfeld designà entre els responsables de les empreses gasístiques d’Essen i qui, una vegada descobert, Stinnes col·locà al davant de la seua junta financera.
El feixisme alemany havia de destruir les restes de la democràcia burgesa a Alemanya per tal de lliurar el control de l’estat a les mans dels representants de la indústria pesada i militar una vegada trencada la resistència de la classe treballadora, a la qual s’obligaria a treballar tant com la indústria alemanya puga col·locar mercaderies, posar fi a la inflació mòrbida (un dòlar ja val 10 miliards) i cercar diverses mesures financeres per aturar Alemanya abans d’arribar al llindar de l’abisme. Aquestes mesures consistien, en primer lloc, en vendre els ferrocarrils a representants de la indústria pesant, cosa que podria reduir la meitat del personal ferroviari i eixugar el dèficit ferroviari. Aquestes mesures condueixen a la supressió de la jornada laboral de 8 hores, a una reducció dels salaris, de forma que en reduir els costos de producció no tan sols s’obriran noves fonts d’ingressos fiscals, sinó que al mateix temps es farà possible el creixement de les exportacions. La dictadura feixista consistia en reunir la força d’Alemanya en un colp de puny i, fent-ne demostració, obligar l’Entente a fer concessions. Aquests eren els objectius dels grans capitalistes que dirigien el feixisme. Les masses petit-burgeses que els seguien havien estat seduïdes per altres esperances. Esperaven que la dictadura feixista protegís el treball, la pagesia i l’artesania, els protegís de la nova servitud financera (Zinsknechtschaft), donàs suport a les cooperatives petit-burgeses, que creàs unes noves condicions laborals. Aquesta divergència d’objectius trobà expressió en les dues corrents particulars del feixisme. La primera era constituïda per representants dels terratinents i de la indústria pesant, pels dirigents dels partits nacional alemany i popular alemany. L’altra – per Hitler, Ludendorff i Graefe. La primera confiava en l’organització d’oficials i suboficials prussians – Stahlhelm i d’altres, i la segona – en l’organització armada del partit nacional-socialista. Però aquesta divisió no esgotava les diferències del camp feixista. Més enllà de les organitzacions il·legals del feixisme hi havia el Reichswehr – principal força armada de la contrarevolució alemanya. No hi ha pas dubte que el general Seeckt i els cercles capitalistes que hi ha al darrere comparteixen plenament tot el programa social del feixisme. Però la Secció entenia que: en primer lloc, la situació internacional no permet de moment fer un colp d’estat monàrquic a Alemanya, ja que la restauració de la monarquia significa per a Occident, especialment per a França, una victòria de la política de revenja; en segon lloc, com més fàcil li siga al feixisme dur a terme el seu programa, més legalment es realitzarà el colp d’estat; en tercer lloc, la derrota del moviment obrer hauria d’ésser una condició prèvia, i no una conseqüència de la victòria del feixisme; en quart lloc, tan sols endarrerint la solució de la qüestió de la monarquia, es pot evitar la lluita entre pretendents al tron, entre Hohenzollern i Witelsbach, que, si s’hagués inflamat, posaria la mateixa victòria del feixisme en entredit. L’estratègic general Seeckt expressa el que distingeix el feixisme alemany de l’italià, en tindre en compte totes les dificultats que hi ha en el camí del feixisme alemany i que deriven de la situació interna i de la posició internacional d’Alemanya.
En negar una sortida parlamentària a la crisi, el feixisme proposà la consigna d’un colp d’estat. Esperava que el poder estatal, representat pels partits de la mitjana burgesia, capitularia davant seu, com el rei italià i la burgesia italiana havien capitulat davant del colp d’estat de Mussolini. El feixisme s’equivocà, la burgesia alemanya capitulà, però trià una altra opció entre les faccions del feixisme. Trià entre els admiradors més destacats de Mussolini. Capitulà no davant de les organitzacions feixistes clandestines, en contínua lluita entre elles, sinó a la Reichswehr i al general Seeckt, que garanteixen que la política feixista que es duga a terme atenent la situació internacional i interna. El general Seeckt no és pas menys nacionalista que el general Ludendorff, però en conèixer la feblesa militar d’alemanya, i en no caure en el miratge del col·lapse de l’Entente, el general Seeckt no compartia la consigna de trencar la pau de Versalles. Sabia esperar. El general Seeckt no és menys enemic de la democràcia que Ludendorff i Hitler, però sí un home de càlcul més fred. Seeckt no cregué necessari irrompre per unes portes que eren obertes i esquinçar el poder que li oferien voluntàriament Ebert i Stresemann. El general Seecket és un enemic de la socialdemocràcia, no perquè tinga por del socialisme, que hi ha desaparegut de fa temps, sinó perquè vol netejar els socialdemòcrates de l’administració de l’estat, ja que els veu com a servidors poc fiables de la contrarevolució quan foren servidors tan poc fiables de la revolució. Però Seeckt no té por de res que no siga un front unit del proletariat i, en la mesura que siga possible, voldrà destruir la socialdemocràcia per parts. L’atac contra la Saxònia vermella amb el suport dels ministres socialdemòcrates i de centre obrí l’esperança d’una desintegració de la socialdemocràcia en general, que l’operació següent – la destitució del govern prussià i de l’administració prussiana – albirava com a indolora.
La transferència del poder a Seeckt i la seua negativa d’unir-se amb organitzacions feixistes il·legals tant del nord com del sud conduí a la fallida d’aquests intents d’apoderar-se del control. Al nord les coses acabaren pitjor, amb un esclat a Kyustrin, al sud – confrontació de l’organització hitleriana amb el Reichswehr i la gran derrota de la primera. L’únic error de càlcul de Seeckt fou que no derrotà el moviment obrer en batalla oberta, ja que el Partit Comunista, en veure la impossibilitat del front de treball unit amb els socialdemòcrates i la superioritat incomparable de la força armada enemiga, eludí la batalla. L’absència d’una victòria oberta sobre la classe treballadora i el seu col·lapse, que serien les conseqüències inevitable d’una derrota militar davant de les tropes enemigues, bo i que en retirada i en part desmoralitzada per no haver entrat en lluita, no permeté al general Seeckt, malgrat els plens poders que tenia formalment a les mans, dur a terme un programa de feixisme a través d’una sèrie d’actuacions generals de l’Estat. El feixisme es veié obligat a privar els treballadors d’una jornada de 8 hores, i a baixar els salaris mitjançant batalles parcials, però creà, amb la introducció d’un impost al lloguer, la base d’una reforma financera feixista que posava totes les càrregues damunt de la classe treballadora. La proposta dels tècnics, que oferia un respir transitori a Alemanya, creava alhora les condicions per a una plena implementació del programa feixista.
Les eleccions que tingueren lloc després d’aquestes batalles ininterrompudes de classe donaren la imatge següent: el camp treballador, que rebé 17 milions de vots en les eleccions de l’Assemblea constituent (socialdemòcrates de la majoria i independents), i que rebé 11 1/2 milions de vots en les eleccions del 1920 (dels quals mig milió foren comunistes) rebé en les eleccions del 4 de maig del 1924 9 1/2 milions de vots (5.973.770 socialdemòcrates i 3.712.001 comunistes). El camp de la burgesia, formalment situat en la plataforma de la constitució vigent (centre, partit del poble alemany), rebé 8 milions de vots; els partits del feixisme, és a dir el partit nacional alemany, el partit del poble bavarès, el partit socialista alemany i el partit nacional-socialista alemany reberen 9 milions de vots. Però si mirem la distribució de forces no des del punt de mira formal, sinó des del punt de mira real, des del punt de mira de la política dels partits, el camp de la revolució, el camp de la classe obrera, té al voltant de 4 milions de partidaris, el camp de la democràcia petit-burgesa és de 11 1/2 milions, mentre que el camp feixista, al qual s’ha de sumar el partit del poble alemany, també suma 11 1/2 milions. Si la política consistís en comptar vots, es podria dir que aquestes eleccions són un partit sense jugar (partie nemi), però ni el centre, ni els demòcrates, ni la socialdemocràcia constitueixen un mur contra el feixisme. Ho demostraren el mes d’octubre, quan lliuraren el poder al general Seeckt. La lluita social entre la petita burgesia i el feixisme tan sols afectarà camins ben coneguts per a la indústria transformadora i la petita burgesia, pel simple fet que el marc d’aquesta lluita el creen informes d’experts, que els líders feixistes rebutgen de paraula, però que en realitat no poden eludir, la qual cosa mostra la desesperació de la posició petit-burgesa. La comprensió d’aquesta desesperació tan sols augmentarà si es tenen en compte dos fets: els partits petit-burgesos de centre, els demòcrates i la socialdemocràcia no són capaços de tancar un bloc contra el feixisme amb la part revolucionària de la classe treballadora. A Alemanya, fins i tot durant el període de transició, la combinació de forces com la que es creà durant l’ofensiva de Kornilov a Rússia, no era plausible; ja que en el moment en què la victòria de Kornilov amenaçava l’existència dels soviets, la conclusió del front petit-burgès i proletari, equivalia a un moment en el que la democràcia petit-burgesa a Alemanya havia castrat tot el seu contingut, renunciava fins i tot a la democràcia burgesa, de forma que eliminà sense vergonya totes les conquestes de la classe treballadora, demostrant que no hi ha cap base per a una lluita conjunta entre la democràcia petit-burgesa i la classe treballadora. L’essència de la situació d’octubre consistia precisament en el fet que ja era impossible defensar la democràcia petit-burgesa que, per descomptat, era un terreny més convenient per a la lluita pel poder que no pas un règim feixista, però les forces del proletariat revolucionari encara no eren suficients per lluitar per la dictadura del proletariat. El segon fet, que afecta la disposició del feixisme alemany, és a la situació econòmica d’Alemanya. El professor Moulton calcula que el valor del que Alemanya ha d’importar per alimentar la seua població i el treball de les seues fàbriques és de 14 miliards de marcs or. Com que Alemanya perdé els ingressos del capital investit a l’estranger, ha d’exportar si més no un valor per cobrir aquesta importació de 14 miliards de marcs or. Però l’exportació alemany en el moment àlgid de la inflació, és a dir quan la indústria alemanya podia competir amb escreix, en ésser més barates les seues mercaderies, no igualà ni la meitat d’aquesta quantitat. I no diem res de les quantitats necessàries per retre tribut als aliats segons el prescrit pel report d’experts. Alemanya, abans de la guerra, quan el mercat mundial era un 1/4 superior, tan sols exportava 10 miliards de marcs or. Hom no espera que es recupere aquesta situació, encara que en un futur proper no comence una enorme aturada econòmica, davant de la qual no hi ha preparació. Però fins i tot amb l’existència d’un enorme repunt econòmic, el feixisme pot assumir com a solució d’aquest problema deixar el proletariat alemany a la posició dels culis xinesos. Encara avui, els treballadors alemanys guanyen més de la meitat del salari previ a la guerra. Així queda clar que les batalles a vida o mort són ajornades per més endavant.
Això requereix una atenció minuciosa per escatir la correlació de forces de la classe treballadora que dibuixen les eleccions. Tots dos partits obrers, socialdemòcrata i comunista, reberen 9.727.943 vots. Els partits burgesos reberen 19.529.173 (en estimacions anteriors, deliberadament no indicàvem el nombre dels partits petit-burgesos). El proletariat industrial i els elements proletaris de la ciutat i del camp sumen uns vint milions. Així doncs la meitat votaren a favor de la burgesia. I si prenem en consideració la correlació de forces entre la socialdemocràcia i els comunistes, es mostra que de la meitat que votaren partits obrers, 6 milions ho feren a favor de la socialdemocràcia, i tan sols uns 4 milions al partit comunista. No cal conformar-se amb el fet que la socialdemocràcia no siga un partit purament obrer, ja que si acceptam que una part de la petita burgesia votà a favor dels socialdemòcrates, hauríem de dir que encara més de 10 milions de treballadors i elements proletaris votaren directament pels partits burgesos. De fet, la socialdemocràcia perdé els companys de viatge petit-burgesos que s’han dirigit cap als feixistes. Els treballadors avançats es dirigiren cap al comunisme, i 6 milions de treballadors romanen amb la socialdemocràcia. Els comunistes aconseguiren la majoria de la classe obrera en els centres industrials decisius de les regions ocupades, de l’Alta Silèsia i de Berlín. Però aquests centres no poden alimentar-se ni una sola setmana si no atraiem als treballadors i pagesos de Mecklenburg, Pomerània i Prússia Oriental. S’acosten enormes batalles, per a les quals encara no hem guanyat l’arma principal – la majoria de la classe treballadora.
Als països amb el capitalisme més en crisi – a Itàlia i a Alemanya, el feixisme guanyà completament o formalment, o bé determina el contingut de les polítiques de les classes dirigents. Però a Itàlia ja assistim al crepuscle dels déus. A Alemanya, som davant d’una decisiva batalla final. Ni ací ni allà, el feixisme és capaç de resoldre les complexes qüestions històriques que enfronten les masses. Tan sols la revolució proletària serà capaç de resoldre-les.
Als països dels que hem parlat fins ara, la pagesia no ha jugat cap paper independent. A Anglaterra és en termes generals insignificant. A Itàlia tot el terror del feixisme caigué sobre ella. A França vacil·la entre el bloc nacional i el bloc d’esquerres. A Alemanya, atrapada per la crisi agrària, votà pels partits feixistes que li prometien mesures proteccionistes. En cap país de capitalisme antic el proletariat aconseguí d’atreure masses considerables de la pagesia al seu costat. Els partits comunistes ni tan sols s’han proposat la qüestió de dur a terme un treball de masses entre la pagesia. Aquest treball requereix no tan sols un reconeixement verbal de la necessitat d’una aliança entre la classe treballadora i la pagesia més pobra, és a dir, una confessió en termes de leninisme. Aquesta tasca requereix una aplicació pràctica, és a dir la creació d’un programa en interès dels camperols esclavitzats, així com la lluita del proletariat per aquest programa. Sense una solució a aquest problema, sense una visió encaminada en aquest sentit, els partits comunistes europeus occidentals encara no són partits leninistes. La qüestió camperola, encara no encarada com a qüestió independent als països capitalistes de l’Europa Occidental, confrontà de manera més evident el proletariat a Txecoslovàquia i Bulgària.
L’anomenada Rutènia Carpàtica fou arrencada el 1919 per Txecoslovàquia del cos de la República Soviètica d’Hongria, és un país de petits pagesos, artesans i de pobres hebreus. La burgesia txecoslovaca no permeté cap votació en aquest país, amb l’esperança d’esborrar-hi qualsevol memòria de la revolució hongaresa, amb l’esperaça de triturar-hi qualsevol pensament independent de la pagesia amb l’assistència d’una pressió frenètica de la burgesia i de la gendarmeria. Des de fa quatre anys el país ha estat el punt feble del règim. Les primeres lletres del nom de la República Txecoslovava (C.-S. R. ч-с р) els camperols de la Rutènia carpàtica les tradueixen com a «чех словака рабит» (esclaus txecoslovacs). Finalment, el 16 de març del 1924, després d’una sèrie de preparatius, se celebraren per primera vegada eleccions a l’Assemblea Txeca a la Rutènia Carpàtica. L’agitació del Partit Comunista Txecoslovac es veure seriosament obstaculitzada no tan sols per dificultats de la comunicació i l’analfabetisme de la població, com també per un nivell de terror sense precedents a la Rutènia Carpàtica. Si hi afegim la competència de nacionalistes txecs, eslovacs, jueus i hongaresos, semblava que no hi havia possibilitat de victòria. Tot i així, de 240.000 vots emesos, 100.000 recaigueren en el partit comunista, que rebé dels 9 mandats al Sejm 5, dels 4 mandats al Senat 3.
Les eleccions als consells governamentals de districte de Bulgària ofereixen una imatge encara més viva. El 1923 fou l’any de les derrotes més severes de les masses populars de Bulgària. El partit camperol, anomenat nacional agrari, que ha estat al poder des del final de la guerra i que representen el 90% de l’organització de la pagesia petita i pobra, realment seguia una política de kulaks. Com a conseqüència d’aquesta política, es veié obligat a lluitar contra els pobres, artesans i treballadors agrupats al voltant del Partit Comunista. Després d’haver trencar amb els únics elements amb els quals Stamboliski podia confiar en les ciutats, i de refusar la proposta reiterada dels comunistes de crear una aliança de treballadors i camperols, Stamboliski no pogué mantindre’s al poder. Els escassos però influents cercles de la intel·lectualitat burgesa i cels antics oficials foren capaços, amb l’ajut de l’emigració macedònica, d’allunyar-se de la política de reconciliació de Stamboliski amb Sèrbia a causa de la independència de Macedònia, mitjançant una conspiració militar per enderrocar el govern de Stamboliski. El govern de Tsankov es dedicà immediatament a la pacificació del país. Desbaratà les organitzacions legals del Partit Comunista, en confiscà la propietat i endegà implacablement l’extermini del moviment camperol. Per això provocà l’autumni passat una revolta de treballadors i camperols, en la qual moriren molts milers de treballadors i camperols. Immediatament després de la liquidació de la revolta, les eleccions donaren a la unió de comunistes i agraris 186.000 vots, és a dir el 26% dels vots emesos. El mes de maig d’enguany tinguérem una segona prova: eleccions als consells de districte, en el que el nombre de vots emesos per al derrotat partit comunista, que concorre amb els agraris fou del 31% dels vots emesos. La importància d’aquest resultat electoral és constatada per l’òrgan del partit nacional-liberal «Independència» en els termes següents:
El resultat més significatiu de les eleccions no és el fet que el govern assolís la majoria, sinó el fet que el bloc obrer i camperol es consolidàs i reforçàs. El 4 de maig una nova onada comunista tornà a créixer en el país. Es considerava trencada. Ara és encara més potent i unida, i els partits de la majoria governamental proven d’amagar que això els pren per sorpresa, es tranquil·litzen perquè els comunistes i el partit agrari en el passat rebien encara més vots, però no són capaços de dissimular la preocupació pel futur del país. Per a qualsevol responsable del futur de Bulgària, el resultat de les eleccions a Bulgària suposa un advertiment que ens confrontam a nous xocs i que la inestabilitat és un signe constant de la nostra vida política. El front unit de comunistes i agraris no és un fenomen transitori.
El periòdic burgès búlgar té tota la raó. El front únic d’obrers i de camperols no és transitori tan sols per a Bulgària. No cresqué a Bulgària de condicions especials de vida dels camperols búlgars, que pertanyen al tipus d’explotació a petita escala capitalista de l’Europa Occidental – cresqué a Bulgària per la feblesa de la burgesia búlgara, que permeté que la pagesia accedís al poder. A Occident, a mesura que es desplega el col·lapse capitalista, a mesura que creix la força dels partits comunistes, a mesura que empitjora la situació de la pagesia, tant els treballadors com els camperols més pobres augmentaran el llur desig d’una aliança que determine el destí final de la burgesia.
El quadre que ofereixen les eleccions de diversos països europeus conté tots els colors, totes les tonalitats – però és incomplet. El caos armat (com en diuen els escriptors liberals) no hi encaixa. Però el caos armat és un terme sense contingut, que expressa únicament la por de la burgesia envers allò que ella mateixa ha creat. Guerra mundial – una expressió de les enormes contradiccions del sistema capitalista, de la forma més aguda de competència, que exacerbà al màxim les contradiccions de classe, duent-les en diversos països a la guerra civil i a la revolució. Des de l’oceà tempestuós de la guerra història es propagaren explosions subterrànies a l’illa soviètica russa. La revolució proletària russa fou seguida de revolucions a Alemanya, Àustria i Hongria. El temps transcorregut aviat ha fet oblidar els fets més rellevants. Qui recorda que hi ha un poder soviètic a Berlín? El govern de Scheidemann, Ebert, Ditman i Haase obtingué el poder dels soviets de diputats de treballadors i soldats de Berlín i fou nomenat govern de comissaris del poble. La guerra, que fou la manifestació més alta de la dictadura del capital, aixecà l’antítesi d’aquesta dictadura – la dictadura del proletariat no tan sols a Rússia, sinó també a Alemanya.
El govern de la classe obrera d’Alemanya no fou derrotat pel poder de la contra-revolució, com fou el cas d’Hongria: lliurà el poder a la burgesia amb el consentiment de la immensa majoria de la classe obrera, que esperava d’aquesta manera adquirir una oportunitat de tornar a la vida tranquil·la i reposada de l’època de preguerra. Tots els esforços de la burgesia mundial per destruir la Rússia Soviètica, convergeixen en fer girar la roda de la història cap a l’època de preguerra, quan hi havia un sistema internacional únicament d’estats burgesos, que acabà amb fracàs. El primer sistema proletari que s’oposa al sistema internacional d’estats burgesos, després d’haver trencat l’antic imperi centralitzat dels Romanov i creat la Unió de Repúbliques Soviètiques, és l’inici d’un nou sistema internacional d’estats. El cervell dels estimats burgesos europeus no reconeix la natura obrera del nou estat. Hi ha hagut abans revolucions en el món, les minories revolucionàries han pres el poder més d’una vegada, el govern soviètic és per a la burgesia mundial únicament un estat revolucionari en tant que la intel·lectualitat revolucionària i els treballadors revolucions prengueren el poder damunt una base camperola, com moltes vegades en la història ha fet la burgesia. Però d’això no pot sorgir res més que un nou sistema burgès. La naturalesa d’unió de l’estat revolucionari és per a la burgesia una simple cobertura de l’antiga Rússia centralista. Però mentre ella es consola a l’Europa Oriental, bé rentant-se o bé patinant, assumint que tot tornarà com a l’antiga Europa Central, no hi ha retorn a l’antigor. En els sis anys transcorreguts des del final de la guerra, la burgesia europea ha provat tots els mètodes heretats del passat i proposà un nou mètode post-revolucionari: el feixisme. Cap d’ells no pot conduir les classes socials a l’antiga vida de preguerra. A Anglaterra feren fallida els mètodes del govern liberal de Lloyd-Georg i els dels conservadors Bonar-Low i Baldwin. A França feren fallida els mètodes de Poincaré i el futur col·lapse del bloc de la petita burgesia i de part de la classe treballadora ja s’albira clarament. Feren fallida perquè no s’atreviren a exigir les càrregues de la guerra a la gran burgesia i condueixen els petits burgesos contra ells mateixos quan intenten rescatar-la. Fins i tot la darrera democràcia petit-burgesa, l’alemanya, ha fet fallida, ha cedit el poder al feixisme, el qual persegueix tota política social, encara que la primera es manté formalment al govern. A Itàlia fracassaren les polítiques democràtiques de Nitti, i Mussolini es troba en fallida. «El feixisme actuà com una doctrina destinada a substituir els principis en els que es basa el règim polític dels països moderns... Mussolini desafià reiteradament els principis del 1789 – és a dir, tant els principis anglesos del 1686, com els primers americans del 1776, els belgues del 1830, els principis alemanys del 1848. Que no se sorprengue que tot el món el mire ara», diu el periòdic «Tan», òrgan burgès de governs canviants i de recanvi. A l’«Osservatore Romano», òrgan del mateix Vaticà, que arribà a un acord amb Mussolini, declara amb profunda malenconia: «nihil violentum durabile» (res creat amb violència pot perdurar). «Дни», de Kerenski, fidel als preceptes de la democràcia, anuncien el discurs de «Tan» i de l’«Osservatore Romano» amb alegria, ja que fins i tot els òrgans dels cercles més moderats d’Europa parlen contra el feixisme. Però aquests denominats cercles moderats, a diferència dels ximples democràtics, no escupen en un pou del que probablement encara hauran de beure. La burgesia podria abandonar la política de violència oberta contra les masses populars tan sols si l’onada de prosperitat econòmica fes compatible el capitalisme amb les modestes necessitats de les grans masses de petita burgesia i de proletariat petit-burgès. Però no hi ha perspectiva de repunt econòmic i, per tant, l’alternança de règims feixistes i democràtics és tan sols la convulsió de la història, un intent de salvar la societat capitalista amb l’ajut de mitjans que deriven empíricament d’aquesta situació: avui així, demà diferent. En el moment que es forja una força que representa el nou sistema – la dominació del treball – dins de les entranyes de la societat, encara hi ha a la superfície la natura asistemàtica del capital, que ja no és capaç de crear un nou ordre. En aquesta situació, fins i tot fenòmens com el govern del partit laborista a Anglaterra, relacionats amb el passat del sistema burgès, i que no són capaços de fer avançar la història, són profundament simptomàtics. Constitueixen les ombres que les futures grans lluites de classes projecten damunt de la pantalla de la història. Els MacDonald no faran cap mal a la burgesia, però enriquiran d’experiència la classe treballadora anglesa i l’obligaran a mobilitzar totes les forces contra la burgesia. Mai no ha estat tan evident com ara que l’Europa burgesa continua vivint tan sols perquè el proletariat europeu, deu vegades materialment més fort que el rus, no s’adonà de la seua força. El baròmetre electoral de tot Europa no tan sols indica la inestabilitat del clima polític, sinó que també indica d’on venen les tempestes. L’únic que es desconeix es quin període caldrà per a l’acumulació d’electricitat a l’atmosfera.