Publicat originàriament com a «Cost of Living and Wages Had a Race – The Former Won», a Labor Action, Vol. 6. No. 7, 16 de febrer del 1942, p. 4.
Transcrit i indexat per Einde O’Callaghan per a l’Encyclopaedia of Trotskyism On-Line (ETOL). Traducció de la l’AVM.
Si sou un dels qui guanyau més enguany que no pas l’any passat, i us demanau per què us en queda menys a final de setmana, una ullada a què passà amb els salaris reals en la guerra passada aclarirà moltes coses.
Per començar, la guerra afectà certs rams molt més que d’altres. Obrers de drassanes, obrers de municions i altres directament implicats en la producció de guerra rebien augments salarials. Però pel gruix del treball els augments que rebien significaven poc o no res perquè el cost de la vida s’elevava molt més ràpidament que els llurs salaris.
John B. Andrews, un expert en legislació obrera, en el seu llibre Problemes laborals i legislació laboral, diu:
«Som forçat a concloure que tots els augments salarials de la guerra (primera guerra mundial) amb prou feines canviaren la situació, ja que els salaris en molts casos amb prou feines mantingueren el ritme amb el cost de la vida i tan sols molt rarament el depassaren».
Durant tota la guerra el gran crit fou, «el poder adquisitiu no ha mantingut el ritme del cost creixent de la vida».
El cost de la vida havia estat augmentant continuadament durant 25 anys fins el 1914, i els salaris, és a dir els salaris mesurats per allò que podien comprar, havia anat de caiguda. John B. Andrews diu:
«La caiguda suposà vora un 10 o un 15% durant tot el període i fou més ràpida del 1900 al 1914 que durant la dècada anterior».
Així veiem que abans que la darrera guerra fos declarada els salaris valien realment menys que la llur xifra de dòlars i centaus (i que ja era prou baixa). Però amb la declaració de la guerra començà una escalada que no tenia final. Això ja veiem que té lloc en aquesta guerra.
A la Història del treball en els Estats Units, la secció sobre Condicions de treball de Don D. Lescohier, llegim que
«L’augment (en el cost de la vida) en els cinc anys 1915-20 fou dues vegades i mitja el del 1894-1914, és a dir, que l’augment anual en el cost de la vida dels assalariats durant la inflació de preus del període de guerra fou deu vegades més ràpida que durant els 20 anys previs».
Intentam fer-nos una idea de què passà amb els salaris reals en el període de la darrera de guerra. Per tal de fer-nos una imatge rodona no hem de començar amb el 1917, l’any que els Estats Units declararen la guerra a Alemanya, sinó més aviat el 1915, quan l’efecte de les comandes de la guerra europea començaren a fer-se sentir en la maquinària industrial americana. La primera meitat del 1915 era encara part de l’era de la depressió del 1914-15. Hi havia desocupació i alentiment. Però la segona meitat de l’any mostrà un capgirament i també el cost de la vida.
Si John Doe treballava després d’un període de «recessió» i creia que pagaria part dels deutes, o compraria roba urgentment necessària, trobava, si llegia les estatístiques (i les coneixia, fins i tot si les llegia) que el cost de la vida havia saltat gairebé un 13% de desembre del 1915 a desembre del 1918.
En Salaris reals als Estats Units Paul H. Douglas estima que els salaris de totes les indústries s’elevaren una mitjana de 1,32$ cada setmana, o un 9% durant el 1916.
El cost de la vida puja un 16% - els salaris un 9%.
Del 1916 al 1917 el cost de la vida pujà un 20%. Era llavors gairebé un 13% més alt que en el desembre del 1914. Tots els indicis d’augments salarials mostren que els obrers no eren més acomodats per l’augment dels salaris. En general eren en el mateix lloc.
Del desembre del 1917 al desembre del 1918, el cost de la vida d’elevà un 31%. Però a la majoria d’indústries els salaris no igualaren l’augment. S’elevaren un 23%.
Naturalment, els qui tenien ingressos fixos, com obrers d’oficina i empleats governamentals, foren durament castigats.
L’augment en el cost de la vida i que els salaris quedassen enrere provocà molt malestar i moltes vagues.
El Consell Laboral de Guerra Nacional fou establert per tractar disputes laborals. La seua política era mantindre els nivells de pre-guerra dels salaris reals. Hi hagué força commoció, ja que les disputes salarials s’havien de resoldre d’acord amb pressupostos familiars – PERÒ ELS DE QUI? Hi havia diversos estrats de renda dins dels rengles del treball.
A banda del qual, els sindicats sostenien que les tarifes de paga anteriors a la guerra eren massa baixes i que no s’havien d’utilitzar com a patró de mesura. El consell en el 1918 escoltà reports de diversa gent i comitès que havien calculat pressupostos substancials i tarifes salarials necessàries per mantindre els obrers en «salut i confort raonable».
En una sessió executiva, celebrada pel Consell Laboral de Guerra a Washington el juliol del 1918, es decidí que
“...Les tarifes resultants (trobades pels comitès) eren tan superiors en quantia per hora... que les prevalents en l’època que el consell temia l’efecte dislocador sobre la producció d’aplicar pràcticament el principi durant el període de guerra.
“Després d’una discussió i consideració prolongades, es decidí finalment, per raons de conveniència, de no aplicar aquest principi d’una forma general o arbitrària, sinó tan sols de sancionar-lo en casos específics on els salaris eren anormalment baixos i on el manteniment físic del treball per a la producció de guerra era perjudicat».
En altres mots, el consell decidí que el principi de «salut i confort raonable» havia d’ésser abandonat.
Això de l’òrgan establert per tractar greuges laborals. No cal fer gaire reflexió per imaginar-se com hi mediaven.
A diferència dels líders sindicals que seien en els consells de guerra, les bases posaven pressió al sindicat local per actuar-hi. Els obrers no callaven davant de la disparitat entre salaris i el cost de la vida ja que sabien què podien comprar realment els salaris. Els reports de convenció de l’AFL d’aquest període són plens de protestes i resolucions.
La convenció del 1918 de la Federació del Treball de l’Estat de Massachusetts:
«...Hi ha un augment continuat en el nombre d’infants sota l’edat de 16 anys que deixen l’escola per anar a treballar com a resultat de la necessitat de complementar els ingressos familiars degut a l’augment del cost de la vida...».
La convenció de la Federació de l’Estat de Califòrnia:
«L’alt cost de viure ha esdevingut ara l’alt cost de mig viure...»
La convenció dels Sindicats de Treballadors de Cerveseries del 1917:
«...l’assalariat no troba cap dificultat per seguir el consell i la crida del dictador alimentari Hoover per la conservació dels aliments» perquè «la seua capacitat adquisitiva no ha mantingut el ritme del cost sempre creixent de tots els béns de primera necessitat».