El paper del Partit Comunista de la Xina a la guerra nacional

Mao Zedong

Octubre de 1938

Informe del camarada Mao Zedong davant la VI Sessió Plenària del Comitè Central elegit pel VI Congrés Nacional del Partit. Aquesta sessió, que va tenir una gran importància, va ratificar la línia del Buró Polític del Comitè Central, encapçalat pel camarada Mao Zedong. En el seu informe, el camarada Mao Zedong va abordar la qüestió del paper del Partit Comunista de la Xina en la guerra nacional, amb el propòsit d'ajudar tots els camarades a comprendre amb claredat i assumir conscientment la gran responsabilitat històrica del Partit de dirigir la Guerra de Resistència contra el Japó. La sessió plenària va decidir persistir en la política de front únic antijaponès, i a més va assenyalar que hi havia d’haver alhora unitat i lluita d’aquest front i que el plantejament de “Tot a través del front únic” no convenia a les condicions de la Xina; va criticar així l’esperit acomodatici en el problema del front únic. Aquesta última qüestió va ser tractada pel camarada Mao Zedong a “El problema de la independència i l’autodecisió en el front únic”, que formava part de les conclusions presentades per ell a la sessió. Alhora, la sessió va afirmar que era summament important que tot el Partit es dediqués a organitzar la lluita armada del poble contra el Japó,i va decidir que les zones de guerra i la rereguarda de l’enemic havien de ser el camp principal de treball del Partit; va criticar les idees errònies de dipositar en els exèrcits del Guomindang les esperances de la victòria sobre els invasors japonesos i de confiar el destí del poble a les lluites legals sota la dominació reaccionària del Guomindang. Aquesta qüestió va ser tractada pel camarada Mao Zedong a “Problemes de la guerra i l'estratègia”, que formava part també d’aquestes conclusions.

Camarades: davant de nosaltres s’obre un futur lluminós. El nostre deure és derrotar l’imperialisme japonès i construir una nova Xina, i assolirem amb tota seguretat aquests objectius. No obstant això, és difícil el camí per recórrer entre el moment actual i aquest futur lluminós. El Partit Comunista de la Xina i el poble sencer, que lluiten per una Xina esplendorosa, han de combatre de manera planificada els invasors japonesos; només podran derrotar-los per mitjà d’una guerra llarga. Ja hem parlat bastant sobre diversos problemes relatius a aquesta guerra. Hem resumit l'experiència adquirida des de l’esclat de la Guerra de Resistència contra el Japó, avaluat la situació actual, definit les tasques urgents que incumbeixen a la nació sencera, explicat per què i com utilitzar un front únic nacional antijaponès a llarg termini per sostenir una guerra llarga, i hem analitzat la situació internacional: quins problemes romanen llavors? Camarades, en queda un més: el paper que correspon al Partit Comunista de la Xina en la guerra nacional, això és, com han d’entendre els comunistes el seu propi paper, augmentar la seva força i estrènyer els seus rangs, a fi d’evitar la derrota i conduir aquesta guerra a la victòria.

PATRIOTISME I INTERNACIONALISME

Pot un comunista, que és internacionalista, ser al mateix temps patriota? Sostenim que no només pot, sinó que ho ha de ser. El contingut concret del patriotisme és determinat per les condicions històriques. Hi ha el “patriotisme” dels agressors japonesos i de Hitler, i existeix el nostre patriotisme. Els comunistes s’han d’oposar resoltament al “patriotisme” dels agressors japonesos i de Hitler. Els comunistes japonesos i alemanys són derrotistes respecte a les guerres sostingudes pels seus països. Respon als interessos dels pobles del Japó i Alemanya fer tot el possible perquè fracassin les guerres dels agressors japonesos i de Hitler, i com més completa sigui la derrota, tant millor. Això és el que els comunistes japonesos i alemanys han de fer i, en efecte, estan fent. Tot això s’explica perquè les guerres desfermades pels agressors japonesos i per Hitler perjudiquen no només altres pobles, sinó també els pobles dels seus propis països. El cas de la Xina és diferent, perquè és víctima de l’agressió. Consegüentment, els comunistes xinesos hem de combinar el patriotisme amb l’internacionalisme. Som alhora internacionalistes i patriotes, i la nostra consigna és “Lluitar contra l’agressor en defensa de la pàtria”. Per a nosaltres, el derrotisme és un crim, i pugnar per la victòria en la Guerra de Resistència, un deure ineludible. Doncs únicament lluitant en defensa de la pàtria podrem derrotar els agressors i aconseguir l’alliberament nacional, i només assolint l’alliberament nacional serà possible que el proletariat i tot el poble treballador conquereixin llur pròpia emancipació. La victòria de la Xina i la derrota dels imperialistes que l’envaeixen constituiran una ajuda per als pobles dels altres països. D’aquí que, en les guerres d’alliberament nacional, el patriotisme sigui l’aplicació de l’internacionalisme. Per aquesta raó, cada comunista ha de desplegar tota la seva iniciativa, marxar valerosament i resolta al camp de batalla de la guerra d’alliberament nacional, i apuntar els seus fusells contra els agressors japonesos. Per la mateixa raó, immediatament després de l’Incident del 18 de setembre de 1931,[2] el nostre Partit va llençar una crida a resistir als agressors japonesos mitjançant una guerra nacional d’autodefensa, i, més tard, va proposar un front únic nacional antijaponès i va ordenar a l’Exèrcit Roig que es reorganitzés com a unitats de l’Exèrcit Revolucionari Nacional antijaponès i marxés al capdavant, i als seus militants, que combatessin a la primera línia de la Guerra de Resistència i defensessin la pàtria fins a l’última gota de sang. Aquestes accions patriòtiques són totes justes, i lluny d’infringir l'internacionalisme, són precisament la seva aplicació a la Xina. Només els qui tenen idees polítiques confuses o segones intencions poden dir el disbarat que ens hem equivocat, que hem abandonat l’internacionalisme.

ELS COMUNISTES HAN DE DONAR EXEMPLE EN LA GUERRA NACIONAL

Per les raons exposades amunt, els comunistes han de mostrar una gran iniciativa en la guerra nacional, i mostrar-la concretament, o sigui, exercir un paper exemplar i d'avantguarda en tots els terrenys. La nostra guerra es duu a terme en circumstàncies adverses. El desenvolupament insuficient de la consciència, dignitat i confiança nacionals entre les grans masses populars, la manca d’organització de la majoria d’aquestes, la debilitat del poder militar, l’endarreriment econòmic, la manca de democràcia en el sistema polític, la corrupció i el pessimisme, la falta d’unitat i solidesa dins del front únic, etc.: totes aquestes són circumstàncies adverses. Consegüentment, els comunistes han d’assumir conscientment la gran responsabilitat d’unir el poble sencer per eliminar qualsevol fenomen negatiu. Aquí, el paper d’avantguarda dels comunistes i el seu exemple tenen una importància vital. Al VIII Exèrcit i al nou 4t Cos d'Exèrcit, els comunistes han de ser models de valentia en el combat i donar l’exemple en l’execució de les ordres, l’observança de la disciplina, la realització del treball polític i la consolidació de la cohesió i la unitat internes. En llurs relacions amb els partits i exèrcits amics, els comunistes han de perseverar en la unitat per a la resistència al Japó, persistir en el programa de front únic i donar l’exemple en el compliment de les tasques de la Resistència; han de ser fidels a la paraula donada i decidits a l’acció, lliures d’altivesa i sincers en la consulta i cooperació amb els partits i exèrcits amics, i models en les relacions entre partits dins del front únic. En el treball governamental, els comunistes han de donar exemple d’integritat absoluta, abstenció de qualsevol favoritisme i treball constant per poca remuneració. En treballar entre les masses, els comunistes s’han de comportar com els seus amics i no com els seus superiors, com a mestres infatigables i no com a politicastres buròcrates. En cap moment i en cap circumstància pot un comunista posar en primer pla els seus interessos personals; al contrari, ha de subordinar-los als interessos de la nació i de les masses populars. D’aquí que l’egoisme, la desgana en la feina, la corrupció, l’afany de figurar, etc., siguin el més menyspreable, mentre que mereixen respecte el desinterès, l’entusiasme i l’energia en el treball, la dedicació completa al deure públic i l’esforç meticulós i tenaç. Els comunistes han de treballar en harmonia amb tots els elements avançats que no militen en el Partit, i esforçar-se per unir al poble sencer per eliminar tot fenomen negatiu. Cal comprendre que els comunistes no són sinó un petit sector de la nació, i que fora del Partit existeix un gran nombre d’elements avançats i activistes, amb els quals hem de col·laborar. És totalment erroni pensar que només nosaltres som capaços i que els altres no valen res. Els comunistes no han de desdenyar o menysprear les persones políticament endarrerides, sinó acostar-s’hi, unir-s’hi, convèncer-les i encoratjar-les a progressar. A aquells que hagin escomès errors en la seva feina, llevat dels incorregibles, els comunistes no han de deixar-los de banda, sinó al contrari, persuadir-los perquè es corregeixin i emprenguin un camí nou. Els comunistes han de ser exemplars tant pel seu sentit pràctic com per la seva previsió i clarividència, perquè únicament el sentit pràctic els permetrà complir les tasques assignades, i només la previsió i la clarividència els impediran extraviar-se en l’avenç. Per tant, els comunistes a més han de donar exemple en l’estudi i, en tot moment, han de ser alumnes de les masses populars alhora que en són els seus mestres. Només aprenent de les masses populars, de tot el que succeeix al seu voltant, dels partits i exèrcits amics, i coneixent-los bé, els comunistes podran tenir sentit pràctic en la seva feina i ser previsors i clarividents pel que fa a l’avenir. En una guerra llarga i en circumstàncies adverses, només col·laborant amb tots els elements avançats dels partits i exèrcits amics i de les masses populars i exercint plenament el seu paper exemplar i d’avantguarda, poden els comunistes mobilitzar les forces vives de la nació sencera en la lluita per a vèncer les dificultats, derrotar a l’enemic i construir una nova Xina.

UNIR A TOTA LA NACIÓ I COMBATRE ELS AGENTS DE L'ENEMIC EN EL SEU SI

L’única política possible per a vèncer les dificultats, derrotar a l’enemic i construir una nova Xina consisteix a consolidar i ampliar el front únic nacional antijaponès i mobilitzar a totes les forces vives de la nació. Tanmateix, com que hi ha dins del nostre front únic nacional agents de l’enemic —col·laboracionistes, trotskistes i elements projaponesos—, que realitzen una tasca subreptícia, els comunistes han d’estar sempre en guàrdia contra aquests agents, denunciar les seves activitats criminals amb fets i proves, i prevenir el poble perquè no es deixi enganyar per ells. Els comunistes han de redoblar la seva vigilància política davant els agents de l’enemic en el si de la nació. Han de comprendre que l’ampliació i la consolidació del front únic nacional són inseparables de la denúncia i l’eliminació d’aquests agents. És completament erroni atendre només un aspecte i oblidar l’altre.

AMPLIAR EL PARTIT COMUNISTA I PREVENIR LA INFILTRACIÓ DELS AGENTS DE L'ENEMIC

Per a vèncer les dificultats, derrotar a l’enemic i construir una nova Xina, el Partit Comunista ha d’ampliar la seva organització i convertir-se en un gran partit amb caràcter de masses, obrint les seves portes a un gran nombre d'obrers, pagesos i joves activistes que estiguin sincerament dedicats a la revolució, tinguin fe en els principis del Partit, recolzin la seva política i estiguin disposats a observar la seva disciplina i a treballar amb fermesa. En aquest aspecte, és intolerable la tendència de “portes tancades”. Però, alhora, no es pot relaxar ni en el més mínim la vigilància contra la infiltració dels agents de l’enemic. Els serveis secrets de l’imperialisme japonès tracten constantment de minar el nostre Partit i de fer que, disfressats d’activistes, s’hi infiltrin col·laboracionistes, trotskistes, elements projaponesos, degenerats i arribistes. Ni per un moment hem de relaxar la nostra vigilància i les nostres estrictes precaucions contra tals individus. No hem de tancar les portes del Partit per temor als agents de l’enemic, ja que ampliar-lo amb audàcia és la nostra política ja definida. Però, en fer-ho, no hem d’afluixar la vigilància davant els agents de l’enemic i els arribistes que tractin d'aprofitar l’oportunitat per infiltrar-se. Cometrem errors si atenem només a un aspecte i oblidem l’altre. L’única política correcta és “Ampliar amb audàcia el Partit, però no deixar penetrar-hi ni un sol individu nociu”.

MANTENIR FERMAMENT EL FRONT ÚNIC I LA INDEPENDÈNCIA DEL PARTIT

Només mantenint fermament el front únic nacional podrem vèncer les dificultats, derrotar a l’enemic i construir una nova Xina. En això no hi cap cap mena de dubte. Però, alhora, tot partit o grup polític que formi part del front únic, sigui el Guomindang, el Partit Comunista o qualsevol altre, ha de conservar la seva independència ideològica, política i organitzativa. En les relacions entre partits, el Principi de la Democràcia, un dels Tres Principis del Poble, significa admetre la unió de tots els partits i grups polítics com l’existència independent de cadascun d’ells. Parlar només d’unitat i negar la independència és abandonar el Principi de la Democràcia, i amb això no hi estarà d’acord ni el Partit Comunista ni cap altre partit o grup polític. Per suposat, la independència dins del front únic només pot ser relativa i no absoluta; considerar-la absoluta significaria soscavar la política general d’unitat contra l’enemic. Tanmateix, no s’ha de negar de cap manera aquesta independència relativa; ideològicament, política i organitzativa, cada partit ha de gaudir d’independència relativa, això és, de llibertat relativa. Privar-se’n o renunciar-hi voluntàriament, també significaria soscavar la política general d’unitat contra l’enemic. Això ho han de comprendre bé tots els militants del Partit Comunista i també tots els membres dels partits amics.

El mateix és vàlid pel que fa a la relació entre la lluita de classes i la lluita nacional. És un principi establert que, en la Guerra de Resistència contra el Japó, tot ha d’estar subordinat als interessos d’aquesta. Consegüentment, els interessos de la lluita de classes han d’estar subordinats als interessos de la Guerra de Resistència, i no en conflicte amb ells. Però l’existència de les classes i de la lluita de classes és una realitat, i estan equivocats els qui neguen la realitat de la lluita de classes. Tota teoria que intenti negar l'existència de la lluita de classes és completament errònia. No neguem la lluita de classes, sinó que la reajustem. La política d’ajuda i concessions mútues que promovem és aplicable no només a les relacions entre els partits, sinó també a les relacions entre les classes. Per aconseguir la unitat contra el Japó, cal aplicar una política apropiada de reajustament de les relacions entre les classes, una política que, d’una banda, no deixi les masses treballadores sense garanties polítiques i materials, i, de l’altra, tingui en compte també els interessos dels rics, satisfent així les exigències de la unitat contra l’enemic. És perjudicial per a la resistència al Japó atendre només un aspecte i descuidar l’altre.

TENIR EN COMPTE EL TOT, PENSAR EN FUNCIÓ DE LA MAJORIA I TREBALLAR JUNTAMENT AMB ELS ALIATS

En dirigir les masses en la lluita contra l’enemic, els comunistes han de tenir en compte el tot, pensar en funció de la majoria i treballar juntament amb els aliats. Han de comprendre el principi de subordinar les necessitats de la part a les del tot. Si una proposició és factible per a una situació parcial, però no per a la situació en el seu conjunt, cal subordinar la part al tot. En el cas contrari, si la proposició no és factible per a la situació parcial, però sí per a les parts en el seu conjunt, cal igualment subordinar la part al tot. Això el que s’entén per tenir en compte el tot. Els comunistes mai s’han de separar de la majoria de les masses, desinteressar-se’n i precipitar-se endavant de forma aventurada al capdavant d’una minoria avançada; s’han de preocupar per forjar vincles estrets entre els elements avançats i les grans masses. Això és el que significa pensar en funció de la majoria. Onsevulla que hi hagi partits o individus democràtics disposats a cooperar amb nosaltres, l’actitud que correspon als comunistes és consultar i cooperar amb ells. És erroni prendre decisions arbitràries i actuar de manera autoritària, sense fer cas dels aliats. Un bon comunista ha de saber tenir en compte el tot, pensar en funció de la majoria i treballar amb els aliats. Hem patit deficiències greus en aquest aspecte, i hem d’esforçar-nos en superar-les.

POLÍTICA DE QUADRES

El Partit Comunista de la Xina és un partit que dirigeix la gran lluita revolucionària d’una immensa nació de diversos centenars de milions de persones, i no pot complir la seva missió històrica sense un nombre considerable de quadres dirigents capaços i políticament íntegres. Durant els darrers disset anys, el nostre Partit ha format a molts dirigents competents, de manera que ja tenim una estructura de quadres en el treball militar, polític, cultural, de Partit i de masses; això constitueix un orgull per al Partit i la nació. Però l’estructura existent no és suficient per a suportar l’ampli edifici de la nostra lluita; cal seguir formant quadres competents a gran escala. Molts activistes han sorgit i continuen sorgint en la gran lluita del poble xinès. És responsabilitat nostra organitzar-los, formar-los, cuidar-los bé i saber utilitzar-los. Una vegada determinada la línia política, els quadres esdevenen un factor decisiu.[3] Per tant, és la nostra tasca de lluita preparar planificadament un gran nombre de quadres nous.

Hem de preocupar-nos no només pels quadres membres del Partit, sinó també pels que no ho són. Fora del Partit hi ha moltes persones capaces, i els comunistes no podem deixar-les de banda. És deure de cada comunista desfer-se tota altivesa, saber treballar juntament amb els quadres que no militen al Partit, proporcionar-los ajuda sincera, tractar-los amb una actitud afectuosa de camarades i orientar llur activitat vers la grandiosa causa de la Guerra de Resistència contra el Japó i de la reconstrucció nacional.

Hem de saber valorar els quadres. No els jutgem únicament per un breu període de la seva activitat o per un sol fet de la seva vida, sinó també per tot el seu passat i tota la seva feina. Aquest és el mètode principal per a valorar els quadres.

Hem de saber utilitzar els quadres. El dirigent té, en definitiva, dues responsabilitats principals: elaborar idees i utilitzar els quadres. Preparar planes, prendre decisions, donar ordres i instruccions, etc., entren en el concepte d'“elaborar idees”. Perquè les idees siguin portades a la pràctica, el dirigent ha d’unir els quadres i impulsar-los a l’acció; això entra en el concepte d'“utilitzar els quadres”. En la història de la nostra nació hi ha hagut sempre dues línies oposades en aquest terreny: el “nomenament per mèrits” i el “nomenament per favoritisme”. La primera és honrada i la segona no ho és. El criteri que ha d’aplicar el Partit Comunista en la seva política de quadres és veure si aquests duen endavant amb fermesa la línia del Partit, observen la seva disciplina, mantenen vincles estrets amb les masses, posseeixen la capacitat d’orientar-se independentment en el treball i són actius, perseverants i desinteressats. Aquesta és la línia de “nomenament per mèrits”. La política de quadres aplicada per Chang Kuo-tao era exactament l’oposada. Seguint la línia de “nomenament per favoritisme”, va reunir al voltant seu als seus favorits, va formar una petita fracció i va acabar per trair el Partit i desertar. Aquesta és una lliçó important per a nosaltres. En vista d’aquesta i altres lliçons històriques semblants, el Comitè Central i els dirigents de tots els nivells tenen la responsabilitat important de perseverar en la pràctica honrada i justa pel que fa a la política de quadres, i de combatre la pràctica deshonesta i injusta, perquè es consolidin la unitat i la cohesió del Partit.

Hem de saber cuidar bé els quadres. Heus aquí el mètode:

Primer, orientar-los en llur treball. Això significa deixar-los desplegar la seva iniciativa en el treball perquè s’atreveixin a assumir responsabilitats i, al mateix temps, donar-los indicacions oportunes perquè, a la llum de la línia política del Partit, puguin posar en ple joc el seu esperit creador.

Segon, ajudar-los a elevar el seu nivell. Això significa brindar-los l’oportunitat d’estudiar i educar-los, de manera que elevin la seva preparació teòrica i la seva capacitat en el treball.

Tercer, verificar el seu treball i ajudar-los a sintetitzar les seves experiències, a seguir endavant sobre la base d’allò conquerit i a corregir els seus errors. No és la manera de cuidar bé als quadres confiar-los una tasca sense verificar la seva execució, i prestar-los atenció només quan hagin comès errors greus.

Quart, utilitzar, en general, el mètode de la persuasió amb els quadres que hagin comès errors i ajudar-los a corregir-los. Només es pot recórrer al mètode de la lluita amb els que hagin comès errors greus i rebutgin tota guia. En tot això, la paciència és indispensable. No és correcte qualificar a la lleugera d’“oportunista” a la gent ni precipitar-se a “entaular-hi lluites” en contra.

Cinquè, ajudar-los en les seves dificultats. Quan un quadre cau malalt o topa amb dificultats materials, familiars, etc., cal prestar-hi tota l’ajuda possible.

Aquest és el mètode per cuidar bé als quadres.

DISCIPLINA DEL PARTIT

En vista de les greus infraccions de la disciplina comeses per Chang Kuo-tao, és necessari reafirmar la disciplina del Partit, a saber:

1) la subordinació del militant a l’organització;
2) la subordinació de la minoria a la majoria;
3) la subordinació del nivell inferior al superior, i
4) la subordinació de tot el Partit al Comitè Central.

Qui viola aquestes regles de disciplina erosiona la unitat del Partit. L’experiència demostra que alguns infringeixen la disciplina del Partit perquè no comprenen en què consisteix aquesta disciplina, i d’altres, com Chang Kuo-tao, l’infringeixen amb plena consciència i s’aprofiten de la ignorància de molts membres del Partit per aconseguir els seus pèrfids objectius. Per tant, cal educar els militants en la disciplina del Partit, de manera que els militants de base no només puguin observar la disciplina ells mateixos, sinó també vetllar perquè els dirigents l’observin igualment, evitant així que el cas de Chang Kuo-tao es repeteixi. Per a conduir pel bon camí les relacions internes del Partit, a banda de les quatre regles més importants de la disciplina a dalt esmentades, hem d’elaborar un reglament intern del Partit més detallat, que serveixi per assegurar la unitat d’acció dels organismes dirigents en tots els nivells.

LA DEMOCRÀCIA EN EL PARTIT

En la gran lluita en què està immers, el Partit Comunista de la Xina exigeix a tots els seus organismes dirigents, membres i quadres que despleguin la seva iniciativa al màxim; només així serà possible la victòria. Aquesta iniciativa s’ha de manifestar concretament en l’activitat creadora dels organismes dirigents, quadres i membres del Partit, en el seu sentit de la responsabilitat, en el vigor que posin la feina, en l’audàcia i habilitat amb les quals plantegin els problemes, exposin les seves opinions i critiquin els defectes, així com en la vigilància entre camarades que exerceixin sobre els organismes i quadres dirigents. Sense tot això, la paraula “iniciativa” mancarà de contingut. Ara bé, el desplegament d’aquesta iniciativa depèn del grau de democràcia existent en la vida del Partit. Sense prou democràcia, resulta impossible desplegar aquesta iniciativa. Només en un ambient democràtic es pot formar a un gran nombre d’homes capaços. Al nostre país preval el sistema patriarcal, propi de la petita producció, i, pres el país en el seu conjunt, encara no hi ha una vida democràtica. Aquesta situació es tradueix dins del Partit en una vida democràtica insuficient. Aquest fenomen impedeix que tot el Partit desplegui plenament la seva iniciativa, i condueix així mateix a una democràcia insuficient en el front únic i en els moviments de masses. Per aquestes raons, dins del Partit cal educar els militants en els principis de la democràcia perquè comprenguin què s’entén per vida democràtica, quina és la relació entre democràcia i centralisme i com posar en pràctica el centralisme democràtic. Només així es pot ampliar efectivament la democràcia en la vida del Partit i, alhora, evitar l’ultrademocratisme i la tendència a deixar passar les coses, que erosiona la disciplina.

És també essencial acréixer, en grau necessari, la vida democràtica de les organitzacions del Partit en el nostre exèrcit, per tal d’estimular la iniciativa dels militants del Partit i augmentar la capacitat combativa de les tropes. Tanmateix, no hi pot haver tanta democràcia en aquestes organitzacions com en les organitzacions del Partit fora de l’exèrcit. Tant en unes com en les altres, la democràcia interna del Partit ha de servir per a enfortir la disciplina i incrementar la capacitat combativa, i no per a debilitar-les.

L’ampliació de la democràcia en la vida del Partit s’ha de considerar com un pas indispensable per la seva consolidació i desenvolupament, com una arma important que l’habilitarà per ser més actiu i vigorós en la gran lluita, estar a l’alçada de les seves tasques, crear forces noves i sortir airós de la prova de la guerra.

EL NOSTRE PARTIT S’HA CONSOLIDAT I ENFORTIT EN LA LLUITA EN DOS FRONTS

Durant els darrers disset anys, el nostre Partit ha après en general a emprar l’arma marxista-leninista de la lluita ideològica per a combatre les idees errònies dins del Partit en dos fronts: un, contra l’oportunisme de dreta, i l’altre, contra l’oportunisme d’“esquerra”.

Amb anterioritat a la V Sessió Plenària del Comitè Central elegit en el VI Congrés Nacional,[4] el nostre Partit va combatre l’oportunisme de dreta de Chen Tu-siu i l’oportunisme d’“esquerra” del camarada Li Li-san.[5] Gràcies a la victòria en aquestes dues lluites internes, el Partit va fer grans progressos. Després de la V Sessió Plenària, el Partit va conèixer altres dues lluites internes de significació històrica: la lluita a la Reunió de Tsunyi[6] i la que va desembocar en l’expulsió de Chang Kuo-tao.

La Reunió de Tsunyi va corregir els errors greus de principi, de caràcter oportunista d’“esquerra”, comesos en la lluita contra la cinquena campanya d’“encerclament i aniquilament”, i va unir tant el Partit com l’Exèrcit Roig; això va fer possible que el Comitè Central del Partit i les forces principals de l’Exèrcit Roig duguessin la Gran Marxa[7] al seu terme triomfal, es traslladessin a posicions avançades per a resistir al Japó i posessin en pràctica una política nova, la política de front únic nacional antijaponès. Gràcies a la lluita realitzada a les Reunions de Pasi[8] i de Yenán[9] contra l’oportunisme de dreta de Chang Kuo-tao (la lluita contra la línia de Chang Kuo-tao començà a la Reunió de Pasi i acabà a la Reunió de Yenán), es va aconseguir reagrupar totes les forces de l’Exèrcit Roig i reforçar la unitat del Partit sencer per a l’heroica resistència al Japó. Aquestes dues menes d’errors oportunistes van sorgir durant la guerra civil revolucionària i es van caracteritzar per estar relacionats amb la guerra.

Quines lliçons hem après en aquestes dues lluites internes del Partit? Heu-les aquí:

1) Els errors greus de principi sorgits per incomprensió de les característiques de la guerra revolucionària de la Xina, i que es van manifestar durant la lluita contra la cinquena campanya d’“encerclament i aniquilament”, inclouen la tendència “esquerranista” a la precipitació, que desatén les condicions subjectives i objectives. Aquesta tendència és extremadament perjudicial per a una guerra revolucionària i per a qualsevol moviment revolucionari.

2) L’oportunisme de Chang Kuo-tao, en canvi, era oportunisme de dreta en la guerra revolucionària, i constituïa una combinació de línia de retirada, cabdillisme militar i activitats antipartit. Només amb la superació de l’oportunisme de Chang Kuo-tao, van poder alliberar-se del seu domini i tornar a la línia correcta del Comitè Central un gran nombre de quadres i militants del Partit a l’Exèrcit del IV Front de l’Exèrcit Roig, homes de qualitats intrínseques magnífiques i una llarga trajectòria de lluita heroica.

3) El gran treball organitzatiu realitzat en els deu anys de la Guerra Revolucionària Agrària va donar notables resultats en l’edificació de l’exèrcit, el treball governamental, el treball de masses i la construcció del Partit. De no haver estat pel recolzament d’aquest treball organitzatiu a l’heroic combat en el front, no s’hauria pogut mantenir l’encarnada lluita contra Chiang Kai-shek. Tanmateix, en els últims temps d’aquesta Guerra es van cometre errors greus de principi en la política del Partit relativa als quadres i a l’organització, errors que es van manifestar en la tendència al sectarisme, en l'abús de sancions i en els excessos en la lluita ideològica. Això es degué a que no s'havien eliminat els vestigis de la línia de Li Li-san i que es cometeren en aquesta època errors polítics de principi. Aquests errors van ser rectificats també en la Reunió de Tsunyi, i així el Partit va poder passar a una política correcta de quadres i a principis organitzatius correctes. La línia de Chang Kuo-tao relativa a l’organització era completament aliena a tots els principis del Partit, soscavava la seva disciplina i va portar l’activitat fraccionalista fins a oposar-se al Partit, al Comitè Central i a la Internacional Comunista. El Comitè Central va fer tots els esforços possibles per a posar fi als errors criminals de línia i a l’activitat antipartit de Chang Kuo-tao, i va tractar de salvar-lo. Però com que aquest es va negar obstinadament a corregir els seus errors i va actuar amb duplicitat, i, més tard, va trair el Partit lliurant-se als braços del Guomindang, el Partit va haver de prendre una decisió ferma i expulsar-lo. Aquesta sanció va rebre el suport no només de tot el Partit, sinó de tots els que eren lleials a la causa de l’alliberament nacional. La Internacional Comunista va ratificar la decisió i va condemnar Chang Kuo-tao com a desertor i renegat.

Aquestes lliçons i èxits ens han proporcionat els requisits indispensables per cohesionar tot el Partit, reforçar la seva unitat ideològica, política i organitzativa i conduir victoriosament la Guerra de Resistència. El nostre Partit s’ha consolidat i enfortit en la lluita en els dos fronts.

LA LLUITA ACTUAL EN DOS FRONTS

En el desenvolupament futur de la Guerra de Resistència, tindrà una importància primordial la lluita política contra el pessimisme dretà, tot i que seguirà sent necessari parar atenció a la lluita contra el mal “esquerranista” de la precipitació. En els problemes relatius al front únic, a l’organització del Partit i a l’organització de les masses, s’ha de continuar la lluita contra la tendència “esquerranista” de “portes tancades”, per poder implementar la cooperació amb tots els partits i grups polítics antijaponesos i l’ampliació del Partit Comunista i del moviment de masses. Però, alhora, s’ha de combatre la tendència oportunista de dreta, que no posa cap condició a la cooperació i l’ampliació, perquè d’altra manera ambdues serien obstaculitzades i es convertirien en cooperació i ampliació sense principis.

La lluita ideològica en els dos fronts s’ha d’adaptar a les circumstàncies de cada cas concret; mai s’ha d’abordar un problema de manera subjectivista, ni permetre que continuï el vell hàbit perjudicial d’aplicar etiquetes a la gent.

En la lluita contra les desviacions, cal prestar una atenció seriosa a combatre la duplicitat, perquè el perill major d’aquesta és que pot convertir-se en una activitat fraccionalista, com ho mostra la carrera de Chang Kuo-tao. Acatar en públic i oposar-se en privat; dir sí i pensar no; parlar agradablement davant de la gent i intrigar a esquena seva: totes aquestes són manifestacions de duplicitat. Només estrenyent la vigilància dels quadres i militants del Partit contra tal conducta podem consolidar la disciplina del Partit.

ESTUDI

Parlant en general, tots els militants del Partit Comunista en condicions de fer-ho han d’estudiar la teoria de Marx, Engels, Lenin i Stalin, la nostra història nacional i la situació i tendències del moviment actual, i, alhora, contribuir a educar els militants amb un nivell cultural relativament baix. En particular, és precís que els quadres estudiïn detingudament aquestes matèries, i amb més raó han d’intensificar aquest estudi els membres del Comitè Central i quadres de nivells superiors. Cap partit polític que dirigeixi un gran moviment revolucionari podrà assolir la victòria si no posseeix una teoria revolucionària, un coneixement de la història i una comprensió profunda del moviment pràctic.

La teoria de Marx, Engels, Lenin i Stalin és universalment aplicable. No cal considerar-la com un dogma, sinó com una guia per a l’acció. No s’han d’aprendre simplement termes i frases del marxisme-leninisme, sinó estudiar-lo com a ciència de la revolució. No només s’han de comprendre les lleis generals formulades per Marx, Engels, Lenin i Stalin com a resultat del seu vast estudi de la vida real i de l’experiència revolucionària, sinó també aprendre la posició i el mètode que adoptaven a l’examinar i resoldre els problemes. Actualment, la preparació marxista-leninista del nostre Partit és en certa mesura millor que abans, però encara està lluny d’abastar tothom i de ser profunda. La nostra missió és dirigir una immensa nació de diversos centenars de milions de persones en una gran lluita sense precedents. Per tant, generalitzar i aprofundir l’estudi de la teoria marxista-leninista és per a nosaltres una gran tasca urgent, que només podrem acomplir amb esforços concentrats. Espero que, després d’aquesta Sessió Plenària del Comitè Central, es realitzi en tot el Partit una emulació en l’estudi; així es veurà qui haurà après realment alguna cosa, qui haurà après més i millor. Si entre els camarades encarregats de les principals responsabilitats en el treball de direcció, n’hi ha de cent a dos-cents amb una comprensió sistemàtica del marxisme-leninisme i no fragmentària, real i no buida, la capacitat combativa del nostre Partit serà considerablement augmentada i accelerarem la nostra victòria sobre l’imperialisme japonès.

Ens incumbeix una altra tasca: estudiar el nostre patrimoni històric i sintetitzar-lo amb esperit crític, aplicant el mètode marxista. La història diverses vegades mil·lenària de la nostra nació té característiques pròpies i enclou innombrables tresors. En aquest aspecte som encara simples escolars. La Xina d’avui prové de la Xina del passat; enfoquem la història com a marxistes, i no hem d’amputar-la. Hem de sintetitzar el nostre passat, des de Confuci fins a Sun Yat-sen, i prendre possessió del seu llegat valuós. Això ens ajudarà molt a guiar el gran moviment dels nostres dies. Com a marxistes, els comunistes som internacionalistes; però només podrem posar en pràctica el marxisme integrant-lo amb les característiques específiques del nostre país i imprimint-li una forma nacional. La gran força del marxisme-leninisme està precisament en la seva vinculació amb la pràctica revolucionària concreta de cada país. Per al Partit Comunista de la Xina, això suposa aprendre a aplicar la teoria del marxisme-leninisme a les circumstàncies específiques de la Xina. Si els comunistes xinesos, que són part de la gran nació xinesa, carn de la seva carn i sang de la seva sang, parlessin del marxisme separant-lo de les característiques de la Xina, el seu marxisme no passaria de ser abstracte i buit. Per això, el problema que tot el Partit ha de comprendre i resoldre amb urgència és com aplicar el marxisme concretament a la Xina, de manera que totes les seves manifestacions tinguin un caràcter inequívocament xinès, és a dir, aplicar el marxisme a la llum de les característiques del nostre país. S’ha d’eliminar l’estil de clixé estranger,[10] hi ha d’haver menys cançonetes abstractes i buides, i s’ha de manar a descansar el dogmatisme, donant pas a l’estil i esperit xinesos plens de vida i frescor que agraden a la gent senzilla del nostre país. Separar el contingut internacionalista de la forma nacional és la pràctica dels qui no entenen res d’internacionalisme. Nosaltres, per contra, hem de vincular els dos estretament. Els errors greus que sobre això es cometen a les nostres files han de ser corregits a consciència.

Quines són les característiques del moviment actual? Quines són les seves lleis? Com dirigir-lo? Tots aquests són problemes pràctics. Fins avui, encara no ho coneixem tot sobre l’imperialisme japonès ni sobre la Xina. El moviment es desenvolupa, i sorgiran davant nostre coses noves; allò nou neix sense cessar. Estudiar aquest moviment en la seva integritat i en el seu desenvolupament és una gran tasca que requereix una atenció constant. No és marxista qui es nega a estudiar aquests problemes seriosament i acurada.

La complaença és enemiga de l’estudi. Si realment volem aprendre alguna cosa, hem de començar per desfer-nos de la complaença. La nostra actitud vers nosaltres mateixos ha de consistir en “ser insaciables en aprendre”, i vers els altres, ”ser infatigables en ensenyar”.

UNITAT I VICTÒRIA

La unitat dins del Partit Comunista de la Xina és el requisit fonamental per aconseguir la unitat de tota la nació, la qual permetrà guanyar la Guerra de Resistència i construir una nova Xina. El Partit Comunista de la Xina, que s’ha temperat durant disset anys, ha après molts mètodes per assolir la seva unitat, i és ara un Partit molt més foguejat. Així, podem formar un nucli sòlid al si del poble xinès per a guanyar la Guerra de Resistència i construir una nova Xina. Camarades, sempre que romanguem units, assolirem amb seguretat aquest objectiu.

Notes:

[2] El 18 de setembre de 1931, l’“Exèrcit de Kwantung” de les forces japoneses, acantonat al nord-est de la Xina, va atacar Shenyang. Les tropes xineses acantonades en aquesta ciutat i en altres llocs del nord-est (l’Exèrcit del Nord-est) van complir l’ordre de Chiang Kai-shek de “no resistir en absolut”, de manera que les forces japoneses van ocupar ràpidament les províncies de Liaoning, Chilin i Jeilungchiang. El poble xinès anomena Incident del 18 de setembre a aquest acte d’agressió dels imperialistes japonesos.

[3] Al gener de 1934, Stalin va dir al seu informe davant el XVII Congrés del PC (b) de l’URSS: “[…] després de traçada una línia política encertada, és el treball d’organització el que ho decideix tot, fins i tot la sort de la línia política mateixa, el seu compliment o el seu fracàs”. Aquí, Stalin tractà sobre l’“encertada selecció de quadres”. En el seu discurs de maig de 1935, pronunciat al Palau del Kremlin en la promoció de comandaments graduats de les acadèmies de l’Exèrcit Roig, Stalin, va plantejar i explicar la consigna: “Els quadres ho decideixen tot”. Al març de 1939, Stalin va dir en el seu informe al XVIII Congrés del PC (b) de l'URSS: “Un cop elaborada una línia política encertada, comprovada a la pràctica, els quadres del Partit vénen a ser la força decisiva per a la direcció del Partit i de l’Estat”.

[4] Es refereix al període que va des de la reunió d’emergència del Buró Polític del Comitè Central elegit en el V Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina fins a la V Sessió Plenària del Comitè Central elegit en el VI Congrés Nacional del Partit. La primera es va celebrar l’agost de 1927, i la segona, el gener de 1934.

[5] Comunament anomenat “línia de Li Li-san”, es refereix a la línia oportunista d’“esquerra” que va imperar al Partit aproximadament durant quatre mesos, a partir de juny de 1930, i que era representada pel camarada Li Li-san, el principal dirigent llavors del Comitè Central del Partit Comunista de la Xina. Aquesta línia va tenir les característiques següents: violava la política establerta pel VI Congrés Nacional del Partit; rebutjava la necessitat de preparar les masses per a la revolució i negava el desenvolupament desigual d'aquesta; considerava com a “localisme i conservadorisme summament erronis, característics de la mentalitat camperola” les idees del camarada Mao Zedong que consistien a prestar la principal atenció, durant un llarg període, a la creació de bases de suport a les zones rurals, utilitzar el camp per envoltar les ciutats i servir-se d'aquestes bases per accelerar l'ascens de la revolució a tot el país; i sostenia que havien de fer-se preparatius per a alçaments immediats a tot el país. Sobre la base d’aquesta línia errònia, el camarada Li Li-san va traçar un pla aventurer per organitzar immediatament alçaments armats a les principals ciutats de la Xina. Alhora, aquesta línia no reconeixia el desenvolupament desigual de la revolució mundial, sostenint que l’esclat general de la revolució xinesa conduiria inevitablement al de la revolució mundial, i que només amb l’esclat general de la revolució mundial podria triomfar la revolució xinesa; tampoc reconeixia el caràcter prolongat de la revolució democràtico-burgesa a la Xina, sostenint que les primeres victòries de la revolució en una o diverses províncies assenyalarien el començament de la transició al socialisme. Per tant, va formular una sèrie de mesures polítiques extemporànies, aventureres i “esquerranistes”. El camarada Mao Zedong es va oposar a aquesta línia errònia, i les grans masses de quadres i militants del Partit també en van exigir la rectificació. El setembre de 1930, a la III Sessió Plenària del Comitè Central elegit al VI Congrés Nacional del Partit, el camarada Li Li-san va reconèixer els errors que se li van assenyalar i va abandonar la seva posició dirigent al Comitè Central. Havent corregit en el curs d’un llarg període els seus punts de vista erronis, va ser reelegit membre del Comitè Central al VII Congrés Nacional del Partit.

[6] Aquesta reunió es va celebrar el gener de 1935 a la ciutat de Tsunyi, província de Kuichou. La reunió va concentrar els seus esforços a rectificar els errors comesos en els terrenys militar i els errors que tenien una gravetat decisiva, va posar fi a la dominació de la línia en l’organisme dirigent central del Partit i va establir una nova direcció del Comitè Central, representada pel camarada Mao Zedong. Tot això va constituir el canvi de més importància històrica al si del Partit Comunista de la Xina.

[7] L’octubre de 1934, els I, III i V Grups d’Exèrcits de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols de la Xina (que constituïen l’Exèrcit del I Front de l’Exèrcit Roig, conegut també com a Exèrcit Roig Central) van iniciar un gran desplaçament estratègic partint de Changting i Ningjua, a l’oest de Fuchién, i de Yuichín, Yutu i altres llocs, al sud de Chiangsí. Van passar per onze províncies: Fuchién, Chiangsí, Kuangtung, Junán, Kuangsí, Kuichou, Sechuán, Yunnán, Sikang (correspon actualment a la part oest de la província de Sechuán i la part est de la regió autònoma del Tibet), Kansú i Shensí, i van travessar les muntanyes cobertes de neus eternes i vastes estepes pantanoses rarament petjades pels homes, experimentant innumerables penalitats. Van desbaratar les repetides operacions de l’enemic per encerclar-los, perseguir-los, barrar-los el pas i interceptar-los i, a l’octubre de 1935, després d’una marxa ininterrompuda de 25.000 li (12.500 quilòmetres), van arribar victoriosament a la base revolucionària de recolzament del nord de Shensí.

[8] Reunió del Buró Polític del Comitè Central realitzada l’agost de 1935, a Pasi, al nord-est de la capital del districte de Sungpan, nord-oest de Sechuán, prop del límit sud-oriental de Kansú. Chang Kuo-tao, que dirigia una part de l’Exèrcit Roig, va trencar amb el Comitè Central, va desobeir les seves ordres i va tractar d’erosionar-lo. El Comitè Central va decidir en aquesta reunió abandonar la zona de perill, i es va dirigir al nord de Shensí amb aquelles forces de l’Exèrcit Roig que obeïen llurs ordres. En canvi, Chang Kuo-tao va conduir les unitats de l’Exèrcit Roig enganyades per ell cap al sud, a la zona de Tienchüan, Lushan, Tachinchuan i Siaochinchuan i Apa, a on va establir un comitè central espuri i es va declarar en contra del Partit.

[9] Reunió ampliada del Buró Polític del Comitè Central del Partit, celebrada a Yenán l’abril de 1937. Abans d’aquesta reunió, un gran nombre de quadres i soldats de les unitats de l’Exèrcit Roig que estaven sota el comandament de Chang Kuo-tao, ja conscients de l’engany sofert, marxaren al nord cap a la regió fronterera de Shensí-Kansú. No obstant això, en el seu camí, algunes unitats van seguir ordres errònies i canviaren de rumb dirigint-se a l’oest, cap a la zona de Kanchou, Liangchou i Suchou. La major part d'aquestes unitats foren aniquilades per l'enemic; la resta seguiren fins a Sinchiang, i només després arribaren a la regió fronterera de Shensí-Kansú, quan feia temps que les altres unitats havien arribat a aquesta regió i ajuntat les seves forces amb les de l'Exèrcit Roig Central. El mateix Chang Kuo-tao també va arribar al nord de Shensí i assistí a la reunió de Yenán. S’hi va condemnar sistemàticament i concloent el seu oportunisme i rebel·lió contra el Partit. Chang Kuo-tao va simular conformitat, però en realitat es preparava per a trair definitivament el Partit.

[10] Vegeu el paràgraf sobre l’estil de clixé estranger de l’article “Contra l'estil de clixé del Partit”, Obres escollides de Mao Zedong, vol. III.