La idea d’un acord dels principals governs europeus per a una pau permanent fou considerada seriosament més d’una vegada pels governants dels continent, però, com relataré ara, mai no prengué forma en cap aspecte utilitzable. Gradualment la concepció fou substituïda entre idealistes entusiastes per la noció d’una convenció similar directament entre els diversos pobles. El famós socialista quàquer, John Bellers, al final del segle XVII promogué aquesta idea. Anacarsis Clootz – qui ha estat recentment acusat d’haver estat un agent alemany! - amb altres saludà un ideal similar de fraternitat internacional democràtica durant la revolució francesa. Esdevingué, de fet, més tard, una porció del creixent programa socialista a França, prenent una forma més definida a mesura que l’antagonisme dels obrers de totes les nacions al creixement del capitalisme esdevenia més obvi. Robert Owen, el gran socialista anglès, defensà, i provà d’establir, una Internacional entre els pobles a començament del segle XIX. St Simon vagament al·ludia a una aliança tan desitjable. Fourier féu el mateix. Els cartistes anglesos semblant, en el llur període ascendent del 1831 al 1848, creien que les classes treballadores necessitaven alguna mena d’aliança internacional que els permetés d’exercir el llur poder, i sostingueren aquesta convicció més decididament que no pas s’ha entès generalment. Pel 1848, la idea que els interessos dels obrers de les diverses nacions no eren contraposats sinó, en termes general, idèntics, es difonia entre els revolucionaris de tot Europa.
Amb tot, cap passa no s’havia emprès per concentrar aquesta concepció en cap pla d’acció definida, bé per aportar l’aplicació de pal·liatius pràctics immediats de les condicions existents, o bé per treballar en la direcció d’un aixecament social general. Amb tot, des de l’acceptació del principi que els assalariats de raça, llengua i nacional diferent no tenien cap raó adequada per lluitar els uns contra els altres, hi sorgí naturalment el desenvolupament de propostes per a una lluita comuna contra un enemic comú. Aquest enemic comú era la classe capitalista de cada país, la propietat i el poder de la qual els socialistes, com a avant-guarda del moviment de la classe treballadora per tot el món civilitzat, s’havia d’esforçar, primer a afeblir, i després a conquerir i transformar. Això exigia una educació, organització i disciplina universals, de manera que un aixecament contra les formes de domini econòmic, pel proletariat intel·ligent, amb consciència de classe i capaç però desposseït, pogués tindre lloc en totes les capitals d’Europa a la vegada. Aquest era el programa del partit revolucionari extrem.
Però la majoria, fins i tot d’internacionalistes, eren molt més moderats, i cercaven una «Internacional», amb alts ideals morals tant per a capitalistes com per a treballadors, com el màxim que podien assolir. El desig de salaris més elevats tenallava els sindicalistes, i ha estat així sempre des de llavors. Les disposicions entre els oficis organitzats dels diferents països, per aconseguir augments salaris, per garantir-se una millor protecció de membres i vides dels obrers, per pressionar en la reivindicació de menys hores – això era el més lluny que anirien. Parlar de revolució social era, pensava la majoria d’obrers de la ciutat i del camp, tant en el continent com a Gran Bretanya, no tan sols prematur, sinó absurd. Era natural que fanàtics de ment enlairada sobrevalorassen la pròpia influència, i s’engrandissen davant dels llurs seguidors davant de la imminència de l’era daurada, del nou naixement d’una societat regenerada l’aparició de la qual havia d’ésser assistida amb la força com la llevadora del progrés. Si haguessen parlat amb un to menys esperançat probablement no haurien fet cap progrés en aquella època. A Gran Bretanya, on no hi havia llavors cap restricció als drets de reunió pública i d’aliança internacional, no hi havia realment cap moviment revolucionari.
La Internacional del 1864, doncs, fou fundada principalment per sindicalistes anglesos, amb l’ajut de Mazzini i altres. Però aviat quedà sota la influència de Marx i Engels, la gran capacitat dels quals fou marrada per afers pràctics d’un esperit de dictat personal. A més, les doctrines dels dos líders alemanys, a banda del mètode d’imposar-les, tal com es presentaven en el famós Manifest Comunista, eren massa avançades per a l’opinió de classe obrera anglesa de l’època, mentre que els llurs mètodes prussians exasperaven els francesos. Diferències serioses, en conseqüència, sorgiren aviat; el Congrés celebrat el 1868 fou de poca entitat, i aquesta primera Internacional Socialista no fou mai de gaire importància.
Amb tot, la prematura Comuna de París i el seu trist final fou atribuït en gran mesura a la guia de membres del cos Internacional. Aquest fet certament n’obstaculitzà la utilitat per al moviment socialista; malgrat que el mateix Marx inicialment assenyalà la impotència de l’aixecament, que més tard excusà i defensà. Però, a banda d’això, hi hagué diferències serioses en la mateixa Internacional – diferències de principi que no es pogueren resoldre. Marx representava la revolució de l’organització i l’ordre, en la qual la disciplina de totes les forces era considerada essencial per a l’èxit, especialment si s’havia de fer per la força l’intent de revolució internacional. El desenvolupament històric i econòmic era el principal agent en la gran lluita que ha de sorgir eventualment: els homes tan sols podien entendre i aprofitar les oportunitats que els oferia el creixement inevitable de les forces econòmiques.
Bakunin, el principal oponent de Marx, pertanyia a una escola ben diferent, així com a una raça i a una formació àmpliament diferents de les de l’economista jueu alemany. Era un comunista-anarquista rus, que creia fermament en l’efecte beneficiós del terrorisme, era convençut que la Comuna i el comunisme de petits cossos d’homes era la solució real del problema de l’esclavitud salarial; per damunt de tot, sostenia que l’individu tenia el dret de revoltar-se contra el sistema que l’oprimia, i era justificat d’emprar, per compte propi, qualsevol arma contra la burgesia. Aquests dos homes, amb els amics i camarades respectius, no pogueren haver treballar mai plegats en la mateixa organització. Els llurs principis eren completament incompatibles.
L’antagonisme arribà a un punt àlgid en el Congrés celebrat a Den Haag el 1872. No es pogué fer cap disposició de cooperació pacífica. Amb un subterfugi més aviat absurd, quan tot plegat òbviament queia a peces, temporalment desplaçà el seu centre de Den Haag als Estats Units. La lluita entre Bakunin i Marx donà a tota l’empresa un gir personal dramàtic; però la veritat és que la Internacional no podria haver continuat llavors, encara que els dirigents dels dos sectors haguessen arribat a un acord. Hi havia un desencoratjament general per tots els partits socialistes d’Europa. A més, hi havia una escissió d’opinions semblant en el centre i entre les diferents seccions nacionals. El marxisme, com se l’anomenava, no era acceptat ni tan sols com a teoria per una gran minoria de socialistes.
Una exposició científica, basada en una evolució materialista, i una anàlisi econòmica elaborada del sistema social existent, demanava una quantitat d’educació, i una capacitat de preparació i organització pacients, que la classe a la qual s’adreçava especialment no posseïa llavors. Fins i tot a la mateixa Alemanya el Partit Socialista era dividit entre el Partit Marxista o Internacional i el Partit Nacional o de Lassalle. D’aquests dos el darrera era el més nombrós, i apel·lava a la vegada més directament a la intel·ligència popular. De fet, la mateixa propaganda de Lassalle havia estat de molt més fàcil comprensió, i els seus pamflets eren més simples que els de l’escola rival. No hi havia cap diferència fonamental quant al significat i desenvolupament del capital modern, o de la necessitat del control complet dels mitjans de fer riquesa per l’estat. Però els seguidors de Lassalle sostenien idees sobre la possibilitat d’un socialisme estatal benèfic, i la probabilitat que el poble aconseguí un control parcial amb l’agència de l’estat, encara que fos de tipus bismarckiana – idees que els marxistes no compartien. A més, el partit de Lassalle, que concebia que Alemanya sola podia jugar un paper director en el futur del moviment socialista, s’acostava més clarament a l’attitud dels socialdemòcrates de la majoria durant la guerra que a les idees públicament exposades per Marx i els líders de la seua corda.
Tan seriosa era la diferència entre ells que es diu, quan es contemplava un aixecament a Berlín durant el setge de París, que els dos partits no pogueren acordar d’unir-se; i es reportà que Schweitzer, el dirigent del Partit de Lassalle, havia disposat certes reformes socials amb el príncep Bismarck. Tant si això ocorregué realment o no, és clar que cap acció per part dels socialdemòcrates alemanys s’interferí amb la immolació de França. Els dos partits no s’uniren fins el Congrés d’Erfurt del 1878, i llavors ho feren ben al contrari del desig de Marx i Engels, el consell dels quals en la matèria fou desoït per Wilhelm Liebknecht i August Bebel, de part del partit de Marx. D’aquell moment en endavant a Alemanya el Partit Socialdemòcrata formà un tot consolidat.
A França la diferència no consistia entre nacionalistes i internacionalistes, sinó entre possibilistes, que eren disposats a acceptar pal·liatius del sistema capitalista com el llur programa immediat, i el grup marxista, als quals els llurs oponents motejaven d’impossibilistes, perquè, segons ells, els marxistes volien transformar la societat d’un sol colp. Els anarquistes, també, que eren defensors de l’acció directa i de la força física, tenien una influència considerable entre els sindicats francesos. Pels volts del 1889 els possibilistes eren de llarg el partit més influent a París, on reeixiren a dur a terme algunes importants mesures pal·liatives en el Consell Municipal de París. En les grans ciutats industrials els marxistes eren els més forts, i gradualment aconseguiren el control dels òrgans municipals. Però les relacions entre els dos sectors no eren certament gens amistoses.
Dissensions similars hi havia en altres països; però Bèlgica era remarcable per la forma admirable amb la qual el Partit Laborista, un partit profundament socialista, treballava i coincidia amb les organitzacions cooperativistes. Això fou un colp mestre. Donà a tot el moviment una base financera sòlida que no es podria haver aconseguit de cap altra manera. En temps de vagues els vaguistes eren ajudats de la manera més efectiva per les cooperatives amb subministraments de pa, etc., el diari del partit era mantingut en línies que el permetien de vendre’s a mig quart de penic, i s’aconseguien també tots els avantatges habituals de la cooperació. Les belles «Maisons du Peuple» a Brussel·les, Gant i arreu eren l’admiració de tot el moviment socialista internacional. Aquesta acció conjunta de socialistes i cooperatives donà un bon exemple als partits socialistes i laboristes d’altres països.
Del 1872 en endavant el socialisme internacional es va fer lentament camí, encara que la mateixa Internacional hagués esclatat. Es feren intents llavors de reorganitzar-la. Aquests intents foren deguts als esforços no dels marxistes alemanys i dels impossibilistes, sinó de socialistes francesos i anglesos que, si bé reconeixien la gran capacitat teòrica de Marx i Engels, eren més oposats que mai a la llur attitud clarament pro-alemanya, i molts socialistes francesos eren de l’opinió que aquests dos homes actuaven com a internacionalistes principalment en els interessos nacionals d’Alemanya. Aquest convenciment sorgí dels atacs més forts i més imprudents fets sobre França per Marx i Engels durant la guerra franco-alemanya, així com el llur comportament dictatorial envers actius socialistes francesos abans i després d’aquella lluita històrica. És clar que els dirigents alemanys tingueren poc a veure amb els esforços fets, el 1882 i 1883, i més tard, per restablir una segona Internacional, en la qual els alemanys no haurien de tindre un control complet. Sindicalistes anglesos i possibilistes francesos foren els principals agents en l’obra de reorganització. Això ho han mostrat concloentment Adolphe Smith en la seua Pan-German Internationale, que, encara que massa dur en el seu judici dels motius i els mètodes dels filòsofs alemanys en els afers pràctics, és completament fiable en el punt dels fets. Aquests aplecs internacionals tal com se celebraren en endavant foren en conseqüències lliures del domini alemany, per exasperació notable de Friedrich Engels, que, després d’haver estat el geni maligne de Marx durant la seua vida, esdevingué l’únic exponent autoritzat de les seues teories després de mort. Això empitjorà les coses. La intolerància agre es desenvolupà en una intolerància maligna.
Així res de gaire important es va fer en la línia de reconstrucció fins l’any 1889, el centenari de la presa de la Bastilla, i el començament de la Revolució Francesa. Aquesta gran celebració, i la Exposició Internacional simultàniament celebrada a París, haurien d’haver induït certament tots els socialista a enterrar els llurs antagonisme en un Congrés fraternalment sobri. Però els marxistes, com a sector, eren encara més intolerants que d’habitud. Ni volien formar part ni associar-se amb els possibilistes i els llurs amics, que eren llavors el Partit Socialista dominant a París, i detenien una posició important en el Consell Municipal. Els èxits pràctics assolits pels seus membres semblaven, per ells mateixos, desqualificar els possibilistes als ulls dels fariseus del socialisme teòric, que emetien encícliques anatèmiques inspirades per Friedrich Engels. Així que se celebraren dos Congressos mútuament recriminants en sales separades per part dels possibilistes i dels impossibilistes, respectivament, i amb els anarquistes imparcialment absents en tots dos. Aquesta publicació de la incapacitat de les fraternitats socialistes de fraternitzar fou rebuda amb tempestes de ridícul pel món no-regenerat. Els cristians eren particularment jubilosos, fins que els recordaren que els llurs propis propagandistes eren encara més enverinats els uns contra els altres, en els primers dies de la llur història.
Malgrat ésser jo mateix un marxista en teoria, vaig ésser un dels qui fortament denuncià l’intent d’imposar als membres d’un gran moviment internacional els dictats d’una camarilla familiar, de manera que vaig prendre part activa en el Congrés Possibilista. Mirant enrere en aquell incident malaurat, que anuncià les dissensions socialistes de forma ben innecessària, m’és clar que certs prejudicis alemanys tenien una influència dominant en el camp marxista. Els socialistes francesos de l’escola possibilista eren desitjosos, per no dir delerosos, de donar la benvinguda a socialistes de totes les opinions a la capital francesa en aquest memorable centenari: anti-nacionalisme, i no internacionalisme, era ja proclamat des de l’altra banda. Però l’absurditat de gent dedicada a la tasca de remodelar el món que era incapaç de posar-se d’acord entre ells mateixos colpí la imaginació pública.
Feliçment, vers l’any 1900, aquestes diferències foren prou arreglades per permetre un Congrés ple de tots els socialistes internacionals que es reuní de nou a París, quan també s’hi celebrà l’Exposició Internacional més bella de tots els països que s’haja celebrat mai. El Congrés de Londres del 1896, en el qual els sindicalistes i socialistes britànics cooperaren cordialment, havia conduït a aquest cessament afortunat de l’animositat fraternal; i l’exclusió dels anarquistes, que s’oposen fortament a tota acció socialista col·lectiva de qualsevol forma, així com a l’organització política de tot aspecte, eliminà un element de discòrdia furiosa del Congrés. Aquesta vegada fins i tot els més hostils a totes les idees socialistes foren obligats a admetre que el Congrés fou conduït amb dignitat i capacitat, i que tots els debats produïren la impressió que qüestions d’importància per a la humanitat eren seriosament discutides. Es reconegué semblantment que aquests socialistes, menyspreats i temuts per la burgesia, tenien entre elles oradors, escriptors i filòsofs en totes les llengües que podien sostindre’s ben bé amb els representants de la classe dominant de qualsevol país.
L’any 1900, el començament del segle XX, es pot, doncs, considerar com la data quan el socialisme o la socialdemocràcia prengué realment el seu lloc com la religió material venidora de la fraternitat universal, primer dels obrers de totes les nacions i després de la humanitat mundial, en els seus diversos estadis de lluita i del desenvolupament nacional i social. A més, el Congrés del 1900 serà sempre recordat perquè la nova Internacional fou llavors fundada i organitzada. Com un dels qui prengué part activa en aquest nou intent de consolidar i estendre la influència de la cooperació socialista i d’una política internacional comuna, qui també proposà que l’Oficina Socialista Internacional, en la qual tots els partits socialistes nacionals hi serien representants, i que tindria la seua a Brussel·les, puc parlar per experiència personal de l’alè i confiança que inspirà el conjunt dels delegats socialdemòcrates i socialistes reunits de tots els matisos d’opinió, quan aquest important pas fou pres, i els acords del Congrés en la matèria foren ratificats unànimament. París, la ciutat que tan sovint ha inspirat la humanitat amb els ideals més elevats d’emancipació de l’home, era adientment triada com el centre des del qual havia de començar aquest nou avenç. Bèlgica, tan tristament convertida en l’arena d’Europa en la paorosa bel·licitat internacional del passat, seria des de llavors l’escenari pacífic per a la discussió d’idees fructíferes per al futur. Així ho pensàvem i sentíem l’agost del 1900.
La tria de Brussel·les com a centre de l’Oficina era profundament justificada. En haver servit com a membre de l’Oficina durant els primers deu anys d’existència, com a delegat de Gran Bretanya, puc testificar la feina admirable feta pel Secretariat, primer Servy i després Huysmans, des del 1900 al 1914, mentre que Vandervelde fou un president excel·lent. En les reunions de la mateixa Oficinal el poder dels alemanys, amb els llurs amics d’Àustria, Holanda i Escandinàvia, era molt granm, per no dir suprem; i Bèlgica caigué també sota la mateixa influència. Això era natural. El Partit Socialdemòcrata alemany era en aquella època de lluny el més nombrós, el més ben organitzat, el més altament educats i el més completament equipat amb fons, premsa i literatura socialista de cap país d’Europa. Els seus líders eren homes que, sense abandonar la llur nacionalitat, eren imbuïts de concepcions internacionals, i havien demostrat qualitats admirables i estadistes sota les condicions extraordinàriament difícils creades per al partit per les lleis anti-socialistes de Bismarck. Liebknecht i Bebel més particularment, per la llur bella protesta contra la guerra amb França el 1870, i la llur denúncia de l’annexió d’Alsàcia-Lorena el 1871, havien actuat d’acord amb els llurs principis socialistes internacionals, al cost de grans sacrificis i fins i i tot d’empresonament. Liebknecht també havia patit altres períodes d’empresonament per raó de les llurs opinions revolucionàries. Tot això justificava l’alta consideració, gairebé diria que deferències, retuda als alemanys en l’Oficina i en els Congressos. Si, de vegades, demostraven una inclinació a exagerar aquesta deferència independent en una afirmació de servitud per part dels socialdemòcrates d’altres nacionalitats, això era merament humà. Però era de tota manera malaurat, fins i tot mentre l’antic grup de socialdemòcrates eren en el control del partit alemany. Ja que posava aquell partit en una posició de decidir, amb l’ajut de les nacionalitats que invariablement en seguien la direcció, quan i on s’havien de celebrar Congressos Internacionals, i fins i tot quines qüestions s’havien de discutir o no plenament en les reunions generals de l’Oficina. En conseqüència hi havia raons per dir que les idees alemanys hi dominaven. El cas, de fet, es podria presentar més fortament; però com que, en general, la influència així obtinguda no era realment perjudicial a la causa de la socialdemocràcia en general, i tots creien que els socialdemòcrates alemanys adquirien cada anys més i més poder per restringir les forces del militarisme a la mateixa Alemanya, no hi havia cap oposició organitzada a la llur direcció. Tot i així, es feien de tant en tant protestes contra l’atenció gairebé exclusiuva prestada en l’Oficina a qüestions polítiques menors a Europa, en detriment de qüestions d’importància mundial.
Durant tot el període del meu servei en l’Oficina, delegats socialdemòcrates, i els llurs partidaris d’altres nacionalitats, assumien que no hi podia haver probabilitat de cap mena d’un atac no-provocat d’Alemanya contra cap dels seus veïns; malgrat les preparacions alemanyes per la guerra per terra i per mar avançaven en una escala sense precedents, i l’acumulació d’enormes quantitats de magatzems militars a Colònia tenien especial importància en relació a Bèlgica, particularment quan se la relaciona amb el gran nombre de posicions militars en el cantó alemany de la frontera, que no podien ésser de cap utilitat més que amb finalitats militars. Crec ara que els dirigents socialdemòcrates sostenien la mateixa opinió que jo sobre el perill d’aquests preparatius militars; però – parl de la vella escola – s’havien convençut que el kàiser s’oposava, malgrat aquests fets, a qualsevol atac, i que la socialdemocràcia s’enfortia prou com per impedir una guerra alemanya d’agressió. Si Alemanya hagués estat atacada, però, llavors tots els líders alemanys, inclosos Liebknecht i Bebel, dirien obertament i planera que no hi hauria cap pacifisme en els rengles de la socialdemocràcia. Marxarien amb la resta en defensa de la Pàtria. Bebel fins i tot arribà a declarar que, encara que saludava l’existència d’una poderosa flota britànica com l’únic contrapès efectiu a la junkeritud a Europa, una política adreçada contra Alemanya no podia comptar amb cap suport des de la socialdemocràcia. És interessant, en aquest sentit, recordar que en un Congrés Socialista, en el curs d’una discussió pública, Bebel recordà al gran socialista i orador francès, Jaurès, que França devia la seua república a l’enderrocament de l’Imperi Francès per Alemanya. Podria afegir-hi que Wilhelm Liebknecht em digué, no gaire abans de la seua lamentada mort, que veia amb ansietat el creixement del pangermanisme entre els socialdemòcrates i sindicalistes alemanys, però que creia que els principis de la socialdemocràcia triomfarien malgrat tot.
El Congrés d’Amsterdam del 1900 fou remarcable, no tan sols per la bona gestió i el sentiment i entusiasme fraternals que prevalgueren en general, sinó també pel fet que el gran continent d’Àsia hi fou representat. El senyor Dadabhai Naoroji tingué una audiència del tot solidària en el Congrés quan exposà els torts d’Índia sota domini britànic, i afirmà que totes les nacions eren interessades, per raó de la llur humanitat comuna, en garantir la justícia per als centenars de milions de persones que pateixen el malgovern britànic i el drenatge econòmic ruïnós de tributs. Més dramàtic fou un altre incident colpidor. Rússia era llavors implicada en una guerra desesperada am Japó. Tots dos països eren representants per delegats degudament autoritzats al Congrés. Plekhanov, el famós socialdemòcrata rus, i Katayama, el delegat socialista de Japó, tots dos declararen que la guerra era perjudicial per als països respectius, en la mesura que afectava la massa de russos i la majoria de japonesos. Llavors es donaren la mà, en mig de gran ovacions de tots els delegats reunit. Plekhanov, que havia sacrificat tot allò que podia sacrificar per a l’enderrocament del tsarisme a Rússia, retornà a Petrograd després de la revolució del 17 de març del 1917, i fou perseguit fins a la mort per Lenin i Trockij. Katayama fugí de Japó, i viu com a exiliat als Estats Units.
A Stuttgart el congrés socialista més ben organitzat i en general el més reeixit mai celebrat fou preparat pel partit alemany. Fou ací que Gustave Hervé, que des de llavors ha canviat completament d’opinió, es permeté un esclat furiós de pacifisme irreconciliable, negant a tota nació el dret de defensar-se d’un atac des de fora. Això no fou rebut amb acceptació pels alemanys; i el sentiment era tan fort que Hervé fou privat injustificadament pel president del dret de respondre als seus interpel·lants. Quatre anys més tard, a Copenhague, el pacifisme era ascendent. Amb tot ja era força clar, per a tots els qui coneixien Alemanya bé i es mantenien mínimament informats, que els junkers i el partit militarista s’havien decidit per la guerra – que, de fet, fou evitada per ben poc el 1911. Els pacifistes tancaren els ulls a la forta animositat que aparegué en el Congrés entre els eslaus i els alemanys, malgrat el llur socialisme comú, i anaren fins al punt d’escollir Viena com la seu del Congrés següent del 1914. Alguns predigueren que, si mai se celebrava aquest Congrés, el conflicte entre les dues races, els oprimits i els opressors, esclataria en una forma molt més formidable i, és clar, foren ridiculitzats.
Què havia resultat d’aquests Congressos Internacionals i de les reunions freqüents de l’Oficina Socialista Internacional? A la pràctica res; en general bona entesa i apreciació mútua entre les diverses nacionalitats ja era força; així s’assumia generalment. El socialisme guanyava terreny en cada nació – principalment a Alemanya on, abans del 1914, no pas menys de 4.500.000 vots foren emesos per la socialdemocràcia, elegint més de 100 membres del Reichstag. Un milió de membres pagaven contribucions setmanals al fons del partit, i 90 publicacions diàries difonien opinions socialdemòcrates per tot Alemanya. Els socialdemòcrates, que mai no amagaren el llur programa revolucionari, eren òbviament el partit polític venidor a la Pàtria. A França, Àustria, Itàlia i, de fet, per tot Europa, el socialisme es feia constantment camí, i s’elegien diputats en una plataforma socialista definida, mentre que en diverses nacionals socialistes prenien seient en el Gabinet com a ministre. Mai abans en la història cap partit revolucionari ha fet camí tan ràpidament, i tan pacíficament com el Partit Socialista va fer en el continent d’Europa del 1900 al 1914. A tot arreu es propagaven les mateix idees; a tot arreu, segons l’estadi de desenvolupament econòmic assolit, es defensaven mesures pràctiques semblants. Fins i tot a Gran Bretanya, on el desenvolupament econòmic era més avançat i l’educació social i política era menys relativament efectiva, el Partit Laborista era forçat, gairebé a contracor, a adoptar resolucions clares a favor de la nacionalització i socialització de les grans agències productives i distributives, inclosa la terra. El fet que a Gran Bretanya tots els obrers són proletaris, amb els treballadors agrícoles desproveïts de propietat de cap mena com ho són els assalariats de les ciutats i viles, feia segur que, en qualsevol període de xoc i de pertorbació, el Partit polític Laborista i els sindicats farien causa comuna en una sèrie d’àmplies propostes col·lectivistes i socialistes, que durien, si es realitzaven, a l’establiment d’una Comunitat Cooperativa.
Llavors arribà l’esclat de la Gran Guerra. És ben possible que l’èxit continuat del socialisme a Alemanya tingués un paper en accelerar el començament d’hostilitats d’Alemanya. Per molt que puga ésser així, és cert que fou responsable del fracàs de tots els esforços per mantindre la pau. Era un pla definit i clarament elaborat dels Poders Centrals – Àustria-Hongria ocupava un lloc força secundari – imposar a Europa i al món la direcció d’una Alemanya autocràtica, aristocràtica, militarista i organitzada estatalment. De l’efecte produït a Gran Bretanya, en la direcció de control burocràtic, per l’administració dels recursos de l’illa i de l’Imperi ja he escrit abans. Resultats semblants s’havien d’observar en cada país que entrà en guerra, inclosos els Estats Units.
Però l’acció de la majoria dels socialdemòcrates alemanys, al començament i durant tota la guerra, més que justificava les aprensions que Wilhelm Liebknecht havia expressat. Resultaren deslleials a tots els principis que havien tan vigorosament empès els socialistes a adoptar, i traïren tot el moviment socialista internacional tan completament que no serà gens fàcil per als socialistes sans d’altres nacionalitats de refiar-se’n de nou una altra vegada. Els alemanys, que havien estat considerats com els líders del socialisme, i havien aconseguit, de fet, el control dels congressos socialistes internacionals, ni tan sols adoptaren una attitud neutral en el Reichstag, o en el llur propi país i en altres. Després d’haver-se compromès a través dels llurs dirigents més prominents a Brussel·les (quan parlaven en la mateixa plataforma que Jaurès pocs dies abans de la declaració de guerra), i a París, de votar contra els crèdits de guerra, en tornar a Berlín s’afanyaren, plens d’entusiasme xovinista, a donar suport fins a l’extrem de la llur capacitat a una de les guerres més infames d’agressió imperialista mai realitzades. La llur organització socialdemòcrata nominalment pacifista, la força i disciplina de la qual socialistes d’altres nacionalitats sempre havien admirat i lloat, fou plenament utilitzada per ajudar el kàiser i els seus júnkers en les atrocitats a Bèlgica i França. Pitjor encara, després que la Bèlgica neutral, amb seguretat garantida per Alemanya, hagués estat ultratjada d’una forma inefable que tot el món coneix, el Partit Socialdemòcrata alemany envià una missió oficial als socialistes belgues, encapçalada per Noske, per tal de persuadir els llurs germans de posar-se completament sota el domini alemany. Res de més traïdor o desgraciat que tot això es pot imaginar. Suposà un colp mortal al socialisme internacional, i féu els esforços dels defensors de la pau no tan sols fútils, sinó exasperants. Ací hi ha el gran retrocés de les unions internacionals. És sempre possible, com en aquest cas, que un grup nacional fort traesca tota la resta.
El detriment causat pels alemanys a la causa socialista general fou augmentat per aquells socialistes dels països bel·ligerants i neutrals que, en l’èxtasi del pacifisme s’arrossegaren al conveniment que el capitalisme, dominat pels júnkers, seria preferible al capitalisme basat en els propis demèrits. Així esdevingueren virtualment pro-júnkers en la lluita, i foren la causa d’escissions perjudicials en tot camp socialista. Tan pacífics foren que la devastació inútil, la violació, l’assassinat i el pillatge general foren curosament minimitzats i excusats, si és que eren comesos pel llur enemic-amic. Quan a això se superposava un desig fervent d’abraçar els socialdemòcrates hostils a Estocolm, en mig de la guerra, era fàcil de detectar cap a on tota aquesta covarda sentimentalitat havia de conduir. El resultat de les eleccions general a França i Gran Bretanya, mentre la impressió produïda pels crims alemanys encara era fresca en l’opinió pública, mostrava tan sols massa clarament com de perjudicial al progrés democràtic i socialista havien estat aquestes tàctiques. La reacció directa rebé un nou alè de vida parlamentària; i l’acció directa, com la defensaven sindicalistes i anarquistes, guanyà un fort impuls, en detriment de mètodes polítics de tota mena.
Mentrestant, el món havia vist a Rússia l’efecte pràctic de l’esforç d’un grapat de socialistes educats, completament fanàtics, cruels i sense escrúpols, per imposar una forma de transformació social en un gran país, tant si el poble era preparat com si no.
Malgrat que, com mostraré amb detall en el capítol següent, tots els alts principis de fraternitat socialista i bona voluntat de germanor han estat violats, de la manera més horrible, per un conjunt de fanàtics, molts del públic exterior, de tota manera, han assumit que el bolxevisme és el resultat inevitable de la socialdemocràcia organitzada. Així, un prejudici danyí s’ha creat en les ments del poble, que, per la pura força dels fets, havien arribat a admetre que una certa forma de socialisme era inevitablement el pas següent en el progrés de la humanitat. Aquesta assumpció ja afeblia les forces d’oposició, i preparava el camí d’una entesa pacífica entre les classes obreres organitzades, més i més influïdes cada dia pel pensament socialista, i més i més inclinades a acceptar el programa socialista. El bolxevisme ha fet un munt per aturar aquest desenvolupament prometedor; mentre que en relació a grans porcions dels mateixos obrers la seua influència ha estat deplorable. El mateix sector del Partit Socialista Internacional de cada país que resultà pacifista, anti-nacionalista i pro-alemany durant la guerra, que es declarà per la pau a qualsevol preu, fins i tot al preu del domini júnker a l’Europa Occidental, ha abraçat ço que els seus membres creuen ésser bolxevisme revolucionari. Això en un temps que els mateixos dirigents bolxevics abandonen forçosament tots els principis, així com gairebé tot el programa amb el qual començaren, i s’han esforçat implacablement a establir un estat servil amb el capitalisme més dominant que mai.
Aquest sector dels socialistes són disposats a acceptar des de la Rússia semi-bàrbara, que no té cap història política i tan sols és al principi de la seua era industrial, un pla de reorganització social i política que en el qual no creuen ni els mateixos bolxevics.
Malgrat aquests veritats manifestes la nova Internacional, en completa desconsideració de les millors tradicions de la seua predecessora, començà la seua carrera prematura aplaudint la feina dels bolxevics. L’única diferència entre els dos sectors del Congrés Socialista de Lausana era fins a quin punt l’evangeli del Moscou bolxevic havia d’ésser rebut com a revelació socialista genuïna. Que tot plegat era una horrible disfressa tant de la democràcia com del socialisme ningú aparentment ho gosà d’afirmar. Una mena de terrorisme mental amarà els delegats reunits, i la llur rendició a una minoria petita però truculenta i carnissera de Rússia ha d’haver tingut un efecte del tot embogidor en el socialisme internacional en general.
Des de llavors els trencaments entre els diferents sectors dels internacionalistes del socialisme romanen sense reparar. Manifestos furiosos des de Moscou, emesos de part de la «Tercera Internacional», que té la seu en aquella ciutat, criden els «comunistes» de cada país a començar el regne de la pau i de la fraternitat massacrant la burgesia i els socialistes «moderats» de les nacions respectives. Això és un moment que els dictadors del proletariat de la mateixa Rússia es rendeixen directament al capitalisme burgès de l’interior i de l’exterior, i posen garantir el pagament d’interessos sobre l’enorme deute exterior rus per tal de propiciar-se els banquers i tenidors de Londres i París.
En la «Segona Internacional», celebrada a Ginebra l’agost del 1920, malgrat que pobrament organitzada, s’hi exhibí més prudència, capacitat i sentit comú en general. Els delegats alemanys admeteren la responsabilitat d’Alemanya en la guerra, i es declararen contra la tirania pseudo-comunista del bolxevisme. Mentrestant un altre Congrés Internacional no se celebre, com es va suggerir, a Londres, es pot arribar a un acord que evitarà altercats greus. En l’interval, el millor que poden fer socialistes i socialdemòcrates és soterrar les llurs animositats internes i presentar un front unit a la forces creixents de la reacció de fora i de casa.
L’esperança per al futur del socialisme internacional rau en una comunitat de poble, amb cada nacionalitat treballant dins de les pròpies fronteres per a la realització educada i ordenada dels seus ideals cooperatius amb l’acció política. La forma del socialisme nacional i internacional es decidirà mitjançant l’acord comú, segons el nivell de desenvolupament econòmic i social al qual el gros de la població de cada país ha arribat. El recurs a les armes tan sols pot justificar-se quan la minoria en nacions lliures refusa d’obeir les decisions polítiques de la majoria. Donar suport a una brutalment ridícula «dictadura del proletariat», aixecada per un grapat d’homes de classe mitjana, i mantinguda pel terrorisme d’una petita minoria, és directament oposat tant a la democràcia com al socialisme.
El món és en un període de canvi revolucionari. La coordinació internacional es discuteix universalment, fins i tot pels capitalistes. Però la profunda educació nacional, unida a la llibertat econòmica pels obrers de cada nació, ha d’arribar primer. Res no pot ésser més perjudicial al progrés real cap a la realització d’aquest ideal que la promulgació al món, per un Congrés Socialista Internacional, que hi ha una via ràpida cap a l’emancipació a través de la dictadura d’una minoria intolerant i sense escrúpols.
CAPÍTOL
XXXII: La Societat de Nacions