Quan Gran Bretanya en la primera meitat del segle XVIII és descrita encara com un país agrícola, que no posseïa cap «gran indústria» en el sentit modern, la importància d’aquesta afirmació no és sempre entesa plenament. Però per tal d’entendre el desenvolupament que seguí, és essencial copsar ço que era l’Anglaterra de la primera part del segle. La població total d’Anglaterra i Gal·les certament no superava els 6.500.000 de persones, totes comptades, el 1750. Més de tres quartes parts d’aquestes persones vivien en els districtes agrícoles o en petits viles del camp que depenien de l’agricultura. Dels 1.400.000 o 1.500.000 restants, uns 700.000 es compten com a residents a Londres, però totes les estatístiques del període són molt imperfectes. Encara que la manufactura es desenvolupava i el comerç era relativament gran, no hi havia res que mostràs que la nació era a l’entrada de la revolució industrial més gran que el món haja mai vist. El pobre era, en general, molt més acomodat que no ho havia estat en el segle anterior. El nou creixement de les ciutats comportava una demanda més gran de gra, etc., i feia la terra cultivable més rendible que la pastura en moltes localitats. Així calien més treballadors agrícoles, i es reduí la desocupació. Molta de la manufactura, com la filatura i el teixit de llana, es realitzava en pobles per tot el país. L’agricultura i la manufactura no eren tan divorciades l’una de l’altra. Alguns artesans i les llurs famílies cultivaven encara parcel·les pròpies de terra. Pagesos i treballadors agrícoles eren relativament pròspers. Gran Bretanya era fins i tot un país exportador de gra, com ho havia estat en els dies de l’ocupació romana. S’aconseguien salaris més alts que els que s’havien pagat, en relació al preu dels aliments, des dels dies gloriosos del segle XV, la terra comuna encara no havia del tot arrabassada al poble, i les condicions generals eren millors que en el segle anterior.
Per grans, doncs, que fossen els desavantatges de tot el sistema d’assentament parroquial que llavors dominava, que confinava els obrers als districte on eren nascuts, si volien garantir-se una provisió per a ells i els llurs infants en cas de malaltia o vellesa; per absurd que semblen les disposicions amb els quals els senyors de la terra i els seus representants eren amos de tot allò que supervisaven; per injusta que consideram necessàriament la manca de drets polítics dels qui amb la feina fornien de luxe les classes privilegiades, i la violència i corrupció amb les quals aquestes mateixes classes privilegiades afirmaven i mantenien la supremacia; amb tot, quan es fa tota concessió possible, es pot afirmar amb confiança que hi havia molta menys misèria i deteriorament físic a mitjan del segle XVIII, en proporció a la població i a la riquesa general, que no pas hi ha avui.
Així, l’Anglaterra de la primera meitat del segle XVIII és encara una Anglaterra d’agricultors i artesans, com ho havia estat durant moltes generacions. L’agricultura havia millorat enormement, i s’havia reclamat molta terra de marjals i boscos. La mineria havia augmentat, i en alguns sentits la producció pel benefici, inobstaculitzada per la desaparició de les restriccions més estrictes de l’Edat Mitjana, havia crescut. La producció en el camp, nogensmenys els canvi en les relacions socials i la conversió de deures i serveis en pagament monetari, no era materialment diferent de com havia estat durant eres en el nostre país i en altres. En un sentit, però, els llauradors i artesans eren en pitjor posició que els llurs predecessors dels temps de Nabucodonosor a Babilònia o sota els Antonins a Roma. No, fins i tot en el període dels monestirs no tenien un desavantatge tan gran. De les carreteres babilòniques no tenim un registre complet, però sabem que els correus dels monarques babilònics eren lliurats amb una regularitat i rapidesa que ha de col·locar els llurs mitjans de comunicació en el mateix nivell que les obres d’irrigació agrícola. De les carreteres romanes podem jutjar, no tan sols pels ràpids viatges i les grans marxes assolides pels llurs exèrcits, sinó per les restes de les belles calçades construïdes pels legionaris en la nostra pròpia illa. Amb aquestes grans carreteres el llur Imperi era mantingut unit. El mateix amb els peruans, que no haurien tingut possibilitat de mantindre el control damunt dels pobles subjugats, en cobrir una superfície tan gran de territori, si no hagués estat per les carreteres i ponts, amb casernes i blocs d’habitatge erigits al llarg del camí.
No hi havia res de tot això a la Gran Bretanya dels Jordis. Després de la destrucció dels monestirs, els abats, priors i monjos dels quals mantenien mitjans de comunicació raonables entre les llurs propietats, per interès personal propi, les carreteres en aquesta illa esdevingueren gairebé intransitables, excepte durant l’estiu, en una gran part del país. Les principals carreteres amb prou feines eren gaire millors que els camins secundaris. El transport era necessàriament limitat. Per tot el sud d’Anglaterra els camins eren tan dolents com el «camí infernal», descrit per Arthur Young quan servia en el seu moment (1770) els districtes més poblats i pròspers de Lancashire. La dificultat del transport interior feia inevitablement la població relativament esparsa més escampada que les meres distàncies entre les viles i pobles ens donarien a entendre. Les mateixes tradicions de construcció de camins s’havien extingit; i el comerç interior era tan obstaculitzat pel cost, i fins i tot el risc, del tràfic per terra que la possibilitat de millora semblava molt remota. Les disposicions deliberades de l’Edat Mitjana, que confinaven el comerç dins de límits estrictes, eren molt menys perjudicials per al tràfic intern que el caos en el transport degut a camins abominables.
Així, en la producció i distribució, la vida rural d’Anglaterra fa cent setanta anys era en tota aparença poc avançada, econòmicament, de l’Anglaterra del segle XV, o dels països continentals que, políticament, eren molt més endarrerits en desenvolupament social. Hi havia, però, una gran distinció que, a la llarga, dominà la situació domèstica. El poble, per bé que completament alliberats de les cadenes directes del vilanatge i la servitud, havia estat ja en gran mesura desarrelat de la terra. La majoria dels llauradors ja no posseïen la terra que treballaven: els grangers capitalistes s’havien interposat entre ells i els terratinents (als qui aquests grangers ara pagaven rendes diferencials en diners) i empraven pagesos expropiats com a assalariats lliures. La classe artesana en les viles i ciutats era en una posició ben semblant. Eren, com s’ha dit, en una posició millor que la dels llurs pares del segle anterior, degut a l’elevació del nivell de vida, basat en salaris més alts i en preus més baixos dels béns de primera necessitat. Però la llur llibertat personal era nominal, no real. S’ha creat un estat de coses per sota de la superfície pel qual no hi havia hagut fins llavors cap paral·lel en la història. La classe mitjana havia aconseguit poder polític; i la llur força s’havia estès i confirmat tant per la guerra civil contra Carles I com per l’enderrocament de Jaume II a favor de Guillem III.
La influència de la burgesia esdevenia, de fet, lentament suprema. Això volia dir que relacions pecuniàries substituïen les relacions personals en totes les línies. Les obligacions feudals pràcticament havien col·lapsat; les ordenances gremials i municipals havien caigut en desús; un gran cos d’assalariats sense terres havia crescut del trencament de les disposicions de temps antics; els tancaments avançaven constantment i augmentaven la majoria sense terres; el comerç havia assolit un gran desenvolupament; les finances havien esdevingut un factor creixentment important en la vida econòmica. Totes les condicions socials eren, en breu, preparades per a la instal·lació del capital en la seua forma darrera i dominant.
Com s’ha vist, aquest punt de disposició no fou mai assolit en cap dels desenvolupaments econòmics i socials antics. La producció pel benefici havia fet la seua aparició en més d’una època, però mai no havia rivalitzat amb el comerç i la usura com a mitjans d’acumulació de riquesa a partir de l’ús de diners. Ni en el període de l’esclavitud personal, ni en el de la servitud, el capital, encarnat en or o argent, podia entrar en el camp de la producció a gran escala, simplement amb l’objectiu d’emergir com a massa més gran de capital monetari en les mans del mateix capitalista, per ésser emprat de bell nou en el mateix procés per tal d’obtindre més benefici. El capital, com a força controladora de la vida econòmica i social, demana no merament un gran cos de riquesa monetària en mans privades – que s’ha vist en molts moments de la història humana sense produir cap resultat similar – sinó que també demana un gran cos d’homes, divorciats de la terra, que, com els llurs germans de les viles i ciutats, no té recursos independents fora de la pròpia capacitat de treballar: que, a més, amb la millora en els processos de producció, perden control sobre les pròpies eines i mitjans de producció que passen a la possessió de la classe capitalista. Ara Anglaterra havia assolit aquest estadi de desenvolupament econòmic i social en la darrera meitat del segle XVIII de manera més completa que cap altre país. Així, en la mesura que hi havia mercats disponibles, l’èxit dels capitalistes que generaven mercaderies pel benefici per comptes d’articles per l’ús era segur. La producció general per al bescanvi, llavors, esdevenia la norma i ja no l’excepció. Tota la maquinària d’aquesta transformació, en la forma de bancs, crèdits, lletres de canvi, gran comerç exterior, era preparada, i tan sols s’havia d’expandir per cobrir les necessitats de la situació.
Però tot havia avançat gradualment i inconscient. Ni el mateix poble anglès, ni els estadistes, polítics o economistes capdavanters tenien cap idea que s’acostava l’època quan l’illa de Gran Bretanya entraria realment en un període en el qual el capital, en la seua forma industrial d’obtenció de beneficis, subvertiria completament totes les velles formes de producció, i actuaria en un sentit extremadament revolucionari damunt de tota la societat. Adam Smith, la gran obra del qual aparegué en el 1776, quan la influència de la gran indústria mecànica moguda pel vapor ja tenia efecte, no tingué la concepció més remota ni del resultat immediat o del darrer, del gran canvi que tenia lloc al voltant seu. Com el seu principal biògraf assenyala, el principal objecte de Smith en l’Enquesta sobre la Natura i Fonts de la Riquesa de la Nacions, en gran mesura basada en obres prèvies d’economistes francesos «és demostrar que el pla més efectiu per fer avançar un poble a la grandesa és seguir aquell ordre de coses que la natura» - és divertit trobar que l’economista anglès cridava a la «natura» a la manera de Rousseau - «ha assenyalat, en permetre cada home, mentre observen les normes de la justícia» - una altra abstracció del segle XVIII - «a seguir el seu propi interès a la seua pròpia manera, i de dur tant el seu interès com el seu capital a la competició més lliure amb els dels seus conciutadans». Cal concedir a Smith que, en tindre present aquest objectiu principal d’erigir la competència més lliure de capital i treball en una mena de deïtat econòmica, hauria d’haver estat prou capaç d’escatir, i prou honest de proclamar, que els grangers semblaven entrar en una aliança per mantindre els salaris a la baixa. Però St Simon, que nasqué setze anys abans de la població de «La riquesa de les nacions», i publicà el seu primer llibre important en el 1819, just una generació després, i Fourier, que escrivia simultàniament, tots dos hi veien molt més enllà; mentre que els campions del proletariat anglès, contemporanis d’Adam Smith, encara no eren reconeguts i fins i tot eren ridiculitzats en vida llur, eren molt més avançats que ell en l’apreciació de què s’esdevenia realment. No, que cent anys abans, el gran quàquer, John Sellers, ja havia assenyalat, quan la producció pel bescanvi i el benefici sota el capital era tan sols en la infantesa, que la llibertat completa del capital, lluny de sempre facilitar el bescanvi, sovint l’impedia, per la necessitat imposada al productor capitalista de transformar els seus béns en or abans que pogués continuar profitosament les seues operacions. Ací l’antagonisme entre l’or i les mercaderies, tan admirablement exposat després per Marx i altres, és per primera vegada remarcat en l’economia; i les seues conseqüències, sota el capitalisme, en comportar desocupació per a treballadors disposats, degut a un obstacle artificial col·locat en mig d’una absorció contínua d’articles d’ús creats, creen animadversió.
Això, però, és una anticipació parcial de reflexions que vindrien després més naturalment. Els punts principals a considerar i emfasitzar són: primer, que el capital, en la seua forma de control sobre la producció en general, amb l’objectiu de produir articles d’ús social, no directament per aquest ús, sinó pel bescanvi, per obtindre un benefici per al mateixa capitalista, és ben modern, una forma de producció que ha crescut en les darreres generacions, i que era desconegut, excepte com a fenomen accidental i transitori, en totes les eres inacabables de la producció anterior. En segon lloc, tant se val com de gran siga l’acumulació de capital monetari, no podia emprar-se contínuament per a l’extracció de benefici dels processos industrials a gran escala fins que sorgiren les circumstàncies següents:–
Una classe d’homes sense cap altre mitjà de guanyar-se la vida que vendre la força de treball, com a individus, a altres individus que posseïen el capital monetari. El capital dels darrers era emprat – en part – en pagar salaris als primers, a canvi del dret de control per un temps específic de l’ús de la llur força de treball.
El desenvolupament d’un sistema econòmic i social en el qual la concepció antiga i medieval de la producció per a ús directe havia decaigut, i la producció d’articles, fins i tot de primera necessitat, per al bescanvi en un mercat obert havia esdevingut la norma.
L’existència d’un mercat domèstic i europeu, que s’estenia a un de mundial, per a la compra d’aquestes mercaderies.
L’acumulació de capital en mans privades en quantitat suficient per donar al país, que havia assolit aquest estadi de desenvolupament econòmic, la capacitat monetària essencial per començar i continuar el nou sistema a gran escala.
La invenció de noves màquines, força motriu i processos industrials, que haurien de fer impossible per als assalariats, com a individus i com a classe, de competir de cap manera reeixidament amb els capitalistes per la possessió d’aquests grans mitjans de producció.
Això posa totes les noves descobertes i invencions a disposició de la classe patronal; divorciant els obrers més i més completament de tot control sobre els instruments i eines i màquines de producció emprades per ells com a assalariats.
El capital industrial, en el sentit de capital de generació de beneficis, és un creixement recent; i s’ha disfressat davant la percepció de la gent en general per la manca de curs dels historiadors, dels quals Mommsen fou un responsable prominent, en aplicar les idees del capital que resultaren en el segle XIX a les condicions totalment diferents de temps antics. Semblantment, amb les formes de capital existents en l’Edat Mitjana. Fins i tot en la nostra pròpia època, en mig del capitalisme d’obtenció de beneficis altament desenvolupament del segle present, que estén la seua influència per tot el món civilitzat, llegim definicions com ara «el capital és treball emmagatzemat dedicat a la producció de més riquesa». Ens asseguren també que «capital» i «treball» no tenen interessos antagonistes, i que la forma capitalista de producció per al bescanvi i el benefici és i ha d’ésser permanent. Els propietaris d’esclaus personal de l’antiguitat patien la mateixa al·lucinació. Els nobles feudals que els succeïren sostenien una idea similar sobre la inevitabilitat de la servitud. Com escrigué Marx: «Abans que el sistema burgès es generalitzàs hi havia història; però amb la instal·lació del capitalisme i del salariat la història acabà. Capital produint pel benefici a partir de treball impagat de treballadors contractats, capital els posseïdors del qual posseeixen i controlen fàbriques, tallers, mines, vaixells, maquinària, matèries primeres, mitjans de transport i finalment, però no menor, els mateixos treballadors com a classe: aquesta forma de capital és aquella que en els estadis inicials i tardans és destinada a ésser el misteri etern de la producció per a la raça humana, d’acord amb els representants acreditats dels mateixos capitalistes». Sobre això no tenen, o no tenien fins fa poc, cap dubte.
Prenguem el segon grup de condicions elementals a partir de les quals aquest capital del tot nou i prèviament impensat sorgí. Òbviament, l’existència de persones sense propietat, homes, dones i infants, tan completament emancipats de condicions prèvies com per ésser capaços – és a dir, forçats – de vendre la capacitat corporal per tal de subsistir, és la necessitat primera per a la forma de producció que s’havia desenvolupat lentament de disposicions econòmiques i socials prèvies. Era un creixement com altres creixements. Que totes les altres condicions essencials existeixen i que aquesta falte, i llavors tota la superestructura tomba. Anglaterra forní primerament la base per al sistema capitalista de producció pel benefici; i per aquesta raó l’illa de Gran Bretanya, amb el seu proletariat genuí, esdevingué el terreny clàssic d’investigació sobre la gènesi del capital industrial modern.
Durant aquest desenvolupament de la classe proletària a l’interior, comerç i pirateria, esclavitud negre i conquesta, engany generalitzat i robatori pur, fornien la classe naixent d’industrials pel benefici amb el capital necessari per aprofitar-se dels treballadors assalariats, que eren així preparats per a les llurs operacions a gran escala. La riquesa atresorada d’Índia, capturada i duta a casa pels primers invasor, i després remesa de forma més legal i sistemàtica per l’agència autoritzada de la East India Company, forní el gros dels recursos necessaris. El sistema colonial de les Índies Occidentals, basada en l’esforç d’esclaus negres importats d’Àfrica, i el vergonyós tràfic d’opi amb Xina, també afegien a l’acumulació de capital prèviament apilat pels atacs persistents per terra i mar contra les colònies espanyoles, on enormes riqueses havien estat aplegades i enviades a Espanya amb mètodes igualment vergonyosos. La història d’aquest llarg curs de rapinya és ben coneguda. Però els primers registres de saqueig i les carreres dels nostres corsaris valents però sense escrúpols es presenten en prosa i en vers entre les màximes glòries de l’èxit comercial i l’ascendent supremacia marítima d’Anglaterra. Que l’Imperi Britànica a Índia, per exemple, fos construït i mantingut amb mètodes de conquesta i annexió directa tan implacables com els que marcaren l’ascens del poder romà fou reconegut i denunciat per uns pocs anglesos de ment elevada de l’època, però amb prou feines ha estat encara reconeguda pels nostres compatriotes o pel món en general. Amb tot, quan es revisen sense prejudici, és clar per a qualsevol estudiant que els orígens del capital que permeteren Anglaterra de destacar al final del segle XVIII, i durant la major part del segle XIX, com el país industrial i comercial líder del món, derivaven del període que començà amb l’expropiació del poble de la terra de Gran Bretanya mateixa; i fou seguit per un regnat de cruel explotació d’homes, dones i infants en fàbriques angleses per als quals és difícil de trobar comparació ni que siga en els horrors de l’esclavitud personal antiga. Ací, una vegada més, som davant de la incapacitat de l’home d’entendre o de mitigar les conseqüències inevitables de la pròpia avarícia i rapacitat, o de comprendre que l’augment dels poders de la raça per produir riquesa amb menys treball s’haurien d’adreçar en un profit sempre creixent per a tothom, i no per a l’acumulació de riquesa per a uns pocs.
Els que veieren aquesta veritat, en mig del brogit de canvi econòmic que els envoltava, foren incapaços d’imprimir les llurs opinions en la massa dels llurs compatriotes. Però les afirmacions brillants i certes de Robert Owen el 1802 que la riquesa podria, fins i tot llavors, fer-se tan abundant com l’aigua, i que la cooperació nacional per a la producció era l’única manera d’arribar a aquest desitjable resultat, foren ridiculitzades fa més de setanta anys per Engels com a socialisme utòpic. Era utòpic tan sols en el sentit que Owen apreciava, fa cent vint anys, o quatre generacions, ço que avui tot just començam, com a nació, a entendre i a realitzar temptativament. Ell i els qui treballaven amb ell, i els cartistes que foren els seus contemporanis tardans, no copsaren plenament el lent moviment històric de desenvolupament econòmic i consciència popular; encara que lent, en la primera part del segle XIX, malgrat tot, l’augment en el poder de l’home damunt la natura, en la producció i distribució de riquesa, avançava amb una rapidesa sense precedents en els milers i milers d’anys de creixement social anterior. Fos com fos, la guerra de classes i els antagonismes econòmics, socials i polítics, que sorgeixen del nou sistema encara han de fer camí fins que la massa del poble siga capaç de comprendre els fets reals del llur entorn; llavors, amb el domini de la pròpia ignorància prèvia, es qualificaran per administrar l’estadi encara superior de l’evolució humana que és el resultat inevitable de la supremacia capitalista.
Per tornar. El 1765 tot era llest per a la gran revolució industrial a Gran Bretanya. Hi havia una població gran i creixent d’assalariats simples, homes, dones i infants divorciats de la terra i desproveïts de propietat. Hi havia també els irlandesos – que ara patien un procés d’expropiació com el que havien patit els anglesos, però d’una manera més dura – disposats a creuar el Canar Irlandès quan calgués, per tal de competir amb anglesos en un nivell de vida encara més baix. El capital necessari per a construir fàbriques, comprar maquinària, adquirir matèries primeres i pagar salaris s’havia acumulat des de fora, i les noves i poderoses forces de producció i distribució eren fornides des de l’interior. La divisió del treball entre obrers, donant a cada treballador una petita tasca monòtona, segregada de tot el conjunt del qual era destinada a formar part – tan fortament comentada per Adam Smith com ruïnosa per a l’obrer en tots els sentit – havia preparat el camí a la concentració de cossos d’assalariats sota un mateix sostre. Aquesta forma de manufactura, anterior a l’establiment de gran indústria fabril, havia comportat una competència entre els obrers individuals menys organitzats en certs oficis que, així doncs, la lluita per la vida entre els treballadors desheretats augmentà. «Per què», es demanava un important economista, «les grans empreses de via manufacturera arruïnen la indústria privada fins a reduir-la a la simplicitat dels esclaus?» Fou aquesta simplicitat d’esclavitud sota el capitalisme la que havia començat ara de debò; malgrat que el mateix Sir James Stuart, qui formulà la qüestió, tenia tan poc concepte com la resta del terrible destí que la producció exclusiva per al benefici, amb l’ajut de les grans invencions que ara entraven en ús, preparava per a la generació venidora. Totes aquestes grans invencions, descobertes i millores, en la mesura que eren aplicables a la indústria i a la producció, caigueren en les mans, no del poble en general, sinó de la classe capitalista que les utilitzà invariablement contra els interessos dels assalariats – esclaus salarials, com Sir James Stuart els denominava en efecte – que eren completament a la llur disposició.
CAPÍTOL
XXVI: Revoltes inútils contra el capital