En Perú una societat dependent de la dominació teocràtica des de dalt, i de producció i distribució comunals des de sota, fornia un benestar general per a la massa d’una gran població que vivia sota condicions àmpliament diferents de clima i de sòl. Aquest sistema, com ja s’ha suggerit, durà, si hem de jutjar pels enormes períodes travessats en altres parts del món en la transició d’un estadi de la societat a un altre, un temps immensament més llarg que no pas s’ha assumit generalment. Una llarga durada de disposicions socials una vegades establertes sembla la norma invariable sota qualsevol forma de comunisme.
En Xina, sota una teocràcia merament nominal comparada amb la dels incas de Perú, tenim, al contrari, un exemple de la sorprenent longevitat d’un sistema de pagesos lliures i independents amb les llurs petites propietats privades de terra. Amb tot, la terra de Xina fou amb tota probabilitat dedicada originalment, per la mateixa raça que ara ocupa el seu territori espaiós, al cultiu sota un comunisme complet o modificat. Hi ha tot de raons per creure, per dir-ho així, que la societat xinesa passà pels mateixos estadis o molt similars de desenvolupament social que foren travessats per la humanitat en altres parts del món,. Ja que, malgrat el caràcter intensament individual de la propietat privada de la terra i la petita artesania que domina a la Xina dels nostres dies, hi existeixen encara supervivència dels «clans», amb restes d’usos òbviament derivats d’una sèrie de comunitats rurals, com les que han existit durant segles en Índia i en qualsevol altre país civilitzat.
Mentre aquestes relacions tribal i formes comunals subsisteixen encara com a mers vestigis d’estats socials anteriors, també l’estadi següent de desenvolupament humà, l’esclavitud, per bé que fa temps que deixà d’ésser la força productiva dominant de la societat xinesa, encara continua en una forma decant, deixant testimoni en una lenta desaparició d’allò que havia estat anteriorment una institució gairebé universal. Però amb independència de com aquestes disposicions socials prèvies poden haver-se desenvolupat en el passat remot, fins que s’assolí l’era de la propietat privada, és cert que el cultiu de la terra en la forma de propietat privada, fins a cert punt modificada pels usos comunals antics, i per tot acompanyada d’un culte elaborat als ancestres, ha perdurat en Xina amb poca variació molts i molts centenars d’anys. És una de les malaurances de la història xinesa, com fins ara han exposat als estudiants d’Occident europeus que han observat acuradament i escrit sobre Xina i el seu poble, que la majoria d’aquestes autoritats s’han esforçat a adaptar els llurs càlculs pel que fa a l’antiguitat del país i del desenvolupament de la seua civilització dins dels límits de la cronologia mosaica. Això, és clar, és ben fatal per a la formació de qualsevol concepte adequat de què s’esdevingué realment, amb una restricció desesperada del temps necessari per explicar l’evolució social que ha tingut lloc manifestament. Cal lamentar enormement, com l’hàbil autor francès, M. Letourneau, diu, que una part de l’estudi laboriós dedicat als orígens de la civilització grega i romana no ha estat esmerçat en el creixement primerenc de Xina i el desenvolupament de les seues institucions successives. Encara més lamentable fou la vanitat de l’emperador mongol, en la fundació de la seua dinastia, que suposà la destrucció de molts registres i annals primerencs que podrien haver fornit pistes a la solució dels problemes dels diversos estadis de la història xinesa. Però, fins i tot sense aquesta informació directa d’una època anterior, és cert que les descobertes i invencions dels xinesos de temps antics, per meravelloses que fossen, no podrien per cap possibilitat assolir-se i dur-se a l’ús comú en el període de temps habitualment atribuït al llur desenvolupament.
La moda és considerar els annals de Confuci, en la mesura que relaten fins a dos mil anys abans del seu temps, com a purament mític; amb tot, si hagués estat el cas, és improbable que el brillant i cínic comentarista que el seguí no hagués indicat que no tenien cap fonament. Però fins i tot assumint-los com a mites en el sentit històric estricte, la recerca moderna ens ha mostrat clarament en altres direccions que mites i tradicions de períodes pre-històrics tenen un fonamental material determinat, que es pot excavar i constatar amb la comparació amb evolucions socials similars d’arreu. Així sembla que la data probable de l’assentament real de Xina per la mateixa raça que ara habita aquest enorme tros de territori no es pot traçar. Cap tradició d’immigració no es troba més enllà de la concepció de «les Cent Famílies» que ocuparen el país en un període tan infinitament remot que molts milers d’anys amb prou feines cobreixen la data probable de la llur primera aparició. És ben possible que la civilització de Xina supere fins i tot la d’Egipte en antiguitat, i que Xina fos una federació de tribus quan Sargó I fundà Babilònia. És impossible reconciliar l’evolució d’un imperi o estat tan enormement populós com Xina, que posseeix des de fa centenars d’anys el mateix llenguatge escrit i imprès, amb caràcters molt elaborats, que pràcticament tots els habitants llegeixen i entenen; que té establiments de ceràmica i porcellana extensius sota la gestió d’un alt funcionari des de fa quatre mil anys; que s’anticipà a Europa en l’art de la impremta, en la descoberta i aplicació de la brúixola marinera, així com en la manufactura i ús de la pólvora,i que posseeix comerçi bancs nadius de llarga trajectòria, una xarxa d’obres d’irrigació i canals navegables, amb tota mena de càlculs cronològics fins ara proposats. Amb tot, encara som capaços de tractar les incomptables generacions que conduïren a la consolidació de la Xina antiga en una comunitat establerta i civilitzada, no molt marcadament diferent de la que veiem ara, com si tot allò que tingué lloc durant aquest enorme interval de temps fos purament mític. Quan la dinasia Zhou fou establerta, dins l’època històrica, i Xina era indubtablement un país civilitzat, Egipte i Síria eren poderosos imperis. Atenes, Tebes, Esparta, Tir i Cartago eren petites comunitats en creixement. Roma no havia estat fundada. Salomó no havia construït el seu temple. Podem gairebé resumir aquesta meravellosa continuïtat de longevitat civilitzada amb «Xina era, Xina és, Xina serà!»
Assumint, com ara sembla cert, que l’home ha passat pels mateixos o extremadament similars estadis d’evolució social, que representen alhora revolucions pacífiques i forçades, és clar que les èpoques conegudes pels xinesos sota els noms d’emperadors prehistòrics o líders tribals cobrien enormes períodes de temps: com d’enorme no ho podem determinar actualment. L’afirmació que un d’aquests ara llegendaris benefactors de la seua raça instituí càlculs astronòmics, i elaborà tot un sistema de divisions del temps, ens diu merament que els xinesos, relativament aviat en la llur condició relativament sedentària, havien arribat, amb l’observació perllongada del sol i de la lluna i estels, a les mateixes conclusions que eren lentament assolides arreu. De nou, se’ns diu que un altre personatge de sagacitat sobrehumana transformà els registres dels esdeveniments del seu regnat de memorials peribles de nusos en segments de corda, segons la manera dels peruans, en caràcter jeroglífics generalment intel·ligibles que constitueixen la base de la llengua escrita xinesa avui, tot dins en el seu propi temps de vida, sabem que tenim ací un resum breu dels experiments graduals i llargament elaborats que eventualment resultaren en la impremta xinesa que veiem avui. Una transició tan crucial com aquesta marca, òbviament, un estadi especial en el llarg procés d’evolució a través del qual les tribus o clans distribuïdes pel gran territori de la nostra pròpia època eren tan confederades i «civilitzades» que es consideraven ells mateixes un poble, i acceptaven una llengua escrita comuna i prèviament parlada.
Abans d’això un altre personatge, també afigurat com a emperador, realitzà el fet remarcable d’induir els seus subjectes a abandonar completament la llur existència nòmada com a caçadors i pescadors, amb cultiu merament accessori, i entrar en una agricultura estabilitzada amb un centre comú; en haver posat alhora a la llur disposició animals domèstics de diferents menes útils, així com diversos dispositius de ramaderia, sembra i provisió. Aquest registre astorador de progrés fou assolit dins de l’existència imperial exagerada pel propi emperador d’uns cent quinze anys. La història mateixa és, és clar, tan mítica i llegendària com els relats de Prometeu, Numa o Manco Capac. Amb tot, tenim ací una descripció inconfusible, en breu, de la gran transició inevitable d’un poble d’hordes mòbils, que depenien de subministrament atzarosos d’aliments aconseguits amb gran esforç, a la possessió de ramats d’animals domèstics i d’ací a un cultiu agrícola parcial, seguit després d’un de regular i persistent – el creixement, de fet, dels ancestres de l’actual poble xinès des del salvatgisme fins a la barbàrie, de la barbàrie fins a la barbàrie superior de tribus gentils confederades, i d’ací en endavant a les formes inferiors de civilització.
Així, semblantment, amb els canvis efectuats encara per un quart potentat, més remot i nebulós encara, que guià els habitants de l’era neolítica de segles no registrats ni numerats des de l’ús d’eines de pedra fins a la utilització de les de bronze, i d’ací a les de ferro, quan aquest metall aconseguí la supremacia final tant damunt del bronze com de la pedra per fer eines i armes. Ací tenim de nou un resum groller de memorials tradicionals, no-verificats i fins ara inverificables de canvis industrials, econòmics i socials; acompanyats d’una alteració de la llei de descendència de la forma matriarcal a la patriarcal, un canvi tradicionalment realitzat per poders semidivins de quatre governants excepcionals, que realment representen períodes immensament llargs en l’evolució d’aquest poble remarcable.
Hi ha un altre punt, no de caràcter directament econòmic, que fa la impressió d’una antiguitat gairebé incalculable en la civilització xinesa. En gairebé totes les races que han ocupat el mateix espai de terra durant un llarg període, sense desplaçament per conquesta i immigració de races des de fora, es pot traçar alguna tradició o observança cerimonial relacionada amb el canibalisme. Res d’aquesta mena es pot trobar entre els mateixos xinesos; malgrat que els líders de les hordes turcomanes, amb les llurs copes votives fetes dels cranis dels llurs enemics, decorats elaboradament, forneixen una prova que els invasors de Xina havien estat probablement addictes al consum de carn humana. Aquesta absència de qualsevol traça de canibalisme antic a Xina és més remarcable ja que, com s’ha observat, romanalles d’organització gentil encara es troben en ciutats i pobles xinesos. I allà on la relació gentil i la descendència matriarcal han prevalgut en altres parts del món, vestigis de canibalisme antic es troben gairebé invariablement. Que «les cent famílies», assumides pels escriptors xinesos com a fundadores del llur reialme en una data immensament remota, no fossen caníbals sembla, doncs, molt probable. Però, davant la manca de registres com els que s’han trobat a Egipte i arreu, tots els intents de reconstruir acuradament el creixement de la Xina prehistòrica del salvatgisme a la barbàrie s’han d’abandonar; i tan sols podem recolzar en les probabilitats suggerides per tradicions i la seqüència pràcticament invariable de desenvolupament en altres països.
Quan, però, arribam al període feudal, que jugà un gran paper en la història xinesa, trobam registres i descripcions que ens permeten ésser pràcticament segurs que aquesta gran època ha d’haver estat precedida a Xina, com arreu, per una esclavitud tribal i individual, desenvolupada en noblesa i servitud. Els grans senyors de Xina, com els poderosos caps feudals de Japó i Xina Occidental, eren dedicats a una guerra constant l’un amb l’altre, i recorregueren a tot el rufianisme, crueltat i traïció que ha distingit aquesta casta per tot el planeta allà on la civilització ha assolit aquest estadi. Tenim en Xina, de fet, una clara prova addicional en els annals de Confuci, comentats pel seu editor, Tso, que ací, també, el creixement completament inconscient i socialment incontrolable de l’home en la societat segueix línies ben definides, malgrat que el temps prescrit per les condicions materials pot ésser més llarg o més breu en regions diferents. En Xina el període feudal durà molts segles i comportà als habitants inacabables pertorbacions.
La dinastia Zhou, que durà gairebé nou cents anys (1112 a 249 a.C.) era ella mateixa, aparentment, tan sols la línia més important de nombrosos governants que dugueren a terme una lluita intestina, independent de l’autoritat central que s’assumia que els controlava. No fou fins a la caiguda de la família Zhou i l’ascens de Si Whang Ti, de l’efímera dinastia Xin, que Xina esdevingué en un cert sentit un estat imperial consolidat. Aquest monarca sotmeté tots els seus prínceps rivals, derrotà les hordes tàrtares que havien continuar el negoci acostumat de massacre i rapinya amb un èxit excepcional, durant la darrera part del domini Zhou, construí la Gran Muralla per aturar futures invasions tàrtares, i jugà a Xina, en relació al feudalisme dels grans caps, un paper similar al que realitzà molts segles després Lluís XI a França. Però invasions tàrtares de l’oest i del nord foren sempre la flaca de l’Imperi. Els xinesos compten que hi va haver no pas menys de vint-i-dues invasions, moltes de les quals acabaren amb l’establiment de dinasties tàrtares en tron. Com s’esdevingué que la raça xinesa, que havia mostrat tan coratge i capacitat en les llurs batalles entre ells mateixos durant tot el període feudal, i havien estat així capaces de superar els tàrtars sota els llurs monarques i generals nadius, suportaren aquestes invasions no és fàcil de decidir. Però certament, malgrat la gran energia i capacitat d’encendre’s que demostraren sota la direcció del famós sacerdot budista xinès que fundà la dinastia nativa Ming, gradualment esdevingueren el poble més pacífic de la terra, i consideraven un soldat gairebé com un pària. Fou aquest esperit el que permeté els manxús, que havien ajudat els descendents dels emperadors Ming contra altres tàrtars, a establir-se en el tron del qual havien estat recentment desplaçats.
Les revolucions en Xina, fins els darrers cent anys, han pres la forma, pel que se sap, de revoltes contra el domini tàrtar. Amb tot, podem ésser certs que l’enderrocament del feudalisme i l’assentament permanent de la majoria aclaparadora de les famílies xineses com a cultivadors lliures en els llurs propis trossos de terra no fou introduït sense una llarga lluita i probablement molt vessament de sang. Però aquests aixecaments contra els tàrtars, reeixits o no, i fins i tot els detalls de la lluita econòmica i social que garantí a la massa del poble la possessió de la llur pròpia terra i del dret de cultivar-la, no són tan importants com el fet que els xinesos, degut a la llur civilització i capacitat d’administració molt superiors, foren capaços de mantindre pacíficament el llur propi sistema de govern sota tots els intrusos i, gradualment, gairebé d’absorbir els llurs propis conqueridors.
Per què aquest poble, que de tant s’avançà a l’Europa Occidental en moltes direccions, que desenvolupà comerç, bancs i negocis en general, i demostrà capacitat en tantes esferes, amb una disposició a l’emigració pacífica, els assentaments del qual s’han traçat en la costa oriental d’Àfrica – per què els xinesos haurien deixat de progressar en el sentit europeu, o de prosseguir aquelles invencions i descobertes que col·locaren els llurs ancestres per davant dels pobles blancs, sembla impossible de determinar. Assoliren un cert punt, i hi romangueren fins que el contacte amb la civilització altament desenvolupada de l’Europa Occidental els ha començat a refrescar en les línies de desenvolupament econòmic, social i polític, com el mateix contacte havia influït prèviament Japó i més ràpidament.
És fàcil, però, escatir i entendre què ha mantingut Xina i els xinesos durant tants segles en un pla baix de benestar personal i els ha garantit eres tan perllongades de pau interior. Tot es pot resumir en la llur devoció a l’agricultura a petita escala, amb possessió personal directa de la terra que cultiven; la continuació de l’artesania; la influència parcial dels costums de les antigues comunitats rurals; la santedat permanent de la vida familiar; la deferència al pare i als ancians de la comunitat, malgrat els lligams un punt onerosos que això imposa; el culte als avantpassats i al reverència pels morts que ha dominat sota tota forma de religió, indígena o importada; el sistema simple i per als xinesos ben suficient de l’ètica i direccions de Confuci – tot això, aplegat i lliurat de generació en generació, ha tingut una influència conservadora remarcable. El manteniment de l’agricultura i el seu impuls com a base de tota prosperitat, i de lluny la indústria i negoci nacional més important, foren el fonament de tota la vida del poble. Aquesta fou la visió d’un dels grans emperadors invasors. Tingué cura d’imposar-ho amb disposicions i decrets, i la seua política fou seguida pels seus successors. El comerç, malgrat que mai directament interferit, fou desencoratjat oficialment, i l’acumulació de riqueses en poques mans fou evitat en la mesura que fou possible. La mineria de metalls preciosos i pedres precioses no fou tan sols obstaculitzada per la desaprovació imperial, sinó que fou declarada un crim punible sota decret imperial. Això es va fer ostensiblement per evitar el balafiament de feina en allò que era considerat des de dalt com una despesa desaprofitada i fins i tot perjudicial de força. Així les idees més extremes dels fisiòcrates francesos del segle XVIII, quant a la posició suprema de l’agricultura, fou sostinguda i imposada damunt dels llurs súbdits segles abans pels emperadors xinesos i els llurs assessors.
Les llurs lleis restrictives, malgrat que és clar sovint incomplides, produïren, en general, l’efecte pretès pels promulgadors, fins a un nivell i per una durada de temps que amb prou feines es podria haver anticipat. És, de fet, un exemple excepcional d’allò que es pot fer amb una interferència governamental entre un poble pacífic i obedient a la llei. Amb una feina incansable, amb l’ús de fonts humanes de fertilització quie prevenien l’esgotament del sòl, amb un servei familiar assidu, han preservat el llur sistema social immutat durant segles. Els preus es mantenien baixos per decret, i amb el refús de permetre una moneda cara. No hi ha hagut una casta estereotipada ni un sacerdoci ancestral dominant en Xina. Les institucions locals han estat poc modificades. L’educació ha estat i és comuna a tothom. Els estrangers, a menys i en la mesura que es facin molestos políticament o social, eren benvinguts – el pare de Marco Polo fou fet virrei; els jesuïtes, mentre es limitaren a promulgar la llur religió, eren tractats molt favorablement. Les posicions administratives més altes eren obertes als més baixos del camp a través d’examinacions. Certament tenim ací un sistema de societat que pot comparar-se favorablement amb el de qualsevol nació civilitzada de qualsevol període.
Es pot observar de passada que el fonament econòmic era i és, amb ets i ulls, el mateix que el d’Índia. Amb tot la diferència en la superstructura dels dos grans imperis és astoradora. No hi pot haver cap comparació real entre ells. Amb tot, en cap dels dos hi ha hagut cap revolució social seriosa durant centenars d’anys. Fer recolzar aquest fet en una teoria famosa de determinisme sociològic, molt discutida darrerament, que una escola activa de pensadors i escriptors afirmen que resol tots els grans problemes d’evolució història, es veurà més tard.
L’intent més important de revolució en Xina en temps moderns començà el 1850, i fou coneguda com la rebel·lió Taiping. Aquesta gran revolta, per bé que generalment considerada com un aixecament dirigit contra la dinastia manxú amb l’objectiu d’establir de nou una dinastia xinesa nadiua – com els Ming, que fou substituïda pels manxús el 1643 – tenia també altres objectius en perspectiva. Que eren completament hostils al govern manxú de Pekín, i d’entrada es desferen de la cua, el símbol especial de la subjecció xinesa, imposada als homes xinesos pels emperadors tàrtars, mostra que tan idees socials com religioses eren lligades amb el moviment. De fet sembla haver-hi bona raó per creure que els xinesos en si més no dues de les províncies més grans desitjaven un canvi complet del llur sistema de govern, que hauria de conduir a un nou desenvolupament de caràcter progressiu. En haver reposat durant tant de temps d’un costat, pensaven que seria bo de girar-s’hi i reposar de l’altre – un fenomen que possiblement havia tingut lloc abans, i encès tot Àsia, en èpoques anteriors de la història xinesa. És si més improbable que qualsevol nova religió, com l’atribuïda al mestre d’escola Hung-Siu-Chuen, pogués haver produït per ella mateixa l’efecte tremend de l’aixecament Taiping. Que Hung, el líder, hagués reivindicat un caràcter semi-diví i hagués pronunciat doctrines més d’acord amb els antics ensenyaments budistes que amb la llur corrupció de temps moderns és força d’acord amb el curs que la propaganda sòcio-sobrenatural pren no tan sols a Àsia sinó també a Europa. D’altra banda, és gairebé inconcebible que hagués intentat d’induir els xinesos a adoptar qualsevol forma de cristianisme, en ésser aquesta religió sempre molt impopular a Xina, d’ençà que els catòlics intentaren de convertir la influència legítima aconseguida pels doctors i homes de ciències jesuïtes en finalitats polítiques. En qualsevol cas, el poble era disposat a un esforç desesperat contra el domini tàrtar i contra certes institucions caduques, mentre que l’entusiasme religió, combinat amb patriotisme i un desig impacient de canvi desconegut a Xina durant generacions, va fer la rebel·lió Taiping extraordinàriament formidable. El descontentament de tots els llargs anys de quiescència es concentrava en l’intent d’una revolució completa liderada per Hung i amb el suport d’alguns generals capaços. No hem tingut encara un relat clar d’aquest poderós moviment nacional que, començant amb el seu atac seriós sota armes en el 1852, fou durant un temps una llarga successió de victòries i conquestes. Agranant la vall del Yang-tse-Kiang i capturant la gran ciutat de Nanking, la rebel·lió aplegà gairebé tota la Xina Meridional rere seu, i durant dotze anys sencers amenaçà d’enderrocar totalment el govern existent i d’establir un domini nou, probablement més il·lustrat. En això, sense intervenció estrangera, probablement hagués reeixit.
Ben malauradament, com semblaria ara a qualsevol observador sense prejudicis, els europeus a Xina, i en particular el famós però ignorant i fanàtic general Gordon, cregueren adient de prendre part per l’emperador manxú i la seua degradada Cort estrangera contra els patriotes xinesos que maldaven per l’emancipació del llur país, per condicions millors de vida per a ells mateixos i el llur poble, i per a una religió que els mateixos homes blancs consideraven que era una forma de cristianisme. «L’Exèrcit Sempre Victoriós», integrat per xinesos però comandat per oficials anglesos, amb un cert ajut dels francesos, assolí la glòria en el 1864, després que els Taiping haguessen conquerit quinze de divuit províncies i haguessen preparat el camí d’un triomf final, de reimposar l’autoritat despòtica dels manxús a Xina durant gairebé cinquanta anys. Per implacable que puguen haver estat els Taiping en els dies d’èxit, era cosa dels llurs propis compatriotes. No era cosa certament de militars anglesos i escocesos de dedicar-se a aconseguir la victòria pels manxús o pel carnisser virrei xinès, Li-Hung-Chang, qui, malgrat la garantia personal de Gordon de seguretat de les llurs vides si es rendien, massacrà i torturà fins a la mort els presoners del general escocès a sang freda. S’ha estimat que, en el curs d’aquesta gran guerra civil, uns vint milions de xinesos moren massacrats durant i després del període d’hostilitats, que s’estengué uns dotze anys. El poble xinès no guanyà res amb la derrota dels Tai-ping: tan sols els manxús se’n beneficiaren. És una de les petites ironies de la història que el «Xinès Gordon» fos realment el «Manxú Gordon». Probablement el fet individual més gran en els milers d’anys dels annals del Regne Central, i potser de tot Àsia, fou la derrota dels exèrcits xinesos pel Japó en 1894-1895. Directament i indirecta fou la causa immediata de la gran revolució xinesa. Influències europees havien revolucionat el Japó feudal: influències europees, que actuaven a través del Japó, havien ara de revolucionar el gran imperi els mestres del qual havien civilitzat els japonesos segles abans. Idees que tots els esforços de mercaders, financers i missioners d’Occident havien fracassat per imprimir permanentment en els governants i el poble de Xina eren sobtadament forçades a fructificar amb una gran derrota. Fou degut a la seua acceptació d’aquestes idees europees, d’educació moderna, industrialisme modern i, per damunt de tot, d’armes modernes que Japó havia estat capaç de guanyar amb facilitat en la lluita contra Xina, a desgrat de les expectatives de molts residents europeus en els Ports de Tractat xinesos. Però per a la interferència europea, el Japó havia seguit la norma dels conqueridors asiàtics, i el seu Mikado i els seus procònsols, desplaçant la dinastia manxú, havien esdevingut els amos de la Xina pacífica fa un quart de segle. La consciència de la incapacitat de Xina sota les condicions existents de resistir tota sola el poder creixent de Japó dugué l’emperador manxú Huang-Su, a acceptar «el nou aprenentatge» i a dedicar-se a imposar-lo en els seus súbdits xinesos. Un esforç tan extraordinari per un monarca regnant per cobrir el desenvolupament d’un nou període i dur a terme una revolució material, psicològica i social no s’havia fet mai abans. Intentar de realitzar-ho a través d’una política de transformació de tota la vida social, política i militar d’uns quatre-cents milions de persones, per educades i intel·ligents que siguen, amb una iniciativa capaç des de dalt, era una tasca tremenda que bé podria haver-se considerat predestinada al fracàs. Amb tot, si la metròpolis de Xina hagués estat situada a Nakín per comptes de Pekín, si Huang-Su hagués estat capaç d’emancipar-se, fins i tot amb els familiars mètodes asiàtics, del seu entorn manxú immediat, és ben possible que aquest experiment sense precedents hagués estat reeixit en les mans d’aquest emperador regnant.
Els Taiping, malgrat que derrotats a la fi per organitzadors europeus – una lliçó en ella mateixa per a Xina si l’hagués poguda llegir – havien mostrat, gairebé cinquanta anys abans, com d’enemigues eren les vastes províncies purament xineses del sud i de l’oest al despotisme inil·lustrat del nord; i com des de llavors la desafecció i el desig d’un nou desenvolupament s’havia difós àmpliament, per bé que silenciosa. Tot Xina era, doncs, molt més disposada a abraçar una nova dispensació que no pas se suposava generalment, quan Huang-Su s’embarcà en aquest meravellós programa de reformes imperials que eren destinades a provocar una reacció tan terrible. Però la comprensió intel·lectual de Huang-Su anava per endavant del seu judici polític i pràctic. Per manxú que fos, veia què era indispensablement necessari per al benestar i fins i tot per a la seguretat del poble xinès, i es posà a la feina de seguida per dur el que sabia que era essencial de la teoria a una operació immediata. Els edictes i decrets emesos per Huang-Su eren sens dubte dissenyats i calculats per revolucionar Xina més completament i més ràpida que no pas s’havia transformat el mateix Japó. Educació xinesa, organització xinesa, transport xinès, jurisprudència xinesa i el sistema militar xinès s’havien d’accelerar fins el nivell de les nacions europees més avançades tot d’una. A cada pas Huang-Su prengué el consell de Kang-Yu-Wei, un funcionari xinès que havia fet un estudi especial dels grans canvis a Japó, però les idees del qual havien estat prèviament desconsiderades. L’emperador les copsà profundament i intentà de realitzar-les simultàniament. En conseqüència, aixecà contra la seua política sencera tots els interessos reaccionaris, inclosos els dos més poderosos de tots – els funcionaris manxús, els càrrecs cortesans, dependents i clients, així com els vells literati conservadors en els graus superiors del servei administratiu xinès. Cal prendre alè per llegir la llista de les propostes revolucionàries de Huang-Su.
Nou ensenyament de coneixement positiu i ciència europea, noves universitats, noves escoles d’agricultura, nou ús d’antics temples, nous serveis postals, nous exèrcits, i així en tota direcció. Tampoc no s’acontentà l’emperador amb emetre merament els seus decrets imperials, i així actuà contra el Tsung-li Yamen, el consell principal de l’Imperi, i diversos dels destacats estadistes de Xina. Continuà els seus edicte amb la destitució de vells funcionaris obstruccionistes, i per recordatoris constants als virreis de les províncies que aquestes disposicions s’havien de posar en vigor immediatament. La meravella és que l’emperador assolís tot el que va fer. És gairebé impossible, de fet, exagerar l’efecte produït per la promulgació i publicació d’aquestes notificacions imperials subversives, al llarg i ample d’un territori enorme habitat per 400.000.000 persones, gairebé totes les quals sabien llegir i escriure i prenien un interès en els afers públics. Sabem per experiència com difícil és, per exemple, introduir profundes reformes educatives a Gran Bretanya fins i tot quan han estat admeses com a necessàries per tots els elements progressius de la comunitat. Cinquanta anys han fracassat en donar al poble de la nostra illa un sistema decent d’educació. No tan sols cal convèncer el Parlament i la massa del poble, i eliminar els llurs prejudicis religiosos estrets, sinó depassar l’obstacle més gran de tots, l’esperit burocràtic de l’oposició. No és gens lluny d’astorador que Huang-Su hagués intentat i assolir en pocs tants com van fer.
Per segona vegada, o potser per tercera, en la història de Xina es donava un impuls des del tron que afectava profundament tot el corrent de política de xinesa. I no hi hagué resistència organitzada de cap mena a l’agitació reformadora de Huang-Su per part del conjunt de les grans províncies meridionals; malgrat l’objecció general i justificable de la població als aventurers estrangers que eren suposadament no tan sols favorables a aquests esquemes subversius, sinó els llurs originadors. Això sol serviria per mostrar que el poble ja era preparat per a un gran canvi en les llurs condicions socials, amb una propaganda d’un sector ben diferent del que s’associa generalment amb Sun-Yat-Sen i els seus amics.
I llavors la seriosa revolta reaccionària coneguda com l’Aixecament Bòxer, adreçada contra estrangers, afavorida per l’emperadriu, recolzada en tota la influència manxú anti-popular i, segons es creu, assistida secretament per Rússia, esclatà i es difongué tan sols en aquelles províncies que eren més sota la influència manxú. Huang-Su fou destronat i morí empresonat. Però quan tota la història de Xina durant el darrer quart de segle siga escrita apareixerà com un dels ben pocs monarques que mai arriscaren la seua pròpia posició i vida en un esforç honest d’organitzar una revolució pacífica en benefici del seu poble. L’aixecament bòxer de reacció, com la rebel·lió taiping de progrés, fou suprimida amb intervenció estrangera, i fou del tot desgraciat que un curs d’acció que era possiblement justificable i beneficiós en ell mateix, hagués de desfigurar-se amb molts incidents d’avarícia i barbàrie europees. Però la dinastia manxú no sobrevisqué molt de temps l’ocupació de Pekín per les tropes aliades. Amb el seu destronament la llargament preparada revolució contra els manxús i a favor de totes les mesures disposades per Huang-Su esclatà i prengué la forma d’una república federada de Xina. Ço que ha passat des de llavors, abansm, durant i després de la guerra és qüestió d’una memòria recent. Les diferències malaurades entre el sud i el nord han postposat la plena realització de les esperances que sorgiren amb la instal·lació de la República. L’amenaça creixent del domini japonès, exemplificada en la política de conquesta i repressió seguida a Corea, contrària a l’acord, juntament amb l’annexió de Shantung, els seus 30.000.000 d’habitants, posició geogràfica important i recursos minerals immensos, pesa feixugament damunt de l’enorme però encara militarment desorganitzat i indefens territori xinès. Exigències addicionals recents per la mateixa potència alarmen enormement els estadistes xinesos. Si aquest moviment japonès fos impedit per acció europea i americana, llavors el futur proper probablement veurà la nació més individualista, industriosa i conservadora del món transformar-se gradualment i pacífica en la comunitat cooperativa més gran de tots els pobles civilitzats. Si, d’altra banda, els agressius japonesos reïxen en aconseguir el control de Xina, amb les seues possibilitats aclaparadores de desenvolupament, l’Orient Llunyà d’Àsia podria esdevindre de seguida un perill molt greu per a les civilitzacions blanques.[1]
1. La posició de Xina en relació amb el Japó la tracti en el meu «El despertar d’Àsia».