En la coneguda frase, «el fi justifica els mitjans», troba la teoria desenvolupada de la moral la seua formulació pràctica. La màxima, expressada ambivalentment, ens serveix a nosaltres i als jesuïtes de culpa comuna. Els defensors de la Societat de Jesús malden per presentar-la com una calúmnia malèvola dels seus adversaris. No volem confrontar de nou encara les dues parts, sinó deixar caure la nostra opinió quant a la sentència, fonamentar-la racionalment, i cerca de rehabilitar-la en l’opinió pública.
Per alleugerir la contradicció general n’hi hauria d’haver prou amb la comprensió que els mitjans i els fins són conceptes força relatius, que tot fi particular és un mitjà i que tot mitjà és un fi. Tan poca diferència positiva hi ha entre gran i petit, entre just i injust, entre virtut i vici, com la que pot diferenciar entre mitjà i fi. Per si apart, considerat com un tot, cada comportament és un fi en ell mateix, i els diferents moments en els quals es divideix també el comportament més breu, són els seus mitjans. En comú amb altres comportaments, cada comportament particular és un mitjà, que malda per la seua banda envers un fi general. Els comportaments són en si, de nou, tan mitjans com també fins. En i per si no són res. Tot ésser és relatiu. Les coses són allò que són, tan sols en i mitjançant les seues relacions. Les circumstàncies alteren la qüestió. En la mesura que tot comportant té al costat altres comportament, és un mitjà, té el fi a fora, en la comunitat; en la mesura que cada comportament es tanca per si, és un fi, que inclou els seus mitjans. Menjam per viure; en la mesura, però, que mentre menjam vivim, vivim per menjar. Així com es relaciona la vida amb les seues funcions, ho fa el fi amb els seus mitjans. Així com la vida és tan sols l’abstracció de les funcions vitals, el fi és l’abstracció dels seus mitjans. La diferència entre mitjans i fi es redueix a la diferència entre ço particular i ço general, i totes les diferències abstractes es redueix a aquesta única diferència, perquè la capacitat d’abstracció o de diferenciació es redueix ella mateix a la facultat de diferenciar entre ço particular i ço general. Aquesta diferenciació es fa damunt un material concret, un cercle sensible de fenòmens, que la precedeixen. Si aquest cercle es dóna en l’esfera del comportament o de les funcions, amb altres mots, és un nombre delimitat de comportaments materials diferents, l’anomenam fi general i aquelles parts més o menys grans del cercle, funcions-mitjans particulars. Que qualsevol comportament concret un fi o un mitjà, depèn de si el consideram com un tot, en relació als seus propis moments, als quals aplega, o com a part, en relació amb la seua comunitat amb altres comportaments. En general, des d’un punt de mira, que contempla tots els comportaments humans alhora, que té la totalitat de comportaments humans com a objecte, dóna tan sols un objectiu: la salut humana. Aquesta salut és l’objectiu de tots els objectius, l’objectiu en darrera instància, l’objectiu pròpiament dit, ver, universal, en contraposició al qual tots els objectius particulars són tan sols mitjans.
Ara la nostra afirmació que el fi justifica els mitjans pot ésser incondicionalment vàlida tan sols per a un fi incondicionat. Tots els fins particulars són, però, en definitiva, condicionats. El fi més absolut, més incondicionat, és únicament la salut humana, un fi que justifica tots els ordenaments i comportaments, tots els mitjans, en la mesura que hi siguen subjectes, i que siguen abandonats tan bon punt ja no hi facen servei. La salut és, literalment, també l’origen de fet i fonament de la salvació. La salvació és, per damunt de tot, salut. Aquesta salut en general, la salut que justifica tots els mitjans, no s’ha de prendre com una abstracció del contingut real que han cercat de forma tan diferent les èpoques, pobles o persones, com a salvació. No s’ha de prendre que la identificació de la salvació o de la salut requereix unes condicions determinades, que cap mitjà, que cap comportament es justifica en si, sinó que es justifica mitjançant unes relacions concretes. No el fi en general, sinó el fi salvífic justifica els mitjans. Però com que tot fi real o particular es justifica tan sols relativament, els seus mitjans tan sols poden justificar-se relativament.
L’oposició que fa hom contra la nostra màxima en la pràctica no s’adreça potser tant contra ella mateixa com contra una falsa aplicació. Hom afirma el reconeixement que permet a un fi anomenat sagrat tan sols uns mitjans restringits, perquè en el rerafons de la consciència es cobreix que aquest fi pertany únicament a una salvació restringida. D’altra banda tan sols volem dir amb l’afirmació de la sentència que els diferents mitjans i fins nominalment justificats, no es justifiquen perquè cap autoritat, per cap declaració d’un text, saviesa o raó els anomenen justificats, sinó tan sols en la mesura que es corresponen a un fi comú a tots els fins i mitjans, com a salut humana. La nostra doctrina del fi no diu gens ni mica que s’haja de sacrificar el cos i l’ànima a la fe, sinó que contràriament cal sacrificar la fe al cos i a l’ànima. Això sorgeix únicament del fet que, allà on el fi superior es concreta mitjançant disposicions o circumstàncies sensibles, tots els mitjans contradictoris són roïns, i inversament, mitjans universalment roïns, a través d’una relació amb una salut momentània o individual, troben una justificació momentània i individual. Allà on la pau s’aprecia de fet com el fi més justificat, la guerra és un mitjà roí. Allà on inversament els humans cerquen la seua salvació en la guerra, l’assassinat i l’incendi són mitjans justificats. Amb uns altres mots, la nostra raó requereix per a una determinació vàlida de la justificació unes relacions o fets sensibles i concrets com a premisses; no pot justificar en general, no a priori, no filosòficament, sinó tan sols específicament, a posteriori, tan sols empíricament.
Reconèixer que la salut dels humans és el fi de tots els fins, el més justificat de tots els mitjans, ben a banda de totes les determinacions particulars, de totes les idees personals d’aquesta salut i de la diferenciació fàctica és el mateix que reconèixer, alhora, que entenem que els mitjans en general no són més justificats que el fi. Cap mitjà, cap comportament, és positivament just o salvífic. Segons les circumstàncies i la relació un mateix mitjà és ara bo i ara roí. Quelcom és tan sols bo allà on les seues conseqüències són bones, i tan sols per la bondat del seu resultat, ho és el seu fi. Mentides i enganys són tan sols, doncs, roïns, perquè les llurs conseqüències ens fan mal, perquè no volem ésser mentits i enganyats. Allà on, contràriament, suposen un fi sa, les mentides i enganys fonamenten una anomenada estratagema hàbil. Qui anomena bona la castedat, amb convicció, perquè Déu li ha manat, no el justificam; qui, però, honora la virtut i vol la virtut, i deplora el vici pel vici, és a dir per les conseqüències, qui alhora sacrifica el desig de la carn pel fi de la salut, és perquè, amb altres mots, justifica els mitjans pel fi.
Per a la cosmovisió cristiana els manaments de la llur religió són incondicionalment bons, bons pels temps i per l’eternitat, bons perquè fan bona la revelació cristiana. No sap que, per exemple, la seua virtut par excellence, la virtut específicament cristiana de l’abstinència, el valor de la qual ha sostingut en contraposició a la corrupta lascívia pagana, però que ja no és cap virtut en contraposició al gaudi racional i reflexiu. Té per bons determinats mitjans, sense considerar-ne el fi, i d’altres, sense considerar-ne el fi, els té per roïns. S’inclina amb raó contra la màxima qüestionada.
El cristianisme modern, el món actual, ha abandonat a la pràctica, però, de fa temps, aquesta fe. Amb la boca, de fet, anomena l’ànima imatge de Déu i el cos un sac pudent de cucs; a la pràctica demostra, però, com de poc es pren les frases religioses. Es lamenta poc de l’aquella millor part i dedica al cos difamat tots els pensaments i consideracions. Ciència i art, hom empra els productes de totes les àrees al seu ensenyoriment, per vestir-se costosament, per alimentar-se saborosament, per curar-se amb delit i per dormir amb dolçor. Per molt que hom parle amb menyspreu d’aquesta vida terrena en comparació a aquella vida eterna, depèn, però, a la pràctica, de l’aprofitament dels sis llargs dies esgotadors d’entre setmana, mentre que hom para atenció al cel amb prou feines una hora del diumenge. Amb la mateixa distracció irreflexiva el món denominat cristià s’adreça verbalment contra el nostre tema, mentre que realment justifica els mitjans més insultats amb el fi del propi benestar, com l’argumentum ad hominem que tolera la prostitució amb mitjans estatals. Quan les cambres dels nostres estats representatius reprimeixen els enemics del llur ordre burgès amb la llei marcial i la deportació i motiven aquest crim amb el discurs ben pregonat de «ço que no vulgues per a tu, no ho faces tampoc als altres», en el bé públic, o les llurs lleis de divorci amb el benestar privat, de forma que ens trobem per tant que reconeixen, de fet, que el fi justifica els mitjans. I si també permeten els ciutadans uns drets a l’estat, que no els correspon a ells mateixos, ho fan també en el sentit dels nostres oponents tan sols com a cessió d’uns drets propis als seus súbdits.
Certament, els qui en el món burgès empren la mentida i l’estafa com a mitjà d’enriquiment, hi apliquen fins i tot la caritat, o com feia sant Crispí, que tallava cuir i feia sabates per als pobres, i justificava els seus mitjans no en el seu fi, perquè no n’era el fi, o ho era tan sols nominalment, caritat en general, però no específica, de forma que no es justifica en el cas realitzat; perquè la caritat és tan sols un fi de la santedat que la subordina, la qual és el fi cabdal, i l’ordre burgès per contra requeriria tan sols un mitjà, que es contradiu amb aquesta determinació seua, i per tant perd també el nom d’un bon fi, i com hem dit, el fi es justifica tan sols sota unes condicions, però també sota aquestes condicions es justifiquen els seus mitjansLa condició indefugible de tots els fins bons és la salut, que s’ha recercat ara d’una manera cristiana o pagana, feudal o burgesa, que sempre presenta la reivindicació com una consideració essencial i necessària, a la qual se subordina ço inessencial i menys necessari, com en el cas presentat l’honestedat i la possessió jurídica burgesa són més apreciades i a elles se sacrifica la caritat menys apreciada. «La fi justifica els mitjans» vol dir, amb altres mots, que el guany ha d’ésser, com en l’economia, també rentable en l’ètica en relació al capital invertit. Així, si hom anomena la conversió dels no-creients com un fi bo i les mesures de força policial com un mitjà roí, no es mostra contra la veritat de la màxima, sinó contra una falsa aplicació. El mitjà no es justifica perquè el fi no és bom perquè la conversió forçosa no és gens sana, sinó més aviat un fi d’insania, de maldat; perquè és una conversió que no mereix el nom de conversió, o la força és un mitjà al qual no hi pertoca el nom de mitjà. Si una conversió per la força i un ferro de fusta ens són la mateixa cosa, és a dir, jocs de mots absurds, artificis i sofisticacions dialèctiques contra la veritat de fet universalment reconeguda! També els mitjans jesuïtes, de conxorxes i intrigues, verins i assassinats, ens són tan sols injustificats perquè el fi jesuïta, és a dir l’ampliació, l’enriquiment i l’ensenyoriment de l’ordre era potser un fi col·lateral, pel qual poden fer servir púlpits innocents, però cap fi justificat incondicionalment, cap fi à tout prix, pel qual permetem els mitjans que s’adrecen a un fi essencial, és a dir a la seguretat pública o física. Assassinat i homicidi ens són immorals com a accions individuals, perquè no són cap mitjà del nostre fi, no per la revenja o el saqueig, no pel caprici i el comportament arbitrari dels càrrecs judicial, que s’han disposat, sinó més aviat per la legalitat i per la decisió més imparcial de l’estat. Si ens constituïm llavors, però, com a jurat i fem un perjudici a criminals perillosos amb la corda i la destral, no vol dir això expressament que el fi justifica el mitjà?
Els mateixos individus que es vanen d’haver trencat de fa segles amb Aristòtil, és a dir amb el principi d’autoritat, i en conseqüència d’haver posat en el lloc de veritats mortes i tradicionals, les vives i autorecognoscibles, els trobam en l’exemple tractat en completa contradicció amb la llur tendència. En un cas atzarós, fins i tot quan ho relata un testimoni fidedigne, hom resta, però, fidel al principi de la llibertat de consciència, és a dir que allò que el relator anomena accidental i atzarós, l’oïdor ho creu greu i fatal. Hom sap diferenciar entre la història i la seua impressió subjectiva, perquè en la darrer el narrador es caracteritza més com el seu objecte. Entre els fins bons i els mitjans roïns, contràriament, hom vol la diferència entre l’objecte i aquesta determinació subjectiva, i es deixa tota atenció crítica fora de consideració. Fins com la caritat, la conversió dels infidels, etc., hom els anomena bons i justificats sense més, a priori, irreflexivament, però ho han estat en altres casos, per bé que la llur impressió viva en els casos esmentats diga justament el contrari, i meravella després que al títol immerescut s’afegesquen privilegis immerescuts.
El predicat bo o justificat serveix a la pràctica tan sols el fi, ell mateix un mitjà, un subjecte del fi dels fins, que és la salut. Allà on l’humà cerca la seua salut en la vida burgesa, en la producció i el comerç, en la possessió sense restriccions de béns, es talla els dits llargs amb el manament «no robaràs»; allà on, contràriament, com entre els espartans, la guerra és el bé suprem i l’astúcia la característica necessària d’un bon guerrer, hom empra la murrieria per aconseguir avantatge, i sanciona el robatori com a mitjà per al fi. Ara bé, quan es retreu als espartans d’ésser bel·licosos i no pas honestos botiguers, això vol dir reconèixer la realitat, és a dir reconèixer que el nostre cap no té la capacitat de reemplaçar el món amb circumstàncies fàctiques, sinó de copsar que un temps, un poble, un individu, pot ésser quelcom sota certes circumstàncies i que per això també ho ha d’ésser.
Si ens ficam al cap l’opinió dominant de la frase «el fi justifica els mitjans», no és per cap distracció individual passatgera per unes paradoxes, sinó per l’aplicació conseqüent de la ciència filosòfica. La filosofia sorgeix de la convicció en una oposició dualista entre déu i món, entre cos i ànima, entre esperit i carn, entre ment i sentits, entre pensar i ésser, entre ço universal i ço particular. La identificació d’aquesta oposició es posa com el fi o com el resultat global de la recerca filosòfica. La filosofia troba la seua solució en el coneixement que ço diví és mundanal, i ço mundanal, diví, que l’ànima es relaciona amb el cos, l’esperit amb la carn, pensar amb ésser, comprendre amb percebre, del tot com la unitat es relaciona amb la multiplicitat o ço universal amb ço particular. La filosofia havia començat amb la suposició errònica que de l’u, com a primer, derivava el dos, el tres, el quadre, la multiplicitat com a successora. Resultà amb el coneixement, que la veritat o la realitat d’aquesta suposició es troba en la ment, que la realitat multiforme, que la multiplicitat sensible, que ço particular, va primer, i a partir d’això, posteriorment, la funció cerebral humana extreu el concepte d’unitat o d’universalitat.
Cap resultat de la ciència es pot comparar, en l’esforç de geni i perspicàcia, amb el que ha costat aquest petit fruit especulatiu. Però també cap renovació científica no ha trobat obstacles tan profunds en el seu reconeixement. En totes les ments que desconeixen el resultat de la filosofia domina l’antiga convicció en la realitat d’una autèntica salvació, real i universal, quan aquest descobriment posa de manifest que totes les preteses salvacions són imperfectes, aparents, particulars, mentre que el coneixement del procés mental ens pot ensenyar que la salut recercada és un producte cerebral, que ha d’ésser sempre una salut general, és a dir, abstracta, no pas sensible o real, és a dir que puga ésser una salut particular. En la convicció en una tota diferència entre salut autèntica i falsa es manifesta la ignorància sobre el funcionament de les operacions mentals. Pitàgores col·loca el nombre com l’essència de les coses. Si els grecs haguessen pogut reconèixer aquesta essència de les coses com quelcom mental o racional i el nombre, doncs, com l’essència de la raó, com a contingut social o abstracte de tota l’actuació mental, ens hauríem estalviat totes les baralles que hom ha conduït al voltant de les diverses formes de la veritat absoluta, de la «cosa en si».
Espai i temps són les formes universals de la realitat, és a dir, que la realitat existeix, conegudament, en l’espai i en el temps. En conseqüència, tota salut real és espaial i temporal i tota salut espaial i temporal és una salut real. Les diferents salvacions són, en la mesura que ho són, tan sols amples i llargues, quantitat de la llur extensió, tan sols diferents segons el nombre. Cada salut, tant se val com de real i com d’opinable, ens és donada mitjançant la percepció sensorial, mitjançant la pràctica, no mitjançant la raó. La pràctica de les diferents persones i de les diferents èpoques, però, dóna les coses més contradictòries com a sanes. Ço que és ací sa, allà és insà, i a l’inrevés. El coneixement o la raó resta, doncs, no pas com una eina genèrica, amb la qual mitjançant la experimentació sensorial s’obté el criteri de salvació, sinó que segons les diferents persones i èpoques, o segons els diferents graus d’intensivitat amb els quals apareix, permet de comptar i per tant diferenciar ço petit de ço gros, ço inessencial de ço essencial, ço particular de ço universal. La raó no ens pot prescriure la veritable salut de forma autocràtica, sinó tan sols a partir d’una quantitat sensorial concreta de salvament, de la qual se’n destria el nombre segons la prevalença, grandària o universalitat. Ço que no hem d’oblidar, però, és que la veritat consisteix en un coneixement o càlcul a partir d’unes suposicions determinades i concretes. Per tant, oblidam-nos de voler un mètode per recercar la salut real en general! A la pràctica, reeixirà únicament la recerca que destria la salut determinada que cal conèixer per a una particularitat determinada. Ço universal és tan sols possible dins d’uns límits restringits. Per tant, però, les determinacions diferents de la salut, d’allò que és sa en general, consisteixen en destriar ço petit de ço gros, ço essencial de ço inessencial, i no a l’inrevés. En la mesura que aquesta màxima és correcta, és correcte, a més, que per al fi bo de la salut grossa s’aplique o suporte el mitjà roí d’una insalut petita; que el fi justifique el mitjà.
Si hom fos prou liberal, cadascun de la seua faiçó, seria fàcil convèncer el contrari de la nostra opinió. Però, per comptes d’això, hom segueix la via habitual de la miopia i fa del seu punt de mira privat l’universal. De la pròpia salut hom diu la salut universalment vera i de la salut d’altra gent, temps i circumstàncies, un malentès, com cada crític d’art atorga fa passar el seu gust subjectiu per una bellesa objectiva, desconeixent que la unitat és tan sols quelcom ideal, mental, i que les coses de la realitat són múltiples. La salut real és múltiple i la salut vera és tan sols una tria subjectiva, que, com les anècdotes, fan als altres la impressió d’una salut falsa. Si Kant o Fichte o qualsevol filòsof particular tracta al llarg i a l’ample de la determinació de ço humà i resol la tasca a plena satisfacció seua i del seu auditori, llavors sabem avui amb prou seguretat que hom ha adoptat el camí de la recerca especulativa per definir el seu propi concepte de la decisió humana, però que no pot descobrir cap objecte amagat desconegut. El pensament que la comprensió ha de donar a l’objecte, el seu treball, és el judici, la crítica; pot diferenciar entre salut vera i no-vera, però es recorda també els seus límits, es recorda que, per ella mateixa, aquesta és també una diferenciació personal, que no val al llarg i a l’ample, que no abasta més enllà d’un objecte i d’una impressió.
La humanitat és una idea, però l’humà és tota vegada una personalitat particular, que troba la seua pròpia vida únicament en un element propi, per la qual cosa la llei general se sotmet als motius personals. El sacrifici de l’ètica és com el sacrifici de la religió tan sols una autonegació aparent, amb l’objectiu d’un interès propi futur, una despesa amb la idea d’un guany més gran. La moral que mereix el seu nom, i que no s’anomenaria millor obediència, pot arribar a la pràctica tan sols mitjançant el coneixement del seu valor, de la seua salut, de la seua utilitat. De la diversitat d’interessos se segueix la diversitat de partits, de la diversitat de fins, la diversitat de mitjans. Per a les qüestions menys importants testimonien això mateix els defensors de la moral absoluta.
Thiers relata, en la seua Història de la revolució francesa, la situació particular posterior a l’any 1796, on als patriotes els corresponia el poder polític i als reialistes l’agitació revolucionària, de forma que els partidaris de la revolució, que havien d’ésser defensors de la llibertat il·limitada, recorrien a mitjans de repressió, i l’oposició, que s’inclinava més a la monarquia que a la república, votava per una llibertat il·limitada. «Malgrat això, les parts es regien pels llurs interessos», diu en la seua remarca final, com si es tractàs d’una anomalia i no del decurs natural, necessari i inevitable del món. Quan, paral·lelament, es tracta de les lleis fonamentals de l’ordre burgès, els defensors morals de la classe dirigent són prou egoistes com per negar la dependència envers llurs interessos i presentar-les com a lleis universals, eternes i metafísiques, el pilar del llur domini particular com el pilar de la humanitat, els llurs mitjans com els únics justificats i els llurs fins com d’una validesa definitiva.
És una estafa insana, un robatori a la llibertat humana, l’intent d’estagnar el desenvolupament històric, quan una època o classe s’atorga uns fins i uns mitjans massa a banda de la salut absoluta de la humanitat. En la moralitat hom documentava originàriament els interessos, com en la moda els gustos, per posteriorment, com en la confecció, oferir al comportament un patró preestablert. El poder practica la violència necessàriament per això, i pel bé de la pròpia vida, i força els dissidents a la submissió. Interessos i deures són, quan no precisament sinòmics, expressions estretament vinculades. Tots dos entren en el concepte de salut. L’interès és més aviat la salut concreta, present, palpable; el deure, paral·lelament, és la salut més àmplia i general, la considerada més prospectivament. Quan l’interès es demana pel benestar més immediat i més perceptible de la butxaca, el deure assenyala paral·lelament que cal considerar no tan sols una part, sinó el tot, no tan sols el benestar present, immediat, sinó també l’allunyat, el futur, no tan sols el benestar corporal, sinó també l’espiritual. El deure es preocupa també del cor, de les necessitats socials, del futur, de la salut de l’ànima, en breu, dels interessos globals i ens aguditza la percepció d’allò superflu, per remarcar allò que és necessari. Així el teu deure és el teu interès i el teu interès el teu deure.
Si les nostres idees s’han d’adaptar a la veritat o realitat i no, inversament, la veritat a les nostres idees i pensaments, hem de reconèixer la diversitat d’allò que és just, sa i moral, com quelcom naturalment necessari i ver, i deixar a la personalitat, també teòricament, la llibertat per assumir pràcticament allò que fins ara ha estat lliure de fer, és a dir que la llei es forme segons la seua necessitat, i no pas en abstraccions vagues, irreals i impossibles, com la justícia o la moralitat. Què és la justícia? L’epítom d’allò que hom té per just, un concepte individual, doncs, que assum formes diferents per a persones diferents. En la realitat hi ha tan sols drets individuals, concrets, particulars, i llavors ve la persona i en treu el concepte de justícia, tal com de fustes diferents extreu el concepte de fusta en general o de les coses materials la idea de matèria. Tan fals, per bé que siga una opinió força extesa, és que les coses materials deriven o consistesquen en la matèria, com ho és la creença que les lleis morals o civils provenen de les idees de la justícia.
El deteriorament moral, que comportaria la nostra consideració realista o, si hom vol, materialista, de la moral, no és tan gros com sembla. No ens cal tèmer que de persones socials resultaran caníbals o eremites sense-llei. La llibertat i la legalitat són estretament lligades mitjançant els requeriments de la societat, a compte de la qual som obligats a deixar que uns altres visquen al costat nostre. Qui per la seua consciència o per altres motius espirituals-morals es deixa caure en comportament il·lícits – il·lícits en el sentit ample del terme –, ho fa tan sols per raons força febles o d’un caràcter prou rar com perquè els càstigs naturals i legals siguen suficients per mantindre’l dins els límits prescrits. Allà on es nega a prestar un servei, també la moral és un mitjà sense força; altrament, hauria d’exercir la mateixa restricció en secret sobre els creients, que la que fa públicament sobre els no-creients, per bé que trobam de fet més pispes creients que lladres no-creients. Que el món, que posa de paraula molt èmfasi en el valor social de la moralitat, siga immers de fet en la nostra opinió, ho demostra d’una forma altament remarcable l’atenció que rep el code pénal i la policia. També cal dir que la nostra lluita no s’adreça a la moralitat, que ella mateixa és tan sols una forma determinada de les possibles, sinó tan sols a l’arrogància que fa d’una forma concreta l’absoluta, moralitat en general. Reconeixm la moralitat com quelcom eternament sa en la mesura que tinga com a consideració que l’humà és ell mateix responsable, al costat del seu proïsme, de l’objectiu de la salut mútua. Però la forma i manera, el grau d’aquesta consideració, pertany a la llibertat de l’individu. El fet que el poder siga presentat per la classe dominant com el dret prescrit en favor de la majoria dels seus interessos específics és quelcom tan inevitable com que la camisa siga més a prop del cos que l’abric. Que per això el dret prescrit es tinga per dret absolut, que es considere com un obstacle inabastable per a la humanitat, ens sembla altament superflu i fins i tot perjudicial per al futur de l’energia necessària del progrés.