«L’essència de la doctrina de la natura», diu F. W. Bessel, «consisteix en el fet que els fenòmens no es consideren fets existents per a si, sinó que s’hi recerquen les causes, de les quals els fenòmens són resultat. Des d’ací el coneixement de la natura retornarà cap a un nombre més petit de fets». Però també ja abans de l’època de la ciència natural hom havia recerca les causes dels fenòmens de la natura. La característica de la ciència natural consisteix no únicament en la recerca de les causes com a ocupació genuïna, sinó en la qualitat de les causes que investiga.
La ciència inductiva ha alterat de forma essencial el concepte de causa. El mot l’ha mantingut, però l’entén com quelcom del tot diferent a com ho feia l’especulació. El recercador natural entén dins la seua disciplina les causes d’una forma ben diferent de com ho fa a fora, on especula múltiplement, perquè coneix la ciència i les seues causes tan sols en particular, i no, però, en general. Les causes acientífiques són d’una mena sobrenatural, són esperits, déus, forces, extranaturals, genis o grans o petits. El concepte originari de causa és un concepte antropomòrfic. En l’estat d’ignoràcia l’home mesura ço objectiu amb un patró subjectiu, jutja el món d’acord amb ell mateix. Així com ell crea coses reflexivament, traspassa a la natura la seua manera humana, i es pensa que els fenòmens de la sensibilitat són també causes exteriors, creadores, que són les pròpies creacions de les seues causes separades. A aquesta via subjectiva es deu el fet que hom s’haja esforçat debades llargament vers un coneixement objectiu. La causa acientífica és una especulació, una ciència a priori.
Si hom vol deixar el nom de coneixement al coneixement subjectiu, llavors se l’ha de diferenciar del coneixement científic objectiu, que no verifica les causes a través de la fe, o de l’especulació, sinó de l’experiència, de la inducció, no a priori, sinó a posteriori. La ciència natural no veu les seues causes fora o darrera dels fenòmens, sinó en o mitjançant ells. La recerca moderna no investiga en les seues causes cap creador exterior, sinó el sistema immanent, el mètode o forma i manera general dels fenòmens donats en una seqüència temporal. La causa científica no és una «cosa en si», un petit demiürg, que genera independentment els efectes i s’hi recobreix al darrera. El concepte científic de la causa, contràriament, vol tan sols una teoria dels efectes, la generalització dels fenòmens. Recerca una causa vol dir ara generalitzar els fenòmens pertinents, aplegar la multiplicitat empírica en una regla científica. «Des d’ací el coneixement de la natura retornarà cap a un nombre més petit de fets».
Com qualsevol superstició infantil i femenina reflecteix la superstició històrica de tota una època, el saber quotidià, domèstic i planer es diferencia ni més ni menys que de la ciència més alta, més infreqüent i més recentment descoberta. Probablement, hem de prendre per això -siga dit de pasada- els nostres exemples dels cercles quotidians, per comptes de recerar-los en l’anomenada regió superior d’una ciència enlairada. El sentit comú humà ha practicat de fa temps les causes científiques inductives, molt abans que la ciència se’n proposàs la descoberta, i hagués reexit de la mateixa manera en els seus objectius superiors. Tan sols quan el sentit comú vol elevar-se per damunt del camp del seu veïnat immediat cau, exactament com ho fa el recercador natural, en la fe d’una causa secreta de la raó especulativa. La solidesa en el terreny del saber real és allò que requereix el coneixement per assolir les cuases a través de la forma i manera de la raó inductiva.
Fer per aquest objectiu una breu ressenya dels resultats obtinguts a partir de l’essència de la raó. Sabem que la capacitat de coneixement no és cap cosa, cap fenomen en o per si, perquè la mateixa no esdevé real més que en contacte amb una altra, amb un objecte. Allò que se sap sempre de l’objecte, no es deu tan sols a l’objecte, sinó alhora també a la raó. La consciència és, com tot ésser, relativa. Saber és contactar amb una diferència. Amb l’ésser es dóna la separació, el subjecte i l’objecte, la multiplicitat en la unitat. Com que una esdevé la causa de l’altra, una n’esdevé l’efecte de l’altra. El món global de les aparences, dels quals el pensament és tan sols una quantitat particular, una forma, és el cercle absolut on a tot arreu i a enlloc hi ha el començament i la fi, l’essència i l’aparença, la causa i l’efecte, l’universal i el particular. Així com la natura global és en darrera instància l’única unitat general, contra la qual totes les unitats particulars esdevenen pluralitats, també aquesta natura és l’objectivitat, la sensibilitat, o com ens agrada dir la suma de tots els fenòmens o efectes, la causa en darrera instància, contra la qual es redueixen a efectes totes les altres causes. Ací, però, no hauríem de desconèixer que aquesta causa de totes les causes és tan sols la suma de tots els efectes, no pas res de diferent o de superior. Cada causa efectua, cada efecte causa.
Una causa se separa corporalment del seu efecte tan poc com ho fa ço visible de la vista, com ho fa ço gustós de la llengua, com en general ço universal de ço particular. Igualment, la capacitat mental en separa una de l’altre. Hem de saber ara que aquests separació és una mera formalitat de la raó, una formalitat que és, amb tot, necessària, per ésser racional o conscient, per actuar científicament. La pràctica del saber o la pràctica científica deriva ço particular de ço universal, la cosa natural de la natura. Els qui veuen, però, la capacitat mental darrera dels bastidors, saben que, contràriament, ço universal es deriva de ço particular, el concepte natural de la cosa natural. La teoria del saber o de la ciència ens ensenya que ço anterior es coneix a partir de ço posterior, la causa a partir de l’efecte, per bé que el nostre saber pràctic va cap a una conseqüència a partir d’allò que la percedeix, i l’efecte és conseqüència de la causa. Per a la capacitat mental, l’òrgan de la universalitat és al contrari, i ço particular, donat, diferent, són secundaris; però per a la capacitat mental, que es concep ella mateixa, això és primari. La pràctica del coneixement no s’hauria d’alterar ni pot alterar-se per la teoria, sinó que tan sols la consciència rebria un pas més segur. L’agricultor científic no es diferencia del pràctic per la teoria, pel mètode -que tots dos posseeixen- sinó pel fet que un sap la seua teoria, mentre que l’altre teoritza instintivament.
Però al gra: de la multiplicitat donada en general la raó genera la veritat en l’universal, de la multiplicitat temporal, de les alteracions la causa veritable. Així com la multiplicitat absoluta és la natura de l’espai, també és alterabilitat absoluta la natura del temps. Cada part del temps és com cada part de l’espai nova, original, gens permanent. En aquesta alterabilitat absoluta la capacitat mental ens ajuda a orientar-nos, en generalitzar la multiplicitat de l’espai mitjançant coses dotades de nom, i les alteracions del temps mitjançant causes dotades de nom. En generalitzar ço sensible, en verificar en ço particular allò general, consisteix tota l’essència de la raó. Els qui mitjançant el coneixement que la raó és l’òrgan de l’universal, no copsen completament, i obliden que per copsar cal un objecte donat, que resta fora del concepte. L’ésser d’aquesta capacitat s’ha de copsar no pas menys que l’ésser en general. O, més aviat, l’ésser és copsar si el prenem en la seua generalitat. No és la presència, sinó la generalització de la presència el que prenem per real mitjançant la raó.
Confrontam, per exemple, el procés que condueix la raó quan concep una cosa que no ha entès. Suposam una alteració química inhabitual, és a dir inesperada, inexperimentada, que s’esdevé sobtadament amb qualsevol barreja i sense més avís. Suposam a més que aquesta alteració passa més sovint fins que l’experiència ens porta al coneixement que el canvi inexplicable de la barreja és precedit cada vegada per una exposició a la llum solar. Am això ja es concep el procés. Suposam encara més que l’experiència ulterior ensenya que moltes altres substàncies posseeixen la propietat de patir, exposades a la llum solar, l’alteració referida, de forma que així el fenomen desconegut es vincula a un gran nombre de fenòmens de la mateixa mena, és a dir es concep de forma més àmplia, més fonda i més completa. Trobam ara finalment encara que una part de la llum solar o un element particular de la barreja que participen en l’alteració, de forma que l’experiència es generalitza purament, o la generalització s’experimenta purament, és a dir la teoria és completa, la raó ha resol la seua tasca, per bé que ha fet tan sols el mateix que quan divideix els regnes animal i vegetal en gèneres, famílies, espècies, etc. Identificar la mena, el tipus, la classe d’una cosa vol dir concebre-la.
De la mateixa manera experimenta la raó per indentificar les causes d’una determinada alteració. Les causes no les podem verificar sensorialment a través de la vista, l’oïda o el tacte. Les causes són producte de la capacitat mental. No en són certament cap producte pur, sinó que es generen a partir de les capacitats mentals en aliança amb el material sensible. Aquest material sensible genera així la causa de la seua existència objectiva. Així com exigim de la veritat que siga veritat d’un fenomen objectiu, exigim de la causa que siga real, que siga la causa d’un determinat efecte objectiu.
El coneixement de qualsevol causa particular es condiciona a l’observació empírica de la seua materialitat, en oposició al coneixement de la causa en general que ho fa a l’observació de la raó. En el coneixement, la causa particular canvia cada vegada de material, d’objecte; però la raó hi és constant o universal. La causa en general és un concepte pur, que ha fet servir la multiplicitat dels coneixements de causes particulars o el coneixement múltiple de causes particulars com a material. Per analitzar, doncs, aquest concepte, ens cal retornar al seu material, al coneixement causal en particular.
Quan la pedra caiguda dins l’aigua genera ones circulars no n’és, però, la pedra més causa que d’altra banda ho és la propietat fluida de l’aigua. Allà on la pedra cau damunt un material sòlid, no genera cap ona. La pedra caiguda en contacte amb el fluid causa l’efecte conjunt de tots dos, les ones circulars. La causa és ella mateixa efecte, i l’efecte, el moviment ondulatori esdevé causa — per dur a la part seca el suro que hi nedava. Amb tot, també aquesta vegada, la causa és tan sols un efecte comú, un efecte conjunt de les ones amb la propietat lleugera del suro.
La pedra caiguda dins l’aigua no és causa en general o en si. Aquesta causa tan sols l’establim, com dèiem, pel fet que la capacitat mental assum la causa particular com a material i en produeix en general el concepte pur de causa. La pedra caiguda en l’aigua és tan sols causa respecte el subsegüent moviment ondulatori, i ho és d’acord amb l’experiència que precedeix universalment el moviment ondulatori.
Hom anomena causa un determinat fenomen que precedeix en general un efecte que prosegueix en general. Tan sols perquè a tot arreu o en general a les pedres caigudes dins l’aigua les segueix un moviment ondulatori les sabem com la seua causa. Ara bé, com que contràriament el moviment ondulatori no sempre és precedit per la caiguda d’una pedra, ha de tindre generalment una altra causa. L’elasticitat de l’aigua és, en la mesura que és universal, ço que precedeix en general el moviment ondulatori, la seua causa. Les ones circulars, una part o mena particular del moviment ondulatori s’esdevenen, potser generalment, després de la caiguda d’un cos, la qual n’ésdevé la causa. La causa sempre varia amb la quantitat del fenomen que entra en consideració.
Les causes no les podem determinar únicament amb la raó, no surten del cap. Coses, material, fenomen sensible s’hi han de donar. I per a una causa determinada cal una matèria determinada, és a dir una determinada quantitat de fenomen sensible. La diferenciació de coses esdevé en la unitat abstracta de la natura una diferenciació de quantitats naturals. Una d’aquestes quantitats és temporal, abans i després, o donada com a precedent i subsegüent. L’universal de ço que precedeix s’anomena causa, l’universal de ço que subsegueix s’anomena efecte.
Quan el vent remou el bosc, la propietat agitable del bosc hi és tan causa com la força bellugadora del vent. La causa d’una cosa és el seu context. Que el mateix vent que agita els arbres, deixa quietes roques i murs, demostra que la causa no es diferencia de l’efecte qualitativament, sinó que únicament és efecte global. Si igualment el saber o la ciència determina per a una alteració, és a dir per a un fenomen subsegüent quelcom de particular com a causa, aquesta darrera, però, no és pas la creadora exterior sinó tan sols la forma i manera generals, el mètode immanent de ço que subsegueix. Una causa determinada es deixa identificar tan sols llavors, quan el cicle, la sèrie o el nombre d’alteracions dels quals s’ha identificat com a causa, quan la quantitat, es limita o es determina. Dins un cicle concret de fenòmens successius allò que precedeix en general n’és la causa.
Allà on el vent remou el bosc, es distingeix com a causa d’aquest efecte seu tan sols en la mesura que és un efecte general, si ací bufa, allà espolsa, si ací també, allà, en canvi, actua especialment sacsejant els arbres. El vent hi és causa tan sols en la mesura que precedeix el moviment del bosc com al seu fenomen en general. Com que, però, contràriament, la solidesa de pedres i murs precedeix en general al vent, és la causa de la seua impotència; per bé que en un cercle més ample de fenòmens tempestius també el vent oscil·lant serà objecte d’una causa.
La quantitat o el nombre de dades varia el nom de la causa. Si qualsevol companyia retorna cansada d’una marca, l’alteració escaiguda pel camí no és pas més causa que la feblesa que pateixen. És a dir, el fenomen no ha separat cap dels fenòmens separats de la causa. Tot allò que es manifesta en el fenomen ha contribuït al fenomen: tant la mena i propietats, la constitució, dels marxadors com la mena i propietat del camí o via. Si, amb tot, la raó es posa a la tasca de determinar la causa de l’alteració qüestionada en particular, s’haurà de recercar, doncs, tan sols, quins dels factors ha provocat l’esgotament de forma majoritària. Com sempre, també en l’exemple assenyalat, el treball de la raó consisteix en el desenvolupament de ço general a partir de ço particular, especialment: a partir del nombre donat d’esgotats, com s’ha esdevingut en general l’esgotament. Allà on la majoria o gairebé tots es troben esgotats s’atribueix al camí, i allà on tan sols uns pocs senten l’esgotament s’atribueix a la constitució feble, causa o cosa que en tots dos casos precedeix al fenomen.
Quan, per triar un altre exemple, el tret esvalota els ocells, és un efecte global del tret i de l’espantabilitat. Amb la revolada de la majoria díem que la causa és el tret, amb la revolada de la minoria diríem que ho és l’espantabilitat.
Els efectes són conseqüències. Ara bé, com que a la natura tot se segueix successivament, tot té un precedent o és conseqüència, podem anomenar ço natural, sensible, real, efecte absolut, del qual no s’ha de troba cap mena de causa, més que en la nostra capacitat mental de sistematitzar un material concret mitjançant la identificació causal. Les causes són generalitats mentals d’alteracions sensibles. La relació suposada de causa i efecte és un miracle, una creació del no-res. Fou i és per això encara i sempre un objecte d’especulació. La causa especulativa crea els seus efectes. De fet, però, són els efectes el material a partir del qual la intel·ligència o la ciència formen causes. La causa és un producte de la ment, però no de la ment pura, sinó de la ment vinculada a la sensibilitat.
Quan Kant sosté aquella frase - tot canvi té la seua causa – és una ciència a priori, que no podem experimentar perquè ningú no pot experimentar possiblement tots els canvis i, amb tot, s’és segur apodícticament de la veritat necessària i general de la frase, de forma que copsam ara que a aquests mots tan sols els correspon l’experiència que el fenomen que anomenam raó coneix la unitat de tota multiplicitat; o millor, que el desenvolupament de l’universal a partir del particular s’anomena raó, pensament o ment. La garantia que tot canvi té la seua causa no és més que la garantia que som persones pensants. Cogito, ergo sum. Tenim l’essència de la nostra raó, també quan no analitza científicament, però sí experimenta instintivament. En nosaltres hi ha la capacitat d’identificar per a cada canvi concret una causa, com igualment som certament conscients d’ésser conscients, de què cada cercle és rodó, que a = a. Sabem que l’universal és producte de la raó, que genera amb qualsevol objecte, és a dir cada objecte concret. Ara bé, com que tot objecte és abans i després, temporalment o alteradament, també tots els canvis que s’esdevenen, que són l’essència de la nostra raó, tenen un procés general, és a dir una causa.
Ja l’escèptic anglès Hume s’havia esforçat a distingir essencialment la causa vera de l’opinable. Segons ell el concepte de causa no conté res més que l’experiència d’un fenomen habitualment precedent. Amb raó Kant sosté contràriament que el concepte de causa i efecte expressa una relació molt més íntima que la successió casual o accidental, que, més aviat, el concepte de causa es relaciona amb l’efecte concret com a necessitat i amb una forta generalitat; – que per tant no es pot experimentar quelcom que vaja més enllà de tota experiència, que haja de contindre una comprensió a priori.
Els materialistes, que han negat tot autonomia de la ment, opinen que les causes es troben a través de l’experiència, i s’oposen a la idea que la necessitat i la generalitat precondicionen la relació causa-efecte, la qual representa una experiència impossible. Els idealistes remarquen, contràriament, d’altra banda, que, per bé que també recerquen la comprensió de la causa, no experimenten aquesta recerca a priori, sinó tan sols a posteriori, damunt la base d’efectes donats empíricament. Probablement la ment descobreix únicament la generalitat abstracte insensible; – però tan sols dins d’un cercle concret de fenòmens sensibles.