Harry Frankel

Quants capitalistes hi ha als EUA?

El report Brookings sobre la propietat accionarial

(juliol del 1952)

Publicada originalment («How Many Capitalists in the US?») a Fourth International, Vol.13 No.4, July-August 1952, pp.101-103.
Transcrita i indexada per Einde O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive. Traducció del MIA.

El nou estudi de la Brookings Institution, Propietat accionarial als Estats Units, que tracta de la propietat d'accions en les empreses americanes, es publicà el 30 de juny. Els lectors de diaris recordaran que aquest report fou rebut amb una gran fanfàrria per la premsa diària. Al món se li digué que l'estudi Brookings demostra que aquesta nació és posseïda «democràticament». En veritat el report no conté cap prova així. Demostra tot el contrari.

El Cleveland Plain Dealer sostenia en un editorial del 2 de juliol:

«El fet que 6.500.000 de ciutadans americans tinguen un lloc directe i descobert en els negocis i les empreses industrials americanes hauria de destruir, d'una vegada per totes, la noció confosa que les companyies amb ànim de lucre són posseïdes predominantment per una corrua de plutòcrates la llar financera i espiritual dels quals és Wall Street...

»Políticament, la troballa de la Brookings Institution hauria de veure's com a la refutació completa de la propaganda demagògica que diu que l'empresa i la indústria americana són propietat principalment d'una minoria rapaç i afamada de beneficis».

El Plain Dealer basa tot el seu argument en una xifra: 6.500.000 d'accionistes. Amb tot el respecte degut al Plain Dealer i als altres diaris que prengueren aquesta línia, la xifra no demostra res si no s'analitza així:

• Quina proporció de la població representa aquests 6½ milions?

• És una proporció que creix o que decreix?

• Com es distribueix la propietat de les empreses dels EUA entre aquests 6½ milions?

• Quina proporció dels 6½ milions d'accionistes exerceix un control efectiu i treu uns ingressos importants d'aquestes empreses?
   

Resultats decebedors

La primera cosa que cal nota d'aquesta xifra de 6½ milions d'accionistes és que va arribar com una gran sorpresa pels analistes econòmics oficials. Les estimes anteriors havien sigut molt més elevades, i algunes arribaven fins a 20 milions d'accionistes. Davant d'aquesta previsió anterior, la xifra real fou xocant, no pels marxistes, sinó pels marxicides professionals que esperaven una refutació frapant dels postulats socialistes. Cal dir en benefici lluir que amagaren la sorpresa amb molta gràcia, i que saludaren els resultats de l'estudi Brookings amb una admirable sang froid. En gairebé tots els casos el fet que els resultats fossen ben lluny de l'esperat ni tan sols s'esmentà.

Tan sols una de cada setze persones, o un 6,4% de la població adulta, té cap participació en la propietat de les empreses americanes. En altres mots, un 93,6% de la població adulta no té cap participació, ni tan sols la més minsa, en la riquesa empresarial de la nació. Qualsevol editor que puga capgirar-ho per fer semblar que les empreses no «les posseeixen predominantment una corrua de plutòcratres» mereix un premi Pulitzer, i probablement un dia en guanyarà un.

Hi resta una altra justificació possible per l'afirmació que 6½ milions d'accionistes demostra quelcom «democràtic» en el capitalisme americà. És possible que, tot i que el nombre actual d'accionistes siga petita, la tendència segueix una direcció «democràtica»; això és, potser el nombre d'accionistes creix amb el pas del temps.

L'estudi Brookings forneix informació sobre aquest punt. A finals dels anys 30, el Comitè Econòmic Nacional Temporal del congrés elaborà una estima del nombre d'accionistes de llavors. Els resultats s'inclouen en un apèndix a l'estudi Brookings. Cap diari o servei de premsa important va considerar adient esmentar aquest apèndix, i la raó és que l'estudi del CENT arribava a aquesta conclusió:

«S'estimava que el 1937 hi havia de vuit a nou milions d'accionistes que tenien accions si més no en una companyia... Els límits es determinaren d'acord amb les estimacions individuals realitzades per mètodes actuals, independents en gran mesura les unes de les altres».
 

La propietat va a la baixa

Ara bé, si el 1937, d'una població de menys de 130 milions, hi havia de vuit a nou milions d'accionistes, i el 1951 d'una població de 155 milions tan sols hi ha 6½ milions, llavors la tendències dels accionistes, com a proporció de la població, ha de caure a una velocitat ben forta. De fet, el percentatge de la població adulta que posseeix accions es retallà a gairebé la meitat entre el 1937 i el 1951, d'un 10–11 % el 1937 a un 6,4% l'any passat!

Els estimadors imaginatius que pensaven, abans de l'estudi Brookings, que hi hauria fins a 20 milions d'accionistes avui cometeren aital dràstic error d'una forma ben simple. Coneixien l'estimació del CENT del 1937, i en afigurar-se que el país és el doble de pròsper ara que llavors, calcularen que hi hauria d'haver si més no el doble d'accionistes. Però no entenen el capitalisme ni la prosperitat capitalista.

Els darrers dotze anys de prosperitat bèl·lica no han creat més capitalistes i menys obrers. Al contrari, d'acord amb les tendències bàsiques de l'acumulació capitalista, la població de classe obrera ha augmentat en un extrem de l'escala, mentre que en l'altre la concentració de riques ha augmentat. Aquest és el sistema inherent al capitalisme, com el revelà Marx fa gairebé cent anys en la seua explicació del procés social d'acumulació del capital.

Giram ara a la nostra següent qüestió: Com es distribueixen les accions de la nació entre aquests 6½ milions de propietaris? L'estudi de la Brookings Institution dedica dotzenes de pàgines a descriure els grups d'edat, la distribució geogràfica, la grandària familiar, el bagatge educatiu, etc., en la mesura que es relacionen amb la propietat accionarial, però mai no entra en aquest importantíssim punt. És possible que la Institució trobàs aquesta informació tan fortament demostrativa de l'existència d'una plutocràcia empresarial que s'allunyà d'aquest punt completament en deferència a Wall Street? Això és ben possible i fins i tot probable. Una qüestió tan important mai no s'hauria emès accidentalment.
 

Accionistes i accions

Amb tot, encara que el report no té cap informació sobre accionistes, en té força sobre accions de les quals poden fer inferències generals sobre els accionistes de la nació. La diferència entre aquestes dues categories és aquesta: un accionista és una persona que posseeix una acció, mentre que una acció és una part d'acció posseïda per una persona. Hi ha, d'acord amb l'estudi, uns 20¹/3 milions d'accions registrades en la nació, que són posseïdes per 6½ milions. Això vol dir que les accions es distribueixen de mitjana a tres per persona. L'accionista «mitjà» posseeix accions en tres companyies.

Les accions es distribueixen realment de forma molt desigual. Gairebé la meitat dels 6½ milions de propietaris en tenen tan sols una. Un altre milió té dos accions per cap. Això vol dir que en el segment superior, els propietaris individuals han de posseir moltes accions cadascú. Això ho trobam corroborat per constatacions addicionals del report: el 20% superior d'accionistes té 5 emissions o més, i el 8% en té 10 o més.

Si assumim que tres accions representen un accionista, podem tindre una idea de com es distribueixen entre els 6½ milions de propietaris. És clar que, per aquest mètode, arribam a una idea ben conservadora: el nivell de concentració haurà d'ésser molt més gran ja que, com hem vist, gran nombres de propietaris tenen una o dues accions, i petits nombres en tenen moltes. No tenim, però, cap forma raonable d'incloure aquest factor en els nostres càlculs, i així el lector hauria de retindre que les següents estimes donen un quadre a la baixa del nivell de concentració d'accions.

El report Brookings divideix totes les accions registrades en tres categories: blocs de 1-99 accions, blocs de 100-999 accions, i blocs de 1000 accions en endavant. Això es fa per les accions comunes que constitueixen un 90% de totes les accions empresarials, i per les accions preferent. Els següents càlcules es basen en la suma tant de les accions comunes com de les preferents.

La categoria inferior de possessions, entre 1 i 99 accions, suposen la major part de l'accionariat de la nació, però suposa ben poca participació en la nació. Les xifres exactes són realment eloqüents: Tot i que un 69% de totes les possessions es troben en aquesta categoria d'1-99 accions, aquestes petites possessions totes junts tan sols arriben a un 14% del valor de mercat total de totes les participacions.

Si traduïm aquestes accions en accionistes, trobam que un propietari en la categoria inferior posseeix unes 81 accions amb un valor mitjà de mercat de 41$ i un valor mitjà total de 3.912$. Una participació així no dóna al propietari ni cap poder en les companyies ni cap ingrés important. I tenim molt bones raons per creure que 4½ milions dels 6½ milions d'accionistes del país cauen en aquesta categoria.
 

Què hi guanyen els petits accionistes

Quin seria l'ingrés mitjà dels dividends d'aquesta agrupació? Si fem còrrer el dit pels darrers llistats de la Borsa de Nova York, trobam que Continental Can, que pagava un dividend de 2$, es valora en poc més de 41$ l'acció. El nostre petit propietari, equipat amb una mitjana de 81 accions, resultaria l'orgullós beneficiari, cada any, d'un xec de dividends de 162 dòlars. O, si posseeix 3.912$ de la més rendible American Telephone & Telegraph, en posseiria 25 accions que li donen 225$ l'any. No ben bé de l'estil d'en J. P. Morgan.

El New York Daily Mirror, en un editorial sobre el report Brookings, deia que els 6½ milions d'accionistes són «capitalistes». Però les xifres anteriors mostren que, dir «capitalistes» a si més no 4½ milions d'aquests 6½ milions de persones, és simplement fer-ne befa. La gent d'aquesta categoria tan sols són «capitalistes» com una mena d'afició, però pel que fa a guanyar-se la vida, han de tindre una forma més seriosa d'ingressos. Qualcuns són treballadors assalariats a temps complert, les accions dels quals no els hi suposen pel llur nivell de vida més que la propietat d'uns pocs bonus de defensa del govern dels EUA.

El report dóna xifres sobre els treballadors amb accions que reproduïm en la següent taula:

Els treballadors com a accionistes

Els grups inclosos en aquesta taula representen una gran part de la classe obrera americana, i probablement tota la classe obrera industrial. La diferenciació ben marcada de les classes a Amèrica es fa ben clara amb les xifres anteriors. Tan sols 610.000 treballadors de més de 31 milions, on un 2% de la classe inclosos els capataços, són propietaris d'accions i, com hem mostrat, posseeixen participacions tan petites que els llurs ingressos no milloren gaire amb els dividends.

És clar que teòricament no s'exclou que qualcuns d'aquestes treballadors o capataços posseeixen gran blocs d'accions, que els hi donen dividends substancials. Però aquesta assumpció és completament irracional. Cal entendre que si un treballador posseís prou accions com per mantindre la família amb els dividends, deixaria de treballar. En anys de tracte amb molts centenars d'obrers industrials, personalment tan sols vaig conèixer un treballador que es posseïa, d'accions, un llegat d'un parent proper. Amb el dividend anual que rebia, es podia comprar una ràdio barata pel cotxe, però amb prou feines res més que això.

Aquests accions ben petits, com hem assenyalat, probablement inclou un 70% de tots els accionistes, o 4½ milions dels 6½. Aquest grup ben gran tan sols posseeix un 14% del valor de mercat de totes les accions. I què passa ara amb els grups superiors – els que posseeixen blocs de 1000 o més accions?

Aquest grup superior inclou tan sols un 2% de tots els propietaris d'accions, possiblement uns 150.000 individus. Aquesta petita oligarquia posseeix directament un 56% del valor total de mercat de totes les accions de la nació. Això no s'hi assembla gaire al quadre «democràtic» glossat en els diaris quan va aparèixer el report Brookings, però és un fet, ja que apareix directament en el text del report Brookings. Aquest fet tampoc no fou relatat pels diaris.
 

Els propietaris reals

El report Brookings demostra de fet tot allò que la premsa cerca de negar com a «falsedats» o «demagògies marxistes». Mostra que la participació empresarial es concentra realment en ben poques mans: que un 93,4% de la població adulta és del tot exclosa de qualsevol propietat accionarial; que del 6,4% restant la majoria són petits propietaris amb uns ingressos empresarials negligibles i, ja no cal dir, sense cap paper en la direcció de l'empresa; i que els pocs restant que poden tindre un control sobre les companyies i que reben uns ingressos considerables dels dividends constitueixen tan sols un 2% dels accionistes i per tant menys d'un 0,2% de la població adulta. Aquest no és de fet la petita oligarquia de Wall Street que domina la riquesa empresarial de la nació; aquesta oligarquia és un grup encara més petit contingut en aquest petit segment de la població.

Els grups d'interès financer que representen tan sols unes poques dotzenes d'individus poden dominar i dominen les companyies gegants o grups sencers d'aquestes companyies. Per exemple, la General Motors Corporation, amb prop de mig milió d'accionistes, la dominen els interessos dels Dupont. Els Dupont, que posseeixen un 23% de les accions amb vot, controlen les polítiques bàsiques de la General Motors sense cap dificultat. Aquest quadre l'han documentat en general molt bé el Comitè Econòmic Nacional Temporal i Ferdinand Lundberg en el seu llibre America’s 60 Families a la fi dels trenta. Si calgués actualitzar-lo, mostraria una concentració molt més gran ara que llavors.

Així doncs, tot això és el que hi ha de la llegenda de la «nació de capitalistes». Com tots els contes de fades, vol estabornir les ments, però, també com tots els contes de fades, no aconsegueix de convéncer els qui viuen en el món real. Als inesgotables marxicides els hi donam un excel·lent per l'esforç, però pel que fa als resultat, han suspès de nou.