Grace Lee Boggs: “A
Labor Base for Negro Struggles” From The New
International, Vol. VIII No 7, August 1942,
pp. 207–211.
Transcribed & marked up by Einde
O’Callaghan for the Encyclopaedia of Trotskyism
On-Line (ETOL). Traducció al català de l'AVM.
Tretze milions de negres a Amèrica no han conegut mai tres de les “Quatre Llibertats” que Amèrica suposada difon a la resta del món. “Llibertat envers l'escassedat” és una befa als negres quan són els darrers a ésser contractats i els primers a ésser acomiadats; quan tants habitualment tan sols aconsegueixen una feina domèstica de curta durada; quan els llurs salaris són els més baixos i els llurs lloguers i preus d'aliments els més elevats. “Llibertat envers la por” és un mite als negres quan no tenen cap recurs contra la ciutadania “justiciera” del Sud que periòdicament troba excuses per celebrar partides de linxament; contra la ciutadania del Nord que magnifica qualsevol petit furt en una onada de crim; o contra aquella policia militar que de gallet fàcil taca un uniforme de soldat negre amb sang.
“Llibertat d'expressió” no vol dir res per a milions de negres que són mantinguts en ignorància i analfabetisme forçosos amb les institucions educatives migradíssimes del Sud i que són enviats a les escoles més atapeïdes del Nord, de manera que a tot el país, 2.700.000 negres (o més del vint per cent de la població negra total) no han tingut cap escolarització més enllà del quart grau. “Llibertat de religió” és l'única de les “quatre llibertats” per al negre que la classe dirigent ha encoratjat. Aquesta ha desitjat mantindre els negres satisfets amb pilots celestials, saturats amb cants espirituals, cridant pau i seguretat en un altre món i per tant acontentats amb la misèria d'aquest.
El moviment de la Marxa a Washington (MOW) tingué els seus orígens en el 1941 quan la demanda de producció de “defensa nacional” feia obvi als negres que la discriminació Jim Crow era responsable del fracàs en aconseguir feines i formació en les indústries de “defensa”. Començant principalment com un moviment de feines de “defensa”, el MOW, amb l'entrada dels Estats Units en la “guerra per la democràcia” ha pres el caràcter d'una lluita general pels drets democràtics dels negres, i la demanda de feina ha esdevingut una entre moltes altres demandes.
El MOW, com el moviment garveyista de la Primera Guerra Mundial, sorgeix en una època que els negres són conscients de la discrepància entre els objectius profesos de la classe dirigent per difondre la democràcia en l'exterior i la negació de la democràcia a casa. Però a diferència del moviment garveyista, amb el seu èmfasi en la solidaritat negra en tot el món, el MOW és un moviment americà autènticament nadiu, que sorgeix de les masses negres americanes i que s'adreça cap a l'objectiu de drets democràtics per als negres a Amèrica. Al mateix temps, tal com era evident per la gran concentració de Madison Square Garden a New York el 16 de juny, les masses negres reconeixen la llur solidaritat amb les masses colonials – una solidaritat no desvinculada del fet que els colonials són predominantment també de color. Des d'aquesta solidaritat de “color”, però, pot desenvolupar-se una apreciació conscient que no és color i la raça els que decideixen les diferències entre opressors i oprimits. A mesura que avança la guerra, els negres descobriran més i més que l'imperialisme japonès ha estat, i és, tan dur i brutal a Xina, Corea i Filipines de color com imperialisme blanc ho ha estat, i és, a Xina, Índia, Àfrica i Índies Occidentals. Començaran llavors a veure la lluita de les masses negres cap a l'emancipació de l'opressió a Amèrica com a part d'una lluita mundial de tots els pobles oprimits.
El MOW, a diferència de l'Associació Nacional per a l'Avançament de la Gent de Color i la Lliga Urbana Nacional, és en part sota una direcció de classe treballadora i es professa com un moviment de masses dels negres. A. Phillip Randolph, director nacional i dirigent destacat del moviment, és present de la Fraternitat de Porters de Vagons Llit i té un llarg historial en el moviment obrer organitzat. Així, quan les masses negres saluden Randolph com a líder llur, és una expressió, per bé que inconscient, de la llur necessitat d'una direcció de classe treballadora. Al mateix temps, és clar, i amb l'aprovació de Randolph, dotzenes dels denominats líders negres també han pujat al vagó del MOW. “Reverends”, directors de YMCA i homes i dones que els negres miren cap amunt perquè han aconseguit càrrecs governamentals – tots aquests prenen nota de la militància potencial de les masses negres i cerquen de dirigir-la cap a canals segurs. Aquests “líders”, com era obvi des de la concentració de Madison Square Garden, van darrera més que no pas lideren les masses negres. Aquests “líders” reiteren contínuament: “Aquest és un moviment de masses!” perquè sense les masses no són res!
Els líders del MOW, mentre criden les masses de negres a unir-se al moviment i a fer-se'l propi, temen que les masses puguen respondre de manera tan aclaparadora que no el puguen controlar. Aquesta por la mostra la manca de disposició dels líders per convocar una veritable Marxa a Washington, i la llur restricció de les manifestacions de força negra a concentracions locals. Els líders, de perspectiva reformista, continuen a basar-se fortament en peticions al President i en negociacions amb l'Administració, que esperen que produirà més ordres executives efectives proclamant la fi de la discriminació.
Les masses negres preparades per l'acció
Les masses negres, d'altra banda, experimenten diàriament la futilitat de les ordres executives. Per una d'aquestes els líders de la MOW ja “postposaren” una marxa a Washington el juny del 1941. De fet, les limitacions de l'Ordre Executiva 8802 han estat admeses per Mark Ethridge, un membre del Comitè de Pràctiques Justes d'Ocupació creat per l'ordre. Deia Ethridge! “Crec que és perfectament evident que l'Ordre Executiva 8802 és una ordre de guerra, i no un document social... Si s'hagués concebut així, no hauria acceptat la participació en el comitè”. En altres mots, l'Ordre Executiva fou calculada per servir tan sols dos objectius: una, extorquir sang, suor i esforç de les masses negres per a la guerra imperialista; i dos, pacificar el llur ressentiment i obtindre'n el suport. En cap sentit era un reconeixement de la justícia de les demandes negres.
Les masses també veieren que els llurs líders rebien una gira de primera classe a Washington quan anaren a negociar en el cas Waller. No podien evitar de meravellar-se, doncs, per què accions de masses d'un caràcter més militant no són convocades pels llurs líders. Creuen que han mostrat als llurs líders, per exemple en la concentració de Madison Square Garden i a la del Chicago Coliseum, que són preparades per a participar en una Marxa nacional a Washington. Senten correctament que una manifestació tan nítida de la llur força seria una acció directa que aniria prou lluny com per somoure l'status quo.
Amb tot, els líders reformistes de la MOW, per comptes de recolzar en les masses en acció, encara recolzen en els “nous capitalistes”, presumiblement congregats en l'Administració Roosevelt, que intent distingir-se dels “capitalistes reaccionaris” i que ingoren el fet que tots els capitalistes són units per una determinació de classe a mantindre tots els treballadors, negres i blancs, en el fons de l'escala social. Randolph ha arribat fins i tot a renunciar a qualsevol intenció d'una veritable Marxa a Washington, en diner que des de la concepció la MOW emprà la idea d'una marxa tan sols com a amenaçada, una amenaça buida que aparentment mai no intentà de dur a terme. Sota aquestes circumstàncies, no és de meravellar que sorgesquen qüestions no tan sols en les ments de les masses negres expectants i optimistes sinó també entre els denominats elements dretans entre els negres que no veien cap raó per a l'existència de la MOW des del començament. El Pittsburgh Courier, per exemple, en un editorial del 8 d'agost, es demana si un Moviment per a la Marxa a Washington que no pretén una Marxa a Washington difereix en res del NAACP i de la Lliga Urbana Nacional com a grups de pressió.
MOW Needs Active Base
Clarament, els líders de la MOW continuaran a contemplar el moviment no com un moviment per a l'acció sinó tan sols com un grup de pressió propagandístic. Temerosos de fer malbé unes relacions molt amistoses amb l'Administració, són per tant sensibles i indefensos davant d'una pressió des d'allà. Siguen quins siguen els guanys que la MOW pot assolir per als negres dins dels límits del capitalisme tan sols arribaran si el moviment té una base massiva i un lideratge preparat i disposat a dur a terme els mandats de les masses per a accions d'un caràcter militant de masses. Com que el lideratge actual de la MOW no és un en qui confiar-hi per donar un lideratge militant, és del tot necessari per a les bases dels comitès locals de la MOW no tan sols de prendre un paper més actiu sinó d'insistir en els llurs drets democràtics interns i en una participació seriosa en la formulació de decisions en accions i política. Han d'insistir que les reunions de membres no siguen simplement concentracions d'entreteniment, per lliurar informació, per posar-hi segell en decisios ja preses pels comitès executius, o per defugir noves propostes. Una discussió seriosa i recomanacions de les bases de polítiques i accions són completament possibles i no cal esperar directives des de dalt.
Les masses negres tenen l'esperit i la voluntat de lluitar, de marxar i de fer piquets pels llurs drets i demandes. A St. Louis, organitzat pel comitè local de MOW, treballadors negres marxaren davant de petites plantes d'armes per protestar l'acomiadament de 150 treballadors negres. A Cleveland, membres de la Future Outlook League van fer piquets a diverses plantes que refusen d'ocupar treballadors negres. A Akron, membres de la mateixa lliga han fet piquets en l'oficina del Servei d'Ocupació Federal per llocs de treball. On han tingut aquestes accions, és obvi que els negres de classe treballadora, que volen feina, són al capdavant del moviment pels drets econòmics i democràtics dels negres.
És el proletariat negre que es demostrarà i es demostra com el combatent més sòlid i militant pels drets negres.
En l'actualitat, però, la majoria dels membres actius dels comitès de la MOW a diverses ciutats són de classe mitjana i professionals de la comunitat negre. No prou negres de classe treballadora han pres encara la llur posició, nacional i local, en els comitès. Fins que no facen efecte amb la participació i direcció actives de la MOW serà més fàcil per al lideratge reformista i vacil·lant de restringir i plegar aquest moviment fora d'accions de masses més militants. A més, mentre els membres actius de la MOW romanen dominantment de classe mitjana mancarà la força necessària que tan sols pot arribar de negres del moviment obrer.
El futur dels negres amb el treball organitzat
El desenvolupament d'indústries de producció massiva als Estats Units i l'entrada de centenars de milers de treballadors negres en aquestes indústria ha avançat des de la Primera Guerra Mundial. La incorporació de tots aquests treballadors en els sindicats, amb independència de raça, color o creença, ha estat una qüestió d'imperatiu històric si els treballadors han de defensar-se contra una explotació creixent. Especialment amb el desenvolupament del CIO, més treballadors en les indústries de producció massiva aprenen que els requeriments econòmics de classe dels treballadors s'assoleixen tan sols mitjançant la solidaritat de classe de tots els treballadors, negres i blancs. Avui, segons els reports disponibles, hi ha mig milió de negres en els sindicats – CIO, AFL i fraternitats ferroviàries. La relació dels negres amb el CIO fou enunciada recentment de forma succinta per Willard S. Townsend, president de United Transport Service Employees of America (UTSEA-CIO) i primer membre negre del consell executiu del CIO. Townsend declarava: “Com que la majoria de negres del món són treballadors, l'únic escapament de les cadenes econòmiques i de la marginació social és a través del treball organitzat. El CIO ha fornit aquesta via específica d'escapament.”
El suport del Consell del CIO de St. Louis a la lluita recent dels recol·lectors negres i blancs del sud-est de Missouri és un exemple clàssic de treball activament organitzat seguint una política de no-discriminació i igualtat per construir solidaritat de classe treballadora i un moviment sindical militant. Els sindicats CIO, en la política general de no-discriminació, construeixen un moviment de classe treballadora que es presenta com a símbol dels mètodes més fructífers amb els quals es pot atacar la discriminació Jim Crow. En dur els treballadors negres als sindicats, planys específics dels negres relacionats amb el problema bàsic de l'existència econòmica es resolen millor i/o es posen més en la mateixa base que els problemes dels llurs companys treballadors blancs i germans sindicats. A més, es posa la base d'atacar el problema de la discriminació social i política amb l'acció de classe i el lideratge de classe treballadora, no tan sols dins la indústria sinó també dins de la comunitat negra.
La comunitat negra ha començat a desplaçar la perspectiva en relació a la importància del sindicalisme, per bé que encara romanen prejudicis entre els negres per les amargues experiències del passat, així com actuals, amb els sindicats Jim Crow. Similarment, com és clar amb exemple com la recent vaga de Detroit, on quatre treballadors blancs refusaren de treballar al costat de treballadors negres, no ha estat possible d'esborrar de les ments dels treballadors en blancs en pocs anys els verinosos prejudicis adoctrinats per la classe capitalista durant tantes generacions.
El reconeixement del fet que el futur negre rau en el treball organitzat assenyala la necessitat de les comunitats treballadores negres (o cossos similars, amb independència de forma o nom), no com a moviments de masses, sinó com a mitjans educatius que complementen els sindicats obrers. Aquests comitès haurien de (1) dur a terme educació sindical i obrera entre els treballadors negres dins i fora dels sindicats i en la comunitat negra; (2) encoratjar els negres a unir-se als sindicats; (3) maldar per trencar els prejudicis Jim Crow dels treballadors blancs en els tallers i en els sindicats quan n'hi haja. Comitès educatius obrers negres d'aquests caràcter funcionaran més efectivament i trindran una posició més coherent i militant quan incloguen treballadors revolucionaris que vegen la importància històrica del moviment sindical; que s'adonin clarament dels orígens de classe del Jim Crow; que no sacrifiquen mai els drets sindicals i negres a les demandes de la guerra imperialista; i que puguen desenvolupar els treballadors negres fins a la realització de l'acció revolucionària definitiva que s'ha d'emprendre per destruir el Jim Crow en la seua integritat.
El Moviment MOW necessita base obrera
El moviment MOW, a diferència del moviment obrer organitzat, no té un caràcter de classe. No s'orienta al voltant de la lluita dels treballadors negres tot sols, sinó que té base en el poble negre com a negres. Ha sorgit perquè els negres a Amèrica, si bé principalment treballadors, encara tenen un problema especial de lluita pels llurs drets democràtics com una de les minories oprimides més grans del món. El moviment no és inter-racial o no-racial en caràcter sinó que ha estat i és intencionadament un moviment de tots els negres, que exclou els blancs de participar-hi i que tan sols convoca uns pocs blancs a donar-hi suport. Considerant l'opressió dels negres com a negres, i considerant també el llur desig de demostrar la llur fortalesa independent, aquesta restricció, si bé radicalment errònia, és si més no comprensible.
Amb tot, si la MOW s'ha de desenvolupar, descobrirà que els treballadors blancs i les llurs organitzacions són els aliats més ferms de les masses treballadores negres i poden fornir l'ajut més sòlid i valuós. Una vegada els treballadors blancs comprenguen més plenament la necessitat de classe de combatre Jim Crow, no oblidaran la lliçó, ja que la llur pròpia existència i la solidaritat de classe treballadora en depenen.
Els liberals blancs, d'altra banda, als qui la MOW ha cridat a donar-hi suport – no tenen cap interès real en la lluita negra més que les llurs volubles simpaties humanitàries. Encara de manera més patent, els polítics burgesos blancs, per exemple Willkie i Dewey, que s'han expressat deplorant la càrrega miserable dels negres, tan sols tenen l'interès de la política del dia d'eleccions per fer-se “amics del poble negre”. Les masses negres faran bé de veure que el moviment MOW trobe els seus aliats, no entre aquests liberals blancs i polítics burgesos de bon oratge, sinó entre els elements de classe treballador. Ací de nou, la participació activa del proletariat negre en el moviment seria un factor important. En reconèixer la necessitat de solidaritat de classe treballadora i en experimentar diàriament la seua efectivitat en accions militants de masses, han d'assenyalar la necessitat d'ampliar el suport de la MOW per tal d'incloure organitzacions de classe treballadora.
La lluita de la MOW i la “Unitat Nacional”
La MOW, a diferència del front estalinista Congrés Nacional Negre, que crassament subordina la lluita negra a la guerra imperialista, tendeix a tindre com a objectiu primari la lluita dels negres pels drets democràtics. Els estalinistes caracteritzen la MOW com a subversiva i derrotista perquè no fa del suport a la guerra imperialista el seu objectiu principal. La MOW, a través de Randolph, ha denunciat una concentració negra per la “Victòria” convocada pels estalinistes com un “moviment de front comunista típic”, que “vol fer que el negre oblide tots els seus greuges”.
Avui el Congrés Nacional Negre, en el seu manifest del juny del 1942, demana, per exemple, que la discriminació laboral siga abolida en les indústries de guerra tan sols “per derrotar l'Eix”. Demana el processament de linxadors tan sols com a “traïdors del nostre esforç de guerra”. El manifest també denuncia com a “egoistes” els qui presenten justes demandes i els drets llargament negligits dels negres per davant del programa de “victòria” estalinista d'una ofensiva bèl·lica americana i d'un segon front. Després del linxament legal de Waller, el Congrés Nacional Negre publicà un comunicat en el que “crida als seus consells i amics a celebrar immediatament concentracions guanyem-la-guerra per protestar contra la injustícia ultratjant de la qual Odell Waller fou víctima”. Aquests exemples són il·lustratius de l'attitud depravada i cínica amb la que els estalinistes dirigeixen la lluita de les masses, negres i blanques, quan afecta els interessos del Kremlin.
Mentre l'oposició de la MOW a les organitzacions estalinistes de front és real i explícita, les diferències polítiques dels dos s'enfosqueixen amb el fet que els líders de la MOW també donen suport a la guerra. La consigna del moviment - «Guanyar la democràcia per al negre és guanyar la guerra per a la democràcia” - és un intent de barrejar la qüestió de la guerra amb la concepció de “doble V” de victòria a casa i victòria a fora. Però com que la pressió de la guerra augmenta i la “unitat nacional” sembla amenaçada per la lluita pels drets negres, els líders de la MOW reiteren més vocalment i repetida el llur patriotisme i lleialtat. Augmenten la llur pressió per vendre a les masses negres escèptiques la teoria que les potències aliades lluiten realment per la democràcia i que la futura llibertat de les masses negres oprimides rau en la victòria dels imperialistes “democràtics” més que no pas en accions independents de masses. Fins i tot després que l'Administració Roosevelt hagués refusat d'intervindre en el cas Waller, i que Randolf hagués admès que “el president i el govern ens han fallat”, la MOW llença la petició de drets democràtics “en interès de la unitat nacional” i de la “victòria de les Nacions Unides”.
Les masses negres, d'altra banda, per la llur malfiança fonamental envers la guerra, mostren, encara que inarticuladament, que malfien d'un ordre social que realitza una “guerra per la democràcia” en l'exterior mentre nega la democràcia a casa. En la mesura que la MOW es permet de deixar dissuadir amb consideracions de la guerra imperialista i de la “unitat nacional” d'emfasitzar i realitzar lluites pels drets dels negres, perdrà el suport de les masses negres. D'altra banda, si la MOW rep el seu impuls i direcció des de les masses proletàries negres, que es troben més sovint forçades a emprendre accions militants malgrat les exigències d'“unitat nacional” i les demandes de la guerra imperialista, serà capaç d'assolir guanys més permanents i importants per als negres.
Moviment MOW – i política
El moviment de La Marxa a Washington té també un caràcter polític que no es reconeix habitualment. Que aquest haja d'ésser el cas és comprensible, ja que un moviment ascendent de masses no pot evitar de prendre consciència del fet que el poder estatal o governamental és la força que l'oprimeix. La crida a una Marxa a Washington era implícitament una conscienciació del fet que el govern és una concentració de forces opressores dins del país. La manera amb la qual la crida a una Marxa a Washington capturà la imaginació de les masses negres en el 1941 és una demostració que senten aquesta necessitat d'acció contra els poders polítics. Que els líders reformistes i de classe mitjana de la MOW hagen “posposat” una vegada i una altra aquesta marxa és també una demostració que temen les conseqüències i implicacions polítiques de la Marxa a Washington. El govern, que sospita els possibles desenvolupaments polítics, va fer esforços desesperats i reeixits per esquivar una marxa en el 1941.
Polítics “bons” i “roïns”
Al mateix temps, com mostra el seu refús d'intercedir per Waller, el govern no és disposat a tranquil·litzar les masses negres concedint-les certes demandes que li facen. Quan Odell Waller, jutjat i condemnat per un jurat de capitació, caminà cap a la mort en la cadira elèctrica, els negres es desil·lusionaren encara més fortament amb la “democràcia” americana i la seua guerra. Però hi ha qui en la classe dirigent, especialment els “Southern Bourbons”, que senten que si ateneu a les masses en les lluirs lluites, no s'acontentaran amb una “concessió” quan tantes coses demanen canvi. És per això que aquests homes són disposats a pagar el preu de desil·lusionar les masses negres ara, esperant que el refús de les llurs demandes sense cap signe de concessió desencoratjarà també les masses de més lluites. El governador Darden de Virgínia, per exemple, era influït en el seu refús de commutar la sentència de Waller per una por que “potser els negres celebrarien la victòria inundant els carrers”!
Més òbviament, el tarannà polític de la MOW es veu en els seus esforços per fer sortir els negres a votar en les eleccions de novembre pels candidats que s'expressen del costat dels negres. Ací de nou els negres proven de distingir entre candidats burgesos “bons” i “roïns”, ignorant el fet que la diferència entre els dos és principalment que uns llagotegen els negres en l'esperança que faran quelcom per a ells en el càrrec, mentre que, els altres, més durs i arrogants, no fan cap intent d'interessar-se o de simpatitzar amb els negres.
El “lideratge” polític de la MOW avui, i de fet les masses negres en general tendeixen a afavorir candidats negres en eleccions legislatives i nomenaments negres com a representants en l'Administració, amb independència d'idees o partits polítics. És comprensible que els negres com a gran minoria hagen de demanar i intentar assolir una representació proporcional com a dret democràtic. Però els negres han d'ésser prudents de considerar qualsevol home de la llur raça, especialment dels qui la classe dirigent afavoreix amb nomenaments, com si tingués quelcom més que la identitat més superficial de color de comú amb ells. Una demanda de mera representació de color pot i ha resultat en el simple expedient de l'Administració de col·locar un rostre de color entre els rostres blancs que han practicat Jim Crow. Aquests “representants” de color són col·locats merament en posicions administratives per afluixar el ressentiment creixent dels negres en una connexió o altra. Utilitzats en aquest sentit han estat el jutge Hastie, assessor negre del Secretari de Guerra, i el doctor Robert C. Weaver, assessor negre del Consell de Producció de Guerra i director de la divisió negra del Consell de Mà d'Obra de Guerra. Quan les masses negres començaren a agitar sobre els “avalots” de Fort Bragge la tardor del 1941, el jutge Hastie sortí a la ràdio per tranquil·litzar-les. Però les promeses que féu no impediren els “pogroms” d'Alexandria de l'hivern del 1942, els assassinats de Fort Dix i casos similars en camps militars d'arreu del país. Similarment, Weaver ha estat acusat per un sindicalista negre d'“utilitzar les bones gràcies del seu càrrec” per desviar l'atenció del FEPC i del públic de la Colt Co. (Hartford, Conn.), coneguda per la seua política discriminadora envers els treballadors negres.
Que el govern coneix la utilitat dels administradors negres per ajudar-lo a mantindre el domini opressor ho implica la proposta recent d'establir una oficina governamental per a tots els afers negres. És patentment fals que aquesta oficina seria per fer una política en un sentit d'autogovern negre quan els negres es troben entrelligats i són part orgànica de totes les fases de la societat americana. Així, aquesta proposta per a una oficina per a tot ha estat correctament caracteritzada per la NAACP com una tècnica per fer guardians negres del govern de la mateixa manera que ho han estat els indis. Que aquesta oficinal fos presumiblement operada amb personal majoritàriament negre no canvia l'intent o efecte de la proposta ni una coma. Tant si els negres reben les ordres directament de la classe dominant blanca Jim Crow o de capatassos de color o de col·legues d'aquesta classe, la càrrega dels negres romandrà la mateixa sota l'ordre social existent.
Drets democràtics a través del socialisme
De l'anterior és clar que hi ha dos moviments d'importància inqüestionada en el període modern per a les masses negres i per tant per a tot el treball. Un és l'entrada de milers de negres en els sindicats, especialment els 400.000 en els sindicats CIO. L'altre és la Marxa a Washington que deriva i avança en l'actualitat entre els negres com un tot. El moviment més segur i més important és el dels negres dins del moviment obrer, un procés encara no acomplert però que pren curs com un desenvolupament necessari i normal del treball i de l'economia americanes. La MOW, d'altra banda, obté molta força del fet que hi ha una “emergència nacional” als Estats Units, que requereix nombres especials de treballadors en la producció de guerra. Per aquesta raó, la MOW pot trobar guanys viciats per les exigències de la situació crítica de post-guerra. Amb tot, malgrat aquesta limitació i les indicades anteriorment – és a dir, la composició de classe mitjana, les vacil·lacions dels líders degut a les llurs ideologies polítiques, la seua organització amorfa – la MOW pot avui i pel període següent servir els interessos de les masses negres si esdevé un moviment obrer negre. La infiltració d'elements proletaris enfortirà i ajudarà a canviar la direcció i impulsarà el moviment a accions militants.
Tant si el moviment MOW es demostra transitori o es desenvolupa en un moviment ample i relativament permanent per als drets democràtics i econòmics dels negres dependrà de si desenvoluparà un lideratge que cerque el principal suport en el moviment obrer organitzat i si les masses negres en el moviment obrer són disposades a entrar i donar-hi suport actiu a aquest moviment general pels drets negres com a complement de les llurs activitats econòmiques i de classe dins dels mateixos sindicats.
Els líders negres de classe treballadora seran els primer a adonar-se, i els més coratjosos a afirmar, que les masses negres tenen raó en la malfiança fonamental de la guerra imperialista per la democràcia. Treballant al costat dels llurs companys treballadors blancs, veuran que els obrers han d'unir-se per combatre pels drets de qualsevol sector de la llur classe. També, alhora, aquests “nous negres” seran els més ràpids a entendre, actuar, i dirigir d'altres per actuar damunt la base dels principis revolucionaris.
Quan els treballadors refusen d'ésser dividits es mouran cap a l'enderrocament de tot el sistema d'explotació social. I tan sols quan el sistema siga enderrocat els negres, com els colonials amb els qui tenen tant en comú, assoliran fins i tot els llurs drets democràtics. Per assolir els llurs drets democràtics, els negres, sota la direcció revolucionària de classe treballadora de negres i blancs, han d'assolir la revolució socialista.