24. Capítol | Índex | 26. Capítol

Capítol vint-i-cinquè
El sistema d'educació socialista

El difunt diputat doctor Laske pronuncià en els anys setanta a Berlín una conferència en la qual arribava a la conclusió que era possible un nivell educatiu igual per a tots els membres de la societat. El doctor Lasker era, però, un antisocialista, un fort defensor de la propietat privada i del capitalisme, i la qüestió educativa és, però, avui, en el sentit més eminent una qüestió monetària. Sota aquestes condicions un nivell educatiu igual per a tothom és impossible. Uns individus poden sota circumstàncies relativament favorables, mitjançant la superació de moltes dificultats i mitjançant l'aplicació d'energies superiors, que molts no posseeixen, es fan amb una educació superior. Les masses no, mentre visquen en una opressió i dependència socials.(1)

En la nova societat, les condicions d'existència són iguals per a tothom. Les necessitats i les inclinacions són diferents i ho seran, perquè es fonamenten en la natura dels éssers humans, romandran diferent, però cadascú podrà desenvolupar-se en la mesura que les condicions d'existència són iguals per a tothom. La igualtat uniforme, que hom imputa al socialisme, és, com tantes d'altres, un absurd. Forçar-la seia un comportament irracional, ja que entraria en contradicció amb la mateixa natura de l'ésser humà i no cal esperar veure que la societat es desenvolupàs segons els seus principis.(2) I si el socialisme aconseguís imposar-se a la societat i introduir condicions no-naturals, en breu temps aquestes noves condicions es farien sentir com a cadenes, serien trencades i el socialisme seria condemnat per sempre. La societat es desenvolupa segons lleis immanents, i d'acord amb elles actua.(3)

Una de les tasques cabdals de la nova societat ha d'ésser una educació adient per a la descendència. Cada infant que naix és un creixement benvingut de la societat; comporta la possibilitat de la seua persistència, del seu propi desenvolupament ulterior; és obligada doncs també pel deure de procurar per al nou ésser viu segons les seues forces. El primer objecte de la seua cura és, doncs, la gestadora, la mare. Un habitatge adequat, un entorn plaent, institucions de tota mena en correspondència amb aquest estadi de la maternitat, cura atenta per a ella i per a l'infant són primeres condicions. Que l'atenció materna de l'infant es mantindrà mentre semble possible i necessari, és evident. Moleschott, Sonderegger, tots els higienistes i metges coincideixen en que res ha de substituir la nutrició de la mare.

Els qui, com Eugen Richter, s'indignen quan es proposa que les joves mares paresquen en una institució, envoltades de totes les cures i comoditats que actualment tan sols gaudeixen els rics que s'ho poden pagar – i que fins i tot ells no poden obtindre tan perfectament com ho farien amb institucions específicament equipades amb aquest objectiu – haurien de recordar que actualment no pas menys de quatre cinquenes parts dels éssers humans naixen sota les condicions i circumstàncies més primitives, que són una afronta per a la nostra cultura i civilització. I de la darrera cinquena part de les nostres mares tan sols de nou una minoria són en situació de gaudir excepcionalment de les cures i atencions que hauria de rebre una dona en aquesta condició. De fet hi ha en ciutats institucions esplèndides per a les gestants, i també avui no són poques les dones que, tan aviat com senten arribada l'hora, ingressen en aquests centres i hi esperen el part. Els costos en aquests centres són, però, tan elevats, que no són masses les dones que poden fer-ne ús; d'altres, certament, no ho fan per prejudici. Tenim doncs també ací un exemple de com generalment el món burgès conté en el seu interior la llavor de les institucions del futur.

La maternitat de la majoria de dones preeminents destaca particularment per una propietat característica, el fet que traspassen els deures maternals tan ràpidament com siga possible a una dida proletària. Com és sabut, és per exemple la Lausitz sòraba (l'Spreewald) la zona que proporciona dides a les dones de la burgesia berlinesa, que no volen o no poden tindre cura dels llurs nou-nats. La cria de dides consisteix en un negoci, ja que les noies rurals es deixen prenyar per tal que, després del naixement dels llurs infants, es puguen llogar com a dides d'una família berlinesa benestant. Que les noies paresquen tres o quatre infants extramatrimonials per poder fer de dides no és cap raresa, i com que això serveix a aquest negoci, apareixen als homes joves de Spreewald com a dona desitjable. Des del punt de mira de la moral burgesa aquest és un comportament reprensible, però des del punt de mira dels interessos familiars dels burgesos sembla lloable i desitjable.

Tan aviat com l'infant s'haurà fet gran, s'afegirà als seus companys d'edat en jocs comuns sota una supervisió comuna. Disposarà de tot allò que puga ésser ofert segons el nivell de coneixement i els requeriments del seu desenvolupament intel·lectual i corporal. Tothom que ha observat infants, sap que s'eduquen més fàcilment en companyia d'iguals; la seua socialització i emulació són força vives. En particular, els més petits prenen els més crescuts com a imatge i exemple i els seus segueixen més que als pares. Aquestes característiques es poden emprar amb profit en l'educació.(4) A les sales de jocs i les llars d'infància les seguirà la introducció lúdica en els inicis del coneixement i de les diferents activitats professionals. Seguirà una feina intel·lectual i corporal mesurada, vinculada amb exercicis gimnàstics i lliure moviment dels llocs lúdics i d'esplai, a les pistes de gel, a la piscina; marxes d'entrenament, lluites al ring i exercicis els seguiran i acompliran tots dos sexes. Es tracta d'assolir un gènere sa, resistent, normalment desenvolupament físicament i mental. La introducció en les diferents activitats pràctiques, l'horticultura, l'agricultura, la fabricació, les tècniques del procés de producció seguiran passa a passa. La formació intel·lectual en els diferents àmbits del coneixement no es negligirà.

En el sistema educatiu hi haurà un procés de purificació i millora com en el sistema productiu. Una quantitat dels mètodes i objectes d'estudi antiquats, superflus i perjudicials per al desenvolupament intel·lectual i corporal cauran. El coneixement de les coses naturals, adaptat a la comprensió, encendrà més el desig d'aprendre que un sistema educatiu en el qual un objecte d'estudi es troba en contradicció amb els altres i n'aboleix l'efecte, com per exemple quan d'una banda aprèn religió d'acord amb la Bíblia i de l'altra banda ciències naturals i història natural. En correspondència amb l'alt nivell cultura de la nova societat ha d'ésser l'equipament dels espais d'aprenentatge, de les institucions educatives i dels mitjans de formació. Mitjans de formació i aprenentatge, roba, manteniment, els posa la societat; cap alumne no serà en desavantatge envers els altres.(5) Aquest és de nou un capítol sobre el qual els nostres “homes d'ordre” burgès s'indignen.(6) L'escola s'hauria de fer caserna, els pares no haurien d'assumir cap influència en llurs intants, criden els enemics. De tot això no hi ha cap raó. Ja que en la societat futura els pares tindran a disposició temps lliure en una mesura infinitament més gran que actualment és el cas en la gran majoria de casos – recordau la jornada laboral de deu i més hores de la majoria de treballadors, de funcionaris postals, ferroviaris, de presons i de policia, etc., en la dedicació a l'activitat professional de petits pagesos, de comerciants, de militars, molts metges, etc. -, de forma que podran tindre cura dels infants en una mesura que avui no és possible. A més, els pares tindran l'ordenament del sistema educatiu a les mans, ja que determinaran les mesures i directius que s'han d'adoptar i aplicar. Viurem llavors en una societat profundament democràtica. Els consells educatius consistiran en pares – homes i dones – i educadors plegats. Creu hom que aquests actuaran contra els llurs sentiments i interessos? Això passa en la societat actual, en la qual l'estat condueix els seus interessos educatius contra la voluntat de molts pares.

Els nostres contradictors fan com si correspongués a la màxima comoditat dels pares tindre els infants tot el dia per educar-los. En realitat és diferent. Quines dificultats i complexitat provoca l'educació d'un infant ho saben els pares i ho jutgen millor els que són o han estat en aquesta situació. Molts infants faciliten de fet l'educació, però causen tant de treball i esforç que, particularment la mare, qui en té la càrrega principal, s'alegra quan arriba el període escolar, ni que siga per part del dia que són fora de casa. També la majoria de pares tan sols pot educar els infants de forma força insuficient. A la gran majoria els manca temps; els pares tenen les llurs ocupacions, les mares es dediquen als treballs domèstics, quan no han de fer elles mateixes feina remunerada. Però fins i tot els que tenen temps per a l'educació, els manca en innombrables casos la capacitat. Quants pares són en posició de seguir el ritme educatiu dels llurs infants a l'escola i fer-los un colp de mà? Ben pocs. Les mares, que en un nombre de casos ho poden fer de manera més adient, rarament tenen la capacitat, perquè no han estat prou educades. També canvien els mètodes lectius i els materials lectius tan sovint, que els pares els troben aliens.

A més, la infrastructura domèstica és per a l'àmplia majoria d'infants tan inadequades, que no hi troben la necessària comoditat ni tampoc l'ordre ni el silenci, per realitzar els treballs escolars a casa o per trobar un suport adient. Sovint hi manca tota necessitat. L'habitatge és deficient i atapeït, tot es mou en l'espai més restringit; el mobiliari és escàs i no ofereix als infants que volen treballar ni la més mínima comoditat. No pas rarament manquen la llum, l'aire i l'escalfor; els materials d'aprenentatge i de treball, quan són disponibles en general, són de la pitjor qualitat; sovint la fam també es fa sentir en les entranyes dels petits i els priven de sentit i de desig d'activitat. A més, molts centenars de milers d'infants són arrossegats a totes les feines domèstiques i industrials possibles, que els fan malbé la joventut i condueixen a fer-los incapaços per a la menor tasca educativa. També els infants han de superar sovint la resistència de pares limitats quan volen dedicar temps a tasques escolars o al joc. En breu, els obstacles són tan inacabables que hom ha de meravellar-se que el jovent s'eduque encara tan bé. Una demostració de la salut de la natura humana i de la tendència inherent al progrés i el perfeccionament.

La societat burgesa reconeix ella mateixa una part d'aquests mals, i facilita així l'educació juvenil quan introdueix la gratuïtat de l'ensenyament escolar i ací i allà garanteix també mitjans d'ensenyament gratuïts, dues coses que encara a mitjan dels anys vuitanta el llavors ministre saxó d'instrucció definia contra els diputats territorials socialistes com a “reivindicacions socialistes”. A França, on per més temps durà la negligència en l'educació públic, i on més grans avenços hom ha fet, si més no en París, fins i tot s'ha reintroduït i garantit l'àpat comú dels infants a costos comunals. Els pobres reben el menjar gratuïtament, i els infants de pares més ben situats han de pagar un import menor a la caixa comunal. Això ja és així una institució comunista, que s'ha realitzat per a la satisfacció de pares i infants.

Pel que fa a la insuficiència de l'actual sistema escolar – sovint no pot acomplir les tasques moderades que s'havia proposat – parla més el fet que milers i més milers d'infants són incapaços, com a conseqüència d'una alimentació deficient, de complir els deures escolars. No passa cap hivern que no hi haja en les nostres ciutats milers d'infants que, sense haver desdejunat, arriben a l'escola. La nutrició de centenars de milers d'altres és insuficient. Per a tots aquests infants tant l'alimentació com la vestimenta públiques serien un gran benestar; en una comunitat que, mitjançant una alimentació i vestimenta adequades, els ensenyàs que vol dir ésser una persona, no hi hauria “reformatoris”. La societat burgesa no pot negar aquesta misèria, i s'uneixen ànimes compassives per fornir d'establiments desdejunis i sopars, per acomplir voluntàriament com a acte de caritat, ço que hauria d'ésser deure de la societat. Recentment també un nombre de comunes han acordat i realitzar l'alimentació obligatòria dels infants pobres per mitjans comunals. Tot això és insuficient i es realitza com a caritat, quan hauria d'ésser un dret.(7)

Amb raó en les nostres escoles es restringeixen els anomenats treballs escolars domèstics tot el possible, perquè hom reconeix la insuficiència dels treballs escolars completats en l'habitatge patern. El alumnes de pares benestants respecte dels pobres no té tan sols l'avantatge de la situació externa, sinó també pel fet que tot sovint té a la seua disposició institutrius i professors domèstics, que l'ajuden. Paral·lelament, entre els alumnes rics s'afavoreix la droperia i la despreocupació, ja que la riquesa dels pares fa que aprendre li semble superflu, i sovint té davant dels ulls exemples moralment reprensible i li ronda especialment la temptació. Qui diàriament i horàriament sent i veu com rang, posició i riquesa són del tot importants, adquireix una concepció peculiar de les persones i dels seus deures i de les institucions estatals i socials.

Pres detingudament, la societat burgesa no té cap raó per indignar-se per l'educació comunista dels infants que defensen els socialistes, ja que ella mateixa l'ha introduïda parcialment per als cercles privilegiats, tan sols que d'una manera distorsionada. Recordam les llars de cadets, les llars d'orfes de militars, els alumnats, els seminaris, les escoles sacerdotals etc. Molts milers d'infants, en part dels estaments més elevats, hi són retirats de la manera més parcial i més absurda, en la clausura conventual més estricta, i educats per a un ofici determinat. També molts membres de les classes més ben situades, com metges, clergues, funcionaris, fabricants, terratinents, grans pagesos, etc. que viuen en el camp o en petites localitats, on manquen instituts d'educació superior, envien els infants a les grans ciutats en pensionats, i se n'acomiaden per tot l'any per veure'ls, com a màxim, en les vacances.

Hi ha doncs una contradicció quan els nostres oponents s'indignen per l'educació comunista dels infants i per l'allunyament dels infants dels pares, i ells mateixos han introduït una educació similar, únicament que d'una manera maldestre, falsa i inadequada, per als llurs propis infants. També l'educació dels infants de les classes benestants mitjançant ames, institutrius, governantes, professors domèstics permetria escriure'n un capítol específic que no llençaria una llum especialment favorable a les llurs vides familiars. Es demostra que ací també com moltes vegades domina la hipocresia i no hi ha pas la mínima situació ideal ni per als instruïts ni tampoc per als docents.

En correspondència amb l'alteració total del sistema educatiu, que té en els ulls el desenvolupament i la formació tant corporals com intel·lectuals del jovent, ha de créixer el nombre de les forces docents. Per a l'educació dels qui creixen la societat hauria de tindre cura d'una manera similar a com el sistema militar fa en la instrucció dels soldats, en la qual hi ha un suboficial per cada vuit o deu membres. Si en el futur un nombre similar d'alumnes fossen sota la direcció d'un docent, s'assoliria ço que cal assolir. També la introducció en les activitats mecàniques en tallers d'aprenentatge equipats de la forma més perfecta, en les feines d'hort i de camp, constituiria una part essencial de l'educació juvenil. Hom ha de saber conduir en tot amb variació i sense sobreesforç per tal d'educar persones el més perfectament formades possible.

L'educació ha d'ésser a més igual i comuna per a tots dos sexes. La separació mateixa es justifica tan sols en els casos on la diferenciació de sexe ho fa absolutament necessari. D'aquesta manera l'educació és ja molt més avançada als Estats Units que entre nosaltres. Allà l'educació de tots dos sexes és comuna des de l'escola primària fins a les universitats. No tan sols la instrucció és gratuïta, sinó també els mitjans d'aprenentatge, inclosos els objectes per al treball manual i la instrucció culinària, per a la instrucció en química i física, i els objectes que l'alumne necessite en experiments i treballs. Amb la majoria d'escoles es vinculen gimnasos, instal·lacions de bany, piscines, sales d'esports. En les escoles superiors també el sexe femení és format en gimnàstica, natació, rem, marxa.(8)

El sistema educatiu socialista oferirà més encara. Adequadament regulat i ordenat i col·locat sota un control suficient, perdurarà fins a l'edat que la societat declare madura per al jovent. Llavors tots dos sexes seran capacitats en una mesura perfecta per gaudir de tots els drets i deures en cada direcció. Ara la societat té la seguretat, ben efectiva, d'haver educat membres desenvolupats en tots els aspectes, ésser humans a les quals res humà no siga aliè, que tinguen tanta confiança amb la pròpia natura i la pròpia essència com amb l'essència i la condició de la societat a la qual entren en plenitud de dret. Així els molts excessos quotidians del nostre jovent actual, que són la conseqüència natural de la mancança i disrupció de les condicions socials, s'esvairan. Disbauxa, manca de disciplina, immoralitat i pura recerca de plaer, que caracteritzen en particular el jovent de les nostres institucions d'ensenyament superior, dels nostres instituts, politècnics, universitats, etc, són vicis que s'originen i s'enforteixen per incoherència i intranquil·litat de la vida domèstica i la influència verinosa de la vida social. Igualment els efectes nocius del sistema fabril, les males condicions dels habitatges, el deslligament i la independència del jovent en una edat en la qual l'ésser humà requereix més el control i l'educació per a cercar-se i dominar-se, assoleixen la fi. Tots aquests mals els impedirà la societat futura sense que li siga necessari prendre mitjans coercitius. Les institucions socials i l'atmosfera intel·lectual resultant que dominarà la societat ho faran impossible. Com en la natura les malalties i la destrucció dels organismes tan sols poden aparèixer on ja hi ha un procés de destrucció, també passa així en la societat.

Ningú discutirà que el nostre sistema formatiu i educatiu actual pateix malalties grans i perilloses, i de fet ho noten més les escoles i institucions d'educació superior que les inferiors. Una escola de poble és un model de salut moral respecte d'un institut, una escola femenina de treball manual per a infants pobres és un model de moralitat respecte d'un gran nombre de pensionats preeminents. La raó no s'ha de cercar gaire. En les classes superiors qualsevol esforç cap a objectius més elevats s'ofega, ja no tenen cap ideal. Com a conseqüència de la manca d'ideals i d'una activitat conscient cap a objectius més elevats, pren la cerca de plaer i la inclinació a la disbauxa amb el seu deteriorament físic i moral. Com pot el jovent que creix en aquesta atmosfera ésser diferent? El plaer vital material sense mesura ni límit és ço que veiem i coneixem. Per què esforçar-se quan la riquesa paterna fa semblar superflu l'esforç? El màxim formatiu de la gran majoria dels fills de la nostra burgesia consisteix en la superació de l'exam voluntari d'un any. Assolit això, creuen que haver pujat el Pelió i l'Ossa i se senten com a semidéus. Si tenen un certificat d'oficial de reserva en la butxaca el seu orgull i vanitat superen tot límit. La influència que exerceix aquesta generació, la majoria dels membres de la qual són febles en caràcter i coneixement, però forts en sentit de l'oportunitat i de la carrera, designa el període actual com l'era dels oficials de reserva. Les seues característiques són molt de seny però gens de caràcter i menys coneixement. Hom és servil envers els superiors, orgullós i brutal envers els inferiors.

Les filles de les classes superiors són educades en una bona part per a nines ximples, seguidores de la moda i dames de saló, salten de diversió en diversió i finalment fartes pateixen avorriment i totes les malalties imaginades i reals possibles. En fer-se grans, esdevenen beates pietoses, espiritistes i sanadores, que giren els ulls a la corrupció del món i prediquen l'ascesi. Per als estrats inferiors hom fa l'intent de disminuir-ne el nivell formatiu. Els proletaris podrien fer-se massa llestos com per suportar les condicions servils i s'alçarien contra els seus déus terrenals. Com més ximple és la massa, més fàcilment es deixa dominar i governar. “El treballador més ximple ens és el preferit”, declaren repetidament els terratinents de l'est de l'Elba en les llurs assemblees. En aquesta frase hi ha tot un programa.

Així en relació a la qüestió formativa i educativa la societat actual és tan perduda i desorientada com en totes les altres qüestions socials. Què fa? Crida al càstig i predica religió, és a dir submissió i contenció als qui són massa submisos i continguts; ensenya abstinència on hom ja s'ha d'abstindre del més necessari perquè no posseeix res. Els qui s'alcen en la llur cruesa, hom els du a les anomenades institucions correccionals, que es troben sota influència pietista. Aquest és la saviesa pedagògica de la nostra societat a la fi. Tota la corrupció dels mètodes educatius per als infants proletaris vinguts a menys la mostren els nombrosos casos de maltractament que perpetren les personalitats directores en les anomenades llars educatives i els processos penals que s'hi han fet en contra. Ací es descobreix com es desferma una intolerància religiosa de la mena més fanàtica, amb un goig sàdic pels maltractament més horripilants. I quants dels horrors poden romandre sense publicitat!

Notes d'August Bebel

(1) “Un cert grau de cultura i benestar és una condició externa necessària per al desenvolupament de l'esperit filosòfic... Trobam, doncs, que tan sols comencen a filosofar les nacions que han assolit un grau considerable de benestar i cultura”. Tennemann. Notes en Buckle, a.a.O., 1. volum, p. 10. - “Interessos materials i intel·lectuals van de la mà. Un no pot existir sense l'altre. Entre tots dos s'hi troba una connexió com la que hi ha entre cos i ànima; separar-les suposa dur-les a la mort”. v. Thünen, Der isolierte Staat. - “La millor vida tant per a l'individu en particular, com per a l'estat en general, és aquella en la que la virtut és acompanyada de béns externs suficients com perquè una participació activa en comportaments bells i bons siga possible”. Aristòtil, Política. <=

(2) El senyor Eugen Richter reitera a les seues “Doctrines errònies” la frase gastada que els socialistes volen un “estat coercitiu” - que d'un “estat” finalment no hi haurà ni paraula, hauria d'haver quedat clar als lectors del nostre llibre -; assum doncs que la societat s'hauria de dotar d'un “estat” o d'un ordre social, que aniria en contra dels seus propis interessos. Però cap estat fonamentalment diferent del precedent o un nou ordre social no es deixen crear arbitràriament, cosa que aniria contra totes les lleis segons les quals es formen i desenvolupen l'estat i la societat. El senyor Eugen Richter i els seus correligionaris poden consolar-s'hi; si el socialisme fa els esforços absurds que li atribueixen, s'ensorrarrà sense cap esforç seu.

Igualment cauen els comentaris de Richter segons el qual per a una situació social com la que volen els socialistes, els humans haurien d'ésser “àngels”. Ara bé, és sabut que no hi ha cap àngel, i no ens cal cap. Per una part els humans són influïts per les circumstàncies, i per altra part les circumstàncies ho són pels humans, i això darrer serà com més va més el cas, com millor els humans coneixen l'essència de la societat que ells mateixos constitueixen, i apliquen les llurs experiències deliberadament a la llur organització social. Això és el socialisme. No ens calen uns altres humans, sinó més savis i més prudents que la majoria ho són avui, i per fer-los més savis i més prudents, agitam i publicam textos, com el present. <=

(3) És per meravellar-se, donada la desmesurada estupidesa dels enemics del socialisme, que ningú haja afirmat encara que en la societat socialista cadascú rebrà una porció d'igual quantia d'aliment i peces de roba interior i de vestir de la mateixa mida, per “coronar” l'obra d'igualtat uniforme. <=

(4) Això Fourier ho ha acomplert brillantment, encara que també en la realització de les seues idees es comporta utòpicament. A Bebel, Charles Fourier, sein Leben und seine Theorien. 3. Auflage. Stuttgart 1907. <=

(5) Condorcet reivindica en el seu pla educatiu: “L'educació ha d'ésser gratuïta, igual, general, física, mental, industrial i política, i ha de cercar la igualtat real de fet” Igualment Rousseau en la seua “Economia política”: “Particularment l'educació ha d'ésser pública, igual i comuna, per formar persones i ciutadans”. També Aristòtil demana: “Com que l'estat té tan sols un objectiu, ha de donar a tots els seus membres una mateixa educació, i la cura d'aquesta ha d'ésser una matèria estatal i no privada” <=

(6) Com Eugen Richter a les seues “Doctrines errònies”. <=

(7) “Actualment existeixen en 20 districtes parisencs cantines escolars, en les quals reben l'àpat de migdia – carn i verdures. Tan sols aquest és obligatori, encara que en diversos barris també es realitzen desdejunis i berenars”. Helene Simon, Schule und Brot. S. 44. Hamburg 1907. Cal agrair a la iniciativa del Partit Laborista que a Anglaterra una proposta de regulació dels àpats escolars de l'any 1906 passàs a una comissió. <=

(8) Professor Dr. Emil Hausknecht, Amerikanisches Bildungswesen. Wissenschaftliche Beilage zum Jahresbericht der zweiten Städtischen Realschule zu Berlin. Ostern 1894. Gärtners Verlag. <=