Capítol 21 | Índex | Capítol 23

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol vint-i-dosè
Socialisme i agricultura

1. Abolició de la propietat privada de la terra i del sòl

Amb els mitjans de producció i de transport hi entra la terra i el sòl com a autèntic material originari de tot treball humà i fonament de tota l’existència humana de la societat. La societat assum ço que ja disposava originàriament, en el nivell prehistòric. En tots els pobles que han assolit un cert nivell civilitzatori hi ha propietat comuna de la terra. La propietat comuna constituïa el fonament de tota organització social primitiva, sense la qual aquesta no és possible. Tan sols amb l’aparició i desenvolupament de la propietat privada i de les formes de domini que s’hi vinculen, com hem vist, s’ha bandejat la propietat comuna entre fortes lluites i se l’ha usurpada com a propietat privada. El robatori de terra i sòl i la seua conversió en propietat personal constituí la primera causa de la servitud, que des de l’esclavitud fins al treballador assalariat «lliures» del segle XX ha passat per tots els estadis possibles, fins que finalment després d’un desenvolupament mil·lenari els serfs converteixen la terra de nou en propietat comuna.

La importància de la terra per a l’existència humana fou la causa de què en totes les lluites socials del món – a Índia, Xina, Egipte, Grècia (Cleòmenes), Roma (Gracs), edat mitjana cristiana (sectes religioses, Müntzer, la guerra camperola), en els imperis asteca i inca, en els moviments socials de l’era moderna – la possessió de terra ha constituït la preocupació cabdal dels combatents. Fins i tot avui, encara trobam homes que justifiquen la propietat comuna de la terra – Adolf Samter, Adolf Wagner, doctor Schäffle, Henry George i d’altres – mentre no volen saber res de propietat comuna en altres àmbits.(1)

El benestar de la població depèn en primera línia del cultiu i aprofitament de la terra i del sòl. Elevar-ne el cultiu al màxim nivell és, en el sentit més eminent, interès general. Que aquest màxim desenvolupament no és possible sota la forma de propietat privada ja s’ha exposat. El màxim aprofitament de la terra no depèn merament del cultiu, sinó que entren en consideració també factors que ni el més gran propietari individual ni tan sols l’associació més poderosa no satisfan, factors que, segons la circumstància, poden depassar l’àmbit de l’estat i haver-se de tractar internacionalment.

2. Millores del sòl

La societat ha de contemplar la terra en la totalitat, les característiques topogràfiques, muntanyes, planes, boscos, llacs, rius, estanys, camps, pantans, erms i marjals. Aquestes característiques topogràfiques exerceixen, a banda de les condicions geogràfiques, que són inalterables, una certa influència en el clima i en les propietats del sòl. Ací hi ha un camp d’activitat de gran abast, en el qual es poden aplegar encara una quantitat d’experiència i s’hi han de realitzar una quantitat d’experiments. Ço que ha ofert l’estat fins ara en aquesta direcció és poc. Tan sols s’han aplicat uns pocs mitjans a aquestes tasques civilitzatòries, i fins i tot quan hi ha hagut la voluntat, els grans propietaris privats, que tenen la paraula decisiva en la legislació, ho han impedit. Sense un fort atac a la propietat privada no es pot assolir res en aquest àmbit. Però com que l’existència de l’estat recolza en el «reconeixement sagrat» de la propietat privada, i els grans propietaris privats en són els puntals més importants, li manca el poder d’avançar en la direcció esmentada. Caldria emprendre a gran escala i amb profunditat la millora de la terra, la reforestació i deforestació, la irrigació i el drenatge, la barreja de sòls, l’alteració de terreny, la roturació, etc., per tal dur la terra i el sòl a la rendibilitat més elevada.

Una oportunitat de gran importància per a les condicions de cultiu de la terra la constitueix una xarxa de rius i canals de gran abast i caràcter sistemàtic, conduïda d’acord amb els principis científics. La qüestió d’un transport més barat per via aquàtica – tan important per a la societat actual – seria de fet d’importància menor per a la nova societat, si bé les vies aquàtiques s’han de contemplar com un sistema de transport convenient, que requereix menys despesa en energia i materials. Però el paper més important que jugarà el sistema de rius i canals i que el revaloritzarà és el de sistema d’irrigació i drenatge, de deposició d’adobs i de materials per a la millora del sòl, així com la distribució de les collites, etc.

S’ha determinat per experiència que els països pobres en aigua pateixen més d’hiverns freds i estius calorosos que els rics en aigua, raó per la qual, per exemple, els països costaners coneixen oratges extrems tan sols de forma excepcional. Aquests extrems d’oratge no són, però, ni beneficiosos ni adequats ni per a les plantes ni tampoc per a les persones. Un sistema estès de canals, en combinació amb mesures en relació a la silvicultura hi actuarien sens dubte de forma beneficiosa. Aquest sistema de canals, lligat amb la disposició de conques més grans com a embassaments i preservadors de masses d’aigua, resultaria especialment beneficiós quan la fossa o fortes pluges provoquen la crescuda i sortida de mare de rius i torrents. Construccions similars serien necessàries per als rius i torrents de muntanya. Les inundacions amb els seus efectes destructius es farien llavors impossibles. Superfícies esteses d’aigua amb una evaporació corresponent més forta provocarien possiblement també un règim de pluges més regular. Les disposicions d’aquesta mena possibilitarien a més l’establiment de bombes i elevadores per a una irrigació àmplia de les terres en la mesura que això fos necessari.

Àmplies llenques de terra que fins ara són gairebé ermes, es convertirien mitjançant regadiu artificial en indrets fèrtils. On ara amb prou feines les ovelles troben el nodriment adequat i en casos favorables s’alcen pins estrafets, que drecen les magres branques cap al cel, es podrien sembrar collites abundants i una densa població hi trobaria nodriment i gaudi suficients. Per exemple, és tan sols una qüestió d’esmerçar-hi treball per transformar àmplies llenques de sorra de la Marca, la «Sacra Caixa d’Estalvis de Sorra Alemanya», en un Edèn de fertilitat. Això ho defensava també en una comunicació presentada a l’Exposició Agrícola de Berlín la primavera del 1894 un participant.(2) Les construccions de canals, les obres de regadiu, les millores i barreges de sòl, etc., necessàries no són a l’abast dels terratinents de la Marca, i així resten directament a les portes de la capital imperial àmplies llenques de terra en una situació de cultiu que semblarà inconcebible a generacions futures. D’altra banda mitjançant canalitzacions es poden drenar àmplies llenques pantanoses, d’aiguamolls i marjals i guanyar-les per a cultiu, tant al nord com al sud d’Alemanya. També es poden emprar els cursos d’aigua per a la piscicultura i aconseguir una font important d’aliment, mentre que constitueixen per a les comunes que no tenen cap riu l’oportunitat per a l’erecció de belles instal·lacions balneàries.(3)

En quina mesura actua el regadiu, vejam alguns exemples. En les rodalies de Weißenfels 7¹/2 hectàrees de prats ben irrigats donaven 480 quintars de fenc, mentre que 5 hectàrees de prats no irrigats amb sòl de les mateixes característiques tan sols en donaven 32. Els primers havien produït, doncs, proporcionalment, un rendiment més de deu vegades superior. A Riesa de Saxònia 65 acres de prats irrigats suposaren un augment del rendiment net de 5.850 marcs a 11.100. Després d’una dotació per a la irrigació de terreny sorrenc erm, ocupat per bruguerars, a la riba dreta del Lippe, que suposava un investiment global de 124.000 marcs d’una superfície prèviament gairebé improductiva se n’obtingué un ingrés brut anual de vora 400.000 marcs. Les millores del sòl a la Baixa Àustria, amb un investiment d’1 milió de corones, han produït una elevació del valor de collita de 6 milions de corones. Els cars costos de construcció eren rendibles. Ara bé, hi ha a Alemanya, més enllà de la Marca, encara àmplies contrades amb un sòl consistent essencialment en sorra, i que tan sols ofereixen bona collita a mitges, en cas d’un estiu força humit. Aquestes contrades, creuades per canals i irrigades, i millorades les propietats del sòl, donarien en poc temps una collita cinc o deu vegades superior. A Espanya disposam d’exemples segons els quals la collita de les terres ben irrigades és trenta-set vegades superior a les no-irrigades. Així l’aigua aporta noves masses nutricionals a partir de la terra.

Gairebé no passa cap any sense que una o dues vegades i sovint en les províncies més diverses dels estats més diversos d’Alemanya hi haja inundacions més o menys grosses de llacs, rius i torrents. Àmplies llenques de la terra més fèrtil són arrossegats per la força del corrent, altres cobertes de sorra, pedres i runes i es fan ermes per anys o per sempre. Plantacions senceres d’arbres orientals, que han requerit dècades per desenvolupar-se, són eradicades. Cases, ponts, carreteres, dics són anegats, ferrocarrils arruïnats, vides humanes sacrificades, bestiar enfonsat, millores del sòl destruïdes i collites anorreades. Àmplies llenques de terrenys que són exposades a un risc freqüent d’inundació no són cultivades o tan sols amb cultius de poc valor, per tal de no patir pèrdues constants. Grans deforestacions, particularment a les muntanyes, especialment per propietaris privats, ho agreugen. A la deforestació absurda, calculada pel benefici, es deu una disminució de la fertilitat de la terra a les províncies de Prússia i Pomerània, a Caríntia i Estíria, Itàlia, França, Espanya, Rússia, etc.

Les conseqüències de la deforestació en les muntanyes són inundacions freqüents. Les inundacions del Rin, Oder i Vístula responen principalment a la devastació de boscos, respectivament de Suïssa i Galítzia i Polònia. Les mateixes causes a les quals es deuen les inundacions freqüents a Itàlia, particularment del Po. I les mateixes causes que han fet que Madeira, gran part d’Espanya, les províncies més fèrtils de Rússia i àmplies països, abans opípars i fructíferes, de l’Àsia Occidental, hagen esgotat gran part de la fertilitat.(4)

Finalment, hom ha copsat, però, també en la societat burgesa ja no es fa res amb el deixar fer i deixar passar en aquest àmbit i que, emprant a gran escala mesures racionals, les forces destructores de la civilització es poden transformar en forces civilitzadores. Així hom emprèn la construcció de grans preses per aplegar aigua en quantitats poderoses i emprar-ne la força per a l’electrificació de la indústria i l’agricultura. Particularment l’estat bavarès ha assumit les obres de preses dels rius i llacs de muntanya a gran escala per aconseguir energia per a l’electrificació dels seus ferrocarrils i de totes les instal·lacions industrials possibles. L’antiga Baviera agrària es transforma gradualment en un país industrial modern.

3. Transformació de les tècniques agrícoles

És comprensible que aquesta grans tasques no es puguen resoldre en un colp de volant, però una nova societat hi posarà totes les forces a la mà, ja que la seua tasca única serà resoldre les tasques civilitzatòries i no permetre-hi cap obstacle. En el curs del temps realitzarà obres i resoldrà tasques que la societat present no pot imaginar, perquè tan sols de pensar-hi li rodaria el cap.

Tota l’agricultura esdevindria molt més favorable amb mesures com les descrites i similars. Als punts de vista ja descrits per a l’elevació de l’ús del sòl caldria afegir-ne d’altres. Avui moltes milles quadrades de terra es cultiven amb patates que es transformen en grans quantitats en aiguardent, que consumeixen de manera gairebé exclusiva els nostres pobres, la població que viu en necessitat i misèria. L’aiguardent és l’únic estímul, el «calmador de penes», que poden aconseguir. Per a les persones civilitzades d’una nova societat el consum d’aiguardent s’esvairia, i s’alliberaria la terra i la força de treball per a la generació de mitjans de nodriment sans. També hem exposat el cultiu de remolatxa sucrera i la fabricació de sucre per a l’exportació. Més de 400.000 hectàrees de la millor terra de blat es destina entre nosaltres cada any al cultiu de la remolatxa sucrera, per tal de proveir de sucre Anglaterra, Suïssa, els Estats Units, etc. S’entra en competència amb els països afavorits pel clima, que cultiven canya de sucre. El nostre sistema d’exèrcit permanent, la producció fragmentada, l’agricultura fragmentada, etc., exigeixen milions de cavalls i la superfície de terra corresponent per al nodriment i la cria de poltres. Les condicions socials i polítiques totalment transformades faran lliures en el futur una gran part de la superfície que ara reclamen. Així es recuperarà una gran superfície i molta força de treball per a altres necessitats civilitzatòries. Recentment grans superfícies a l’engròs, de molts quilòmetres quadrats, han estat substretes a l’agricultura i pobles sencers han estat arranats, perquè les noves armes de foc de gran abast i la modificació de les formes de combat fan necessaris camps de tir i d’exercicis on puguen maniobrar cossos d’exèrcit sencers. En el futur no se sentirà res d’això.

El gran àmbit de la gestió agrícola, forestal i hídrica és de fa temps objecte de discussió d’una literatura força àmplia. Cap àmbit no n’ha restat al marge: silvicultura, irrigació i drenatge, cultiu de llegums, hortalisses i tubercles, cultiu de verdures, cultiu de fruites, baies, flors i plantes ornamentals, cultiu de farratges per al bestiar, cultiu de prats, explotació radical de bestiar, peix, aviram, abelles, adobs i mitjans d’adobament, valorització i aplicació dels residus en l’explotació i en la indústria, investigació química del sòl i la seua aplicació i condicionament per tal o tal cultiu, propietats de les llavors, rotació de cultius, maquinària i equipament, realització adient de construccions agrícoles de tota mena, condicions meteorològiques, etc., tot ha estat introduït a l’àmbit de la discussió i investigacions científiques. Gairebé no passa cap dia sense que es facen noves descobertes i experiències, que tenen com a conseqüència millores i refinaments per a tal o tal altres dels diferents aspectes. L’agricultura ha esdevingut, d’ençà de Thaer i J. v. Liebig, una ciència, i de fet una de les primeres i més importants ciències a aconseguir un abast i una rellevància com pocs àmbits de l’activitat materialment productiva. Si comparam, però, aquesta abundància inoïda de progressos de tota manera amb la situació real de la nostra agricultura, caldria constatar que fins ara tan sols una porció dels propietaris privats són en situació d’aprofitar efectivament els avenços, i tots hi tenen tan sols davant dels ulls l’interès privat, sense consideració al bé comú. La major part dels nostres agricultors, hom podria dir potser el 99%, no són en condicions de fer ús dels avantatges i avenços que la ciència i el progrés de la tècnica els ofereixen, en mancar-los els mitjans o els coneixements o tots dos. Ací troba la nova societat un camp ben elaborat teòricament i pràctica, que cal tan sols organitzar per obtindre’n els resultats més formidables.

4. Gran i petita empresa. El desenvolupament del cultiu elèctric

Si bé en cercles socialistes encara apareix l’opinió que la petita empresa pot, a conseqüència de l’esforç dels qui les dirigeixen i dels seus parents, assumir la competència amb la gran empresa, hom és de diferent opinió en els cercles d’experts. Si el pagès pot mitjançant el sobresforç de la seua persona i el dels seus parents oferir tant com vol, ja des del punt de mira dels homes civilitzats les seues condicions són deplorables. Per molt que puga oferir com a resultat del sobresforç i el sacrifici, la tècnica i la ciència de l’agricultura modernes n’ofereix més encara. Per damunt de totes les coses, però, és l’aplicació de la tècnica i de la ciència les úniques que fan del pagès una persona plenament civilitzada, mentre que avui és esclau de la seua propietat i ilota del seu creditor.

Els avantatges que ofereix la gran explotació en l’agricultura amb l’aplicació racional de tots els avantatges són immensos. Primerament destaca l’elevada ampliació de la superfície útil, perquè desapareixen les innombrables carreteres i camins i els marcadors de marges que exigeix la propietat fragmentada. Mitjançant l’eliminació de la darrera s’estalviaria, a més, s’estalviaria una enorme quantitat de temps perdut. Cinquanta persones ocupades en una gran explotació, a banda de la racionalització de mitjans de producció amb els quals treballen, rendeixen força més que cinquanta persones ocupades en petites explotacions. La combinació i direcció de les forces de treball de manera deliberada les fa possibles únicament la gran empresa. A això cal afegir l’avantatge poderós que possibilita l’aplicació i utilització de totes les màquines possibles i d’instal·lacions millorades, la utilització industrial del producte, la ramaderia i avicultura més racionals, etc. Ben especialment, l’aplicació de l’energia elèctrica en l’agricultura ofereix avantatges que deixen a l’ombra qualsevol altre mètode de treball.

P. Mack (5) ha determinat que amb la introducció del treball mecànic s’obtindria un estalvi de més de 5.000 jornades de cavall i que amb una despesa única de vora de 40.000 marcs de capital hi hauria un abaratiment del producte de més de 12.000 marcs o de 48 marcs per hectàrea, sense considerar la producció addicional amb la introducció de l’arada fonda o del cultiu i actuació més exactes aconseguides amb la maquinària.(6)

La producció addicional de gra amb el cultiu profund assoleix del 20% al 40%, mentre que el rendiment en els tubercles augmentaria sovint fins a un 50%. Si hom pren tan sols un 20% de producció addicional mitjana, això donaria en la propietat considerada un producte addicional de 55,45 marcs per hectàrea, que juntament amb l’estalvi ja esmentat suposaria 103,45 marcs per hectàrea. Si hom assum que el preu de l’hectàrea de sòl és de 800 marcs, en resulta un guany addicional de 13,5%. Es tractaria, doncs, de crear les centrals elèctriques necessàries amb l’ajut de les quals es mantindria l’activitat. Llavors no tan sols es podria aplicar per posar en funcionament la maquinària, sinó per aconseguir calefacció i il·luminació. Amb l’ajut d’instal·lacions elèctriques, a més d’habitatges i carrers, s’hi pot veure amb llum elèctrica en estables, graners, celles, magatzems i edificis fabrils, i quan la necessitat ho requereix, hom pot sustraure’ls a la nit. Mack calcula que, amb la introducció general de l’electricitat, es podrien estalviar per a l’explotació agrícola dos terços de les actuals bèsties de càrrega (igual a 1.741.300 caps), que generaria un guany net anual de 1.002.989.000 marcs. Si hom descompta la despesa en energia elèctrica, romandria un estalvi de vora 741.794.000 marcs per any.

L’aplicació de l’energia elèctrica dóna a l’agricultura per sempre més el caràcter d’un procés purament tècnic-industrial. Una imatge de l’aplicació múltiple de l’electricitat en l’explotació agrícola el dóna el resum següent (7):

Amb motors elèctrics es poden accionar: 1. Màquines que eleven el producte material: a. Per a llaurar: màquines de distribució de llavors per a la sembra, trilladora, arades elèctriques (desenvolupament completat); b. Per a collir: segadores mecàniques amb lligadores automàtiques (es troben en elaboració), màquines de collir patates (es troben en una perfecció gairebé insuperable), instal·lacions de regadiu. 2. Màquines que disminueixen els costos: a. dispositius elevadors, dispositius de descàrrega en graners, elevadores per al transport del gra i la palla als magatzems o al graner així com de la palla a la terra, elevadors de sacs, bombes de fangs; b. Mitjans de transport: canals de transport i tant bandes com ventiladors per a la distribució de gra, camins agraris, cabrestants i torns per aixecar càrregues pesades; c. Per a la valorització: premses de palla, molins de farratges, màquines de triturar per a béns en venda. 3. Les màquines de la indústria rural: a. Destil·ladores i màquines per a la fabricació de midó, bombes d’aigua per a qualsevol finalitat; b. Làctics: refrigeradores de llet, centrífugues, barrils de mantega, pastadores, premses, etc.; c. Molins de tall, serres radials i serres múltiples; d. Perforadores, serres de cinta, trepants, torns, rodadores. 4. Màquines d’elaboració de farratges per al bestiar: trituradores de palla, talladores de remolatxa, molins de gra, picadores de patata, civada, etc., bombes d’aigua. Segons investigacions ja un 15% del treball global de l’explotació es pot realitzar de mitjana d’aquesta manera sota un ús econòmic de temps i de mitjans a través de motors elèctrics.

S’ha investigat el requeriment de treball manual per batre i empaquetar 1.000 quilograms de gra:

Una aplicació general de l’arada elèctrica en explotacions agrícoles ja no troba ara cap obstacle. Com el vagó de transport elèctric, l’arada accionada elèctrica ha assolit un alt grau de perfeccionament. L’arada de vapor, més pesada i cara, tan sols es pot funcionar racionalment en superfícies grans i com a arada fonda. Serveix més aviat especialment en l’obtenció de rendiments superiors de patata. Per contra, l’arada elèctrica es pot utilitzar d’igual manera com arada fonda i superficial, i és capaç d’arribar a explotacions mitjanes. Possibilita el cultiu de pendents costeruts, on l’arada d’equip troba dificultats. Estalvia feina en un alt grau, com mostra la següent composició de costos d’arar, amb l’aplicació d’una arada elèctrica en comparació amb cavalls, bous i arades de vapor.

	Costos per acre amb arada de profunditat mitjana de nombre
	4	6	8	11	14
Cavalls	2,50	3,00	4,20	7,70	13,30
Bous	3,65	4,65	5,80	7,90	10,20
Arada de vapor, llogada des de	6,00	6,70	7,60	9,15	10,70
Arada de vapor, llogada fins a	7,50	8,40	9,35	11,00	12,55
Arada de vapor, en propietat des de	4,50	5,00	5,85	7,30	8,85
Arada de vapor, en propietat fins a	6,00	6,70	7,60	9,15	10,70
Arada elèctrica, de 40 cavalls de potència	2,70	3,55	4,60	6,25	7,95
Arada elèctrica, de 60 cavalls de potència	2,65	3,40	4,30	5,70	7,10
Arada elèctrica, de 80 cavalls de potència	2,50	3,15	3,90	5,20	6,50

El subministrament i distribució fàcil de l’energia elèctrica, la simplicitat extrema en el funcionament i en la instal·lació de les màquines elèctriques constitueixen avantatges colpidors per a l’agricultura amb superfícies esteses, per als requeriments energètiques de les quals n’hi ha prou amb un cable prim. I com que el requisit de l’aplicació de màquines elèctriques és una xarxa de centrals pel país, una xarxa elèctrica planificada, pot ser força fàcil de combinar el funcionament elèctric de l’agricultura amb l’electrocultura, amb una influència més directa del creixement vegetal mitjançant l’electricitat.

En els darrers anys els fisiòlegs vegetals i al llur costat també agrònoms pràctics s’han dedicat apassionadament a estudiar l’actuació de l’electricitat en el creixement i fructificació d’importants plantes de cultiu, particularment dels nostres cereals. Aquesta tasca la realitzà el professor K. S. Lemström, mort l’any 1906. Cobrí grans superfícies de terra cultivable amb una xarxa de cable, a la qual en la majoria de casos donava, mitjançant màquines d’influència una càrrega positiva, mentre que el pol negatiu jeia en la terra, i deixava durant tot el període de vegetació un camp o una part sota l’acció d’aquest camp de força, mentre que un camp control d’igual disposició en romania fora de la influència. Els experiments es feren en àrees diferents, i si donaven, amb el tractament adequat, uniformement en primer lloc un augment del rendiment de la collita, que creixia entre un 50% i un 100%, en segon lloc un escurçament de la durada de la maduració i finalment una millora essencial de la qualitat. En aquests mètodes es feia notar encara una sèrie de problemes pràctics, que Newman, un agricultor anglès, aconseguí de bandejar. Reeixí a interessar un famós físic anglès, Oliver Lodge, en el mètodes lemstromià. Segons nous reports de Lodge, que va substituir les màquines d’influència utilitzades fins llavors per rectificadors de mercuri especialment dissenyats, aquests experiments s’han estès en els anys successius del 1906 al 1908 a una superfície influïda de 10 hectàrees i s’ha proporcionat la important demostració que la xarxa de cable pot col·locar-se a uns 5 metres per damunt del sòl sense que es perdi la influència favorable en el rendiment de la collita. Aquesta és una alçada que permet fer passar per sota vagons de collita i conduir-hi en general tots els treballs agrícoles, com amb els tubercles, sense interferències, mentre que segons Lemström la xarxa de cable havia de situar-se a no pas més de 40 centímetres de les plantes per poder influir-hi.(8) Instal·laren diversos molins per fer-hi experiments de comparació, i trobaren que el blat electrificat oferia una farina molt més bona que el no-electrificat. Així, el nou mètode és madur per introduir-se a la pràctica de l’agricultura i de l’horticultura amb èxit.

L’arada de vapor de Fowler, amb dues locomotores compostes, requereix, per utilitzar-la satisfactòriament, un àrea de 5.000 hectàrees, és a dir més superfície que la dels camps de la majoria de comunitats pageses. Hom ha calculat que, si per exemple en l’any 1895 la terra disponible de cultiu s’hagués treballat amb l’aplicació de les diferents màquines i de tots els avantatges similars, s’hauria obtingut un estalvi de 1.600 milions de marcs. Segons Ruhland (9) amb un combat reeixit contra les malalties del gra ja n’hi hauria prou per fer supèrflua l’actual importació de gra d’Alemanya. En el pamflet «Les nostres herbes de prats i de camps» del doctor en medicina Sonnenberg, de Worms, se’ns participa que, segons una enquesta oficial a Baviera, l’agricultura bavaresa té, per les males herbes dels camps, una pèrdua de collita del 50% per any. En dues superfícies de quatre metres quadrats, de les quals una era infestada de males herbes, i l’altra lliure, Nowatzki trobava els següents resultats:

El doctor von Rümker, professor en l’Institut Agrícola de la Universitat de Breslau, declara que la conducció d’un equilibri acurat de nutrients del sòl manca pràcticament del tot a Alemanya com a fonament de l’estatística de l’agricultura. Tant la sembra com el treball de la terra es troba sovint de manera purament esquemàtica, irreflexiva i amb instruments de treball tan imperfectes i inadequats que el rendiment de l’esforç i del treball ha de romandre ínfim. No es realitza ni tan sols la fàcil feina d’una tria racional de llavors per part dels pagesos alemanys. El professor von Rümker mostrava en la taula següent de quina manera, mitjançant la tria de llavors, es podia augmentar el rendiment per hectàrea:

El rendiment addicional mitjançant la tria suposa, doncs, segons la taula, 1.200 quilograms de gran per hectàrea que, valorades amb 15 marcs per centena doble, representen un valor monetari de 180 marcs. Si els costos de triatge es compten per hectàrea amb un màxim de 4,40 marcs, romanen encara uns ingressos nets i lliures de la valorització del gra de 175,60 marcs per hectàrea, sense incloure-hi el rendiment addicional de palla i herba. Segons una sèrie de resultats experimentals comunicats posteriorment per v. Rümke, hom pot, mitjançant la selecció de la varietat més rendible segons cada localitat, augmentar la collita i millorar els ingressos bruts en:

Sègol 300-   700 quilograms de gra o 42-  98 marcs per hectàrea
Blat  500-   800 quilograms de gra o 45-120 marcs per hectàrea
Ordi    200-   700 quilograms de gra o 34-119 marcs per hectàrea
Civada      200-1.200 quilograms de gra o 26-156 marcs per hectàrea

Si prenem conjuntament el rendiment addicional per la tria de llavors i per la selecció correcta de la varietat de blat, es podria elevar en 1.500-2.000 quilograms de gra o en 220-295 marcs per hectàrea el rendiment de la producció de blat. En un escrit «El futur de l’agricultura alemanya» (10) s’han demostrat els potents augments de collita per a tots els productes agrícoles que es podrien obtindre amb una fertilització suficient i adequada – introducció de fertilitzants minerals: superfosfat i farina fertilitzant de Thomas, caïnita i àcid fosfòric – del sòl. Dels cultius de blat alemanys hom podria aconseguir llavors ben bé una collita mitjana de 56 centenes dobles per hectàrea, i dels cultius de sègol 24 centenes dobles. També una part considerable dels cultius actuals de sègol es podrien emprar mitjançant una millor fertilització i conreu en la producció de blat, de forma que la collita mitjana dels camps destinats a grans per a panificació – dues cinquena parts de blat, tres cinquenes parts de sègol – es podrien xifrar en 28,8 centenes dobles per hectàrea. Després d’una deducció per les llavors i pels grans de menor vàlua romandrien encara per al nodriment popular 26 centenes dobles. Els 7,9 milions d’hectàrees que es planten actualment amb grans per a panificació, es podrien augmentar encara en 1,5 milions d’hectàrees de pastures, guaret i terres ermes – bruc i marjal (11) –, de forma que amb una collita mitjana de 26 centenes dobles per hectàrea i amb una superfície cultivada de 9,4 milions d’hectàrees es podria obtindre una producció de 251,92 milions de centenes dobles de gra per a panificació. Amb un consum anual de 175 quilograms per cap es podrien lliurar grans de panificació per a 144 milions de persones. En el recompte de població de l’any 1900 Alemanya tenia vora 56.340.000 habitants, i ja es podia doncs amb el nivell de llavors de la tècnica i de la ciència fer que el sòl alemany proveís de grans de panificació a una població dues vegades i mitja més gran. Sota el sistema econòmic actual de possessió privada fragmentada Alemanya és obligada a importar de mitjana una novena part de la seua demanda de grans de panificació de l’exterior. Si sota el sistema econòmic actual s’hagués de generar una collita similar, condicionaria una elevació dels preus dels queviures, que la majoria de persones no podria enfrontar, amb la qual cosa no s’assoliria l’objectiu. Tan sols amb una empresa comunista a gran escala es podrien obtindre aquests resultats, però els autors esmentats naturalment no hi pensen. Segons un càlcul que han fet, mitjançant la introducció d’un cultiu més intensiu en l’agricultura alemanya es podria aconseguir més:

Si prenem, però, en consideració els suggeriments ja esmentats abans de Mack segons els quals mitjançant la introducció d’instal·lacions elèctriques s’estalviaria un gran nombre de bèsties de càrrega, la ramaderia d’escorxador podria augmentar de forma ben elevada o s’hi podria cultivar alternativament la terra necessària amb mitjans de nodriment per a humans.

Un altre àmbit d’activitat rural que pot enfortir-se d’una manera completamrent diferent és la cria d’aviram i l’ovocultura. El valor dels ous importats anualment a Alemanya arriba als 149,7 milions de marcs (1907) i el d’aviram viu a més de 40 milions de marcs. En aquests diferents àmbits les instal·lacions de cria i explotació es troben encara força endarrerides. En general, amb la gran empresa concentrada hi anirà vinculada una concentració d’estables, de magatzems de tota mena, de cellers, d’instal·lacions de farratge i d’alimentació, de dispositius d’adobament, que suposen no tan sols en qualsevol cas un gran estalvi de temps, energia i materials, sinó també garantir avantatges d’ús racional fora de l’abast de la petita i mitjana explotació, i tan sols rarament de la gran. Com de precàries són per exemple els dispositius higiènics en la gran majoria dels estables, com de mancades són les instal·lacions d’alimentació i el tractament dels caps de bestiar i d’aviram. Aquella netedat, llum i aire tan necessàries a les bèsties com ho són per a les persones i que hi actuen de manera favorable, és un fet encara poc conegut per al pagès del segle XX. Que l’obtenció i la generació de llet, mantega, formatge, ous, mel, carn sota condicions més racionals, sanes i millorades augmentaria, és quelcom evident.

Amb una combinació i aprofitament hàbils de les forces humanes i mecàniques disponibles es podrien realitzar d’una manera fins ara inimaginada, més enllà de la sembra, també la collita dels camps. La instal·lació de grans naus de protecció, de magatzems secs, etc., farien possible la collita en qualsevol oratge, i el ràpid aplegament previndria les enormes pèrdues que ara es produeixen tan sovint. Així, segons v. d. Goltz en un sol període de collita desfavorable a Mecklenburg es perderen de 8 a 9 milions de marcs, en el districte governamental de Königsberg de 12 a 15 milions de marcs.

5. La vinya del futur

També el cultiu de fruiters, baies i hortalisses assolirà en el futur un desenvolupament tingut fins ara com pràcticament impossible i les collites es multiplicaran. Com de força negligit és entre nosaltres el cultiu de fruiters, malgrat que precisament Alemanya posseeix un clima particularment favorable per als fruiters i particularment per a la poma, es pot veure en el fet s’importen anualment més de 40 milions de marcs de fruita fresca i més de 20 milions de fruita torrada. Una ullada a la mala situació dels nostres arbres fruiters en la major part d’Alemanya i fins i tot en territoris que s’han fet un nom pels fruiters, com Württemberg, ho fa patent. Hi ha un gran camp per a l’activitat agrícola-hortícola. Similarment s’esdevé amb el cultiu de baies, que tot just ha arrencat.

Mitjançant l’aplicació de calor i humitat artificials en espais grans i protegits, es podran cultivar hortalisses, fruiters i baies a l’engròs i en tota època de l’any. Les floristeries de les nostres grans ciutats mostren en mig de l’hiver més cru un ventall de flors comparable amb el que tenen a l’estiu. Un dels avenços més considerables en l’àmbit del cultiu artificial de fruiters l’ofereix per exemple la «vinya» artificial del director d’horts Haupt a Brieg de Silèsia, que ha trobat des de llavors una llarga sèrie d’imitadors i que ja disposa de seguidors en altres països, com per exemple a Anglaterra. Els dispositius i els resultats es descriuen encoratjadorament al «Vossischen Zeitung» del 27 de setembre del 1890, que podem citar aquesta descripció. La publicació diu:

«En un camp quadrat d’aproximadament 500 metres quadrats, que vol dir una cinquena part del matí, s’alça la casa de vidre, de 4,5 a 5 metres d’alçada, les parets de la qual s’orienten aproximadament cap al nord, sud, est i oest. En la direcció de sud a nord hi ha dotze fileres de pals dobles, a una separació de 1,8 metres l’un de l’altre, que serveixen alhora de suport a un sostre pla inclinat. En un llit de terra de 1,25 metres de profunditat damunt d’una plataforma de 25 centímetres, que conté una xarxa de tubs de drenatge amb tubs verticals per a la ventilació del sòl, un llit enfortit mitjançant la introducció de calç i runa, sorra, adob en descomposició, farina d’os i sal de potassi, el senyor Haupt plantà en cada pal doble tres-cents seixanta soques de vi de les varietats que a la regió de Rin ofereixen el most més noble, és a dir: riesling blanc i negre, traminer, moscatell blanc i blau i borgonya. La ventilació de l’espai s’efectua a través de diverses obertures en les parets laterals i per grans clapes de 20 metres de llarg en el sostre, que es poden obrir i tancar amb un sistema de cargols i manetes accionat per una palanca i que es pot fixar en qualsevol posició. Per a la irrigació dels extrems hi ha 26 capçals, amb una llargada de 1,25 metres, que pengen d’una línia de mànegues de goma. Encara el senyor Haupt ha inventat un altre mitjà, veritablement enginyós, en la seua «nau-vinya» i en les seues «vinyes»: la generació de pluja artificial. Dalt, sota el sostre, passen quatre llargues canonades de coure, perforades a intervals de mig metre. Mitjançant aquestes obertures ascendeixen fines corrents d’aigua que topen amb petits tamisos rodons de reixes de finestra i es descomponen en fonts fines: per omplir les gomes a través dels orificis calen algunes hores; però hom ha de fer tan sols un toc per obrir-lo, i tota l’àmplia casa rep una pluja suau i refrescant des de dalt cap als ceps, el sòl i la plataforma de granit. Sense cap escalfament artificial, tan sols mitjançant les propietats natural de la casa de vidre hi ha un augment de la temperatura de 8 a 10 graus Reaumur per damunt de l’aire exterior. Per tal de protegir els ceps de l’enemic més destructiu i perillós, la fil·loxera, en cas que se la detecte alguna vegada, n’hi ha prou amb tancar els tubs de drenatge i obrir totes les aixetes de la instal·lació d’aigua. La inundació resultant dels ceps no la resisteix aquest enemic. Contra tempesta, fred, glaç, pluja excessiva protegeixen la vinya artificial el sostre i les parets de vidre; contra una eventual calamarsada una fina xarxa de fil els recobreix; contra la sequera i l’eixutesa el dispositiu de pluja artificial. El vinyater d’aquesta ‛vinya’ es fa el seu mateix oratge i pot superar els perills dels capricis i de les traïcions de la natura ‛indiferent’ o cruel que amenacen d’anorrear el fruit de tots els esforços i treball del pagès de la vinya.

Ço que el senyor Haupt havia esperat, s’acomplí. Les soques de vinya visqueren esplèndidament en el clima moderat i càlid. El raïm madurà plenament, i ja donava l’autumni del 1895 un most, que no quedava enrere en abundància de sucre i en mínima acidesa als mostos obtinguts generalment a la regió del Rin. Igualment madurà el raïm l’any següent i en l’any desfavorable del 1887. En aquest interval, quan les soques havien assolit una alçada total de cinc metres i duien raïm a ple al capdamunt, generaven anualment vora 20 hectolitres de vi, i els costos d’una botella de vi noble suposaven no pas més de 40 penics.

Cap circumstància impedeix que aquest nou sistema de vinya, de collita elevada i regular, es puga aplicar a plena escala fabril. Cases de vidre d’aquesta mena, que cobreixen una superfície de ¹/5 matins, es poden erigir sens dubte en trossos de més d’un matí amb els mateixos dispositius de ventilació, irrigació, drenatge i pluja. També a dins la vegetació ja comença unes setmanes abans que a l’aire lliure, les vinyes durant la floració són resguardades de les glaçades de maig, de les pluges, de les calors, contra la sequera durant el creixement del raïm, contra ocells rosegadors i lladres de raïm, contra la humitat durant la maduració, contra la fil·loxera durant tot l’any, i fins a novembre i desembre sostenen les soques. En la seva comunicació pronunciada el 1888 davant la Unió per a la Promoció de l’Horticultura, de la qual he pres diversos termes tècnics en aquesta descripció de la ‛vinya’ de Haupt, l’inventor i fundador d’aquesta obria encara en la conclusió aquesta perspectiva esperonadora per al futur: com que aquesta vinya a tot Alemanya, però particularment també en les terres altrament infèrtils, sorrenques i pedregoses (com per exemple les pitjors marques), que es poden fructificar i irrigar, quan és possible, queden clara el gran interès agrícola que ofereix la ‛vinya sota vidre’. Podria denominar aquest cultiu com ‛la vinya del futur’ .»

L’autor descriu llavors com també el vi aconseguit del raïm ha trobat la més alta aprovació dels experts, i afegeix «que la vinya deixava també encara prou espai per a l’empresa simultània d’altres cultius rendibles conjunts o intercalats. Així el senyor Haupt havia plantat encara entre dues soques de vinya una soca de roser, que oferia l’abril i el maig la més rica floració, i en les parets est i oest havia plantat presseguers en espatlleres, que amb la floració de l’abril tenyien l’interior d’aquest palau vinícola de vidre un aspecte de conte de fades». Recentment, i de manera particular a Bèlgica, aquesta mena d’arboricultura ha rebut gran atenció. Però també a Alemanya aquest mètode de cultiu es troba en gran abast, per exemple, per al cultiu d’ananàs.

Res no impedeix que instal·lacions similars s’erigesquen encara en dimensions molt més grans per als cultius més diversos, de forma que per a molts productes de la terra puguem generar el luxe d’una collita doble o triple. Avui aquestes empreses són en primera línia una qüestió de rendibilitat, i els llurs productes són tan sols per als més privilegiats de la societat, que s’hi poden pagar. Una societat socialista no coneixeria cap altra qüestió que la de si hi ha forces de treball suficients, i si hi só disponbles, en el qual cas la feina es realitza en benefici de tothom.

6. Mesures contra l’esgotament del sòl

Així veiem com, ja sota les condicions presents, és en marxa una transformació completa en les condicions d’alimentació. La utilització de totes aquestes descobertes és, però, extraordinàriament lenta, perquè classes poderoses – l’agrària i els seus suports socials i polítics – són vivament interessades en no deixar-la avançar. Hom prega de fet durant la primavera cada diumenge en totes les esglésies per una bona collita, però quan són en silenci pregarien amb els creients en sant Florià: «Sant Florià, protegeix-me la casa, fes cremar les altres». Precisament, si la collita en totes les terres fos bona, això faria baixar poderosament els preus, la qual cosa constitueix un horror per als agraris. El perjudica ço que és útil per a tots els altres, i així és un enemic silenciós de tota invenció o descoberta que no el beneficie tan sols amb ell, sinó també a tots els altres. La nostra societat es troba en general en contradicció amb ella mateixa.

El manteniment de la terra i de sòl en condicions fèrtils i elevar-les depèn en primera línia de materials d’adobament suficients. Aconseguir-los és, per tant, també per a la nova societat una de les tasques més importants.(12) Els adobs són a la terra ço que per als homes és l’alimentació, i de fet per a la terra no és de cap manera d’igual valor qualsevol adob, així com per a les persones no qualsevol aliment és igualment nutritiu. Cal introduir a la terra precisament aquells compostos químics que se li han retirat amb una collita, i cal introduir aquests compostos químics en una quantitat tan elevada com ho requereix el cultiu d’una determinada espècie vegetal. Per tant l’estudi de la química i de la llur aplicació pràctica adquirirà una extensió avui encara desconeguda

Ara bé, els excrements animals i humans contenen els compostos químics apropiats per a la reproducció de la nutrició humana. Cal doncs cercar l’adquisició més completa i el repartiment més adequat. Actualment això es fa de forma ben forassenyada. Particularment, les ciutats i les localitats industrials, que importen quantitats massives d’aliments, exporten a la terra tan sols una part ínfima de residus i excrements apreciables. La conseqüència és que les explotacions allunyades de les ciutats i de les localitats industrials, que anualment hi exporten la major part del producte, pateixen finalment una manca de fertilitzant – ja que sovint no hi ha prou amb l’adob de les persones i del bestiar de l’explotació, perquè aquest estament consum tan sols una part de la collita -, i així pren lloc un sistema d’espoliació, que deteriora la terra i fa disminuir la collita, si no és que s’hi introdueixen fertilitzants artificials per substituir-ne els naturals. Tots els països que exporten productes agrícoles, però que no reben cap fertilitzant, caminen tard o d’hora necessàriament a un empobriment del sòl, com Hongria, Rússia, els principats del Danubi, etc.

Liebig desenvolupà a mitjan segle XIX la teoria de la reposició material per al sòl agrícola, que conduí a l’aplicació de mitjans concentrats de fertilització. Schulze-Lupitz demostrà després que, encara que certes plantes no rebien cap fertilització de nitrogen, enriquien malgrat tot la terra amb nitrogen, un fenomen l’explicació i la solució del qual assolí Hellriegel. Aquest demostrà que miliards de bacils, que es troben en simbiosi amb certes lleguminoses, generen directament de l’aire el nitrogen per a la nutrició de les plantes.(13) Si la química agrícola des de Liebig constitueix un aspecte de l’agricultura científica, la bacteriologia agrícola n’és l’altre. A més, Alemanya posseeix en els seus dipòsits de potassa i de caïnita, en la farina de Thomas, de superfosfat i d’àcid fosfòric, una sèrie inesgotable de fonts minerals d’adobament, que amb una aplicació correcta, amb el treball apropiat de la terra i del sòl possibilitaria una enorme quantitat d’aliments.

De la importància d’aquests diferents mitjans artificials d’adobament ofereix dades el fet que Alemanya en el 1906 en consumia vora 300 milions de marcs, entre els quals hi ha sulfat d’amoni per 58,3 milions, salpetre de Xile per 120, mentre que la resta consisteix en farina de Thomas i superfosfat, sal potàssica, guano i d’altres. D’aquests fertilitzants el més important és la fertilització de nitrogen. Com d’extraordinàriament gran n’és l’efecte ho mostren les dades següents. Mentre que segons les investigacions de Wagner la collita de civada d’un camp hessià respecte d’un adobament complet queia un 17% amb la manca d’àcid fosfòric i un 19% amb la manca de potassi, s’enfonsava un 89% amb la manca de nitrogen. En la mitjana de tots els experiments i anys experimentals, comptat per 1 any i una hectàrea, s’obtenien com a guanys nets: 96 marcs, quan s’afegia fertilització completa, 62 marcs quan mancava potassi a la fertilització completa, 48 marcs quan manca l’àcid fosfòric a la fertilització completa, 5 marcs quan manca nitrogen a la fertilització completa. S’ha calculat que, si Alemany doblàs la seua fertilització amb nitrogen, no tan sols cobriria la demanda global de gra i de patata, sinó que encara podria deixar quantitats elevades per a l’exportació. I la font principal d’aquests costos mitjans d’adobament, el salpetre de Xile, exactament com els dipòsits de guano, es dirigeixen ràpidament cap a l’esgotament, mentre els requeriments de preparats nitrogenats – a Alemanya, França, Anglaterra i en els darrers deu anys també als Estats Units d’Amèrica – són cada vegada més grans. El químic anglès William Crookes ja havia expressat aquesta qüestió l’any 1900 i la comptava com una amenaça de molta més importància que la possibilitat d’un esgotament proper de les mines britàniques de carbó. Com a qüestió cabdal de la química i, així doncs, solució del problema, considerava la fabricació de mitjans de fertilització de nitrogen a partir del gegantí reservori de nitrogen de l’aire. Hom ha de pensar tan sols que damunt d’un centímetre quadrat hi ha una quantitat d’aire que pesa vora un quilogram i que quatre cinquenes parts són nitrogen, de la qual cosa es calcula que el contingut de nitrogen de l’atmosfera terrestre suposa vora 4.000 milions de tones. El consum anual actual de salpetre es correspon, per contra, a vora 300.000 tones de nitrogen. Per tant, encara que no hi hagués cap reposició de nitrogen, el seu enllaç químic seria suficient per cobrir la demanda actual de salpetre del món durant més de 14.000 milions d’anys.

I aquesta tasca és avui resolta. Ja l’any 1899, A. Frank i N. Caro, mitjançant l’acció de nitrogen atmosfèric damunt de carbur càlcic (calç i carbó) a alta temperatura, havien obtingut cianamida potàssica, que conté té un contingut aproximat en massa de nitrogen del 14-22%. El nou fertilitzant es comercialitza sota el nom de nitrogen càlcic. Però aquest mètode no és l’únic. Els noruecs C. Birkeland i S. Eyde aconseguiren l’any 1903 transformar directament nitrogen atmosfèric en àcid nítric per combustió elèctrica. El segon mètode ofereix un producte tan efectiu com el salpetre de xile en tots els aspectes, i en certs tipus de sòls és fins i tot superior. Des de fa uns anys s’ha introduït en el mercat alemany de fertilitzants com a salpetre noruec. I l’any 1905, Otto Schönherr reeixí a trobar un mètode que, en comparació amb el de Birkeland-Eyde presenta tècnicament més avantatges. Requereix, a banda de la força elèctrica, tan sols els materials més barats, és a dir aigua i pedra calcària. D’altra banda, en la generació de nitrogen càlcic hom necessitava encara carbó, i el nitrogen requerit no es podia emprar en la forma d’aire, sinó que s’havia de separar específicament. Així l’agricultura ha rebut nous fertilitzants que es poden generar a través de processos purament tècnic-industrials i que són disponibles en quantitats il·limitades.(14)

Segons A. Müller, un ésser humà sa i adult secreta de mitjana anualment 48,5 quilograms d’excrements sòlids i 438 quilograms de líquids. Aquests materials representen segons l’estat actual dels preus de fertilitzants, si es poguessen aplicar sense pèrdua de valor per escampament, etc., un valor monetari de vora 5,15 marcs. La gran dificultat per emprar plenament aquest material rau essencialment en les instal·lacions per a una recollida adient i estesa i en els elevats costos de transport. Una gran part dels excrements de les ciutats passen als nostres rius i torrents i els contaminen. Igualment, els residus de la cuina, dels establiments i de la indústria, que són aprofitables en tot cas com a adob, es llencen amb la major lleugeresa.

La nova societat trobarà mitjans i vies per oposar-se a aquest malbaratament. Aquesta qüestió es resoldrà més senzillament, i de fet encara més pel fet que les grans ciutats deixaran gradualment d’existir, per descentralitzar la població.

7. Abolició de l’oposició entre ciutat i camp

La nostra formació actual de gran ciutat ningú no la veurà com un producte saludable. El sistema industrial i econòmic dominant atrau consantment grans masses de població cap a les grans ciutats.(15) Allà és la seu principal de la indústria i del comerç, allà s’apleguen les rutes comercials, allà resideixen els propietaris de grans fortunes, els càrrecs centrals, els comandaments militars, els alts tribunals. Allà hi ha les grans institucions formatives, les acadèmies d’art, els grans centres d’oci i d’entreteniment, exposicions, museus, teatres, sales de concert, etc. A milers els atrau l’ofici, a milers l’oci, encara més milers l’esperança d’una feina més lleugera i d’unes condicions de vida més plaents.

Però aquesta formació de gran ciutat, parlant figurativament, és l’expressió d’un ésser humà la cintura del qual creix constantment, mentre que les cames se li fan més i més primes, i finalment no poden ja suportar la càrrega. En el veïnat immediat d’aquests ciutats el conjunt de poble pren en tot cas un caràcter urbà, i s’hi aplega el proletariat. La majoria de les comunitats sense recursos han d’extremar la pressió fiscal i ni així no tenen prou per a les despeses que generen. Si finalment s’han acostat a la gran ciutat i aquesta les absorbeix, hi cauen com al sol hi cauria un planeta que s’hi acostàs. Però amb això les condicions de vida respectives no milloren. Aquestes es fan més aviat més desfavorables per l’amuntegament de les masses en zones residencials atapeïdes. Aquest necessari desenvolupament present, i en certa mesura les acumulacions massives constitueixen centres revolucionaris, ha acomplert el seu objectiu en la nova societat. La dissolució gradual és necessària, ja que al contrari d’ara la població migrarà de les grans ciutats al camp, constituint-hi noves comunitats en correspondència al canvi de relacions i la llur activitat industrial s’unirà a l’agrícola.

Tan aviat com la població urbana mitjançant l’evolució dels mitjans de transport, dispositius de producció, etc., tinga la possibilitat de transferir al camp totes les satisfaccions culturals acostumades, de retrobar-hi institucions educatives, museus, teatres, sales de concert, biblioteques, locals socials, etc., començarà la migració. La vida oferirà les comoditats de les actuals grans ciutats sense els llurs inconvenients. La població viurà de manera més sana i adequada. La població rural participarà en la indústria, la població industrial en el cultiu del camp i de l’horta, una varietat en les ocupacions de la qual actualment tan sols unes poques persones gaudeixen, i la majoria tan sols sota la condició d’un excés de temps de treball i d’esforç.

Com en tots els àmbits, també treballa en aquest el món burgès per desenvolupar-lo, ja que d’any en any més empreses industrials s’assenten en el camp. Les condicions desfavorables de vida de la gran ciutat, lloguers cars, salaris més elevats forcen molts empresaris a aquest trasllat. D’altra banda, els grans terratinents es fan com més va més industrials (fabricants de sucre, destil·ladors, cervesers, fabricants de ciment, ceràmica, maons, treballs de fusta, paper, etc.). També viuen ja avui desenes de milers en les localitats de la perifèria de les grans ciutats, ja que els mitjans de transport possibiliten aquest estil de vida.

Mitjançant la descentralització de la població l’oposició actualment existent entre població rural i urbana desapareixerà.

El pagès, aquest ilota modern, que fins ara en el seu aïllament en el camp ha estat separat de tot desenvolupament cultural superior, esdevindrà ara una persona lliure, perquè esdevindre persona civilitzada en la mesura més plena.(16) El desig d’un temps del príncep Bismarck d’anorrear les grans ciutats, s’acomplirà, però en un altre sentit que el que esperava.(17)

Notes d’August Bebel

(1) També pares de l’església, papes i bisbes, en els segles on encara predominava la propietat comuna però el robatori prenia un abast sempre més gran, no es podien contindre de predicar en la direcció comunista. Evidentment, el síl·labus i les encícliques del segle XIX ja no coneixen aquest to, i fins i tot el papa romà s’ha sotmès a la societat burgesa i s’ha alçat contra els socialistes, com el defensor més fervorós. Així deia el bisbe Climent I (mort el 102 de la nostra era): «L’ús de totes les coses d’aquest món ha d’esser comú. És una injustícia dir: això és meu, em pertany, i allò a l’altre. D’ací han vingut les disputes entre les persones». El bisbe Ambrosi de Milà, que visqué pels volts del 374, exclama: «La natura dóna tots els béns als éssers humans en comú, ja que Déu ha creat totes les coses, pel gaudi de tots comunitàriament i per tant la terra és propietat comuna. La natura ha generat doncs el dret de comunitat, i és tan sols l’apropiació (usurpatio) injusta la que crea el dret de propietat». St. Joan Crisòstom (mort el 407) declarava en les seues homilies adreçades contra l’amoralitat i la corrupció de la població de Constantinoble: «Que ningú anomene seu res; de Déu ho ha rebut pel gaudi de cadascú en comú, i meu i teu són mots de mentida!» St. Agustí (mort el 430) declarava: «Com que existeix la propietat individual, existeixen també els processos, les enemistats, les querelles, les guerres, els aixecaments, els pecats, les injustícies, els homicidis. D’on provenen tots aquests flagels? Únicament de la propietat. Retingueu-vos, doncs, germans meus, de posseir quelcom com a propietat, o, si més no, retingueu-vos d’estimar-ho». El papa Gregori el Gran, pels volts del 600, declarava: «Haurien de saber que la terra, de la qual provenen i són fets, és comuna a tots els humans, i que per tant els fruits que genera la terra, haurien de pertànyer a tothom sense excepció». Bossuet, el famós bisbe de Meaux, mort el 1704, deia en la seua «Política de les Sagrades Escriptures»: «Sense els governs la terra, al costat dels seus béns, pertanyeria comunament als humans com l’aire i la llum; segons el dret primigeni de la natura ningú té un dret particular a res. Tot pertany a tothom; del govern burgès deriva la propietat». La frase de conclusió s’hauria d’expressar més clarament: com que la propietat comuna s’ha fet propietat privada, hem adquirit governs burgesos, que l’han de protegir. I un dels moderns, Zacaries, diu en el seu «Quaranta llibres de l’estat»: «Tots els patiments amb els quals han de lluitar els pobles civilitzats, s’han de fer retrocedir com a causa a la propietat particular de la terra». Els esmentats han reconegut globalment més o menys correctament la natura de la propietat privada que, d’ençà que existeix, com deia de manera perfectament correcta sant Agustí, ha introduït en el món els processos, les enemistats, les disputes, les guerres, els aixecaments, les injustícies, els fets homicides, mals que desapareixeran de nou amb la seua abolició. <=

(2) També en un report oficial de la Fira Mundial de Xicago es diu: «L’aprofitament d’aigua per al cultiu tant de fruiters com d’hortalisses creix com més va més, i les companyies d’aigua establertes amb aquest objectiu poden generar entre nosaltres paradisos a partir de deserts».<=

(3) «Hi ha per exemple en una de les àrees més altament cultivades de la monarquia austríaca – a Bohèmia – 656.000 hectàrees de terra cultivable, que són una quarta part de la superfície agrària total, amb manca d’aigua, i de la superfície global de pastures de 174.000 hectàrees hi hauria un terç que o és massa sec o massa xop. Molt pitjor es troben naturalment en les localitats on, en general, hi ha més endarreriment en el desenvolupament econòmic, com per exemple a Galítzia». Dr. Eugen von Philippovich, Volkswirtschaftspolitik. S. 97, Tübingen 1909. <=

(4) Un dels usos més altament rellevants, segons Schwappach, l’ofereix el bosc mitjançant la cohesió del sòl, particularment en muntanyes mitjançant la prevenció de l’arrossegament com en les planes mitjançant la protecció contra la sorra desagregada. La deforestació constitueix una de les causes principals de l’arenització de terra de cultiu a Rússia. <=

(5) P. Mack, Althof-Ragnit, Rittmeister a.D. und Rittergutsbesitzer, Der Aufschwung unseres Landwirtschaftsbetriebs durch Verbilligung der Produktionskosten. Eine Untersuchung über den Dienst, den Maschinentechnik und Elektrizität der Landwirtschaft bieten. Königsberg 1900. <=

(6) Han adquirit una gran importància en els darrers anys l’emmagatzematge subterrani (Campbell), amb el qual en localitats pobres en pluja de Nord-amèrica han aconseguit un èxit destacable. La possibilitat d’un estalvi de personal conduí a la construcció de dipòsits remots per a la trilla, dispositiu d’elevació de la palla curta, etc. La mateixa manca de personal força a una aplicació encara més àmplia de màquines estalviadores de feina, com distribuïdores de patates, plantadores de patates, aparells d’assecat per rodets, empacadores, recollidores, etc. <=

(7) Kurt Krohne, Die erweiterte Anwendung des elektrischen Betriebs in der Landwirtschaft. Elektrotechnische Zeitschrift 1908, Hefte 39 bis 41. <=

(8) M. Breslauer, Beeinflussung des Pflanzenwachstums durch Elektrizität. Elektrotechnische Zeitschrift 1908, Heft 38, S. 1915. Una petita instal·lació de mostra es troba en construcció en les rodalies de Berlín sota la direcció de Breslauer. <=

(9) Dr. G. Ruhland, Die Grundprinzipien aktueller Agrarpolitik. Tübingen 1893, Lauppsche Buchhandlung. <=

(10) Von Kommerzienrat Heinrich Albert-Bieberich unter Mitwirkung von Landwirtschaftslehrer Homuth. Friedenau-Berlin 1901. <=

(11) Dels 5 milions d’hectàries disponibles, erm, guaret, pastura, etc., suposen 4¹/2 milions d’hectàrees. Ço que s’ha reforestat de més podria, d’altra banda, guanyar-se mitjançant la transformació de bosc en terres de cultiu o, de manera proporcionada, de pastura. <=

(12) «Hi ha una recepta per a la fertilitat dels camps i per la durada eterna de les collites; si aquest mitjà troba aplicació reeixida, es demostrarà més rendible que qualsevol cosa mai s’haja ofert a l’agricultura; consisteix en el següent: cada agricultor que transporta un sac de gra cap a la ciutat, o un quintar de raves o pastanagues, patates, etc., hauria, com el culi xinès, de tornar de la ciutat amb la mateixa quantitat (en la mesura del possible) de components del sòl que el dels fruits que hi ha dut, i donar-los al camp d’on els ha pres; no hauria de menysprear una pell de patata ni un grapat de palla, sinó que hauria de recordar que a les seues patates els cal la pell, i a la seua dacsa li cal palla. La seua despesa per a aquesta entrada és menor i és un investiment segur, una caixa d’estalvi no és més segura i cap capital no li forniria una renda més elevada; la superfície del seu camp ja li doblarà la collita en deu anys, generarà més gra, més carn i més formatge, sense afegir-hi més feina i temps, i no es trobarà en una eterna agitació per trobar nous i desconeguts mitjans sense els quals el seu camp altrament no mantindria la fertilitat... Ossos vells, sutge, cendres, rentades i sense rentar, la sang d’animals i residus de tota mena haurien d’ésser aplegats en instal·lacions i elaborats per a la tramesa... Els càrrecs governamentals i policials de les ciutats haurien de tindre cura, a través d’una disposició adequada de letrines i cloaques, d’evitar una pèrdua d’aquests materials». Liebig, Chemische Briefe. Leipzig und Heidelberg 1865. <=

(13) Die deutsche Landwirtschaft an der Jahrhundertwende. Discurs pronunciat en la Reial Acadèmia Agrícola del 12 de gener del 1900 pel Dr. Max Delbrück. <=

(14) Segons el professor Bernthsen, a “Über Lufsalpetersäure”, conferència pronunciada en el Setè Congrés Internacional de Londres, “Zeitschrift für angewandte Chemie”. 1909, volum 24, com que la nova indústria de generació d'electricitat requereix una força hidràulica més barata, la Fàbrica d'Anilina i de Sosa de Baden i d'altres fàbriques químiques alemanyes en combinació amb la societat noruego-francesa constituïda per Birkeland-Eyde s'han apropiat de força hidràulica a Noruega. Constituïren dues societats, cadascuna amb un capital accionarial de 16.000.000 de corones, per a la utilització de força hidràulica noruega i per a l'obtenció de salpetre. A més, la Fàbrica d'Anilina i de Sosa de Baden aconseguí del govern bavarès la concessió d'un pla per a l'obtenció d'uns 50.000 cavalls de força elèctrica de l'Alz i per a la instal·lació d'una fàbrica prop de Burghausen a la Baviera sud-oriental. <=

(15) Segons el cens oficial del 12 de juny del 1907 Alemanya tenia 42 grans ciutats de més de 100.000 habitants. L'any 1816 hi havia a Alemanya tan sols 2 ciutats amb més de 100.000. El 1871 n'hi havia tan sols 8. Berlín comptava el 1871 amb vora 826.000 habitants, el 1900 1.888.000, el 1905 2.040.148, de forma que havia crescut més del doble (147%). El “Gran Berlín” comptava el 1871 amb 875.328 habitants, el 1900 2.469.009 habitants. L'any 1907 les 42 grans ciutats comptaven amb 11.790.000 habitants, i la proporció respecte de la població global suposa ara vora un 19%. Un nombre d'aquestes grans ciutats s'han vist forçades a admetre dins de les portes localitats riques en indústria de la rodalia, que ja constituirien pel nombre de població ciutats, de manera que la població hi ha augmentat de manera d'important d'un sol colp. En el període del 1885 al 1905 Leipzig cresqué de 170.000 a 503.672 habitants, Colònia de 161.000 a 478.722, Magdeburg de 114.000 a 240.633, Munic de 270.000 a 538.983, Breslau de 299.000 a 470.904, Frankfurt a.M. de 154.000 a 334.978, Hannover de 140.000 a 250.024, Düsseldorf de 115.000 a 253.274, Nürnberg de 115.000 a 294.426, Chemnitz de 111.000 a 294.927, Essen de 65.074 a 239.692 habitants, etc. <=

(16) El professor Adolf Wagner declarava en l'obra ja citada “Lehrbuch der politischen Ökonomie” de Rau: “La petita propietat privada de terra constitueix una base econòmica insubstituïble amb cap altra institució per a una part ben important de la població, un estament pagès independent i autònom i la posició i funció sòcio-polítiques que li són pròpies”. Si l'autor, per plaure els seus amics conservadors, enalteix à tout prix el petit pagès, hauria de considerar els nostres petits pagesos com unes de les persones més pobres. El petit pagès, sota les condicions presents, és fora de l'abast de la cultura superior, s'esforça en una dura feina de sol a sol i viu sovint pitjor que uns gos. Carn, mantega, ous, llet, que produeix, no les gaudeix, en produeix per a uns altres, no pot llaurar-se sota les condicions actuals un nivell de vida superior i esdevé així un element afeblidor de la civilització. Els qui s'estimen l'endarreriment, perquè el troben adient als seus càlculs, poden desitjar l'existència continuada d'aquest estrat social; el progrés humà es condiciona a la seua desaparició. <=

(17) Otto von Bismarck tronà en el “Parlament de la Unió” d'Erfurt del 1850 contra les grans ciutats “com a ramats de la revolució”, que hom hauria d'arranar. Tenia raó, la societat burgesa genera en el proletariat modern el seu “enterrador”. <=