12. Capítol | Índex | 14. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol tretzè
La posició laboral de la dona
1. Desenvolupament i difusió del treball femení

L’esforç de la dona envers una ocupació independent i una independència personal es reconeix fins a un cert grau com a just per part de la societat burgesa, de forma similar als esforços dels treballadors envers la llibertat de moviment. La raó cabdal d’aquesta acceptació rau en els interessos de classe de la burgesia. La burgesia requereix la plena emancipació de la força de treball masculina i femenina, per tal de poder desenvolupar la producció al màxim. En la mesura que la maquinària i la tècnica es perfeccionen, el procés laboral es divideix cada vegada més en tasques individuals i requereix una formació tècnica i una força inferiors, i d’altra banda la competència entre els industrials i la lluita competitiva de totes les esferes de la producció – país contra país, continent contra continent – s’eleva, se cerca més la força de treball de la dona.

Les causes especials que conduïren a una aplicació sempre creixent de la dona en un nombre sempre creixent de branques de l’economia, ja s’ha descrit detingudament abans. La dona troba ocupació al costat de l’home o en el seu lloc cada vegada més sovint perquè els seus requeriments materials són inferiors als de l’home. De la seua natura com a ésser sexual deriva la circumstància que la força a oferir-se més barata; de mitjana es veu sotmesa més sovint que l’home a fluctuacions físiques que condueixen a una interrupció del treball i en la combinació i organització de la força de treball que existeixen en la gran indústria genera més fàcilment interrupcions de la feina. La gestació i el descans post-part allarguen aquestes pauses.(1) L’empresari s’aprofita d’aquesta circumstància i troba per les molèsties derivades d’aquestes fluctuacions una doble compensació en el pagament de salaris molt inferiors. També la dona és lligada a un lloc de residència o a l’entorn més proper; no pot, com en molts casos l’home, canviar de lloc de residència.

A més, el treball, particularment de les dones casades – com es veu en la citació de la pàgina 128 del «Capital» de Marx –, presenta un atractiu particular per a l’empresari. Com a treballadora la dona casada és «molt més atenta i obedient» que la no-casada; la consideració als seus infants l’obliga a l’exercici més extraordinari de les forces per tal de guanyar-se el necessari sosteniment vital, i així se sotmet sovint com no ho faria la dona no-casada i encara menys el treballador. En general, encara, la treballadora rarament s’uneix amb les companyes de feines per demanar una millors condicions de treball. També l’eleva als ulls de l’empresari el seu valor, el fet que sovint constitueix a mans seues un bon trumfo contra un treballador masculí contestatari; posseeix, a més, una paciència més elevada, uns dits més hàbils, un sentit del gust més desenvolupat, característiques que la fan més adient que l’home per a una sèrie de feines.

Aquestes virtuts femenines el capitalista mig virtuós les aprecia plenament, i així troba la dona, amb el desenvolupament de la indústria, d’any en any, una esfera sempre més ample d’ocupació, però – i això es decisiu – sense millorar remarcablement la seua situació social. Si s’empra força de treball femenina, això allibera sovint força de treball masculina. Però la força de treball masculina desplaçada vol viure, i s’ofereix a un salari inferior, i aquesta oferta pressiona de nou els salaris de les treballadores. La depressió dels salaris esdevé una roda que posa en moviment la transformació constant de la tècnica assolida en el procés laboral, i com que particularment aquest procés de transformació allibera també la treballadora femenina mitjançant l’estalvi de força de treball, augmenta en tot cas l’oferta de «mans». Sectors industrials de nova aparició es contraposen en certa mesura a aquesta generació constant de força de treball excedentària, però no pas amb prou força com per oferir unes millors condicions de treball de forma duradora. També en aquestes indústries, com per exemple en l’electrotècnica, la força de treball masculina es veu desplaçada per la femenina. Així, globalment, en la fàbrica de petits motors de la Societat General d’Electricitat la majoria de màquines de treball les serveixen noies. Tot augment de salari per damunt d’una certa mesura provoca que l’empresari cerque una millora ulterior de les seues màquines, per tal de posar màquines automàtiques i sense voluntat en el lloc de mans humanes i cervells humans. Al començament de la producció capitalista en el mercat laboral gairebé els treballadors masculins gairebé tan sols s’enfrontaven a treballadors masculins, i ara hi juguen sexe contra sexe i, a més, edat contra edat. La dona desplaça l’home, i la dona és desplaçada de nou pel treball de joves i d’infants. Aquest és l’«ordre moral» en la indústria moderna.

Aquesta situació esdevindria finalment insuportable si no hi actuàs oposadament el poder de l’organització dels treballadors en els llurs sindicats amb tota la força. Aquestes organitzacions s’han demostrat, també especialment per a la treballadora, com quelcom necessari, perquè, com a individu té encara menys capacitat de resistència front l’empresari que el treballador. Similarment ho copsen també les treballadores. Així eren afiliades als sindicats lliures a Alemanya el 1892: 4.355, 1899: 19.280, 1900: 22.884, 1905: 74.411, 1907: 136.929, 1908: 138.443.(2) En l’any 1892 eren tan sols un 1,8% de tots els membres dels sindicats, en l’any 1908 un 7,6%. Segons el cinquè report internacional sobre el moviment sindical el nombre de membres femenins a Gran Bretanya era de 201.709, a França 88.906, a Àustria 46.401.

Els esforços de l’empresari per allargar la jornada laboral per tal d’extraure una plus-vàlua superior dels llurs treballadors, troba una resistència inferior per part de les treballadores. D’ací el fenomen que, per exemple en la indústria tèxtil, en la qual les dones suposen molt més de la meitat del nombre global de força de treball el temps de treball és, en general, el més llarg, per la qual cosa fou justament necessària ací la protecció estatal mitjançant la restricció legal del temps de treball. Acostumada per l’activitat domèstica a no fer cap mesura temporal del treball, se la sotmet a unes exigències creixents sense resistència.

En altres sectors, com la confecció de barrets de dona, la fabricació de flors artificials, etc.(3), es deterioren salaris i temps de treball en prendre treball extra per a casa i en no considerar que així es fan únicament competències pròpia i que amb una jornada laboral de setze hores no guanyen més que el que guanyarien amb una jornada laboral regulada de deu hores.

Quina importància té l’ocupació laboral del sexe femení en els diferents estats civilitzats ho indica la taula de la p. 246, tant en relació a la població activa remunerada segons el sexe com en relació a la població.(4)

Aquesta taula mostra, a més, que el nombre de dones actives remunerades en tots els estats civilitzats assum un percentatge força elevat de la població global. A Àustria, França i Itàlia al màxim – possiblement degut, particularment a Àustria i a Itàlia, a la forma de computar-ho, ja que no tan sols s’inclouen els ocupats amb un ofici principal, sinó també les persones femenines en oficis auxiliars -, en els Estats Units al mínim. És, però, important també fer una comparació del creixement de la població activa envers períodes anteriors. Prenguem inicialment Alemanya.

La taula indica que el cercle de persones actives remunerades s’amplia per damunt de l’augment de la població, que el corrent de força de treball femenina envers el treball remunerat va més crescut encara que aquest grau de pujada, que el nombre de població activa masculina remunerada resta relativament estacionari, mentre que la població activa femenina remunerada creix relativament i absoluta, que el treball femení s’estén i desplaça més el treball masculí.

El nombre de persones actives remunerades puja del 1882 al 1895 en un 16,6% i del 1895 al 1907 en un 19,34%, i de fet el dels homes actius remunerats, respectivament, en un 15,8% i un 19,35%, i el de les dones actives remunerades, però, en un 18,7% del 1882 al 1895 i en un 44,44% del 1895 al 1907! Com que l’elevació de la població del 1882 al 1895 suposà tan sols un 19,8% i del 1895 al 1907 tan sols un 19,34%, el nombre de persones actives remunerades creix en general, però el creixement del nombre d’homes actius remunerats fa un pas correlatiu al creixement de la població global, i el nombre de dones creix amb força, la qual cosa expressa que la lluita per l’existència requereix uns esforços superiors als d’abans.

Del 1882 al 1895 i del 1895 al 1907, la variació (+) a Alemanya en relació a la població global és

Les persones actives remunerades arribaven a:

Augmenten i disminueixen relativament les persones actives remunerades en

Entre les persones actives remunerades hi havia

De les dones independents hi havia el 1907 respecte del 1895

	1907	1895
Indústria (indústria domèstica)	477.290	519.492	-	42.202	=	8,10%
Comerç i transport	246.641	202.616	+	44.025	=	21,77%
Agricultura	328.237	346.896	-	18.659	=	9,04%

Més fortament representades eren les persones femenines en

Els sectors remunerats en els quals les treballadores femenines apareixen de forma superior als homes, són principalment les següents:

Aquestes xifres donen una imatge clara de l’estat de les coses a Alemanya. Encara que el cercle de persones actives remunerades ha crescut per damunt de l’augment de la població, el corrent de força de treball femenina cap al treball remunerat ha superat encara més aquest grau d’elevació. L’ocupació de les dones ha assumit en totes les esferes un ritme ràpid. Mentre el nombre de la població activa remunerada masculina resta relativament estacionari, creix la població activa remunerada femenina relativament i absoluta. Encara més. L’augment del sexe femení entre les persones actives remunerades suposa la part cabdal en la pujada de la porció d’actives remunerades en la població global. La porció de persones dependents femenines respecte del nombre de població femenina s’encongí del 70,81% al 63,90% en el 1907. El treball femení ha pres un abast de tal importància que es demostra tota la buidor ridícula de l’adagi filisteu: la dona a casa.

A Anglaterra eren ocupades industrialment:

En 30 anys el nombre de persones masculines ocupades ha pujat doncs 1.886.790 caps = 22,8%, el nombre de les femenines en 848.471 = 25,5%. Particularment remarcable de la taula és el fet que, encara que l’any 1881 fou un any de crisi, el nombre de persones masculines ocupades en relació al 1871 disminuí en 486.540 caps, mentre que el nombre de les femenines augmentà en 80.638. La disminució relativa de la força de treball femenina en l’any 1901 és tan sols aparent perquè el nombre per a l’agricultura no es comparable amb el nombre corresponent del 1891, ja que la majoria de dones i filles de pagesos ara figuren en el grup dels sense-ofici. A banda, en els darrers vint anys han crescut de forma particularment forta aquelles indústries en les quals predomina la força de treball masculina, mentre que la indústria tèxtil ha retrocedit relativament i, des del 1891, també absolutament:

Malgrat això, el treball femení ha augmentat de nou a costa de la força de treball masculina. Tan sols la quota d’augment del treball femení, que del 1851 al 1861 era encara del 12,6% i del 1871 al 1881 del 7,6%, ha disminuït del 1891 al 1901 a un 1,8%. En l’any 1907 es comptabilitzava en la indústria tèxtil: 407.360 treballadors = 36,6% i 679.863 treballadores = 63,4%.

Paral·lelament, el treball femení ha augmentat fortament en la indústria de la confecció i en el comerç. A més es mostra però també que la força de treball femenina més jove desplaça la més gran. I com que les dones de menys de 25 anys són majoritàriament no-casades, i les grans, però, són majoritàriament casades o vídues, les noies ocupen el lloc de dones casades o vídues.

Sectors remunerats en els quals les persones treballadores femenines d’Anglaterra superen considerablement les masculines eren principalment els següents:

	femenins	masculins
Servei domèstic	1.690.686	124.263
Indústria de la confecció	711.786	414.637
Indústria tèxtil	663.222	492.175
de la qual, indústria del cotó	328.793	193.850
de la qual indústria de la llana i del fil	153.311	106.598
de la qual cànem, jute	104.587	45.752
de la qual indústria de la seda	22.589	8.966
de la qual brodat	28.962	8.587

El pagament de les dones és en gairebé tots els rams força inferior al dels homes pel mateix temps de treball. En la indústria tèxtil, segons l’enquesta més recent, l’ingrés mitjà setmanal del 1906 suposava per als homes 28 xílings i 1 penic (28,55 marcs) i per a les dones tan sols 15 xílings i 5 penics (15,66 marcs).(5) En la indústria de la bicicleta, on els darrers temps, com a conseqüència de la introducció de la producció mecanitzada, el treball femení s’ha desenvolupat ràpidament, les dones reben per setmana tan sols de 12 a 18 xílings, mentre els homes guanyen de 30 a 40 xílings.(6) El mateix fenomen ens els trobam en la indústria paperera, en l’enquadernació i en la indústria del calçat. Es paga de forma particularment roïna el treball femení en la confecció de roba interior, en la qual 10 xílings per setmana ja és un bon guany. «En general la dona guanya un terç o la meitat del salari setmanal d’un home».(7)

Diferències similars en el pagament entre homes i dones existeixen en el servei postal i en l’ensenyament. Tan sols en la indústria cotonera de Lancashire guanyen tots dos sexes pel mateix temps de treball gairebé un salari igual.

En els Estats Units el treball femení es desenvolupa en la següent mesura:

Veiem ací que el nombre de dones actives remunerades ha pujat de 3.914.571 l’any 1890 a 5.319.397 l’any 1900, i per tant de forma considerablement més ràpida que la població global, que ha augmentat del 1890 amb 62.622.250 al 1900 amb 76.303.387 caps tan sols en un 21%. Similarment inexorablement cau relativament el nombre d’homes ocupats, que són desplaçats per les dones. Així ara les dones, per cada 100 persones actives remunerades, arriben a un 18,8, mentre que l’any 1880 no eren més de 14,7%.

No hi ha gairebé cap professió, tret de 9 (de 312) en el que no hi haja dones ocupades. Segons el cens del 1900 entre elles hi ha fins i tot 5 pilots, 45 conductores de locomotores i bomberes, 185 ferreres, 508 mecàniques, 11 perforadores, 8 caldereres. «Aquests nombres no tenen comprensiblement cap gran importància sociològica. Demostren tan sols que hi ha ben pocs oficis dels quals siguen excloses absolutament les dones, bé com a conseqüència de les llurs característiques naturals o per consideracions legals».(8)

De forma particularment forta són representades les dones en els oficis següents: sirventes i cambreres 1.213.828, fabricació de roba femenina 338.144, treballadores agrícoles 497.886, rentadores 332.665, professores 327.905, propietàries de granges 307.788, treballadores tèxtils 231.458, encarregades d’habitatges de lloguer 147.103, venedores 146.265, cosidores 138.724, infermeres i llevadores 108.691, no-qualificades 106.916. En aquests dotze oficis es compten 3.583.333 = 74,% de totes les dones actives remunerades. A banda hi ha encara 85.086 estenògrafes, 82.936 barretaires, 81.000 auxiliars administratives, 72.896 comptables, etc., amb un total de 19 oficis amb més de 50.000 dones 4.293.894 = 88,8% de totes les dones actives remunerades.

Les dones assumeixen una posició predominant en els oficis següents. De cada 100 persones actives remunerades hi ha:

De 4.833.630 dones actives remunerades, de 16 anys o més d’edat, hi havia .3143.712 solteres, 769.477 casades, 857.005 vídues, 63.436 divorciades.

«L’augment del percentatge de persones actives remunerades», diu el report americà, «fou més fort per a les dones casades, ja que aquest percentatge el 1900 era un quart més gran que el del 1890. El 1890 tan sols era activa remunerada una dona de 22, i el 1900 una de 18».

És força gran, relativament i absoluta, el nombre de dones vídues i divorciades. De 2.721.438 dones vídues hi havia el 1900 d’actives remunerades 857.005 = 51,5%, i encara més que gran és la proporció en el grup de dones divorciades. De 114.935 eren actives remunerades el 1900 el 55,3%, el 1890 el 40%. De forma que cada any més i més dones es mantenen soles.

De 303 oficis en els quals eren ocupades les dones, hi ha:

De 100 persones ocupades d’edat de 16 anys i més reben:

Veiem que el 60,6% de tots els homes reben més de 9 dòlars, paral·lelament tan sols un 14,1% de treballadores reben més de 9 i més de dos terços (66,3%) menys de 7 dòlars.(9) El salari setmanal mitjà suposa per als homes 11,16 dòlars, per a les dones 6,17, per tant prop de dues vegades inferior.

La diferència és igualment elevada en el món funcionarial. De 185.874 funcionaris civils es pagaven: 172.053 masculins = 92,6% i 13.821 femenins = 7,4%. A Colúmbia, on es troba la seu del poder central, puja el percentatge de treball femení fins al 29%. I, amb tot, reben menys de 720 dòlars un 47,2% de totes les dones, per contra de tan sols un 16,7% dels homes.(10)

A França, segons el cens del 1901, la població activa remunerada suposava 19.715.075, de les quals 12.910.565 homes i 6.804.510 dones. En oficis individuals es reparteixen com segueix:

«La població treballadora femenina suposa, doncs, la meitat de la població treballadora masculina».(11) Així, com en tots els altres països, el percentatge és inferior en tots els oficis que requereixen una força física superior. (En la mineria 2,03 dones per cada 100 homes, en les pedreres 1,65; en la metal·lúrgia 1,06). Per contra, la porció de dones és més forta en la indústria tèxtil – 116 dones per cada 100 homes, en la indústria de la confecció, en les bugaderies 1.247, en la confecció de roba interior 3.286.(12)

En general, com constata la senyora C. Milhaud, les dones inunden amb més força aquelles indústries on el temps de treball és extra llarg i el salari mínim. «Un fet penós: mentre les indústries amb temps de treball més breus ocupen tan sols uns milers de dones, els de temps de treball més llarg n’ocupen centenars de milers».(13)

Pel que fa al salari, segons diu el burgès E. Levasseur, gairebé en tots els casos el salari de les dones tan sols puja rarament a dos terços de salari del treballador masculí i molt sovint en suposa la meitat.(14)

2. El treball fabril de les dones casades
Indústria domèstica i indústries perilloses per a la salut

És un percentatge força elevat el que constitueixen les treballadores casades entre les treballadores, i una situació sobre la qual cal pensar força pel que fa a la vida familiar del treballador, i el nombre de dones casades ocupades creix constantment. Els inspectors de treball alemany reberen per a l’any 1899 la instrucció d’investigar quant a la durada del treball i les causes que feien que les dones casades recorren a la feina remunerada.(15)

A partir d’això es reportà que un total de 229.334 dones casades participaven activament en fàbriques. A més, hi ha 1.063 dones casades ocupades a la llum del dia en empreses de mineria segons els reports de les autoritats mineres prussianes. En Baden, en les empreses sota inspecció laboral, el nombre de treballadores casades en el període del 1894 al 1899 pujà de 10.878 = 27,05% a 15.046 = 31,27% del conjunt de treballadores adultes.

En quin abast es reparteixen les grans branques industrials la suma reportada de 229.334, apareix en la taula següent:

Al costat de la indústria tèxtil, hi ha una forta participació de la indústria dels mitjans de nutrició i d’oci, particularment de la fabricació de cigars i de tabac, en l’ocupació de nombroses dones casades. Després segueix la indústria paperera, particularment en les instal·lacions de tria de draps, i en bòbiles. «Les dones casades són ocupades habitualment en oficis extenuadors (pedreres, bòbiles, tintures, fàbriques químiques, fàbriques de sucre, etc.) amb feines molt feixugues, i sovint insanes, mentre que les treballadores joves de menys de 21 anys es troben en fàbriques de porcellana, filatures, telers, fàbriques de paper, fàbriques de cigars i empreses de confecció. Per a les feines pitjors, refusades pels altres, tan sols hi ha les treballadores més grans i, particularment, les casades».(16)

En les moltes declaracions quant a les causes i orígens de l’extensió del treball de les dones casades en relació a les separades i vídues, s’esmenten unes poques. En el districte de Postdam com a raó per a l’ocupació fabril de dones casades es dóna força sovint la insuficiència dels ingressos dels homes. A Berlín, segons el report de dos inspectors, els 53,62% de les dones amb ingressos sostenen que els ingressos del cap de família són insuficients. D’una forma completament similar s’expressen els supervisors dels districtes de Prússia Oriental, Frankfurt a. O., Francònia Central, Württemberg II, Baixa Alsàcia, etc. El responsable de Magdeburg dóna la mateixa raó per a la majoria de les dones ocupades; unes altres haurien de treballar, però, també perquè l’home és dissolut o balafiador. Unes altres dones treballen, a més, per costum i perquè no les atrau l’ofici de dona casada. Potser que per a una petita part dels casos aquestes raons siguen vàlides, però la gran majoria treballa perquè ho ha de fer. Això també ho ha constatat el sindicat de treballadors de fusta d’Stuttgart en una enquesta realitzada l’any 1900. El responsable de la Baixa Alsàcia constata que la raó principal per al treball de les dones casades en la civilització moderna que els mitjans de transport i la competència sense restriccions han creat a la indústria l’impuls de cercar forces de treball més barates. També afirma que s’ocupen dones casades pel fet que presenten una millor fiabilitat i constància en la relació laboral. L’inspector fabril badenès (doctor Wörishoffer) diu:

«Per damunt de tot, però, són els salaris més baixos de les treballadores les que semblen en general haver animat la llur contractació pels generadors de treball sempre que siga possible. Una demostració apropiada és el fet que els salaris són més baixos en les branques industrials en les quals s’empren dones en un nombre superior... En aquestes branques industrials la possibilitat d’ocupar dones casades en un gran abast provoca en les famílies treballadores la necessitat de cercar-hi també feina».

El responsable de Koblenz expressa: «Les dones són generalment més disposades i treballen més fluidament que les noies joves. Les treballadores joves tenen habitualment una repulsió envers feines insalubles i desagradables, que, en conseqüència, resten a l’abast de les dones casades menys escrupuloses. Així, per exemple, les triadores de draps ocupen freqüentment dones casades».(17)

Pel que fa als salaris, és un fet conegut que el treball femenó es paga generalment pitjor que el treball masculí, també quan ret el mateix. En això l’empresari privat no es diferencia ni de l’estat ni del municipi. Dones del servei ferroviari i postal reben menys que els homes per la mateixa feina; les professores són pitjor pagades per cada municipi que els professors. El fonament és que la dona té menys necessitat i, per damunt de totes les coses, menys defenses; el guany en força casos tan sols és un complement als ingressos de l’espòs o del pare com a mantenidors pròpiament dits; el caràcter diletant, provisional i accidental del treball femení; el gran exèrcit industrial de reserva de treballadores i per tant una capacitat de resistència menor; la «competència deslleial» de l’anomenada «classe mitjana» en la confecció de vestits i de barrets, i en la indústria de la flor i del paper; la dona és també, com a norma, lligada al lloc de residència. Per tant és d’esperar que el temps de treball de les dones siga més llarg si no hi ha una legislació protectora.

En una investigació sobre els salaris dels treballadors fabrils de Mannheim de l’any 1893 el difunt doctor Wörishoffer dividia les percepcions laborals setmanals en tres classes (18): la classe inferior abastava salaris setmanals fins a 15 marcs; els mitjans de 15 a 24 marcs i els superior més de 24 marcs.

El quadre següent mostra els salaris. Rebien salaris:

Les treballadores percebien en la gran majoria veritables salaris de fam, ja que rebien:

Segons els resultats d’un qüestionari encarregat per la inspecció de treball berlinesa, el salari setmanal mitjà de les treballadores suposava 11,36 marcs. Menys de 6 marcs els rebia un 4,3%; de 6 a 8 marcs 7,8%, de 12 a 15 marcs 27,6%, de 15 a 20 marcs, 11,1%, de 20 a 30 marcs, 1,1%. La majoria de salaris es trobaven entre 8 i 15 marcs (75,7%). A Karlsruhe la percepció setmanal mitjana del conjunt de treballadores és de 10,02 marcs.(19)

El més miserable és el pagament dels treballadors en la indústria domèstica, i de fet tant per als homes com per a les dones, però per a les dones és encara més penós. Per això la jornada laboral no té límits ni mesura en la temporada. També moltes vegades en la indústria domèstica s’aplica un sistema de suor, és a dir que es dóna feina al treballador a través d’un intermediari, per la qual cosa a l’intermediari – factor, mestre, etc. - li correspon una part elevada del salari pagat per l’empresari com a compensació pel servei prestat.

Com de penosament es paga el treball femení en la indústria domèstica ho mostren les dades següents quant a la situació berlinesa. Les camises de color per a home (camises de pana) es pagaven el 1889 per dotzena encara amb 2-2,50 marcs, mentre l’empresari els oferia per 1,20 DM. Una cosidora de qualitat mitjana ha de treballar de bon matí fins ben entrat el vespre per confeccionar per dia de 6 a 8 peces de camisa; la retribució per setmana suposa de 4 a 5 marcs. Una treballadora de davantals percep de 2,50 a 5 marcs per setmana, una cosidora de corbates de 5 a 6 marcs, una cosidora hàbil de bruses 6 marcs, una treballadora força virtuosa en confeccionar vestits de 8 a 9 marcs, una treballadora acostumada de jaquetes de 5 a 6 marcs. Una cosidora força acostumada a fer sobrecamises fines pot guanyar, en la temporada forta, i quan treballa des de les 5 del matí fins a les 10 del vespre, 12 marcs. Treballadores de barrets de dona que puguen copiar models de forma independent guanyen per mes 30 marcs, retalladores ràpides, ja actives durant anys, guanyen durant la temporada per mes de 50 a 60 marcs. La temporada cobreix en total cinc mesos. Una confeccionadora de paraigües guanya amb una jornada de dotze hores, setmanalment, de 6 a 7 marcs. Aquests salaris de fam forcen les treballadores a la prostitució, ja que sota els requeriments més retallats cap treballadora no pot existir per menys de 9 a 10 marcs la setmana.

Els fets aportats mostren que la dona pel desenvolupament modern s’aparta més i més de la vida familiar i domèstica. Matrimoni i família se soterren i es dissolen, i així és absurd també des del punt de mira d’aquests fets de relegar la dona a la llar i a la família. Això tan sols ho pot fer qui viu al dia irreflexivament i no veu o no vol veure les coses tal com es desenvolupen.

En un gran nombre de sectors industrials els treballadors femenins són ocupats de forma exclusiva, en un nombre més elevat en constitueixen la majoria, i en la major part dels sectors laborals restants les treballadores són ocupades de forma més o menys nombrosa, amb un nombre sempre creixent, i entren sempre en nous sectors professionals.

Mitjançant el nou ordenament laboral alemany de l’any 1891 l’ocupació de treballadores adultes es limità a un temps normal de treball d’onze hores diàries, però a través d’un munt d’excepcions que les autoritats podien permetre, això es traspassa sovint. El treball nocturn de les treballadores en fàbriques també es prohibí, però també ací es podien permetre excepcions governatives per a fàbriques de funcionament ininterromput o per determinades operacions estacionals (com, per exemple, les fàbriques de sucre). Únicament després que la Convenció internacional de Berna del 26 de setembre del 1906 hagués prescrit la introducció d’un descans nocturn d’onze hores (per a les fàbriques), i després d’anys que la socialdemocràcia hagués defensat enèrgicament la reivindicació de la prohibició del treball nocturn remunerat de les dones i la reducció del temps diari de treball fins a vuit hores, finalment cedí la llarga resistència del govern i dels partits burgesos. Llavors s’adoptà en la comissió redactora del nou ordenament laboral la disposició que contenia la regulació del treball femení. A banda d’aquesta decisió, la llei del 28 de desembre del 1908 disposà una jornada laboral màxima de deu hores per a les dones en totes les empreses que ocupassen un mínim de deu treballadors. En les vespres de diumenge i de festiu la durada no hauria de depassar les vuit hores. Les treballadores no haurien d’ésser ocupades abans i després de deslliurar durant un total de vuit setmanes. La reincorporació requereix un certificat segons el qual han passat si més no sis setmanes des del deslliurament. No s’haurien d’emprar treballadores, a més, en les coqueries ni en el transport de materials en construccions de tota mena. Malgrat l’enèrgica oposició de la socialdemocràcia s’adoptà una esmena segons la qual les autoritats superiors podien admetre un treball extraordinari per cinquanta dies.

Particular consideració mereix el § 137a, que constitueix el primer atac a l’explotació mitjançant el treball domèstic. Aquesta disposició afirma: «Les treballadores i els treballadors joves no seran ocupats en tasques que es realitzen fora de l’establiment que s’hagen de lliurar a l’empresari o per compte de tercers si han depassat el treball legalment permès». Sense desconsiderar-ne les mancances, la nova llei suposa un avenç respecte de la situació present. L’aplicació sempre més forta de la dona en ocupacions industrials apareix, però, no tan sols en menes d’ocupació apropiades i corresponents a la seua força física més feble, sinó en totes les activitats en les quals l’explotació de la seua aplicació puga aconseguir uns beneficis superiors. A aquestes pertanyen tant activitats extenuants com desagradables i perilloses per a la salut, i això redueix a la importància real totes les concepcions fantàstiques amb les quals descriuen la dona molts poetes i novel·listes per tal de complaure l’home.

Els fets són coses obstinades i tan sols tenim a veure amb fets, ja que aquests ens protegeixen de conclusions falses i de desvaris sentimentals. Els fets, però, ens ensenyem ço que ja sabem, que, entre d’altres, les dones són ocupades: en la indústria tèxtil, en la indústria química, en la indústria metal·lúrgica, en la indústria paperera, en la indústria de la maquinària, en la indústria de la fusta, en la indústria dels mitjans de nutrició i d’oci, en la mineria de superfície del dia – a Bèlgica també en la mineria sota terra, tan aviat com les treballadores han depassat els 21 anys d’edat. A més, d’àmplies àrees de l’horticultura i de l’agricultura i de la ramaderia i en les indústries que en depenen, i finalment en els més diferents rams d’oficis en els quals de fa temps, en certa mesura com una mena de privilegis, han tingut a veure de forma exclusiva: en la confecció de roba interior i de roba de dona, en els rams més diferents del sector de la moda, en posicions de venedora, comptable, professora, responsable de bressola, escriptora, artista de tota mena, etc. Desenes de milers de dones del petit estament mitjà actuen en el mercat com a esclaves voluntàries i hi són privades gairebé de tota activitat domèstica i particularment de pujar infants. Finalment, dones joves i particularment boniques troben cada vegada més feina, per al més alt perjudici de tota la llur personalitat, en locals públics de tota mena com a personal de servei, cantants, ballarines, etc. per fer-hi d’esquer d’un món masculí atret pel gaudi, una àrea en la qual dominen les condicions més horribles i on els responsables de l’esclavitud blanca celebren les orgies més exclusives.

Entre les ocupacions esmentades n’hi ha moltes d’elevadíssima perillositat. Així el perill dels efectes de gasos sulfúrics i alcalins en alt grau es dóna en la fabricació i rentat de barrets de palla, el perill d’inhalació de fums de clor en el blanquejament de materials vegetals; hi ha perills d’intoxicació en la fabricació de paper i d’oblees i flors artificials de color, en la confecció de metacromotips, de verins i substàncies químiques, en la pintura de soldats de plom i de joguines de plom. La impregnació de miralls amb mercuri és per al fetus de les embarassades poc menys que mortal.

Si dels infants nascuts vius a l’estat prussià es moren de mitjana un 22% durant el primer any de vida, segons el doctor Hirt, dels infants nascuts vius de les impregnadores de miralls ho fa el 65%, de les talladores de vidre el 55%, de les treballadores de plom el 40%. En l’any 1890 es reportava que de 78 gestants que havien estat actives en les foneries de fonts del districte governamental de Wiesbaden, tan sols 57 deslliuraren normalment. Segons el doctor Hirt a partir de la segona meitat de la gestació són particularment perilloses les activitats en la fabricació de paper de color i de flors artificials, l’anomenat empolvament de puntes de Brussel·les amb blanc de plom, la confecció de calcomanies, la impregnació de miralls, la indústria del cautxú i totes les ocupacions fabrils en les quals les treballadores s’exposen a la inhalació de gasos nocius – gas òxid de carboni, àcid carbònic, gas sulfhídric. Un perill elevat també és la fabricació de llumins de fòsfor i l’ocupació en llana de pacotilla. Segons les informacions dels inspectors laborals badenesos per a l’any 1893 puja el nombre mitjà anual de naixements prematurs en dones actives remunerades de 1.039 en els anys de 1882 a 1886 a 1.244 en els anys 1887 a 1891. El nombre de naixements que han d’ésser precedits d’una operació suposaven de mitjana anual del 1882 al 1886 1.118, del 1887 al 1891, però, 1.385. Fets encara més preocupants es trobarien si es fessen investigacions similars per tot Alemanya. Com a norma general, però, els inspectors laborals tenen prou en els reports amb la remarca: «No s’han observat perjudicis particulars en l’ocupació de dones en les fàbriques». Com haurien d’observar-los en les llurs breus visites i sense consultar una bona opinió mèdica? Que, a més, hi ha grans perills per a la vida i els membres, particularment en la indústria tèxtil, en la fabricació d’explosius i en l’ocupació en maquinària agrícola, és quelcom establert. A banda, un munt de les feines esmentades pertanyen a les més difícils i extenuants, fins i tot per als homes, la qual cosa salta als ulls a partir d’una llista força incompleta. Hom diu tan sols sempre que aquesta o aquella ocupació és inadequada per a la dona, però de què serveix això si hom no pot disposar de cap altra activitat que sí li corresponga.

Com a branca industrial o com a manipulacions en branquests industrials en les quals les noies joves no haurien d’ésser ocupades, pel risc per a la salut, especialment per als perjudicis en les funcions sexuals, el doctor Hirt esmenta (20): confecció de colors de bronze, de paper de vellut i de paper de vidre, confecció (elaboració de barrets), talla (de material de vidre), agranament del bronze de les pedres (litografia), pentinament de lli, recol·lecció de pèl de cavall, punteig de fustià, estanyat de xapes de ferro, treball en molí de lli i en llana de pacotilla.

En les ocupacions següents les noies joves tan sols haurien de trobar feina si es proveeixen i comproven les mesures de protecció necessàries (dispositius de ventilació, etc.): en la confecció de paper pintat, porcellana, llapis de plom, olis eteris, alum, sal de ferrocianur, bromur, quinina, sosa, parafina i ultramarina, papers de colors (tòxics), oblees (que continguin tòxics), metacromotips, llumins de fòsfor (21), verd de Schweinfurt i flors artificials. A més, amb el tall i la tria de draps, amb la tria i la mòlta de fulles de tabac, amb la batuda del cotó, amb el rodament de llana i de seda, amb la neteja de matalassos, amb la tria de pèls per a raspalls, amb el rentat (sulfurós) de barrets de palla, amb la vulcanització i dissolució del cautxú, amb el tint i impressió de materials lleugers, amb la pintura de soldats de plom, amb l’empaquetament de tabac, amb la impregnació de miralls, amb el tall d’agulles i de plomes.

Realment no és cap bella imatge veure dones, fins i tot en estat de gestació, al costat d’homes en la construcció de línies fèrries, transportant carros fortament carregats, o com a assistents en la barreja de calç i de ciment o transportant feixugues càrregues de pedra en la construcció de cases, o en el rentat de carbó i de pedra. Això arrabassa la dona tot allò femení i li trepitgen la feminitat, de la mateixa manera que, inversament, els nostres homes en moltes menes diferents d’ocupacions perden tot allò masculí. Aquestes són les conseqüència de l’explotació social i de la guerra social. La nostra situació social corrupta posa les coses cap per avall.

És comprensible que amb l’abast que ha assumit el treball femení en totes les esferes de l’activitat remunerada i que amenaça de créixer més, el món masculí interessat no s’hi mostre gens amigable. Indubtablement, amb aquesta extensió del treball femení, la vida familiar del treballador s’enfonsa més i més, que la dissolució de matrimoni i família n’és la conseqüència natural i que condueix a la immoralitat, la desmoralització, la degeneració, malalties de tota mena i mortalitat infantil en una mesura escruixidora. Segons l’estatística de població de l’Imperi Alemany en les ciutats que en les últimes dècades han esdevingut ciutats fabrils de ple dret, la mortalitat infantil ha augmentat de forma important. A banda, puja en les comunitats rurals on l’encariment de la llei i la manca de llei pels costos ha fet disminuir la nutrició. En el punt més alt hi ha la mortalitat dels lactants en l’Alt Palatinat, en l’Alta Baviera i en el Baixa Baviera, en certes comarques dels districtes governamentals de Liegnitz i Breslau i en la capital comarcal de Chemnitz. Es morien en l’any 1907 de cada 100 nascuts vius en el primer any de vida a Stadtamhof (Alt Palatinat) 40,14, a Parsberg (Alt Palatinat) 40,06, a Friedberg (Alta Baviera) 39,28, a Kelheim (Baixa Baviera) 37,71, a München 37,63, a Glauchau (Saxònia) 33,48, a Waldenburg (Silèsia) 32,49, a Chemnitz 32,49, a Reichenbach (Silèsia) 32,18, a Annaberg 31,41 etc. Encara pitjors són les condicions en la majoria dels grans pobles fabrils, en molts dels quals s’han registrat xifres de mortalitat del 40 al 50%. Malgrat que tot aquest desenvolupament social genera resultats tan tristos, hi ha un avenç, com en la llibertat d’ofici, la llibertat de moviment, la llibertat de matrimoni, etc., que són afavorides pel desenvolupament del gran capitalisme, però el nostre estament mitjà en rep un colp mortal.

Als treballadors no els abelleix ajudar el menestral quan aquest intenta una restricció de la llibertat d’ofici i de mobilitat i la restauració de restriccions de fraternitat i de gremi, per tal de mantindre artificialment amb vida la microempresa, ja que no s’hi pot fer res. Tampoc no es pot retornar pel que fa al treball femení a la situació antiga, la qual cosa no exclou la legislació protectora més estricta per impedir excessos d’explotació del treball femení i per prohibir el treball remunerat d’infants en edat escolar. Ací coincideixen els interessos del treballador amb els interessos de l’estat i de la civilització humana general. Que per exemple l’estat ho necessita, ho mostra el fet que en les darreres dècades s’han multiplicat els casos, el darrer en el 1893, quan s’ha tractat d’enfortir l’exèrcit, de revisió dels criteris mínims d’accés al servei militar, ja que com a conseqüència dels efectes degeneradors del nostre sistema econòmic havia crescut el nombre d’homes joves no aptes per al servei militar, de forma que a tots interessen les contramesures protectores.(22) L’objectiu final ha d’ésser bandejar els desavantatges que ha provocat el sistema mecànic, la millora de les eines de treball i els sistemes moderns de treball, i per contra aprofitar els enormes avantatges que han creat a la humanitat i poden crear en una mesura encara superior, mitjançant una organització adient del treball humà de tots els membres de la societat.

És un contrasentit i un greuge deplorable que avenços culturals i assoliments que són el producte de la globalitat, tan sols arriben a afavorir els qui poden apropiar-se’ls per la força de la posició material, mentre que, per contra, milers de treballadors i treballadores diligents, artesans, etc., cauen en el pànic i en el terror quan se n’assabenten que la ment humana ha fet de nou una troballa que estalvia un munt de treball manual, la qual cosa pot ésser l’anunci que se’ls llençarà al carrer per inútils i excedentaris.(23) Allò que hauria d’ésser saludat amb joia, esdevé objecte d’un sentiment hostil, que en dècades anteriors més d’una vegada havia estat la causa d’assalts a fàbriques i demolicions de maquinària. Un sentiment similarment hostil existeix avui sovint entre home i dona com a treballadors. Aquest és en tot cas innatural. Hauríem de maldar per fonamentar una situació social en la qual la plena igualtat jurídica de tots sense distinció de sexe prevalgués.

Això és realitzable en la mesura que els mitjans global de treball esdevinguen propietat de la societat, i el treball global, mitjançant l’aplicació de tots els avantatges tècnics i científics i dels mitjans d’assistència al procés laboral, haja assolit el grau més alt de fecunditat i siga per a tots els capacitats de treball un deure oferir una determinada mesura del treball necessari per a la satisfacció de les necessitats socials, davant de la qual cosa la societat proveirà a cada individu dels mitjans per desenvolupar les seues capacitats i per gaudir de la vida.

La dona hauria d’esdevindre com l’home un membre útil i amb igualtat de dret de la societat, com l’home hauria de poder desenvolupar plenament totes les capacitats corporals i mentals, i en acomplir els deures, també li correspondrien uns drets. Confrontada a l’home com a lliure i igual, tindria garanties contra exigències improcedents.

El desenvolupament actual de la societat marxa més i més cap a aquesta situació, i són justament els grans i difícils mals en el nostre desenvolupament els que fan necessària la introducció d’una nova situació.

Notes d’August Bebel

(1) Segons les llistes de nombroses caixes de malaltia compilades per l’inspector de fàbriques Schuler se xifrava el nombre de dies de malaltia anuals per cap per als membres femenins de les caixes de malaltia en 7,17, per als masculins tan sols en 4,78. La durada de les malalties individuals suposava en els membres femenins 24,8, en els masculins 21,2 dies. O. Schwarz, Die Folgen der Beschäftigung verheirateter Frauen in Fabriken vom Standpunkt der öffentlichen Gesundheitspflege. Deutsche Vierteljahrshefte für öffentliche Gesundheitspflege 1903. 35. Band, S. 424. <=

(2) En tots els sindicats alemanys 168.111. <=

(3) «Del tot particularment en les empreses de confecció. Però també en les altres fàbriques. Així en les fàbriques de joguina Sonneberg, en les fàbriques de roba interior, en les fàbriques de cigarretes, en les fàbriques de sabates, en les fàbriques de material de paper». R. Wilbrandt, Arbeiterinnenschutz und Heimarbeit. S. 84. Jena 1906. <=

(4) Handwörterbuch der Staatswissenschaften. 2. Band, S. 832. 3. Auflage. F. Zahn, Beruf und Berufsstatistik. <=

(5) Textile Trades in 1906. London 1909. <=

(6) E. Cadbury, C. Matheson und G. Shann, Women's work and wages. S. 121. London 1906. <=

(7) E. Cadbury und G. Shann, Sweating. S. 76. London 1907. <=

(8) Statistics of women at work. S. 31. Washington 1908. <=

(9) Earnings of wage-earners. Bulletin 93, S. 11, Washington 1908. <=

(10) Executive civil service of the United States. Washington 1908. <=

(11) C. Milhaud, L’ouvrière en France. S. 4 bis 5. Paris 1907. <=

(12) E. Levasseur, Questions ouvrières et industrielles en France sous la troisième république. S. 275 bis 276. Paris 1907. <=

(13) C. Milhaud, a.a.O., S. 522. <=

(14) E. Levasseur, a.a.O., S. 537. <=

(15) Die Beschäftigung verheirateter Frauen in Fabriken. Nach den Jahresberichten der Gewerbeaufsichtsbeamten für das Jahr 1899 bearbeitet im Reichsamt des Innern. S. 18, 21, 23, 49, 53, 62, 63. Berlin 1901. <=

(16) «En els llocs on es concentren les fàbriques de teixits, puja el percentatge de casades entre les treballadors fabrils molt més enllà del 26% de mitjana, per exemple a Saxònia-Altenburg al 56%, a Reuß al 58%». R. Wilbrandt, Die Weber in der Gegenwart. S.145. Jena 1906. <=

(17) A.a.O., S. 57, 63. <=

(18) Wörishoffer, Die soziale Lage der Fabrikarbeiter in Mannheim. <=

(19) Marie Baum, Drei Klassen von Lohnarbeiterinnen in Industrie und Handel der Stadt Karlsruhe. S. 60. Karlsruhe 1906. <=

(20) Die gewerbliche Tätigkeit der Frauen. 1878. <=

(21) Mitjançant un acord internacional del 26 de setembre del 1906 entre Dinamarca, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Suïssa es prohibí en aquests estats l’ús de fòsfor blanc per als llumins a partir de l’1 de gener del 1911. A Alemanya aquests articles ja no es confeccionen des de l’1 de gener del 1907, i des de l’1 de gener del 1908 ja no es venen ni es comercialitzen de cap altra manera. A Anglaterra s’aprovà una llei similar l’any 1909. <=

(22) Eren militarment capaços en percentatge de recrutes vàlids 1902 58,5, 1905 57,1, 1904 56,4, 1905 56,5, 1906 55,9 i 1907 54,9. Els qui després de l’allistament, per incapacitat, van haver d’ésser llicenciats de les files de l’exèrcit foren del 1881 al 1885 el 2,07%, del 1891 a 1895 el 2,30%, del 1900 al 1905, el 2,47%. W. Claassen, Die abnehmende Kriegstüchtigkeit im Deutschen Reiche in Stadt und Land von 1902 bis 1907. Archiv für Rassen- und Gesellschaftsbiologie, 1909, Heft 1. <=

(23) L’inspector fabril A Redgrave pronuncià a final de desembre del 1871 una conferència a Bradford, en la qual va dir entre d’altres coses: «Ço que m’ha frapat de fa un temps ha estat el canvi d’aparença de les fàbriques de llana. Abans eren plenes de dones i infants, ara sembla que la maquinària fa tota la feina. En demanar-ho un fabricant em donà la següent explicació: sota l’antic sistema ocupava 63 persones; arran de la introducció de maquinària millor vaig reduir les meues mans a 33, i recentment, com a conseqüència de nous grans canvi, he estat capaç de reduir-les de 33 a 13». Per tant, en uns pocs anys hi hagué una disminució del nombre de treballadors de gairebé un 80% amb una quantitat de producte que, si més no, resta constant – Nombroses informacions interessants en el mateix sentit les dóna «Das Kapital» de Karl Marx.<=