August Bebel - Die Frau und der Sozialismus

Sisè capítol
El segle XVIII
1. Vida cortesana a Alemanya

Segons l’exemple de Lluís XIV de França, la gran majoria de les corts principesques alemanyes, que en aquella època eren tan nombroses, es permetien una extravagància en tota mena d’esplendor i d’ornament i, particularment, en el sosteniment de mestresses, que no es trobava en proporció inversa a la grandària i productivitat de països i païsets. La història de les corts principesques del segle XVIII pertany als capítols més lletjos de la història. Un potentat cercava de superar l’altra en vana pretenciositat, boja extravagància i costoses demostracions militars. Per damunt de tot es tractava dels excessos més increïbles quant als afers de dones. És difícil de dir quina de les moltes corts alemanys se’n duia la palma en aquesta manera extravagant de viure que tenia una influència pública tan corruptora. Era avui aquesta cort, demà aquella, i cap estat alemany resta lliure d’aquesta xacra. Els nobles feien segons els prínceps i en les ciutats residencials els burgesos feien com els nobles. Si la filla d’una família burgesa tenia la sort de caure en gràcia a un alt senyor de la cort o al mateix serenissimus, en dinou de cada vint casos la noia es tenia per afortunada, i la família consentia de gust que esdevingués mestressa de noble o de príncep. El mateix s’esdevenia entre la majoria de famílies nobles, si una filla trobava el favor del príncep, i en amples cercles dominava una manca de caràcter i de vergonya.

La situació era pitjor en totes dues capitals alemanyes, a Viena i a Berlin. A la Càpua alemanya, a Viena, governà de fet durant una bona part del segle Maria Theresia, de moral estricta, però que era impotent vers les disbauxes d’una noblesa rica i de gustos sensuals i dels cercles burgesos que la imitaven. Amb les seues comissions de castedat, que s’organitzaren en un sistema estès d’espionatge, provocà en part ressentiment, i en part ridícul. El resultat fou nul. A la frívola Viena de la segona meitat del segle XVIII es feien proverbis i dites com: «Hom ha d’estimar el proïsme com a ell mateix, la qual cosa vol dir que ha d’estimar la dona d’un altre tant com la pròpia». O: «Si la dona va a la dreta, l’home ha de marxar cap a l’esquerra. Si ella pren un assistent, que ell cerque una amiga». Com de frívolament hom veia en aquella època el matrimoni i l’adulteri, es veu en una lletra del poeta E. Chrt. v. Kleist que escriu el 1751 al seu amic Gleim. Hi diu: «Sabreu, però, ja l’aventura del marquès Heinrich. Ha enviat la muller a la seua possessió i desitja separar-s’hi, perquè la va trobar amb el príncep de Holstein en el llit... El marquès hauria obrat més assenyadament si hagués mantingut la qüestió amb tacte, per comptes de fer que tot Berlin i mig món parlen d’ell. A banda, hom no hauria de condemnar tant una cosa tan natural, particularment quan hom mateix no és prou fidel, com és el cas del marquès. L’aversió és tot indefugible en el matrimoni, i tots els homes i dones acaben, pel contacte amb altres persones estimables, per ésser infidels. Com se’ns pot castigar per quelcom al qual som forçats?» Pel que fa a la situació a Berlin, l’ambaixador anglès Lord Malmesbury escriu el 1772: «Un deteriorament toal de la moral domina tots dos sexes en totes les classes, i això cal afegir encara una carestia, deguda en part a les altes contribucions exigides per l’actual monarca i en part per l’amor al luxe, introduït pel seu avi. Els homes menen amb mitjans restringits una vida disbauxada, les dones, però, són arpies sense cap vergonya. Es lliuren al preu del millor postor, i la modèstia i l’amor veritable els són coses desconegudes».

Pitjor anava a Berlin sota Friedrich Wilhelm II, que governà de 1786 a 1797. Presentà al seu poble el pitjor exemple. El seu capellà de cort, Zöllner, es degradà fins el punt de casar-lo amb la seua mestressa, Julie v. Voß, com a segona esposa. I com aquesta es va morir poc després del primer part, Zöllner accedí una vegada més a casar-lo amb la seua segona mestressa, la comtessa Sophie v. Dönhoff.

L’exemple roí que dóna Friedrich Wilhelm II a final de segle, ja el realitzava el seu propi senyor cosí a començaments de segle. A finals de juliol del 1706 el duc Eberhard Ludwig de Württemberg va convertir en segona esposa la seua mestressa, la Grävenitz, la «corruptora del país», com hom encara l’anomena a Württemberg. Aquest matrimoni el conclogué un jove religiós, M. Pfähler, que era capellà a Mühlen a. N. I el cosí carnal d’Eberhard Ludwig, el duc Leopold Eberhard zu Mömpelgard, fou encara més arrauxat, ja que disposà simultàniament de tres esposes, de les quals dues eren germanes. Del seus tretze infants en casà dos entre ells. El comportament d’aquests pares de la pàtria provocà un fort enrenou entre els súbdits, però no gaire més. Tan sols que en el cas del duc de Württemberg, per intervenció imperial, l’any 1708, es va declarar nul el matrimoni amb la Grävenitz. Però aquesta conclogué llavors amb un disbauxat comte de Würben un matrimoni fals, i restà de llavors ençà durant vint anys més com la concubina del duc i la «corruptora del país» de Suàbia.

2. El mercantilisme i la nova legislació matrimonial

El creixement del poder sobirà d’ençà del segle XVI i, amb ella, l’era de la formació d’estats més grans, havia conduït a l’establiment d’exèrcits permanents, que no es podien mantindre sense unes càrregues fiscals més elevades, a la qual cosa calia afegir encara la vida disbauxada de la majoria de corts, que requeria unes sumes descomunals.

Aquesta exigència tan sols es podia cobrir mitjançant una població nombrosa i amb capacitat financera, i per això cercaren els diversos governs, particularment els dels estats més grans, d’ençà del segle XVIII, mitjançant les mesures corresponents d’elevar el nombre d’habitants i la capacitat fiscal tant com fos possible.

El camí d’aquesta transformació social i econòmica s’havia fet possible gràcies a la descoberta d’Amèrica, la circumnavegació d’Àfrica i la descoberta de les rutes marítimes vers les Índies Orientals, coses propiciades per la innovació en les tècniques de navegació. Aquesta transformació afectà inicialment l’Europa Occidental, i posteriorment, també Alemanya. Les noves rutes comercials havien obert unes possibilitats d’extensió prèviament desconegudes i inimaginades. Portuguesos, espanyols, neerlandesos, anglesos cercaren en primera línia d’aprofitar-se d’aquest capgirament de les coses. Però també França i finalment Alemanya s’hi llençaren. La darrera era, per les guerres religioses i la seua divisió política la més desafavorida i econòmicament la més endarrerida amb diferència. Les exigències del nou mercat mundial, precipitades per l’obertura continuada de noves àrees comercials per a les produccions artesanals i industrials europees, revolucionaren no tan sols el sistema de producció manufacturer, sinó també les perspectives, els sentiments i els pensaments dels pobles europeus i dels llurs governs.

Per comptes de la producció artesanal anteriorment exclusiva, que tan sols treballava per als requeriments quotidians de la localitat i de les zones circumdants més properes, apareix la manufactura, que vol dir la producció massiva mitjançant l’ocupació d’un nombre més gran de treballadors en la divisió del treball més desenvolupada possible. El mercader amb mitjans financers més elevats i una visió més ampla esdevé el líder d’aquesta nova forma de producció, que substitueix en part l’artesania i en la part l’elimina, però que també esmicola l’organització gremial. Per tant comença un període en el qual la dona pot ocupar de nou les forces en activitats professionals. L’empreses d’indústria domèstica o fabril d’elaboració de lli, de filatura i teixit de llana, de gèneres de punt, de draperies, de confecció de llaços, etc., li obren un gran camp d’activitat. Vers a final del segle XVIII ja havien ocupades 100.000 dones i 80.000 infants en les filatures, telers i estampats d’Anglaterra i Escòcia, certament moltes sota condicions laborals, tant pel que fa a salaris i durada del temps de treball, que eren insorportables. Similars són les condicions a França, on en la mateixa època desenes de milers de dones eren ocupades en les nombroses fàbriques.

Aquest desenvolupament econòmic, però, requeria més persones, com que aquestes havien disminuït en les guerres de conquesta dels segles XVI, XVII i XVIII a Europa i d’altra banda per les migracions cap a països ultramarins des de començament del segle XVIII, de forma que per als governs més avançats fou una necessitat urgent d’alleugerir la legislació matrimonial i l’assentament.

Una Espanya que per la seua política de potència mundial s’havia vist desproveïda de població, va veure, en una data tan primerenca com el 1623, de promulgar una llei per la qual s’eximien per una sèrie d’anys d’impostos i carrègues a totes les persones que es casessin entre els 18 i 25 anys. Persones sense mitjans van rebre una dotació procedent de caixes públiques. A més, els pares que tinguessen un mínim de sis infants de sexe masculí en vida, eren exempts d’impostos i de càrregues. També Espanya encoratjà la immigració i la colonització.

A França, Lluís XIV, que havia provocat una mortandat amb les seues guerres, va trobar necessari contrarestar aquesta devastació amb l’exempció fiscal de quatre a cinc anys a tots els contribuents, que constituïen la gran majoria de la població, que es casessin abans dels 20 o 21 anys. La completa exempció fiscal es concedia, a més, als que tinguessen deu fills vius, amb la condició que cap no hagués esdevingut capellà, frare o monja. Els nombres amb un nombre igual d’infants, amb la condició que cap no hagués esdevingut religiós, rebien una pensió anual de 1.000 a 2.000 lliures, i els burgesos que no eren taxats rebien sota les mateixes condicions la meitat d’aquesta suma. El mariscal Moritz von Sachsen aconsellà fins i tot a Lluís XIV de no permetre contractes matrimonials d’una durada superior a cinc anys.

A Prússia hom cercà mitjançant ordenaments dels anys 1688, 1721, 1726, 1736 i les corresponents mesures estatals d’afavorir la immigració. Particularment benvinguts eren els perseguits per la religió procedents de França i Àustria. La teoria demogràfica de Friedrich el Gran s’expressava dràsticament en una lletra adreçada a Voltaire del 26 d’agost del 1741, en la qual escriu: «Consider els humans com un ramat de cèrvols del parc natural d’un gran senyor, que no tenen cap altra tasca que poblar el parc». Certament que amb les guerres creava la necessitat de repoblar el seu parc natural. També hom afavorí la immigració a Àustria, Württemberg i Braunschweig i es promulgaren en aquests estats, com a Prússia, prohibicions a l’emigració. A més, en el segle XVIII Alemanya i França bandejaren tots els obstacles a la celebració de matrimonis i a l’assentament – exemple seguit per altres estats. En els primers tres quarts del segle XVIII els economistes nacionals, així com els governs, consideraven un gran nombre de població com a causa de la màxima felicitat dels estats. No és fins a final del segle XVIII i començament del segle XIX que hi apareix de nou un canvi, promogut per grans crisis econòmiques i per esdeveniments revolucionaris i bèl·lics, que continuaren en la primera meitat del segle XIX, especialment a l’Alemanya meridional i a Àustria. Hom elevava ara de nou l’edat a la qual es permetia de contraure matrimoni, i es demanava per a la celebració del matrimoni la demostració d’una certa riquesa o d’uns ingressos assegurats i d’una certa posició vital. Per als sense mitjans, la conclusió d’un matrimoni es feia impossible, i hom acordà particularment als municipis una gran influència quant a la determinació de les condicions de residència i de matrimoni. Hom prohibí fins i tot ací i allà els pagesos la construcció de les denominades cases de feina o els ordenaren, com a Baviera, d’enderrocar allò que haguessen construït sense el consentiment del príncep elector. Tan sols a Prússia i a Saxònia la legislació matrimonial restà relativament liberal. La conseqüència d’aquestes restriccions matrimonials, en tant que la natura humana no es deixa reprimir, malgrat tots els obstacles i persecucions, fou que les relacions il·lícites augmentaren enormement, i que en certs estats alemanys el nombre de fills il·legítims era gairebé tan elevat com el dels legítims. Aquest fou el fruit d’un govern paternal que se n’orgullia de la seua moralitat i del seu cristianisme.

3. La revolució francesa i la gran indústria

La dona casada de posició burgesia vivia en aquella època en una reclusió domèstica estricta; el nombre de feines i dedicacions era tan gran que era necessari per a la mestressa assenyada de restar tothora en posició, i havia de satisfer l’obligació tan sols amb l’ajut de les filles, quan era possible. S’havien de realitzar no únicament les feines domèstiques quotidianes que encara avui ha de realitzar la mestressa de casa petit-burgesa, sinó també encara moltes altres, de les quals la dona del present s’ha allibertat mitjançant el desenvolupament modern. Havien de filar, teixir, emblanquinar, confeccionar la roba, fer sabó, fabricar espelmes, elaborar cervesa i, en breu, era una pura Ventafocs i l’únic entreteniment el tenia en el camí de l’església del diumenge. Els casaments es feien tan sols a l’interior del mateix cercle social, i l’esperit de casta més estricte i ridícul dominava totes les relacions. Les filles eren criades en el mateix esperit i mantingudes sota una estricta clausura domèstica; la llur educació espiritual era insignificant, i no tenien perspectives més enllà de l’àmbit de les dedicacions estrictament domèstiques. A això s’afegia una formalitat buida i superficial, que substituïa l’educació i l’intel·lecte i que feia de la vida de la dona un camí de molí. L’esperit de la reforma havia degenerat en la pitjor pedanteria, i els desitjos naturals de les persones i la joia de viure eren reprimits sota una càrrega de regles vitals d’aparent dignitat però mortals per a l’ànima. La buidor i la restricció dominaven la burgesia, i allò que hi havia a sota vivia sota una pressió de plom i en les condicions més miserables.

Arriba la revolució francesa, que a França fa volar l’antic ordre estatal i social, però també llença l’alè del seu esperit a Alemanya, que ja no podia resistir més la permanència de l’antic règim. Especialment, l’ocupació francesa tingué per a Alemanya l’efecte d’una revolució; agranà allò que hi havia de vell, decrèpit o accelerà, com a Prússia, el seu agranament. I ço que s’intentà sempre en el període reaccionari posterior a 1815, per tal de fer retrocedir la roda del temps, el nou règim havia esdevingut massa poderós i restà finalment victoriós.

Els privilegis gremials, la vinculació personal, els drets de mercat i de trànsit foren desats gradualment en els estats més avançats a la cambra dels mals endreços. Noves millores i descobertes tècniques, i per damunt de tot la invenció i la millora de la màquina de vapor i l’abaratiment consegüent i generalitzat de les mercaderies, requerien una ocupació massiva, especialment també de les dones. La gran indústria celebrava el naixement. Es construïen fàbriques, ferrocarrils i vaixells de vapor, les mines, les fundicions, les manufactures de vidre i de porcellana, la indústria tèxtil dels diferents rams, la construcció de màquina, la fabricació d’eines, la construcció, etc., creixien ràpidament; universitats i escoles tècniques superiors fornien les forces intel·lectuals que requeria aquest desenvolupament. La nova classe ascendent, la gran burgesia capitalista, els burgesos, amb el suport de tots els qui perseguien el progrés, clamava pel bandejament d’unes condicions esdevingudes ja insostenibles. Ço que la revolució des de baix havia posat en destret en el moviment dels anys 1848 i 1849, ho bandejava la revolució des de dalt de l’any 1866. Arribava la unitat política segons els cors de la burgesia, i hi seguia l’enderrocament de les restriccions econòmiques i socials que encara persistien. Arribava la llibertat de comerç, la lliure circulació, l’abolició de les restriccions matrimonials, la llibertat d’establiment i, en breu, tota aquella legislació que requeria el capitalisme per al seu desenvolupament. Al costat del treballador, la dona s’aprofitava especialment d’aquest nou desenvolupament, que li obria un camí lliure.

Ja abans del nou ordre de coses introduït l’any 1866, havien caiguda una sèrie de restriccions en diversos estats alemanys, i això conduí reaccionaris pedants a profesitzar l’enfonsament del costum i de la moral. Així deplorava ja el 1865 el bisbe de Mainz, el senyor v. Ketteler «que l’eliminació de les restriccions existents als contractes matrimonials suposen la dissolució del matrimoni, ja que d’ara en endavant serà possible per als contraents d’unir-se a pler», un lament que conté l’acceptació involuntària que els lligams morals de l’actual matrimoni són tan febles que tan sols la coerció més estricta uneix els esposos.

La circumstància que ara es contraguessen matrimonis amb un nombre molt superior al període anterior efectuà un ràpid augment de la població i que, sota la nova era, un sistema industrial que es desenvolupava tan ràpidament creés problemes socials anteriorment desconeguts, i tot plegat provocà que, com en períodes anteriors, retornàs l’angoixa de la superpoblació. Es mostrarà què significa aquest por a la superpoblació, i en comprovarem la veritable vàlua.