Publicat originàriament com a The Woman Question, Justice, 27th July, 1895, p.6.
Transcrit per Ted Crawford. Indexat per Einde O’Callaghan. Traduït pel MIA
Prenent en consideració el suggeriment de «TATTLER» de fa unes setmanes a Justice que ha arribat un moment que la qüestió esmentada ha estat bonament llençada entre els socialistes de manera que l’editor de Justice m’ha convidat a exposar breument les meues idees.
Fins força recentment se suposava que els socialistes, com els radicals i altres persones avançades, havien d’empassar-se aquella mentida convencional de la civilització moderna – la teoria de «la dona com a víctima de l’opressió de l’home». Aquest dogma, que, com la doctrina de l’escola de Manchester, que l’ideal de llibertat humana s’assoleix sota el règim capitalista de lliure competència industrial i comercial, ha dominat el pensament de la raça anglo-saxona durant dues generacions i ha estat el principal instrument per realitzar una revolució que ha posat tota la maquinària judicial i administrativa del país a disposició d’un sexe per oprimir un altre (en totes les causes, és a dir en les que la qüestió sexual entra prominentment). Vejam la condició actual d’aquesta anomenada «víctima».
Mentre sota les nostres actuals lleis matrimonials la muller no té cap obligació de mantindre el marit, ni tan sols si ella té diners i ell és pobre de solemnitat (tret del dret del contribuent d’ésser recuperat pel seu manteniment en la casa de treball) el marit és obligat pel dret penal a mantindre la seua dona en confort sota tota circumstància. Fins ara s’ha fet excepció en el cas d’adulteri per part de la muller. Ara, en un decret davant del Parlament es proposa que aquesta darrera reserva siga virtualment abrogada per un paràgraf «cautxú» que imposa «una pensió alimentària» si es pot demostrar que el marit per defecte o «mala conducta ha contribuït a l’adulteri».
1. Així, si un home mai ha tingut una disputa amb la seua muller o fins i tot arriba tard a casa, com en un cas recent, presumiblement «ha contribuït per defecte o mala conducta a l’adulteri»; de la mateixa manera que ara si un home mai té una discussió amb la seua muller i alça la veu per damunt del to normal o arriba tard a casa es pot considerar que ha comès crueltat tècnica que capacita la citada muller a la separació o divorci amb «pensió alimentària».
2. Una dona és perfectament lliure de deixar el seu marit a voluntat, i ell no hi pot fer res (cas Jackson). Si un marit deixa la seua dona ella el pot obligar a lliurar-li un terç dels seus ingressos o guanys, i per abandonament, és a dir, per deixar-la sense diners, se’l pot castigar a treball forçat.
3. Un marit és a més responsable dels deutes i infraccions civils (torts) de la muller.
4. Un marit no pot rebre compensació contra la muller per cap acte, negligència o frase, mentre que per qualsevol d’aquestes consideracions pot aconseguir la separació judicial, drets exclusius sobre els infants, si en tenen, i un terç dels seus ingressos o guanys per a ella mateixa, amb la mateixa quantitat per cap en afegit per cada infant. Així si un home toca a la dona de manera hostil a la galta amb la mà oberta ella es pot establir còmodament de per vida amb els fruits dels treball d’ell; si, al contrari, ella li esclafà el cap amb una vara potser la multaran amb cinc xílings que el marit ferit ha de pagar; i si ell reïsqués en aconseguir la separació és tan sols a condició de mantindre la virago en una ociositat acomodada.
Una petita il·lustració familiaritzarà el lector amb aquesta completa servitud del marit a la muller sota les nostres lleis matrimonials. Un home, no fa gaire, rebé una oferta d’ocupació a Amèrica. La seua dona no volia que hi anàs. En no tindre ni diners ni feina a casa ell insistí. La dona que tenia diners propis, i a qui ell a més donà 25 lliures amb la promesa de rebre’n més en arribar al seu destí, anà directament als guardians, que l’arrestaren en embarcar a Southampton, l’arrossegaren davant del magistrat, i el sentenciaren a tres mesos de treballs forçats. La sentència fou posteriorment anul·lada després que l’home hagués estat empresonat i arruïnat. Molts barons feudals segurament s’haurien sentit satisfets amb aquests poders damunt dels llurs «vilans».
En dret penal és un fet ben conegut que qualsevol pot verificar a través dels registres judicials que les dones gaudeixen d’una immunitat gairebé completa per a tots els delictes comesos contra homes, com a tals. Per assalt, perjuri i xantatge practicat contra homes, les dones no són virtualment mai ni tan sols processades, molt menys encara condemnades. D’altra banda, lleis dures, salvatges i venjatives, aplicades salvatgement i venjativament per jutges s’apliquen a homes pels assalts més insignificants o per altres delictes comesos contra dones. De fet sembla que l’objectiu explícit de la dona política moderna i de les seues Associacions de «Dones» és privar els homes de la darrera coberta de protecció contra dones criminals amb la idea de donar a aquestes tota facilitat per exercir la llur vocació.
Si hom contempla la qüestió honestament, certament no es pot sorprendre per la violència ocasional comesa contra les dones – assalts a la muller, assassinats de la muller, etc. La tirania i la desigualtat legalitzades sempre han conduït durant tota la història a esclats esporàdics de brutalitat per part de les seues víctimes. És sempre així, i sempre ho serà.
Tal és la posició actual d’avantatge de les dones en virtut del llur sexe. Tan oposats són els fets a la «llegenda» popular sobre la matèria. L’espai em prohibeix d’analitzar més la subjecció actual per llei d’homes a dones en aquest article, i és encara més innecessari quan he elaborat la matèria amb més detall en altres llocs.
Naturalment, sota el socialisme, l’aspecte de la qüestió basat en la propietat decau. Les nostres infames lleis matrimonials existents han de desaparèixer quan tots dos sexes siguen alhora econòmicament lliures. Una vegada això siga així, un matrimoni perfectament lliure, sense obligacions o impediments, en serà el resultat necessari. Si, com sembla haver suggerit Herbert Burrows, una «opinió pública» embastardida prova qualsevol joc d’intentar a través de l’ostracisme d’ocupar el lloc del difunt vincle legal coercitiu en imposar qualsevol forma especial de matrimoni, com la monogàmia, haurem de fer tot el possible per escanyar aquesta «opinió pública» tan ràpidament com siga possible. Si hi són empesos, fins i tot contraris podrien unir-se en una associació els membres de la qual (com els Oneida Creekers) es comprometen en relacions maritals estrictament limitades a un període fix, posam de sis mesos. Elevar així l’anti-monogàmia al nivell d’un principi seria certament tan penós com el resultat de la «cabotada» de provar de forçar la conformitat externa a la monogàmia entre persones els temperaments de les quals no s’hi adiuen. En emprat el lleig mot «luxúria» per qualsevol forma de matrimoni que no li agrade, Herbert Burrows s’assembla al burgès respectable dels dies de la meua infantesa que solia estigmatitzar tota forma de llibertat que no li agradàs (p.ex., el dret d’associació dels treballadors) com a «llicenciós». No, amic Herbert, confii que una societat fins i tot a mig camí cap al socialisme reeixirà sense caure atrapada en aquesta mena de fullaraca.
Al mateix temps consider com altament probable que durant molt temps entrar en la monogàmia voluntària (voluntària, de fet, i no tan sols de nom) serà la forma dominant de relació sexual. L’intent d’imposar-la, però, siga per llei o per «opinió públic», estic igualment convençut que és contrari a tot l’esperit d’una societat raonable. Deduir que hi ha una superioritat moral absoluta i immutable en la monogàmia amb independència de temperament o circumstàncies per damunt de qualsevol altra forma de relació sexual és certament absurd. Tan sols amb la societat encoratjant una llibertat perfecta s’assolirà la forma més perfecta de relació sexual, la més ben adaptada les necessitats humanes. La monogàmia, com qualsevol altra institució, haurà de provar el seu cas mostrant la seua superioritat a altres formes, i no amb l’ajut d’una tirania externa, siga jurídica o social.
Abans de concloure aquest article assenyalaria quelcom que es pot oblidar, és a dir, que l’efecte coercitiu de l’«opinió pública» tan sols podria ésser operatiu en una societat socialista quan tota la comunitat fos pràcticament unànime en condemnar un patró de conducte i no en defensa de cap dogma arbitrari, per fortament sostingut que siga per un sector de la comunitat. El cas és diferent sota condicions capitalistes quan a un home se’l pot obligar a dur un barret «cassola» contra la seua voluntat, degut a l’«opinió pública» de la classe de qui depèn per guanyar-se la vida d’insistir-hi.
|
E. Belfort Bax |