Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
TESIS I ADDICIONS SOBRE LES QÜESTIONS NACIONAL I COLONIAL ADOPTADES AL 2.on CONGRES MUNDIAL DE LA I. C.
A.—TESIS
1.—La posició abstracta i formal de la qüestió de la igualtat—la igualtat de les nacionalitats inclosa—és pròpia de la democràcia burgesa en la forma de la igualtat de les persones en general; la democràcia burgesa proclama la igualtat formal o jurídica del propietari i del proletari, de l’explotador i de l’explotat, i indueix així les classes oprimides en l’error més profund. La idea d’igualtat, que no era més que el reflex de les relacions creades per la producció, pel negoci, esdevé en mans de la burgesia una arma contra l’abolició de les classes, combatuda des d’aquest moment en nom de la igualtat absoluta de les personalitats humanes. Quant a la veritable significació de la reivindicació igualitària, no es troba sinó en la voluntat d’abolir les classes.
2.—D’acord amb el seu fi essencial—la lluita contra la democràcia burgesa, la hipocresia de la qual cal desemmascarar—, el Partit Comunista intèrpret conscient del proletariat en lluita contra el jou de la burgesia, ha de considerar com formant la clau de volta de la qüestió nacional, no principis abstractes i formals, sinó: Primer, una noció clara de les circumstàncies històriques i econòmiques; segon, la dissociació precisa dels interessos de les classes oprimides, dels treballadors, dels explotats en relació a la concepció general dels anomenats interessos nacionals, que signifiquen en realitat els de les classes dominants; tercer, la divisió també clara i precisa de les nacions oprimides, dependents, protegides, i les opressores i explotadores, que gaudeixen de tots els drets, contràriament a la hipocresia burgesa i democràtica que dissimular curosament l’esclavització (pròpia de l’època del capital financer de l’imperialisme), per la potència financiera i colonitzadora, de la immensa majoria de les poblacions de la terra a una minoria de països capitalistes rics.
3.—La guerra imperialista de 1914-1918 ha posat en evidència davant totes les nacions i totes les classes oprimides del món l’engany de les fraseologies democràtiques i burgeses—el tractat de Versalles, dictat per les famoses democràcies occidentals, no fa més que sancionar, als ulls de les nacions febles, les violències més covardes, i més cíniques encara que les dels “junkers” i del kaiser a Brest-Litowsk. La Lliga de les Nacions i la política de l’Entente en llur conjunt no fan més que confirmar aquest fet i desenvolupar l’acció revolucionària del proletariat dels països avançats i de les masses treballadores dels països colonitzats o sotmesos, i així apressen la bancarrota de les il·lusions nacionals de la petita burgesia, quant a la possibilitat d’un veïnatge assossegat i d’una veritable igualtat de les nacions sota el règim capitalista.
4.—Resulta del que precedeix que la pedra angular de la política de la Internacional comunista en les qüestions colonial i nacional, ha d’ésser l’apropament dels proletaris i dels treballadors de totes les nacions i de tots els països per a la lluita comuna contra els posseïdors i la burgesia. Perquè aquest acostament és l’única garantia de la nostra victòria sobre el capitalisme, sense la qual no poden ésser abolides ni les opressions nacionals ni la desigualtat.
5.—L’actual moment polític mundial posa a l’ordre del dia la dictadura del proletariat, i tots els esdeveniments de la política mundial es concentren inevitablement entorn d’un centre de gravetat: la lluita de la burgesia internacional contra la República dels Soviets, la qual ha d’agrupar entorn d’ella, d’una part, els moviments sovietistes dels treballadors avançats de tots els països; de l’altra tots els moviments emancipadors nacionals de les colònies i de les nacionalitats oprimides que una amarga experiència ha convençut que no tenen salvació per a elles, fora d’una aliança amb el proletariat revolucionari i amb el poder sovietista victoriós de l’imperialisme mundial.
6.—Hom ja no pot, doncs, limitar-se a reconèixer o proclamar l’apropament dels treballadors de tots els països. Cal, d’ara endavant, encercar la realització de la més estreta unió de tots els moviments emancipadors nacionals i colonials amb la Rússia dels Soviets, donant a aquesta unió formes corresponents al grau d’evolució del moviment proletari entre el proletariat de cada país, o del moviment emancipador demòcrata burgès entre els obrers i els pagesos dels països endarrerits o de nacionalitats endarrerides.
7.—El principi federatiu ens apareix com una forma transitòria cap a la unitat completa dels treballadors de tots els països. El principi federatiu ha mostrat ja pràcticament la seva conformitat al fi encercat, tant en el curs de les relacions entre la república socialista federativa dels Soviets russos i les altres repúbliques dels Soviets (hongaresa, finlandesa, letona, en el passat; azerbaijana i ucraniana en el present) com en el si mateix de la república russa, a l’esguard de les nacionalitats que no tenien abans ni Estat ni existència autònomes (exemple: les repúbliques autònomes de Baixkíria i Tartària, creades dins la Rússia sovietista en 1919 i en 1920).
8.—La tasca de la Internacional comunista és d’estudiar i de verificar l’experiència (i el desenvolupament ulterior) d’aquestes federacions novelles basades en la forma sovietista i en el moviment sovietista. Considerant la federació com una forma transitòria cap a la unitat completa, ens és necessari de tendir a una unió federativa cada vegada més estreta, tenint en compte: primer, la impossibilitat de defensar, sense la més estreta unió entre elles, les repúbliques sovietistes voltades d’enemics imperialistes infinitament superiors per llur potència militar; segon, la necessitat d’una estreta unió econòmica de les repúbliques sovietistes, sense la qual la reedificació de les forces productores destruïdes per l’imperialisme, la seguretat i el benestar dels treballadors no poden ésser assegurats; tercer, la tendència a la realització d’un pla econòmic universal, l’aplicació regular del qual seria controlada pel proletariat de tots els països, tendència que s’ha manifestat amb evidència sota el règim capitalista i ha de continuar, certament, desenvolupant-se i arribar a la perfecció amb el règim socialista.
9.—En el terreny de les relacions socials a l’interior dels Estats constituïts, la Internacional comunista no pot limitar-se al reconeixement, purament oficial sense conseqüències pràctiques, de la igualtat de les nacions, amb què s’acontenten els demòcrates burgesos que es diuen socialistes.
No n’hi ha prou de denunciar incansablement en tota la propaganda i l’agitació dels partits comunistes—i des de la tribuna parlamentària com fora d’ella—les violacions constants del principi de la igualtat de les nacionalitats i dels drets de les minories nacionals, en tots els Estats capitalistes (a despit de llurs “constitucions” democràtiques); cal també demostrar contínuament que només el govern dels Soviets pot realitzar la igualtat de les nacionalitats, unint els proletaris primer, el conjunt dels treballadors després en la lluita contra la burgesia; cal també demostrar que el règim dels Soviets assegura un concurs direste, per mitjà del Partit Comunista, a tots els moviments revolucionaris dels països dependents o perjudicats en llurs drets (per exemple, Irlanda, els negres d’Amèrica, etc...) i les colònies.
Sense aquesta condició especialment important de la lluita contra l’opressió dels països esclavitzats o colonitzats, el reconeixement oficial de llur dret a l’autonomia no és més que una divisa enganyadora, com ho veiem en la II Internacional.
10.—És pràctica habitual no solament dels partits de centre de la II Internacional, sinó també d’aquells que han abandonat aquesta Internacional de reconèixer l’internacionalisme de paraula i de substituir-lo en realitat, sense la propaganda, l’agitació i la pràctica, pel nacionalisme i el pacifisme dels petits-burgesos.
Això s’observa també entre els partits que s’anomenen ara comunistes. La lluita contra aquest mal i contra els prejudicis petit-burgesos més profundament arrelats (es manifesten en formes variades, com l’odi de races, l’antagonisme nacional i l’antisemitisme) adquireix una importància tant més gran que el problema de la transformació de la dictadura proletària nacional (que només existeix en un país i que, per tant, és incapaç d’exercir influència sobre la política mundial) en dictadura proletària internacional (la que realitzarien almenys diversos països avançats, que serien capaços d’exercir una influència decisiva en la política mundial) esdevé més actual. El nacionalisme petit-burgès limita l’internacionalisme al reconeixement de principi d’igualtat de les nacions i (sense insistir més sobre el seu caràcter purament verbal) conserva intacte l’egoisme nacional, mentre que l’internacionalisme proletari exigeix:
1er.) La subordinació dels interessos de la lluita proletària en un país a l’interès d’aquesta lluita en tot el món.
2on.) De la part de les nacions que han vençut la burgesia, el consentiment als més grans sacrificis nacionals amb vistes a l’enderrocament del capital internacional. Al país on el capitalisme ha arribat ja al seu desenvolupament complet, on existeixen partits obrers que formen l’avantguarda del proletariat, la lluita contra les deformacions oportunistes i pacifistes de l’internacionalisme cercades per la petita-burgesia, és, doncs, un deure immediat dels més importants.
11.—Quant als Estats i als països més endarrerits, on predominen les institucions feudals, o patriarcals o patriarcals-rurals, convé de tenir en compte:
1er.) La necessitat del concurs de tots els partits comunistes en els moviments revolucionaris d’emancipació en aquests països, concurs que ha d’ésser veritablement actiu i la forma del qual ha d’ésser determinada pel Partit comunista del país, si existeix. L’obligació de sostenir activament aquest moviment incumbeix naturalment en primer lloc als treballadors de la metròpolis o del país en la dependència financiera del qual es troba el poble dominat.
2on.) La necessitat de combatre la influència reaccionària i medieval de la clerecia, de les missions cristianes i altres elements [21].
3er.) És també necessari de combatre el panislamisme, el panasiatisme i altres moviments similars, que tracten d’utilitzar la lluita emancipadora contra l’imperialisme europeu i americà per a fer més fort el poder dels imperialistes turcs i japonesos, de la noblesa, dels grans terratinents, de la clerecia, etc....
4art.) És d’una importància especialíssima de sostenir el moviment camperol dels països endarrerits contra els terratinents, contra les supervivències o les manifestacions de l’esperit feudal; abans de tot, cal que hom s’esforci a donar al moviment camperol un caràcter revolucionari, d’organitzar pertot on sigui possible els pagesos i tots els oprimits en Soviets i crear així una lligam molt estret del proletariat comunista europeu i del moviment revolucionari pagès d’Orient, de les colònies, i dels països endarrerits en general.
5è.) És indispensable de sostenir una lluita ferma contra la disfressa de comunistes que prenen en certs països moviments que no són veritables moviments d’emancipació comunista revolucionària.
La I. C. ha de sostenir els moviments revolucionaris a les colònies i als països endarrerits, solament amb el fi que els elements dels partits proletaris que es formaran (comunistes no solament de nom) en tots els països, siguin agrupats i instruïts en l’esperit de llurs tasques particulars en la lluita contra els moviments democràtico-burgesos a l’interior de llur nació.
La I. C. ha de concloure aliances temporals amb la democràcia burgesa dels països endarrerits, però no fusionar-se mai amb ella i conservar sempre la personalitat del moviment obrer, encara que sigui en la seva forma embrionària.
6è.) Cal palesar incansablement a les masses treballadores de tots els països, i sobretot dels països i de les nacions endarrerides, l’engany organitzat per les potències imperialistes, amb l’ajut de les classes privilegiades, als països oprimits, les quals fan semblant de cridar a l’existència Estats políticament independents, que són en realitat vassalls des del punt de mira econòmic, financier i militar. Com un exemple colpidor dels enganys practicats contra l’estament dels treballadors als països sotmesos pels esforços combinats de l’imperialisme dels Aliats i de la burgesia de tal o tal nació, podem citar l’afer dels sionistes de Palestina, on, amb el pretext de crear un Estat jueu, en aquest país on els jueus són en nombre insignificant, el sionisme ha lliurat la població indígena de treballadors àrabs a l’explotació anglesa [22]. En el moment actual, no hi ha pas salvació per als pobles febles i dominats, fora de la federació de les repúbliques sovietistes.
12.—L’opressió secular de les petites nacions i de les colònies per les potències imperialistes ha fet néixer, en les masses treballadores dels països oprimits, no solament un sentiment de rancúnia envers les nacions opressores en general, sinó encara un sentiment de desconfiança respecte el proletariat dels països opressors. La infame traïció dels dirigents oficials de la majoria socialista en 1914-1919, llavors que el socialisme patrioter qualificava de “defensa nacional” la defensa dels “drets” de “la seva burgesia” a la dominació de les colònies i a la persecució obstinada dels països financierament independents, no ha fet més que acréixer aquesta desconfiança ben legítima. Aquests prejudicis no poden desaparèixer fins després de la desaparició del capitalisme i de l’imperialisme als països avançats, i després de la transformació radical de la vida econòmica dels països endarrerits; llur extinció serà forçosament, molt lenta: d’aquí el deure per al proletariat conscient de tots els països, de mostrar-se especialment circumspecte envers les supervivències del sentiment nacional dels països oprimits de fa molt de temps, i també el deure de consentir en certes concessions útils amb vistes a apressar la desaparició d’aquests prejudicis i d’aquesta desconfiança. La victòria sobre el capitalisme està condicionada primer per la bona voluntat d’entesa del proletariat, i després, de les masses treballadores de tots els països del món i de totes les nacions.
1.—La fixació exacta de les relacions de la Internacional comunista i del moviment revolucionari en els països que estan dominats per l’imperialisme capitalista, particularment a Xina, és una de les qüestions més importants per al Segon Congrés de la Internacional Comunista. La revolució mundial entra en un període per al qual la coneixença exacta d’aquestes relacions és necessària. La gran guerra europea i els seus resultats han mostrat clarissimament que les masses dels països sotmesos de fora d’Europa estan lligades d’una manera absoluta al moviment proletari d’Europa, i que aquest fet és una conseqüència inevitable del capitalisme mundial centralitzat.
2.—Les colònies constitueixen una de les principals fonts de les forces del capitalisme europeu.
Sense la possessió dels grans mercats i dels grans territoris d’explotació a les colònies, les potències capitalistes d’Europa no podrien pas sostenir-se durant molt de temps.
Anglaterra, fortalesa de l’imperialisme, fa més d’un segle que sofreix de sobreproducció. Únicament amb la conquesta de territoris colonials, mercats suplementaris per a la venda dels productes de sobreproducció, fonts de matèries primeres per a la seva indústria creixent, Anglaterra ha aconseguit de mantenir, malgrat les seves càrregues, el seu règim capitalista.
És per mitjà de l’esclavatge de centenars de milions d’habitants de l’Àsia i de l’Àfrica que l’imperialisme anglès ha arribat a mantenir fins avui el proletariat britànic sota la dominació burgesa.
3.—La plus-vàlua obtinguda per l’explotació de les colònies és un dels suports del capitalisme modern. Mentre aquesta font de beneficis no sigui suprimida, serà difícil a la classe obrera de vèncer el capitalisme.
Gràcies a la possibilitat d’explotar intensament la mà d’obra i les forces naturals de matèries primeres de les colònies, les nacions capitalistes d’Europa han buscat, no sense èxit, d’evitar per aquests mitjans llur bancarrota imminent.
L’imperialisme europeu ha reeixit en els seus propis països a fer concessions cada vegada més grans a l’aristocràcia obrera. Tot buscant especialment de mantenir les condicions de vida dels obrers, en els països sotmesos, a un nivell molt baix, no recula davant cap sacrifici i consent a sacrificar la plus-vàlua en els seus propis països, puix que li queda la de les colònies.
4.—La supressió per la revolució proletària de la potència colonial d’Europa enderrocarà el capitalisme europeu. La revolució proletària i la revolució de les colònies han de concórrer en un mateix pla, al final victoriós de la lluita. La Internacional comunista, ha d’estendre, doncs, el cercle de la seva activitat. Ha d’establir relacions amb les forces revolucionàries que treballen en la destrucció de l’imperialisme als països econòmicament i políticament dominats.
5.—La Internacional comunista concentra la voluntat del proletariat revolucionari mundial. La seva tasca és d’organitzar la classe obrera de tot el món per al capgirament de l’ordre capitalista i l’establiment del comunisme.
La Internacional comunista és un instrument de lluita que té tasca d’agrupar totes les forces revolucionàries del món.
La Segona Internacional dirigida per un grup de polítics i penetrada de concepcions burgeses, no ha donat cap importància a la qüestió colonial. Per a ella, el món no existeix més que dins els límits d’Europa. No ha vist la necessitat de relligar el moviment revolucionari dels altres continents. En lloc de donar ajut material i moral al moviment revolucionari de les colònies, els membres de la Segona Internacional han esdevingut ells mateixos imperialistes.
6.—L’imperialisme estranger que pesa sobre els pobles orientals els ha privat de desenvolupar-se socialment i econòmicament, amb simultaneïtat amb les classes d’Europa i Amèrica.
Gràcies a la política imperialista que ha travat el desenvolupament industrial de les colònies, una classe proletària en el sentit propi del mot no ha pogut sorgir-hi, per bé que en aquests darrers temps els oficis indígenes hagin estat destruïts per la concurrència dels productes de les indústries centralitzades dels països imperialistes.
La conseqüència ha estat que la gran majoria del poble s’ha vist forçada a retirar-se al camp i obligada a consagrar-se al treball agrícola i a la producció de primeres matèries per a l’exportació. La conseqüència ha estat una ràpida concentració de la propietat agrària en poques mans, sigui de grans terratinents, sigui del capital financier, sigui de l’Estat. D’aquesta manera s’ha creat una massa poderosa de pagesos sense terra. I la gran massa de la població ha estat mantinguda en la ignorància. El resultat d’aquesta política és que, en aquells d’entre aquests països on l’esperit revolucionari es manifesta, aquesta troba només la seva expressió en la classe mitjana cultivada.
La dominació estrangera ha dificultat el lliure desenvolupament de les forces econòmiques. Per això la seva destrucció és el primer pas de la revolució a les colònies i per això l’ajut aportat a la destrucció de la dominació estrangera a les colònies no és en realitat un ajut aportat al moviment nacionalista de la burgesia indígena, sinó l’obertura del camí per al mateix proletariat oprimit.
7.—Hi ha als països oprimits dos moviments que cada dia van separant-se més: el primer és el moviment burgès; l’altre és dels pagesos i dels obrers ignorants i pobres, per a llur emancipació de tota classe d’explotació.
El primer procura de dirigir el segon, i sovint ha reeixit en una certa mesura [23]. Però la Internacional comunista i els partits adherits han de combatre aquesta tendència i cercar de desenvolupar els sentiments d’independència de classe en les masses obreres de les colònies.
Una de les tasques més grans a aquest fi és la formació de partits comunistes que organitzin els obrers i els pagesos per tal de conduir-los a la revolució i a l’establiment de la república sovietista.
8.—Les forces del moviment d’emancipació a les colònies no estan pas limitades al petit cercle del nacionalisme democràtic burgès. A la majoria de les colònies hi ha ja un moviment nacional revolucionari o partits comunistes en estreta relació amb les masses obreres. Les relacions de la Internacional comunista amb el moviment revolucionari de les colònies han de servir aquests partits o aquests grups, perquè ells són l’avantguarda de la classe obrera. Si ara són febles, representen tanmateix la voluntat de les masses i les masses els seguiran pel camí revolucionari. Els partits comunistes dels diferents països imperialistes han de treballar en contacte amb aquests partits proletaris de les colònies i prestar-los un ajut material i moral.
9.—La revolució a les colònies, en el seu primer estadi, no pot pas ésser una revolució comunista, però si des del seu començament la direcció està en mans d’una avantguarda comunista, les masses no seran desviades i en els diferents períodes del moviment, llur experiència revolucionària no farà sinó créixer.
Seria certament un gran error de voler aplicar immediatament a la qüestió agrària, en els països orientals, els principis comunistes. En el primer estadi, la revolució a les colonies ha de tenir un programa que comporti reformes petit-burgeses, com la repartició de les terres. Però d’això no resulta pas necessàriament que la direcció de la revolució hagi d’ésser abandonada a la democràcia burgesa. El partit proletari, al contrari, ha de desenvolupar una propaganda intensa i sistemàtica a favor dels Soviets i organitzar Soviets de pagesos i d’obrers. Aquests Soviets hauran de treballar en estreta col·laboració amb les repúbliques sovietistes dels països capitalistes avançats per tal d’assolir la victòria final sobre el capitalisme a tot el món.
Així, les masses dels països endarrerits, dirigides pel proletariat conscient dels països capitalistes desenvolupats, arribaran al comunisme sense passar pels diferents estadis del desenvolupament capitalista.
Notes